Això és una... Gran Orgia! - Capítol 1.- ACOMIADAMENTS I RETROBAMENTS
AvatarEscrit per _llunàtica
Enviat el dia 27/07/2009 a les 17:17:27
Última modificació 27/07/2009 a les 17:17:27
Tots els capítols de Això és una... Gran Orgia!
Pròxim capítol >


Capítol 1.- ACOMIADAMENTS I RETROBAMENTS

 

Caminava ràpidament pels llargs passadissos de l'escola. Buscava a algú.

-Luna.- Una veu innocent la va sorprendre.

-Neville.

El noi es va enrojolar. No sabia què dir-li. El discurs que tenia preparat no li sortia. Ella, decidida, va prendre la iniciativa.

-T'estava buscant.

-J-jo...

-Tu també a mi, oi?- i havent dit això es va balancejar sobre seu i el va besar als llavis.

***

-Cony, Ron, afanya't! -rondinà en Harry. Volia sortir ja de la cambra. Els altres anys es moria de ganes que arribés el Nadal, per deixar enrere les classes durant unes setmanes i per estar amb els seus millors amics i la família Weasley. Però aquell any era diferent. Preferia quedar-se a l'escola i, fins i tot, fer classe. Necessitava poder veure algú abans de marxar.

-Au, va, Harry, saps que encara tenim temps...

-Però ens hem d'acomiadar de tothom...

En Ron no l'entenia. Des que havia començat el Sisè Curs que estava molt rar. Es passejava sol per passadissos estranys, i només es reunia amb ell i l'Hermione molt de tant en tant. Ja no li explicava gaires coses i de vegades el sentia plorar a la nit. Ells volien ajudar-lo, però no sabien com.

-Nois , afanyeu-vos!- la porta es va obrir de cop i la seva millor amiga va entrar a la cambra.

-Sí, fa hores que li dic a en Ron que s'espavili, però no em fot cas...

L'Hermione va agafar el pèl-roig per les espatlles i va girar-lo de cop. Va posar els seus llavis contra els del noi, que va quedar bocabadat. Aquest va aixecar-se de cop i va col·locar les seves pertinences ràpidament el bagul.

-Sí que és eficaç, sí...- va murmurar en Harry rient per sota el nas.- Encara no he entès la vostra relació.

***

El Gran Saló estava ple a vessar. Hi havia una agitació impressionant. Els tres amics van anar a seure als seus llocs respectius, després d'haver deixat les seves pertinences a l'entrada, juntament amb les de la resta d'alumnes.

-L'últim àpat deliciós fins d'aquí unes setmanes...

-Ron, ets un porc.

-Hola, nois!- era la veu de la Luna. Per sorpresa de tothom, venia agafada de la mà d'en Neville, que estava realment vermell.

-Vosaltres dos...?

-Ginny, no siguis xafardera!-va exclamar en Ron- Però... de debò que vosaltres dos..? Quin acudit!

Mitja taula va esclatar a riure. Aprofitant aquella confusió, en Harry va aixecar-se i va fitar la taula d'Slitherin. Va trobar-se amb la mirada de la persona que buscava, que de seguida es va aixecar i es va dirigir a la sortida. Un cop allà, es van esquitllar per un corredor estret i buit. Van córrer fins que van trobar unes escales mig amagades, que els van dur directament al passadís on es trobava la Sala de la Necessitat. Van pensar el mateix per entrar-hi. Quan la porta es va tancar, van abraçar-se i besar-se desesperadament, com si fos l'última vegada.

-És una bojeria, Potter. Ho saps.

-Sí, ho és, però és la realitat.

-Com pot ser que sigui aquí, amb tu, amb un Griffindor que, a sobre, és en Potter?

-I jo, com pot ser que...bah, tant se val. Som aquí, no? És igual que sigui tan irreal, el cas és que som aquí. Vine.

El va seguir sense ni pensar-s'ho. En Harry es va estirar en un sofà molt elegant i còmode, i tots dos ja van saber el que vindria. L'Slitherin es va estirar lentament a sobre seu, mentre es treia la capa i ajuntava els seus llavis als d'en Harry.

-Potter...

 

***

 

-On s'ha fotut en Harry?

-Au, va, Ron, segur que ja ha sortit.

-Però si hi ha els el seu bagul aquí, Hermione...

-És igual, anem tirant.

El noi no va voler contradir-la. La va agafar per la cintura amb una mà i amb l'altra va carregar el bagul ple. Li va fer un petó al front i van sortir per la porta principal, fent una última ullada a l'escola.

 

***

La Ginny caminava apressadament per aquell passadís desert. Feia setmanes que seguia en Harry, però no aconseguia saber a on anava ni amb qui. Aquell dia seria decisiu. Va pujar unes escales mig amagades i va trobar-se al passadís de la Sala de la Necessitat. No sabia ben bé per què, però va saber que en Harry es trobava allà dins. Va esperar pacientment una estona a la cantonada, mig amagada per les ombres. Va sentir que l'elegant porta s'obria, i va veure allò que mai s'hagués esperat. En Harry, efectivament, amb les ulleres rodones tortes i la capa treta i, darrera seu... impossible. Els seus cabells estaven despentinats, i tenia un somriure dolç a la cara. L'Slitherin passar un braç per la cintura d'en Harry i va besar-lo al front, ple d'amor. La noia pèl-roja no s'ho podia creure. Una llàgrima rebel va baixar galta avall, veient la felicitat dels dos joves. Valenta com era, es va plantar al bell mig del passadís, amb cara d'odi.

-Què collons hi passa, aquí?!

-Ginny!- van exclamar els dos a la vegada. Es van separar instantàniament.

-Harry...cony, Harry, t'he estat seguint des de fa setmanes, per... bé, sospitava alguna cosa, però... et trobo aquí, amb...-va mirar la tercera persona amb cara de fàstic.

-No és el que sembla, Ginny! Ens hem trobat i ...

-I t'acaba de fer un petó al front. A mi no m'enganyes.

-Podem fer un pacte, Weasley- la freda veu de l'Slitherin va ressonar pel passadís.- Tu no ho dius a ningú i, a canvi, nosaltres fem el que tu vulguis. Sigui el que sigui.

-Fet. Acosteu-vos...

 

***

 

-Harry, Ginny, con coi éreu?- en Ron es mostrava impacient.

-Ens hem distret... vull dir, ja m'entens, Ron. No et montis una paranoia, ara, eh?

-Millor que callis, Ginny.

Tots quatre van pujar al vagó, seguits per en Neville i la Luna. Al cap d'uns deu minuts el Hogwarts Express va engegar.

En Harry, en Ron i l'Hermione es van asseure al seu compartiment, cansats del pes del bagul.

-Harry, ara de debò, on eres? Últimament estàs molt estrany...

-Ron, ja ho saps, m'he distret i...

-En Ron té raó, Harry. En tot aquest principi de curs ens has estat evitant molt, i has estat molt estrany. Som els teus millors amics, no? Si tens algun problema ja saps que pots comptar amb nosaltres...

-És que...- en Harry va intentar mentir- És que el fet que estigueu junts m'incomoda, sabeu? És... estrany.

 

-Què?! Harry, tiu, si era per això m'ho podies dir. Jo i l'Hermy no tenim res seriós, podem prescindir l'un de l'altre perfectament... vull dir que no cal que fem res davant teu, i que, si ha de ser així, podem... no estar junts. Oi, Hermy?

La noia, contenint-se les llàgrimes, va sortir del compartiment tot donant un cop de porta. Que no tenien res seriós? Que podien prescindir l'un de l'altre perfectament? Que podien no estar junts?! Ell no sentia el mateix que ella, allò era evident. Però ella, últimament, s'havia fet il·lusions, en veure que ell estava cada cop més romàntic. Ja n'havien parlat, això era cert, de no tenir cap mena de compromís. Però... ella se n'havia enamorat, o això creia. Va decidir empassar-se les llàgrimes i ser valenta. Va entrar amb una batzegada al compartiment on hi havia en Dean Thomas i va estirar-lo pel braç.

-Però..? Hermione, què cardes?

Ella sabia que ell li anava al darrera, i sense ni pensar en la crueltat dels seus actes, el va dur al seu compartiment, on en Harry i en Ron van quedar bocabadats, i va començar a morrejar-lo frenèticament. En Dean fruïa de la situació, sense ni recordar-se de la presència dels altres dos companys, però ella només sentia ràbia i el regust de la venjança.

El pobre noi sentia molta passió, la situació anava a més, i li va posar una mà per sota la camisa de l'uniforme i, al cap de pocs minuts, li va començar a treure, però ella va adonar-se de les conseqüències i el va apartar.

-Mm, Dean...

-Hòstia! Ho sento, Hermione, estava... hum. Millor que me'n vagi, no?- va dir en recordar-se dels dos nois, que estaven muts i amb els ulls esbatanats.

Un cop en Dean va abandonar el compartiment, també bastant confós, en Harry va decidir encetar la conversa.

-A què ha vingut, això, Hermy?

-Hm.. a res. Simplement ens ha vingut de gust als dos, i com que jo i en Ronald no tenim cap mena de compromís...- va remarcar aquestes últimes paraules.

-Sí, ja, però ha estat molt descarat!

-Millor que me'n vagi, necessito pensar- Per fi en Ron va parlar. Es va aixecar i marxar a pas ràpid.

Un cop sols, en Harry va mirar severament a la seva amiga i, ella, avergonyida, va abaixar el cap.

-Harry, és que... allò que ha dit sobre la nostra relació... m'ha fet sentir molt malament, i...només volia que es posés gelós. De fet, no he ni pensat el que feia!

-Hermy, saps que ha estat.. hum, penós. Se't veia a la cara, la poca cara que se't veia- va ofegar una rialla- que ho feies per fotre en Ron. I no has ni pensat en el mal que li has pogut fer a en Dean? Saps que li agrades...

-Però si li agradava la Ginny, fa poc...- va intentar fer-se l'orni.

-Hermione, va.

-I a tu què et passa? Com és que no ens respons les preguntes del que fas ni del que tens?

-És que no em passa res! Res en absolut, collons!

Es va aixecar, exaltat de cop, i va marxar. La noia es quedà sola al compartiment, disposada a reflexionar.

 

 

***

-Va, va, baixeu del tren!

Només de posar un peu a l'andana, en Ron sentí la seva mare cirdar "Ronald, fill, aquí, aquí!". Amb un sospir de resignació, s'acostà a ella, mirant enrere un cop més per tal de trobar una noia amb els cabells castanys i bufats entre la multitud.

-Hola, mama!- li va fer un petó, però ella no se n'acontentà, i el va abraçar fortament fent-li deu mil moixaines.

-I la Ginny, fill meu? Ep, i com és que no baixes amb en Harry  i l'Hermione?

-Mm, doncs no ho sé, ens hem separat... ja saps, la confusió causada per la multitud.

-Mama!- la Ginny corria per abraçar-la. De seguit, un fotimer d'abraçades i petons, que van donar l'esplèndida oportunitat de fugir a en Ron. Va fitar a l'interior del vagó, ja quasi buit, i després per tota l'andana, fins que va veure un noi atabalat amb els cabells negres i esbullats.

-Harry! On t'havies ficat?

-Ho sento, ho sento, és que buscava... hm, buscava a l'Hermy, és clar.

-Ah... i pel que veig no l'has trobat, no?

-No. Ron...

-Calla, Harry. Per què m'ho ha fet, allò? Que potser em volia fer mal?

-Què?! Que encara no ho has entès? Mira que ets idiota, Ronald Weasley. La finalitat de liar-se amb en Dean davant nost..teu és obvia: Volia fer-te posar gelós perquè s'ha penjat de tu!

-Com com? Però què dius, ara? Au, va, Harry, saps que és impossible. Mai li he interessat realment... només... no ho sé. A més, tu què en saps, de psicologia?

-Home, és...

-HARRY!- la Molly Weasley se li va tirar al damunt amb molta eufòria.

-Bones, Senyora Weasley, què tal?

-Harry, has crescut!

Van arribar al cau amb el regust amarg de no haver pogut acomiadar-se de l'Hermione. Van fer-la petar amb en Fred i en George, i també amb el Senyor Weasley. Més tard van arribar en Percy, en Bill i la Fleur, ja que també passarien el Nadal al Cau. Ell i en Ron, abans d'anar a sopar, van trobar un moment per estar sols a l'habitació d'en Ron, que compartirien durant les festes.

-Harry, estic preocupat. Ha marxat! Puf! Sense dir res...

-És normal que estigui dolguda. Ja donarà senyals de vida, tranquil. Ja veuràs com per St. Esteve arriba com cada any.

-Si tu ho dius...

La Senyora Weasley els va cridar per anar a parar taula. Soparien al jardí. Baixaven les escales corrent quan la Ginny va engrapar en Harry pel braç i va fer-lo entrar a la seva habitació.

-Harry.

-Hum...Hola!

-No siguis ridícul. Saps que vam fer un pacte. Ho saps, i també saps que si no vols que el vost... nostre secret surti a la llum m'hauràs de fer cas en tot el que et digui.

-Sí, ja, Ginny, però som amics i... recorda que et vaig salvar d'en Voldemort quan feies primer!

-Ho utilitzes per això? Harry, no m'ho esperava de tu. Estàs realment escagarrinat.

-Pe...

-A més, d'això ja en fa uns anyets, i han passat moltes coses.

-Sí, ja, però...

-Xtt! Acosta't.- Va agafar-li una mà i va fer-lo seure al llit. Se li va asseure a la falda, i va besar-lo als llavis. Ell va quedar desconcertat. No sabia què fer. La Ginny sempre l'havia atret d'una manera estranya, però des que sabia el seu secret que estava absolutament irritant. Ell va posar-s'hi bé, intentant no pensar en les conseqüències dels fets.

-Para.- Era una ordre molt clara. Semblava impossible que d'una noieta tan bella en pogués sortir una veu tan autoritària i freda. Després, una bufetada a la galta.

-Au! Ginny, m'has fet...

-Mal? Mal, potser, Harry?

-Do...

-CALLA. Mal, eh? Tu em parles de mal? I què és el que m'has fet, tu, Harry Potter?-dit això s'aixecà i baixà a baix, eixugant-se els ulls humits per sopar al jardí amb una cara radiant.

El sopar va ser molt agradable per tothom menys per en Harry, ja que l'incomodaven les mirades indesxifrables de la Ginny, i per en Ron, que estava preocupat per l'Hermione.

Van anar a dormir tan ràpid com van poder. Un cop al llit, amb el llum apagat, en Ron va encetar conversa.

-Harry.

-Què?-veu ronca.

-Vull que torni.

-I què vols que t'hi faci, jo?

-Ets realment... esquerp. Sembla que no sigui amiga teva...és igual. Bona nit.

-Bona nit.

Quan en Ron ja roncava, en Harry va aixecar-se del llit i va posar-se a sobre la capa d'invisibilitat. Meravellós invent, pensà. Va sortir per la finestra amb l'escombra, i va abandonar la propietat. Va arribar al lloc on havia quedat. Era un petit bosc molt espès i humit. Es va treure la capa. 

-Potter. Coi, Potter, per fi!-l'Slitherin se li va tirar al damunt.

-Déu meu, no he pogut venir abans. Hi fot fred, en aquest bosc.

-Ja ho sé, no és gaire bon lloc, però havia de ser lluny de la casa.

-Com has arribat?

-Amb escombra. Ja saps que no podem aparetre, però he fet un conjur d'invisibilitat.

-Però la Conselleria... sabran que has fet màgia fora de l'escola!

-No, a la nostra família no...bé, som massa privilegiats. Ni el meu pare se n'adonarà. Però no en parlem més, hem d'aprofitar el temps que tenim.- Dit això va besar en Harry tendrament als llavis. Aquest va correspondre-li el petó. Van acabar rebolcant-se pel terra humit del bosc. Al cap d'una estona- no van saber si havien passat minuts, hores o la nit sencera- tots dos joves de les dues residències més enfrontades estaven nus a terra però, tanmateix, no tenien fred.

-T'estimo, saps?-va murmurar-li en Harry a l'orella.

-A mi em costa d'acceptar, però sé que també. I molt. T'estimo.

 

***

 

-Bon dia, nois!

-Oh, mama...

-Ronald Weasley, no repliquis. Tens sort que avui t'has salvat de parar taula per esmorzar. Hola, Harry, maco!

-Hmm -encara dormia.

-Bé, vestiu-vos ràpid.- va deixar l'habitació.

-No em deixis, no te'n vagis, siusplau, quedem-nos una mica més...nono!

-Harry! Què cony dius?!- va sacsejar-lo divertit.

-Eh? Eh! Què passa, per què em despertes?!

-Hem de baixar, enamorat.

-Què? Enamorat, jo? Per què?

-Collins, que per què, diu...- i va fer una riallada, marxant de la cambra amb el pijama posat.

En Harry va aprofitar per canviar-se i amagar el pijama ple d'herbes. Va baixar a baix, sense poder evitar la Ginny, que anava cap al bany.

-Hola, Harry. Estàs cansat? Una nit mogudeta, no?

-Què? De què parles?

-Ho saps més bé que jo. Vés amb compte. La pròxima vegada no et lliuraràs de mi. És més... bé, ja en parlarem.

Va deixar-lo sol i capficat al mig del passadís. Només quan va passar en Bill va tornar a la realitat, però no per gaire estona.  

-Ei, nano! Com vas? Veig que no gaire bé... hosti, després parlem, eh? He d'anar a buscar la Fleur!

I el deixà un altre cop palplantat al mig del passadís.


Llegit 858 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)