Angel dels meus ulls. - George
Escrit per Anònim
Enviat el dia 09/09/2008 a les 14:58:53
Última modificació 09/09/2008 a les 15:22:57
Tots els capítols de Angel dels meus ulls.
Pròxim capítol >


George

Recordo perfectament el dia que la vaig veure per primer cop. Era l'u de setembre de l'any 1989, jo tenia 12 anys i va ser el meu primer dia a Howgarts. Era un matí de núvols grisos, però no feia ni fred ni calor. Desprès de travessar el mur per arribar a l'andana hi havia tanta boira que era difícil arrossegar el carretó de les maletes sense xocar amb ningú.

El meu pare estava acomiadant-se d'en Percy que lluïa amb un ampli somriure la nova xapa de delegat. Vaig veure la meva mare que no parava quieta intentant consolar a la Ginny que plorava perquè no volia que ningú més marxes a l'escola. A pocs metres en Fred molestava en Ron fent-li creure que Howgarts  estava ple d'aranyes gegants, però no m'hi vaig acostar.

Des de feia dies estava molt nerviós pel canvi d'aires però no semblava haber-se adonat ningú.  Intentava dissimular-ho, però només hi havia una persona que s'adonava. La meitat de la meva ànima, el meu millor amic, el meu bessó, en Fred. Mai li he pogut amagar els meus sentiments. Ni ell a mi.

El tren xiulava la seva marxà i la meva mare quasi ens ofega amb motiu de despedida. Al entrar al tren em va emvoltar un sentiment molt profunt de melancolia i el meu germà se'n va adonar.

-Georgie! No em diguis que no estàs content! Comença una nova era! Els millors temps pels bessons Weasley!-i dient això es va posar a ballar i va empènyer una noia amb molta cara de fàstic. Em va fer riure. Sempre ho feia.

Teniem intenció de trobar un compartiment lliure però desprès de buscar i buscar vam trobar un ocupat per una noia que semblava que en algun moment es desfés de la vergonya que tenia i un noi que semblava aborrir-se molt. Hi vam entrar una mica desesperats de tan buscar. En Fred de seguida es va espatarrar al costat de la noia que va semblar espantar-se, jo em vaig asseure al costat del noi que va semblar alegrar-se .  

-Podem? No hi ha cap compartiment lliure...-va dir en Fred fent una mica cara de pena.

-Esclar!-va dir el noi de color, tenia els cabells arrissats i molt negres,no era gaire alt. Portava una samarreta de dibuixos, uns texans i unes bambes, anava del tot informal.-Sóc en Lee Jordan i ella es... es...l'Aly... l'Angy... Quina mala memòria tinc! Ella es...

-Em dic Alicia Spinnet.-va dir la noia que portava un vestit vermell de flors que em va costar apartar la vista fins que no m'hi vaig acostumar. Tenia els cabells marrons clars recollits amb un monyo perfecte. I un ulls verds intens que resaltaven molt amb el color de pell tan blanca. Quan es va adonar que en Fred i jo l'estavem observant tan detingudament es va posar molt vermella i va desviar la vista cap a la finestra.

-I vosaltres?- va dir en Lee cansat de l'actitut vergonyosa de l'Alicia.

-Som en Fred...-va dir el meu germà.

-...i en George Weasley!-vaig dir jo per acabar la frase.

L'Alicia va riure tímidament i en Lee va posar els ulls en blanc. En Lee em va caure bé de seguida.

Vam parlar de les nostres famílies, de si els nostres pares eren mags o no: En Lee era de pares muggles i venia d'Holanda. Era el gran d'una família bastant nombrosa i tots van haver de saber que era un bruixot. La mare de l'Alicia era una bruixa molt viatgera que en una expedició a Irlanda es va enamorar d'un muggle irlandès i es van acabar casant ja que a ell no li importava que fos una bruixa. A ells va semblar que els hi sorprengués que tota la nostra família fossin bruixots, suposo que per les pintes, ja que anavem els dos amb camises de quadres i texans, al meu pare sempre li han fascinat la roba de muggles.

Just després de que passes el carro dels dolços, es va sentir un esclat i després moltes rialles. Al sentir el rebombori i tots quatre vam treure el cap per la porta, però hi havia massa gent per a saber el que passava. En Fred, en Lee i jo de seguida vam fer camí a través de la gent fins arribar a la porta d'un compartiment just al mig del passadís. De seguida vam veure el que passava. Un noi es rebolcava pel terra del riure que tenia i un altre no parava de ballar. Uns metres més enllà vam descobrir la noia que feia el malefici.

Era una noia negre bastant alta, portava el cabell marró fosc ple de trenes, recollides amb una cua alta. Els seus llavis gruixuts dibuixaven un somriure entre malèfic i divertit. Tenia els ulls de color mel que miraven als dos nois sense cap compassió. Aferrava molt fort la vareta com si no tingues por de res. Vestia amb una túnica violeta que feia resaltar la seva figura esvelta. Llavors va ser quan em va semblar la noia més atractiva que havia vist mai.

Entre la riuada de gent em va semblar veure el meu germà Percy que intentava posar calma a la esberada gent. I en Fred es va girar cap a mi somrient adonant-se que molts dels presents es burlaven d'ell. En Lee es mirava l'escena molt divertit.

-Prou! -es va sentir des del final del passadís.-Alto!

Molta gent es va apartar deixant camí a la cridanera veu, i va arribar una bruixa de mitjana edat, amb els cabells grisos i amb una túnica i una barret maragda.

-Es pot saber que es aquest escàndol?-i el crit es va sentir molt més fort, ja que la gent es va quedar en silenci. La noia del malefici va deixar caure el braç acabant amb el riure i el ball dels dos nois. La dona del barret va córrer a auxiliar-los, perquè els dos s'estiraven a terra esgotats.

Al meu costat tenia una noia d'uns cabells llisos totalment rossos i que vestia ja amb l'uniforme de Howgarts que va aixecar els ulls al cel en veure que el noi que feia un moment ballava un tango es posava les mans a les cames gemegant de dolor.

-Comediants...-va murmurar. Uns quants ens vam girar cap a ella per mirar-la i els hi va dir:

-I vosaltres que mireu?-Llavors es va tornar a girar cap a la dona i va obrir molt els ulls pel que estava dient. 

-Vosté senyoreta!-va dir la dona senyalant a la noia de la túnica violeta.-Faci el favor d'acompanyar-me!

-Però si ella no ha fet res, professora McGonagall- va dir la noia del meu costat.

La professora es va girar cap a ella i li va dir:

-No vull discutir amb vosté senyoreta Bell!-dient això va ajudar a incorporar-se als dos nois i se'n va anar amb ells dos i amb la noia de violeta cap al fons del passadís.

-És bastant pava no creus?-va dir girant-se cap a mi. Aquest fet em va sorpendre i en veureu va dir:-Sóc la Katie Bell i faré primer tu?

-Em dic George Weasley i també començaré primer. Qui és la pava?

-Ah, la professora McGonagall. -en dir això vaig veure que se li feien petits els llavis.-Em té molta mania.

Vaig aixecar les celles, sorprès.

-Com es que et té mania si començas ara primer?

-Per què ella es una amiga de la família, com que els meus pares són aurors...

-Són bruixots?

-Com vols que siguin aurors sinó? -va dir com si la pregunta fos evident, em vaig adonar que si que ho era.

-Anem Georgie?-va dir una veu darrera meu.

-Sí.-vaig dir girant-me cap al meu germà.

-Ens veiem després!-li vaig dir a la noia.

I ella em va respondre amb un moviment de cap.

-Qui és?-em va preguntar en Fred quan ja ens allunyavem.

-Una tal Katie Bell.-vaig dir girant-me cap en Lee.

-Ni idea de qui és- va dir.

-Una tia molt rara.

Al cap de vint minuts tots els de primer estavem dividits en diferents  barques de camí cap a Howgarts. Feia molt de fred i algun cop se'm va acudir de mirar a l'aigua, però l'únic que es veia eren ombres i siluetes que vaig optar per no preguntar. 

 

Després d'alguns renegs d'en Fred perquè li havia tocat a ell remar i d'algunes mirades furtives que llençava en Lee a les barques de les noies vam arribar a la porta del castell. No se si va ser pel fet de que em vaig quedar al·lucinat amb el castell o vaig notar el càlid ambient que venia del castell, però de sobte ja no tenia fred.

 

Era molt més gran del que ens havia explicat en Charlie i en Bill. Tenia quatre torres i un munt de finestres i finestrals. Era de nit i fosc però vaig saber apreciar que el color del castell, que era gris per les roques amb que l'havien construït. Vam entrar seguits per en Hagrid (un home molt gran i molt pelut, però molt simpàtic), travessant una porta gegant de fusta vermellosa.

 

Al entrar al vestíbul em vaig adonar del gran rellotge i vaig mirar l'hora: les 21:30. I la noia de la túnica violeta va arribar als meus pensaments, No se perquè però un munt de preguntes sobre ella em van venir al cap en aquell moment.

-I aqui els tenim un altre cop! Més Weasley!-em vaig girar i vaig veure un noi ros amb una melena bastant llarga que el mirava , llavors el vaig reconèixer era el noi que es rebolcava de riure quan la noia li havia fet el malefici. I en Fred també se'n va adonar:

-Tu ets el rialles, no?-va dir en Fred, fent que el noi es poses vermell.

-Com t'atreveixes?-li va dir quasi xiuxiuejant.-Es que no saps qui sóc? Sóc en Will Zabini!

-El rialles.-va dir en Fred i dient això va semblar que molts nois i noies que s'avien acostat reien per sota el nas.

Llavors un noi moré de cabells castanys i ulls verds es va posar davant meu ,que havia corregut a posar-me al costat d'en Fred, i en to amenaçador va dir:

-Crien com conills...

-Tu no ets?-vaig dir adonat-me que el coneixia d'alguna cosa.

-Sí, sóc en Tom Crabbe. I tinc la mala sort de que el meu pare treballi amb el teu.

-Ostres el Ballador!- va dir en Fred i va sentir-se un esclat de rialles. En Tom Crabbe no va semblar ni immutar-se per la burla. I en aquell moment la professora McGonagall va aparèixer escales avall i es va sentir un esbufec que provenia de la Katie Bell.

La tria era més curta aquell any perquè de primer semblavem ser molt pocs. La Katie Bell després de que el barret rumiés una mica va anar a Grifindor. I en Tom Crabbe a Slittherin, que no va deixar sense paraules a ningú. Després de tres a Huplepuff, quatre a Ravenclaw, dos a Slittherin i només la Katie Bell a Grifindor es va sentir la professora McGonagall cridant  un nom i vaig parar atenció:

-Jonhson! Angelina Jonhson! -un murmuri va recòrrer per tot el gran saló perquè ningú contestava.

-Aqui! -es van obrir les portes i una noia va caminar entre mig de les taules amb un sospir.

Llavors la vaig reconèixer, era ella! La noia de la túnica violeta! I una gran sensació d'alegria em va omplir.


Llegit 937 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)