Harry Potter i Buffy caçavampirs - 5. UNA NOIA MISTERIOSA (escrit per la Vero)
AvatarEscrit per juls
Enviat el dia 01/02/2005 a les 20:03
Última modificació 06/02/2005 a les 01:46
Tots els capítols de Harry Potter i Buffy caçavampirs
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


5. UNA NOIA MISTERIOSA (escrit per la Vero)

(NOTA: La narració, està situada al inici del sisè llibre encara no publicat de Harry Potter i la sisena temporada de Buffy caçavampirs.

Fanfic escrit per la Juls i la Vero, un capitol cadascuna aleatòriament! XDDDDDDDDDDDDDDDD esperem que os agradi! Podeu comentar-nos qualsevol cosa!!)

5. UNA NOIA MISTERIOSA

L'estiu passava molt lentament per a en Harry Potter, el qual havia decidit quedar-se amb els Dursley durant tot el mes d'Agost. El xicot no sortia gairebé mai de la petita habitació que els seus oncles tant "generosament" li havien cedit. I és que el Harry, últimament tenia por de sortir de casa, ja que, amb les notícies de Voldemort i els vampirs rondant per tot arreu, qualsevol s'arriscava!

Val a dir, que quan el noi va rebre la carta de la Ginny, es va quedar ben sorprès que la noia, que normalment era tímida i apocada, s'hagués atrevit a escriure-li en aquell to! Però aquest fet el va fer reaccionar. I des d'aleshores, es va forçar ell mateix i ser més comunicatiu.

Ara, s'escrivia molt sovint amb el Ronald i l'Hermione, però no els havia anat a visitar ni un sol cop durant tot l'estiu. Doncs, tot i les ganes que en tenia de veure'ls, li feia por que el fessin parlar de la mort del Sírius o que el miressin de manera compassiva. Creia que això no ho hauria pogut suportar.

Finalment però, arribà el dia de partir cap a Hogwarts, i el Harry notà com un calfred li recorria tot el cos, i l'estómac se li encongia degut al nerviosisme. Ja que, el fet de veure els seus amics al cap de tant temps, sempre li produïa el mateix efecte. Per tal de poder agafar el Hogwarts Express (el tren que el portaria a l'escola), primer, el Harry havia de demanar a l'oncle Vernon que el portés amb cotxe a l'estació. La qual cosa, no seria gens fàcil.

Simplement, el Harry odiava demanar als Dursley qualsevol favor. Clar, sabia de sobres que gairebé mai no n'hi concedien cap i no estava segur que el Vernon estigués disposat a moure un múscul per ajudar-lo. De fet, no sabia si li dirien res, ja que feia molts dies que no li dirigien la paraula. Però, si hi havia alguna cosa de la qual el Harry n'estava segur, era de què el seu oncle faria qualsevol cosa per a desempallegar-se d'ell. Ja tenia tot l'equipatge a punt. De manera que baixà les escales carregat amb les maletes, la gàbia on hi havia la Hedwig, i la seva escombra. Quan entrà al menjador, el què hi va veure no el va sorprendre en absolut. Els Dursley estaven asseguts al sofà mirant un programa de televisió sobre els homes més rics del món. El Harry pensà que un dia d'aquests se'ls enganxaria el cul al sofà i mai més podrien sortir d'allà, o que es podrien convertir tots en estàtues davant el televisor i ningú no en notaria la diferència!

El noi tossí per fer notar la seva presència, però la família el continuà ignorant. El xicot en començava a estar fart d'aquest comportament ridícul, de manera, que aquest cop parlà amb la veu ben alta per tal d'obtenir resposta:

- Oncle Vernon, he d'anar a l'estació, podries acompanyar-m'hi?
- No estic d'humor noi! No ets un mag tant poderós? Ves-hi amb l'escombra- murmurà el Vernon amb desdeny.

El xicot no es va immutar per la resposta. Sabia d'entrada que els Dursley avorrien profundament l'escola Hogwarts; tant, com el fet que el Harry hi anés. El noi però, somrigué amb malícia i provà una altra tàctica:

- Com vulguis oncle. Desfaré les maletes- digué el Harry tot llançant una mirada furtiva al seu oncle-, què hi farem? Hauré de passar l'hivern aquí- sospirà el noi.

En Vernon remugà quelcom incomprensible i aixecà el seu enorme cul del sofà per acompanyar el seu nebot a l'estació. Just en aquell moment es sentí un terrible cop que provenia de la porta. Tothom callà de sobte i els Dursley es refugiaren rere el sofà amb la cara aterrida. Els cops es repetien, i semblava talment que el visitant hagués oblidat que els timbres existien! El Harry agafà instintivament la vareta. Dubtava que es tractés dels cavallers de la mort o d'algun seguidor de Voldemort, però últimament, no es podia estar segur de res!

El noi s'acostà lentament a la porta amb la vareta preparada per a llançar algun conjur. Mentrestant, els cops es repetien cada vegada més forts... faltava molt poc per arribar-hi... de sobte però, la porta sencera va caure al terra i una figura enorme i gegantina aparegué rere el polsim.

- Hagrid! -exclamà el noi mentre un ample somriure se li dibuixava a la cara-, com és que has vingut?
- Hola noi! Com t'he trobat a faltar -digué el gegant tot acostant-se al Harry mentre aquest li feia una ràpida abraçada-, has crescut molt aquest estiu, però encara estàs més prim que l'any passat. Ja t'alimenten bé els muggles?

Els Dursley, que davant l'aparició del Hagrid, s'havien quedat amb la boca oberta, estaven tant esporuguits que mica en mica s'havien arraulit en un racó del menjador. La tieta Petúnia s'havia col•locat davant del Dudley amb una actitud protectora. La qual cosa era inútil, ja que el seu fill ocupava el doble espai que ella, i el Dudley sobresortia per tot arreu!

Els Dursley temien profundament tots els bruixots i els avorrien. Encara recordaven l'últim cop que el gegant els va visitar i li va fer créixer una cua de porc al cul del Dudley. El Hagrid, que aquest era el nom del visitant, era el guardabosc de Hogwarts, i era tant alt i forçut que imposava respecte allà on anava. Però els que el coneixien bé, sabien que era un tros de pa. El Harry s'ho passava d'allò més bé observant la reacció dels seus oncles, i també es trobava feliç pel fet que algú es preocupés per ell.

- Els meus oncles m'han donat menjar aquest estiu -digué el Harry tot somrient-Com és que m'has vingut a buscar?
- Estan passant moltes coses... i no és gaire segur que rondis per aquests topants tot sol... ja t'ho explicaré més endavant -digué el gegant tot preocupat-, però abans m'agradaria reposar una mica. El camí fins a aquí ha estat molt llarg... uuuffffffff!! -i dit això, tant alt i gros com era, es deixà caure al sofà del menjador. Ningú podria haver previst mai el què passaria a continuació: el sofà va fer un fort cataclec, i va cedir sota el pes del Hagrid, fent que una peça del moble sortís disparada i trenqués un gran gerro xinès que hi havia en un racó. Ningú sabia que dins el gerro hi hagués res, però amb la trencadissa, tot el què contenia la peça es va escampar per tot el terra del menjador.
Els Dursley encara van obrir més la boca, i semblava que se'ls hi quedaria així per sempre! El Vernon, que va ser el primer a reaccionar, es començà a posar de color escarlata i lentament, s'encarà al gegant.

- Es pot saber què li has fet al meu menjador bestiota?
- Ho sento... -el Hagrid feia cara d'estar avergonyit de debò-, però això és el què passa quan es compren les coses d'oferta -l'oncle Vernon, envermellí encara més davant les paraules del gegant però no li replicà. Era obvi que estava atemorit!

Mentrestant però, la tieta Petúnia i el Harry s'acostaren a totes les coses que havien quedat escampades pel terra i que anteriorment estaven amagades al gerro. El Harry, de seguda s'adonà que la majoria d'objectes eren pel•lícules i CD's; i entre el munt de coses escampades, hi va reconèixer la pel•lícula que el Dudley havia robat aquell dia als grans magatzems. Probablement, el seu cosí havia anat amagant totes les coses que havia robat durant l'estiu en aquest gerro. El Harry somrigué, al pensar que el Dudley hauria pogut trobar un amagatall molt millor!

- Ve...ve...ernnn...on -balbucejà la tieta Petúnia- aquestes pel•lícules n...no...són...nostres, i mira, algunes encara tenen l'alarma i el preu! Són robades!

El Vernon s'acostà i tots dos van empal•lidir més que el Nick quasi decapitat (un dels fantasmes que residien a Hogwarts). De sobte, la tieta Petúnia féu una ganyota de desdeny i es posà a cridar:

- Dudley!! Com has pogut?

El noi en qüestió, s'havia quedat petrificat al costat de la finestra, i començà a tartamudejar per primer cop a la seva vida!

- Jo...jo...no...ha estat el Harry! -i assenyalà amb el dit al seu cosí. L'oncle Vernon ja començava a avançar amb unes grans gambades cap al Harry, però la veu de la Petúnia l'aturà.
- Espera Vernon! -i a continuació es dirigí al Dudley amb un to de veu més suau:
- Estimat... no em menteixis, el Harry no ha sortit de la seva habitació durant tot l'estiu, no pot haver estat ell.
El Dudley dubtà un instant, però es reféu de seguida i continuà mentint.
- Ho deu haver fet amb màgia... mare m'has de creure! -suplicà.
El tiet Vernon, llançà una mirada enfurismada al Harry i murmurà:
- Tot podria ser...
- No, Vernon- interceptà la Petúnia- el Harry té prohibit utilitzar la màgia fora de l'escola per què és menor d'edat. Si ho hagués fet, hauríem rebut una carta del ministeri de màgia.

Ara, tots dos es van girar vers el seu fill i se'l miraven amb incredulitat. Mentrestant, el Harry s'ho mirava tot amb un somriure a la cara, i tot i que era una escena ben dramàtica, el noi es divertia de valent! Per fi el seu cosí se la carregaria! I és que el noi, portava molts anys de ressentiment envers els Dursley, i veure com al Dudley se li giraven les coses en contra, li provocava una gran satisfacció!

- Harry- la veu forta del Hagrid, el despertà dels seus pensaments-, haurem de marxar que se'ns està fent tard!
- Un moment Hagrid, deixa'm veure com acaba tot això si us plau- suplicà el noi amb veu baixa-, és que s'està posant molt interessant...

El gegant somrigué i ambdós tornaren a observar els Dursley. La tieta Petúnia plorava a llàgrima viva tot dient:

- Com pot ser! El nostre Dudleió s'està convertint en un criminaaaal!!!
- Per què ho has fet Dudley?- bramava el Vernon dramàticament.

Al Harry, li costava d'admetre, però s'ho estava passant la mar de bé, a costa del patiment dels Dursley, i semblava, que era incapaç d'esborrar el somriure de la seva cara. De cop, però, tota la diversió es va acabar. El Vernon es girà cap a ell i rugí:

- La culpa és del Harry Potter!!!

El noi es quedà mut de la sorpresa, i tots els cabells se li van eriçar encara més, si és que això era possible.

- Co..com?- aconseguí quequejar.
- Ja m'has sentit noi! Des que vas arribar a aquesta casa no ens has portat més que maldecaps! Amb tots els problemes que hem tingut per culpa teva, no ens hem pogut fer càrrec del nostre propi fill!!! I ara mira què ha passat!!!

El Vernon agafà brutalment el Harry i l'estampà contra la paret. El noi intentà desfer-se de l'engrapada del seu oncle, però aquest el va agafar fortament pels cabells.
- Eii!!! Deixi'l anar immediatament!! -bramà el Hagrid.
- Vostè no s'hi fiqui!! No n'ha de fer res del què passa a casa meva! -i dient això, l'oncle acostà la seva cara a la del Harry i li parlà tant a prop que el noi podia sentir el seu alè-, només ets una desgràcia pels altres, t'odio tant profundament que desitjaria que no haguessis nascut. Ets la causa de la nostra desgràcia i odio la teva cara, la teva màgia, la teva bruixeria i tots els estúpids mussols! -L'obès oncle del Harry no va poder acabar la frase que un mussol aparegué per a la finestra amb una carta a la pota i es dirigí al Hagrid-. Ja n'estic fart d'aquestes bèsties!!

El Hagrid però, ni s'immutà mentre llegia la carta. Al cap d'un moment mirà al Harry amb una expressió de gravetat al rostre i digué:

- Ens n'hem d'anar Harry, tenim coses urgents per a fer.

El noi no s'ho pensà dues vegades! Assentí amb el cap i en un moment es plantà al costat del gegant. El tiet Vernon, que no deixava mai una baralla a mitges, se'l mirà amb desdeny i murmurà:

- Típic de tu, ens destrosses la casa, converteixes el nostre fill en un delinqüent i desapareixes!
- El podríeu enviar al reformatori "Sant Brutus"- digué el Harry amb indiferència.

Fer un comentari com aquest però, fou una mala decisió, ja que el rostre del Vernon envermellí fins a tal punt, que el noi pensà que explotaria! El seu tiet, agafà una figureta de la tieta Petúnia i la tirà amb fúria cap al Harry. Però tant el noi com el gegant ho havien previst i els dos ja sortien corrents de la casa amb les maletes, la Hedwig i l'escombra del Harry.

- Caram!! No es pot dir que els Dursley ens tinguin gaire simpatia oi? -digué el Hagrid tot picant l'ullet al noi.
- Almenys avui m'han dirigit la paraula -murmurà el Harry tristament.
- La teva família és molt estranya -comentà el gegant.
- Ui! Doncs que no se't acudeixi de dir-los quelcom semblant! Segons ells, són una família normalíssima! Ambdós es miraren i esclafiren a riure.
- T'he trobat a faltar, Hagrid -digué el jove amb sinceritat-, per cert, a on hem d'anar?
- A Kensington Gardens. És una estació de metro on ens espera una alumna nova. Us acompanyaré als dos fins a l'andana 9 i ¾ per què pugueu agafar el Hogwarts Express.
- És una alumna de primer? -preguntà el Harry, que ja començava a estar intrigat.
- No, té la mateixa edat que tu, i anirà a sisè.
- I com és això? -insistí el Harry-, normalment tots els alumnes nous són de primer. Que ve d'una altre escola de màgia? De quin país és?
- No ho sé noi -murmurà el Hagrid tot atabalat per aquest torrent de preguntes-, la veritat és que la carta que he rebut del Dumbledore no en deia gran cosa.
El Harry però, l'observà atentament, i va tenir la impressió que el seu amic sabia moltes més coses de les que semblava. El noi, doncs, decidí no pressionar-lo.
- I com hi anirem a Londres? -preguntà el xicot.
Ara, el Hagrid somrigué amb orgull.
- Doncs amb la meva moto nova! -i dient això, el gegant li mostrà una moto grossa i negra, de gran cilindrada que tenien al davant.
- Ostres Hagrid!! Quina passada!!!
- T'agrada? He estat anys estalviant per comprar-me-la. Au va! Puja!

El Harry no s'ho va fer dir dues vegades, i d'un salt pujà a la moto mentre el Hagrid lligava les coses del noi a la moto. El xicot es va sorprendre quan la moto engegà; ja que veié amb gran esglai, que l'aparell s'enlairava cada vegada més, talment com si fos un avió! El Harry s'agafà encara més fort al seu amic i contemplà meravellat el carrer Privet i tot el seu barri des de dalt. Al cap d'un moment, el Hagrid pitjà un botó i la moto i els dos viatgers es van fer invisibles!

- És per a no cridar l'atenció dels muggles -explicà una veu al seu costat, que el Harry, reconegué que era la del seu amic.

Al cap d'un moment arribaren a Londres, ja que el carrer Privet, no es trobava gaire lluny de la capital. El Hagrid féu baixar la moto i ambdós es feren visibles. Un cop l'hagué aparcat, el Harry i el seu amic es dirigiren cap a l'estació de metro, on havien de trobar-se amb l'alumna nova.

Val a dir que ambdós cridaven l'atenció, ja que el Hagrid era el doble d'alt que la gent normal; i el Harry anava carregat amb la vella maleta, la gàbia on hi duia la Hedwig (el seu mussol), i l'escombra. Però això no li importà gens al noi, clar, estava la mar de feliç d'haver-se desempallegat dels Dursley!

L'estació del metro estava a vessar de gent, i això els dificultava la tasca de trobar l'alumna nova. Però de seguida els hi va passar l'angoixa, ja que el Harry de seguida distingí entre la multitud una noia molt atractiva que portava un carretó en el qual hi havia; un munt de maletes, llibres vells, i una escombra. Segur que pertanyia a Hogwarts!

El noi li féu un cop de cap al Hagrid envers la noia, i el gegant de seguida va entendre que per fi, l'havien trobat. Quan s'acostaren a la noia, el Harry va observar que era molt atractiva, i que guaitava tota l'estació de metro amb un cert nerviosisme. Quan la jove va veure que el gegant i el Harry s'acostaven, un ample somriure se li dibuixà a la cara.

- Hola! Vosaltres sou els de Hogwarts oi? Sí, ja veig les maletes i el mussol jajjaa!!! A mi, la meva germana m'ha donat una escombra per a venir fins aquí. Ostres! Quina vergonya he passat per arribar al metro! Tota la gent em mira amb una cara, però ja hi estic acostumada jaja!!... per cert, em dic Dawn Summers, molt de gust -i allargà la ma cap al Harry tot respirant per primer cop. Havia dit aquest discurs d'una tirada, i estava tota tensa.

El Harry somrigué amplament i li encaixà la ma. Decididament, li agradava molt aquesta noia morena d'ulls blaus. Però abans que pogués dir el seu nom, la Dawn tornà a parlar:

- Per què, vosaltres sou els de Hogwarts oi? No em diguis que he ficat la pota!- exclamà la noia tota sorpresa com si li acabés d'assaltar aquest dubte terrible, i ja estava disposada a continuar parlant quan el Harry l'interrompé:

- Sí, sí... no et preocupis. Jo em dic Harry Potter, i aquest és el Hagrid, el guardabosc de l'escola -el gegant li allargà la mà tot somrient amablement, i la Dawn li encaixà, tot sospirant alleugerida.

- Tenia por d'equivocar-me d'estació i no trobar-vos. Acabo d'arribar i no conec Londres, sabeu?
- D'on ets? -preguntà el Harry tot encuriosit.
- De Sunnydale, és a Califòrnia... ei! has dit que ets el Harry Potter oi? Quina passada!! Em deixes veure la cicatriu? És cert que te la va fer el Voldemort? -el Harry es quedà sorprès de la capacitat que tenia aquesta noia per llançar tantes preguntes alhora. Encara estava pensant en quina pregunta respondre primer quan arribà el metro.
- Vinga nois! Ens hem d'afanyar si volem agafar el Hogwarts Express- els apressà el Hagrid. I tot seguit els tres s'uniren a la riuada de gent per entrar al vagó. Val a dir, que el gegant va tenir dificultats per a entrar, i es va haver d'ajupir per passar per la porta.
- Maleïts muggles! Ho fan tot en miniatura! -s'exclamà.
- Què són els muggles? -preguntà la Dawn.

El Harry es sorprengué que una noia de setze anys que havia practicat la bruixeria durant anys no sabés què significava aquest terme. Potser la noia no provenia d'una família de bruixots? O potser feia poc que practicava la màgia...
- No saps què són?- preguntà el noi ben sorprès-, els muggles són gent no màgica, que no són bruixots vaja... com els meus oncles. Potser a Califòrnia els dieu per un altre nom...
- Els muggles és clar!! -i la noia esclafí a riure-, si ho he sentit un munt de vegades! m'hauràs de perdonar, és que sóc molt despistada! -i afegí una rialleta nerviosa. El Harry sospità de seguida que la noia mentia, però va fer veure que no se'n adonava. Aquesta Dawn era tot un misteri! La noia, al veure que el noi la mirava amb curiositat abaixà la mirada. Estigueren així una bona estona, quan sonà el mòbil de la Dawn, la qual s'apressà a agafar-lo:

- Si?... Ah! Hola Buffy... sí, sí... estic bé... no, ja els he trobat...
- Diantre! -cridà el Hagrid tot sorprès-, què és aquesta cosa?
- És un objecte muggle que es diu telèfon mòbil -explicà el Harry tot divertit-, serveix per a parlar amb algú que està lluny.
- Ostres! Aquests muggles, tenen unes coses! -digué el gegant amb la seva veuarra. El Harry, de seguida s'adonà que la majoria de gent els mirava amb curiositat i amb sorpresa. Clar, no entenien que existís algú sense saber què era un mòbil! El Harry però ni s'immutà. Ja hi estava tant acostumat a la ignorància del Hagrid en quant a objectes muggles...
- Sí, sí... no pateixis Buffy... d'acord, adéu! -i la Dawn penjà-, perdoneu, era la meva germana, està una mica histèrica la pobra ja,ja!! -però en veure la cara del Hagrid callà de cop. El pobre tenia la boca oberta i semblava no poder-la tancar!
- L'hauràs de perdonar -digué el Harry, doncs, el gegant no podia. S'havia quedat tant meravellat davant aquest nou miracle de la tecnologia moderna! -és que ell no havia vist mai un aparell semblant -explicà el noi-, jo sí que n'he vist. El meu cosí Dudley en té un, però tinc entès que en llocs com el metro, es queden sense cobertura i no funcionen...
- Sí, tens raó -digué la Dawn amb una expressió de triomf a la cara-, però és que aquest és diferent! Un bruixot molt poderós li va posar un encanteri, i ara funciona sempre, encara que estiguis sota terra, o dalt d'una muntanya o en una illa deserta... oi que és una passada? I a més a més, no és necessari recarregar la targeta per què sempre hi té diners... es va recarregant sola!
- Renoi! -exclamà el Hagrid-, m'he de comprar un tolòdrom mòbil d'aquests!
- Es diu telèfon -digué el Harry. I tant la Dawn com ell es posaren a riure com bojos. Un cop s'hagueren calmat, la Dawn explicà:
- El bruixot que va fer l'encanteri i la meva germana em van dir que el portés sempre a sobre. I fins i tot li van posar un nom... mmmm... però ara no recordo quin és... sé que tenia aquella paraula que m'has explicat abans... - i es quedà reflexiva.
- Vols dir muggle?- preguntà el Harry amb incredulitat. Com podia ser que algú tingués tant poca memòria? Fins i tot el Neville tenia més facilitat per a recordar coses que aquesta noia!
- Ah! Sí! Ja ho sé! -I el rostre de la noia s'il•luminà amb un somriure-, es diu mòbilmugglemàgic! -i a continuació es posà a riure- és un nom ben estrany!

La Dawn tenia una rialla molt graciosa, d'aquelles que s'encomanaven i obligaven a la gent del voltant a fer el mateix. I tot i que, el què havia dit no era especialment graciós, el Harry no va poder evitar un somriure. Realment, la Dawn era capaç de desfer una glacera amb el seu bon humor; i el Harry ho va agrair de debò, ja que feia molt temps que no es sentia tant animat.

- El director de l'escola també té aquesta mania especial de posar noms estranys a les coses, saps?- digué el Harry. De fet, estava pensant que aquest nom se li podria haver ocorregut al Dumbledore.
- El director de Hogwarts? Ah! Sí, es deia... Dumblenoséquèmés, sí, va ser ell qui li va posar el nom al mòbil...
- Vols dir, que va ser el Dumbledore qui va fer l'encanteri al teu mòbil?- preguntà el noi tot sorprès. El Harry es començava a plantejar com és que el director coneixia personalment aquesta noia i a la seva germana, i també, qui deuria ser en realitat, la Dawn Summers.
- Dumbledore! És clar! Sempre me'n oblido, sabia que començava així!- exclamà la noia-, sí, va ser ell. El coneixes gaire el director de Hogwarts?
El noi anava a contestar però el Hagrid els interrompé:
- Ep! Mainada! Hem de baixar aquí. Ens hem d'afanyar si volem agafar el tren.
Tots tres agafaren ràpidament les coses i baixaren del vagó corrents. Al cap d'un moment ja eren a l'estació de trens.

Un cop allà, la Dawn preguntà tota sorpresa:
- Hem d'anar a l'andana 9 i ¾, però aquí hi ha l'andana 9 i al costat la 10, quina hem d'agafar?
- Veus aquell mur de maons que hi ha entre les dues andanes? hi has d'anar corrents, i ja veuràs com hi podràs passar a través -explicà el Hagrid.
- Sí home!! Segur que m'esclafaré contra la paret! -exclamà la noia tota horroritzada.

El Harry somrigué al veure la Dawn tant angoixada. Això li va fer recordar el primer cop que ell mateix va travessar el mur, quan tot just tenia onze anys. El noi, llavors, també estava segur que no hi podria passar.
- Mira Dawn, si vols passo jo primer i veus com es fa -digué el Harry.
- Bona pensada! -va exclamar el Hagrid-, fixat bé en això Dawn.

El Harry, començà a córrer envers el mur, i la noia veié amb gran sorpresa, que el xicot i tot el seu equipatge van desaparèixer a través de la paret.
- Ara et toca a tu -digué el gegant tot picant-li l'ullet.

La Dawn no les tenia totes. Però va agafar les seves maletes, els llibres vells i l'escombra, i començà a avançar ben de pressa envers el mur. Cada vegada s'acostava més... només faltaven dos metres... un metre... estava segura que s'estamparia contra la paret! I quan va obrir els ulls, va veure que el mur havia quedat al seu darrere i havia entrat en una altra dimensió! Aquí és on es trobava l'andana 9 i ¾, i un tren antic de color vermell, xiulava amb impaciència indicant que estava a punt de marxar.

La noia mirà al seu costat i va veure que el Harry li somreia. Al cap d'un moment, el gegant aparegué al seu darrere. Un gran xiulet però, els cridà l'atenció, i els tres s'adonaren amb gran desesper que el Hogwarts Express estava a punt de marxar!
- Va! -exclamà el Hagrid-, pugeu en aquest vagó mateix o perdreu el tren!
- No vens amb nosaltres? -preguntà el Harry tot sorprès.
- No puc, he de fer altres coses. Ja ens veurem a Hogwarts! -i dit això, el gegant empenyé als dos nois i les maletes cap dins del vagó; el qual, ja es començava a moure! Un cop a l'interior del tren, la Dawn, encara trasbalsada per la forta empenta del Hagrid, feu un pas en fals i s'entrebancà amb el Harry; la qual cosa provocà que tots dos rodolessin per terra juntament amb les maletes, tot fent un gran terrabastall! Quan alçaren la vista, van veure com un munt de nois i noies els miraven amb uns ulls com unes taronges.

---------
NOTA!: Molt bona Vero!!! La millor frase del Vernon!!: "La culpa és del Harry Potter!!!" jajaja (en aquestes circumstàncies i la culpa també es del Harry) jajajaa (Juls)
---------
(comentaris a verobo@eresmas.com o juliagoonie@hotmail.com)


Llegit 1601 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avataraccra 70 comentaris07/02/2005 a les 21:15
#594Tinc 3 fanfictions i un total de 114 capítols

REalment m'ha agradat molt el Vernon! Veig que penjeu molt de pressa!! Bufa! En tinc un munt per llegir!!




Avatarjuls 31 comentaris08/02/2005 a les 00:26
#606Tinc 1 fanfictions i un total de 22 capítols

es genial! m'agrada molt com escriu la Vero! ;)




vero Anònim08/02/2005 a les 22:45
#614Encara no he m'he registrat!

Woooowww!!! Moltissimes gràcies pels ànims!!! ^^
A mi mencanta com escrius, Juls!!!!^^