El retorn de Llucifer - I- La silueta de l'àngel
AvatarEscrit per Volaventus 666
Enviat el dia 11/06/2007 a les 10:16:10
Última modificació 11/06/2007 a les 10:16:10
Tots els capítols de El retorn de Llucifer



I- La silueta de l'àngel

Heus!!!

Bé, haques és el meu primer ff, espero que os agradi!!!

Comenteu siusplau.

 

Longus vita et diabulus!!!

 


Una llegenda, un mite, la gent anomena així a la història que fa 50 anys va passar en el mateix lloc on em trobo ara, és una història plena de fets antics i reals, la gent no vol creure el que dic, però os asseguro que és ben cert, com ho puc assegurar, molt fàcil, la meva àvia va ser-hi quan tot això va passar, os preguntareu qui sóc. Jo no sóc ningú, jo no existeixo pels ulls de la gent, sóc una més del monton, sóc un bitxo raro que baga per l'Univers sense saber perquè, així em descric a mi mateixa, però si voleu nom i cognoms, em dic Lorena, Lorena Lovegood.

Si voleu saber que va passar en les fosques i fredes parets de pedra d'aquest castell continueu llegint, si no, marxeu ara que podeu.

La meva àvia, abans de morir va explicar-me tot el que va passar i jo, de tot el que em deia vaig escriure un llibre, un llibre que només tinc jo i en el qual hi ha escrita la veritat de tot el que va passar aquell curs en l'antiga escola Howarts. Milions d'investigacions s'han fet d'aquesta escola i la gran pregunta sempre és la mateixa, què hi va passar aquí?

Bé, serà millor que deixí d'explicar el present i os comenci a llegir la història d'aquesta escola, una escola que feia furor allà on deien el seu nom i que ara, només són restes de pedres mortes...

Aquí comença la història anomenada, "El retorn de Llucifer".

 

Era una tarda assolada, i un munt d'alumnes amb les seves maletes, esperaven impacients la sortida del tren que els portaria fins a la seva escola Howarts, mentre tots aquells alumnes aguardaven amb il·lusió marxar d'allà, un parell de nois atrafegats corrien amb les seves maletes i les seves mascotes direcció al tren per no perdre'l, mentrestant, una noia ja dins del tren els cridava perquè s'afanyessin. Els dos nois, quasi per miracle varen poder pujar a temps, un d'ells, el noi pel roig, va tenir un petit problema per pujar la seva maleta al tren, ja que s'he li va quedar enganxada a un petit graó, varen sortir de l'estació cinc minuts tard, però ningú semblava haver-se donat compte.

Un cop haver arrancat el tren els dos nois es varen dirigir sense dubtar-ho cap al compartiment on era la noia.

-         De debò, sembla que os adormiu!!!- Va dir la noia una mica furiosa.

-         Vinga Hermione no et posis així- Deia el noi pel roig.

-         Jo em poso com em d'on la gana Ron!!!

-         Ei no em parlis així!!!

I bé, varen començar a discutir, discutien i discutien i no paraven, semblava que els agrades discutir, cada cop pujaven més el to de veu i cada cop era més fort el que es deien, el noi del cabells negres que anava amb en Ron cada cop estava més estressat, no hi havia ningú que pogués suportar allò, de cop es va aixecar, ni en Ron ni l'Hermione se'n varen donar compte, ells seguien a lo seu, el noi es va dirigir cap a la porta de sortida del compartiment, va sortir i el va tancar amb força però ni això els feia callar, ell desesperat, es va deixar caure a terra i va posar el seu cap entre les mans.

        &nbs p;   - Déu meu no callaran mai- És deia a si mateix en veu alta

Mentre deia això dins el compartiment se sentien les veus d'ells dos, que encaren discutien, el pobre noi estava desesperat i cada cop més fins que una ombra va tapar el seu rostre. El noi, encuriosit per saber qui era, va començar a aixecar el seu rostre en l'aire, davant seu hi havia una noia que ell no havia vist mai, era una noia molt peculiar, la seva pell era blanca i pàl·lida, com si mai hagués vist la llum del sol, els seus ulls eren inexpressables igual que el seu rostre, ulls grisos i llavis blancs, el seu cabell, en canvi, era d'un negre intens, d'un negre com la foscor més intensa que  hagueu vist mai. Però això si, era una noia realment bella, una noia que hipnotitzava mirades per allà on passes, una noia de cos i cara perfectes, no hi havia cap cosa que tingues malament.

El noi la va mirar i remirar, es va quedar hipnotitzat, no parpellejava, no s'immutava no feia res.

La noia, en veure com la mirava va decidir dir alguna cosa.

-         P-perdona...- Va dir amb una veu molt fina i suau- Saps on hi ha un compartiment lliure?...

-         Per allà crec que n'hi ha.

-         Gràcies- Contestà ella mentre marxava.

El noi, en veure el panorama que hi seguia havent en el seu compartiment va decidir marxar amb aquella noia, ell va córrer uns quants metres fins que va arribar a on era ella.

-         Jo també estic buscant un compartiment- Va dir el noi tot esbufegant- T'importa que vagi amb tu?

-         N-no...- Va dir la noia- No, en absolut.

Tots dos anaven caminants pel llarg passadís en busca d'un compartiment lliure on poder seure-hi.

Després de buscar molt en varen trobar un, estava situat en el penúltim vago del tren, en tot el vago no hi havia ningú, estaven completament sols, el noi, molt educadament, va obrir la porta del compartiment perquè ella passes, la noia va passar i va seure lluny de la finestra que estava tancada, el noi també va anar a seure.

Tot el compartiment era fosc, el noi va decidir obrir la finestra perquè entres una mica de claror, va agafar les cortines i les va obrir de cop, la noia, en veure tota la claror que entrava es va tapar la cara a corre cuita, el noi tot sorprès va tancar les cortines de cop.

-         Ho sento- Va dir el noi- No sabia que...

-         Torna a obrir les finestres si us plau- Va dir la noia- Però més a poc a poc.

El noi la va obeir, les va obrir a poc a poc perquè els ulls de la noia s'acostumessin a la claror que entrava, la noia semblava que s'acostumava i al final les van poder obrir del tot, la noia el primer que va fer va ser apropar-se a la finestra a mirar el paisatge, semblava molt emocionada de veure tot allò, no parava de somriure, el noi, per seguir-li la beta va dir:

-         Oi que és bonic el paisatge?

-         És preciós- Deia ella.

-         Per cert, jo em dic Harry i tu?

En sentir aquell nom la noia va fer un bot, es va quedar mirant a en Harry fixament, ell no sabia perquè el mirava així però per si un cas no va dir res.

-         C-com et dius?- Va tornar a preguntar en Harry.

-         Jo- Va dir la noia- Jo em dic Aura...

-         Quin nom més maco- Va dir en Harry amb un somriure.

-         Si...- Va dir tímidament la noia.

Van estar uns minuts sense dir res, tot va estar en silenci una bona estona, en Harry volia parlar amb ella però no sabia que dir-li, llavors va trobar una cosa de la que poder parlar.

-         Quin collar més... bonic.

La noia se'l va quedar mirant, va baixar la mirada i va tocar amb cura i sobretot amb delicadesa el collar que duia al coll. Era un collar de cuir negre, era ample i gruixut, però el que més li va cridar l'atenció a en Harry va ser el símbol, era un símbol que no havia vist mai.

-         Què vol dir aquest símbol?- Va preguntar el noi.

-         Això...- Contestà ella nerviosa- És... és l'insigne de la família.

-         A... molt bé...- Deia el noi que no sabia que dir.

Una altre vegada es va quedar tot en silenci, en Harry volia parlar amb ella durant tot el viatge, però ella semblava com si no volgués parlar, ell només feia que mirar-la i ella, només feia que esperar.

Passaven els minuts i en Harry cada cop es donava més compte de que li passava alguna cosa a l'Aura, la veia molt inquieta, insegura, com si anés a passar alguna cosa però el què?? Què podia passar?? El que ella estigués nerviosa feia que en Harry ho estigués més. Hi havia algun moment en el que es penedia d'haver marxat de l'altre compartiment, però de cop la noia li va parlar:

-         Perdona si t'estic posant nerviós- Va dir ella- Però és que ha de venir algú.

-         Qui?- Va preguntar en Harry- Qui ha de venir??

-         Un noi- Va contestar l'Aura.

-         Quin noi?? I com ho saps què ha de venir??

-         No et puc dir el com ho se, però avia't sabràs qui vindrà.

En Harry es va quedar sense paraules, aquella noia era tan misteriosa però tan atraient, era molt estranya, tan físicament com psíquicament, però hi havia alguna cosa en ella que la feia més misteriosa, quan estaves al seu costat era com si estiguessis sol, com si una foscor envaís la teva ment deixant-he totalment desprotegit, era molt estrany, però amb el sol fet de mirar-la als ulls, als seus grisosos ulls totes aquelles sensacions marxaven.

-         Harry- va dir l'Aura- M'agradaria saber alguna cosa més de tu, si no t'importa...

-         En absolut- Li contestar ell amb un somriure- Què vols saber de mi?

-         Com et vas fer la cicatriu- Va dir ella molt decidida.

-         La cicatriu la tinc des de molt petit, me la va fer el mateix home que va matar els meus pares... en Voldemort.

En sentir aquell nom la noia va obrir els ulls de cop, semblava espantada per aquell nom, cosa molt normal en el món màgic, ningú s'atreveix a nombrar-lo.

-         Perdona que ho hagi dit així, sense pensar...- És disculpà el noi.

-         No et preocupis- Li contestà ella- Estic acostumada a sentir el seu nom.

-         Llavors per què has reaccionat així??- Va preguntar.

-         T'agrada molt fer preguntes oi?- Li digué l'Aura amb un to impetuós.

-         No... jo només...

-         Vols saber massa- Li digué ella- Vigila amb les preguntes que fas Potter... ho podrien ser les ultimes.

En Harry va empassar saliva, aquella noia tenia caràcter, i molt!!! Ell es va disculpar i ella va fer com si res, ara la noia amable i tímida havia passat a ser una persona freda i que només sentir una advertència d'ella ja et cagaves de por.

Durant una bona estona en Harry no va dir res, no volia tenir que tornar a veure la cara de l'Aura com abans, els seus ulls grisos rasgats i un somriure maliciós fins més no poder, anaven passant els minuts, fins que va passar una cosa.

-         S'acosta- Va dir l'Aura- Ja quasi és aquí.

-         Qui?- Va dir en Harry tot neguitós.

-         El noi.

De cop la porta es va obrir de bat a bat i un noi va entrar, era ros amb la mirada freda, no cal que doni moltes descripcions per dir que era en Malfoy.

Només entrar ja va mirar a en Harry malament i amb un to autoritari va dir.

-         Aura vine.

-         Per??- Va preguntar ella.

-         T'haig de donar algun motiu!!??- Va dir mig cridant en Malfoy.

-         Entesos- Va contestar ella.

Tots dos varen marxar del compartiment deixant a en Harry sol, en Harry es va quedar de pedra, en Malfoy coneix a l'Aura, de què?? I per què la tracta així?? Per què ella no es defensa?? Cada vegada era tot més estrany, el noi, ja rendit per tantes "emocions" va decidir dormir una mica, encara faltava per arribar a Howarts així que no passava res perquè fes una bacaineta.

En qüestió de moments es va quedar dormir, dormia plàcidament fins que una cosa el va despertar, de cop el tren va parar fent que en Harry caigués al terra, ell es va aixecar i va mirar per la finestra el dia assolellat que feia havia desaparegut i uns grans núvols de pluja ho havien tapat tot, plovia a bots i barrals, tot era fosc, només els llamps que queien il·luminaven una mica, no es veia res, les llums del tren s'havien apagat, l'única cosa que podia fer en Harry era esperar a que el tren es tornes a posar en marxa.

Va esperar en silenci, tot era el calma, fins que un gran llamp va il·luminar tot el cel, en Harry va mirar per la finestra, estava meravellat per aquell gran llamp, semblava com si no fos natural, però una cosa va cridar més la seva atenció, quan ho va veure els seus ulls es quedaren en blanc, allà a la llunyania, sobre unes roques hi havia una silueta, no es podia veure amb detalls però era impactant, aquella silueta tenia... tenia dues ales!!! Semblava un àngel, el seu cabell era curt, la seva figura era esvelta i els seus ulls... eren vermells. 


Llegit 782 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)