Venus Potter - massa complicat per una nena de 4108 dies.
AvatarEscrit per ÒLIVA
Enviat el dia 28/04/2007 a les 14:13:15
Última modificació 30/04/2007 a les 19:02:44
Tots els capítols de Venus Potter
< Anterior capítol ||


massa complicat per una nena de 4108 dies.

L'endemà era divendres, potser l'amargor de les primeres hores ja havia marxat però la tristesa no es borra tan fàcilment; quan la Venus es va llevar va trigar uns moments a situar-se i recordar perquè estava allí, es va vestir i va baixar a la cuina per esmorzar, els seus oncles ja estaven treballant per tant tenia la casa per ella sola, va tornar a l'habitació, va agafar l'uniforme i les poques possessions que s'havia endut per passar aquells dos dies i ho va posar tot en una bossa de viatge per l'endemà, es va adonar que després de l'atac a la seva família ja era hora de confessar el secret. L'hereu. Va recordar la conversa amb en Hagrid, quan els hi havia parlat sobre el seu pare hi havia dit que no tots els cavallers de la mort eren morts i que tornarien els mals temps...i que aquest cop no hi havia  cap profecia i per tant només els hereus de les quatre residències units i amb  serien capaços de destruir el mal.

El que no sabia en Hagrid era que estava mig equivocat...perquè les estrelles no trigarien a parlar i es necessitava algú a més dels hereus.

 

La Venus va anar a l'habitació d'en Will, potser els bons moments farien més lleugera aquella mena de buit en el seu cor.

L'habitació d'en Will era més o menys de la mateixa grandària que la seva, tot i que no es veia el color  de la paret ja que estava plena de pòsters de Quidittch que la saludaven alegrement, també estava ple de llibres i un aparell muggle....perquè serveix? Es va preguntar. Va tocar boto on i havia una fletxa i de cop va començar a sonar música...

Una mica extravagant, però venint de'n Will ‘¬¬... va sortit de l'habitació però no sabia com parar aquell artefacte muggle, va anar cap a la seva habitació va agafar la vareta  ( que la portava per si de cas) es va acostar a l'andròmina i...

-         Reparo - i la màquina va quedar com nova, la noia va tornar satisfeta cap a la seva habitació.

 

No tenia res per fer i va anar a mirar per la finestra, només els lladrucs d'un gos destorbaven la calma que hi regnava, això li va recordar a Black, Sírius Black,  mort anys enrere però la seva mare n'hi havia explicat moltes coses la que més li va cridar l'atenció va ser que era padrí del seu pare... com tots els demés mort... se li van entelar els ulls.

Plorava.

I així es va quedar quieta una llarga estona veient com les llàgrimes salades li lliscaven per la fina pell, i així se la va trobar l'Hermione, li va passar un braç per l'esquena i no va dir res, no feien falta les paraules.

Tremolava.

De por i de ràbia, volia seguir endavant però es veia incapaç, la seva tieta li va fer un peto a la galta i va marxar, i es va tornar a quedar sola allà a la seva nova habitació...l'endemà tornava a Howarts això ho canviaria tot, de cop i volta es va recordar d'en Josh com reaccionaria al tornar-lo a veure, ara que havia descobert un perfil del jove Malfoy que li era desconegut.

Somreia.

Al pensar en el noi ,els seus ulls blaus i el peculiar aire de arrogància que sempre l'acompanyava, era diferent a la resta de nois de Howarts... es va sentir més tranquil·la al pensar en ell i ja no li van caure més llàgrimes i va deixar de tremolar.

Simplement pensaments, emocions....

Les hores passaven lentes i feixugues i finalment va arribar l'endemà, les ordres de la directora deien que havia de tornar a l'escola amb pols migratòria ja que Howarts estava sota els efectes de molts encanteris i que durant cinc minuts ( de 8:55 a 9:00) disponible perquè ella hi pogués arribar. A les nou en punt es trobava a Howarts un altre cop per retornar a ritme de vida normal.

Eren les 8:54 es va acomiadar amb un petó dels seus oncles i va agafar un grapat de pols.

-         Howarts - va dir segura d'ella mateixa.

I efectivament va aparèixer a la llar de foc del despatx de la directora McGonagall però la professora no hi era, va estar cinc minuts mirant els quadres dels altres directors i pensant en com seria Howarts en aquells temps, va sospirar i va sortir de l'habitació i va veure que era dissabte i per tant no hi havia classes, va caminar pel llarg passadís sense saber on anar i per aquelles coses que la casualitat mai explica es va creuar amb en Josh i en George ( amic íntim del jove Malfoy) i una estranya sensació li va recórrer tot el cos    i la va obligar a mirar-lo, les mirades es van creuar i ella va caminar més ràpid per no estar més estona al seu costat, mai li havia passat res semblant, potser ho havia de preguntar a algú, va pensar, en Brian i en Will la matarien, la Txell molt bona noia però massa esbojarrada...aleshores li va passar pel cap la Llupin, ella era la persona perfecta, una noia més gran que segurament l'entrenaria tot  i que era Griffindor.... o millor no preguntava a ningú, aquell no era el moment indicat no tenia prou ganes de parlar de nois...potser la Ginny hagués fet que s'oblides d'en Josh amb quatre paraules, la trobava tan a faltar, aleshores com per art de màgia va aparèixer l'Aliena amb aquell somriure característic i els cabells amb metxes fúcsies naturals

- Nina! Com estàs?- i la va abraçar amb força

- Alie! Ara pensava en tu, estar no ho sé.... - va dir ella amb un somriure sincer

- a si?

- et puc fer una pregunta? - va dir ella tímidament

- Clar!! Una, dos, tres...tantes com vulguis

- soc massa petit per fixar-me en nois?

- eh??! Nois? No ets massa petita ja tens edat - va riure melòdicament - qui es l'afortunat?

- Secret! Això no es diu - i tota contenta (dins del que cap)  va marxar cap els jardins.

 

Allà s'hi va trobar en Will i en Brian que la van rebre amb una abraçada i moltes preguntes, es van passar el matí allà sota el sol, estirats a la gespa, xerrant sense parar fins que va ser la hora de dinar, sobre la taula hi havia un banquet com era normal, tots els alumnes parlaven a l'hora, fent el rebombori normal a l'hora de dinar, en acabat la Venus es va acomiadar dels seus amics, tenia ganes d'estar sola, va sortir del Gran Saló i es va dirigir al llac, es va asseure a la vora i es virar, s'havia posat morena des de principi de curs i els cabells li havien crescut bastant, va comprovar que les faldilles de l'uniforme no li quedaven tan malament, feia temps que no es mirava detalladament, va somriure al recordar la foto que tenia de la Ginny i en Harry, s'assemblava a ella, de cop va sentir que unes mans li tapaven els ulls i una respiració a prop del coll, no es va moure, a poc a poc les mans van deixar veure'n el propietari.

-         Josh - el cor li va fer un salt

-         He pensat que t'havia de venir a saludar - va dir simplement, i es va asseure al seu costat.

-         Gràcies per fer-me costat l'altre dia

-         De res - ella no va contestar tenia la vista al reflex del llac, els dos assentats a prop, i va somriure - com ha anat?

-         Suposo que bé , però la trobo a faltar - ell no va dir res, va respectar el silenci i va deixar passar dos minuts.

-         Jo me'n vaig, si ma germana em veu amb tu, acabaré malament - la va ajudar a aixecar-se, li va fer un petó elegant al palmell de la ma, la noia es va estremir en sentir el contacte dels llavis del noi amb la seva pell, i es van mirar, ell però sense dir res va marxar.

Ella perplexa va tornar a dintre, a la sala comú hi havia moltissima gent i per distreure els pensament es va acolpar a un grup de set alumnes que jugaven a cartes, la sort li va somriure i va guanyar la partida però va deixar de jugar en veure en Will i en Brian parlant asseguts davant la llar de foc com que no quedaven butaques es va asseure sobre el seu cosí.

-         Seu a terra peses massa! - va dir el  noi

-         Calla! - va contestar-li la jove Potter

-          Molestes!

-         Calleu els dos! - va dir en Brian i es van posar a riure, el rellotge va tocar les deu.

-         Anem a sopar? - proposà en Will

-         O.k! - van contestar els dos alhora

 

A l'hora de sopar també hi havia un tou de menjar d'espant, pollastre, sopa, amanida, fruita, tiramisú...

- cada dia posen més menjar, o m'ho sembla a mi? - va preguntar la Txell

-  no se que dir-te però tot està deliciós - va contestar en Brian

-  Jo estic d'acord amb en Brian! - va dir en Will mentre queixalava una cuixa de pollastre  

- Howarts sempre ha tingut fama de tenir menjar bo - va dir la Venus mentre es servia un got de suc de carbassa.

- Exacte - va contestar dos seients més amunt un noi

 

Després de sopar amb un ordre bastant desordenat els alumnes van pujar cap a les seves habitacions dient bona nit als quadres que es trobaven pel camí, tots els joves Griffindors van anar fins a quadre de la senyora grassa i van dir la contrasenya perquè els deixes entrar.

La Venus va anar cap a la seva habitació, es va posar el pijama de ratlles verdes i es va acotxar amb els llençols maragda, totes les seves companyes dormien menys ella, l'habitació estava sumida en un profund silenci només el cant de la òliba el trencava i ella a poc a poc s'enderrocava de la Ginny i de les cançons que li cantava quan no podia dormir i dos llàgrimes li van relliscar per la pell llisa va mullar una mica el coixí, perquè havia hagut de acabar tot tan malament? O es que encara no havia acabat? Va intentar treure's aquests pensaments del cap i aleshores li va venir el Josh, amb el seu riure burleta, els seus ulls blaus i els cabells rossos de pel·lícula, i el petó a la ma, a que havia vingut aquell comportament tan estrany? Malfoy el cognom que més odi li havia inspirat ara l'atreia perillosament, allò no podia ser bo, o si? No era pas un crim que ella sabes, tot semblava tret de un llibre romàntic d'aquests que tot el que fan els protagonistes esta malament, això era ser adolescent? Que no sabessis pas posar en ordre els sentiments i que tot sembles més complicat del que era, més? O ja ho era prou? Va decidir dormir, l'endemà les coses semblarien més fàcils o això es pensava ella, les coses fàcils no ho serien mai, al contrari tot s'aniria complicant.

Va esperar, un minut...dos...tres....la son no l'envaïa, no podia dormir, es va aixecar i va mirar per la finestra, la lluna es reflexava al llac, el mateix llac on havia tingut el Josh més a prop que mai,  el mateix llac que va veure com aquella tarda amb un peto a la ma els seus destins s'enllaçaven per sempre.

Era massa petita per pensar en nois i massa gran per mirar-se les nines, aleshores, que representava que era?, va somriure i va comprendre que li quedava molt camí per endavant i molt saviesa per aprendre, en dos dies la seva vida havia canviat massa i va saber que no trigaria a tenir senyals del senyor fosc o algun seguidor que se'n hagués posat al nivell, va sospirar, Potter es deia i el destí que arrossegava era massa complicat per una nena de 4108 dies.

Es deia Venus, era Potter i estava enamorada.

Aleshores, es va adormir.


Hola!!
doncs he tornt sense fer esperar tant! és un capitol sense gaire cosa especial però m'aburria i he escrit.
va a tothom que va comentar l'atre capítol! i tothom que segueix la FF!
comenteu! que a mi em fa il·lusió!
petons!

Mire^^



Llegit 922 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)