Sentinella - FALSA IDENTITAT, 1ª part
AvatarEscrit per The Weird Sisters
Enviat el dia 31/01/2005 a les 21:29
Última modificació 31/01/2005 a les 21:29
Tots els capítols de Sentinella
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


FALSA IDENTITAT, 1ª part

Autora: Galadriel.

UNES HORES ABANS...

Vaig aixecar-me de terra i vaig espolsar-me la túnica. Ignorant el somriure burleta i condescendent dels altres, vaig posar la meva més temible expressió de desafiament a la cara. La gent que era al meu voltant i que havia vist el meu trist aterratge, van semblar decidir que l'espectacle s'havia acabat i van començar a circular. Serrant les dents, vaig prometre'm, per enèsima vegada, que aprendria a aterrar sobre els meus peus encara que hagués d'utilitzar un Potarreu cada minut durant un any per dominar-ho!

Sospirant per a mi mateix, vaig mirar el magnífic edifici que s'alçava davant meu. El pati on em trobava estava farcit de joves i nens de diferents edats i races que jugaven o llegien, aprofitant el fantàstic sol d'aquell migdia. Eren la nova generació de Sentinelles, preparant-se des que amb prou feines sabien caminar, per una de les vides més solitàries que existien en aquest mon. Un sentinella no te família, ni amics. Un sentinella no te vida pròpia, ni nom, ni identitat... Com moltes vegades abans, em vaig preguntar si valia la pena tot aquell sacrifici. Era una pregunta ximple, ja que no tenia alternativa. Ni jo, ni cap d'aquells marrecs, havia tingut mai, ni tindria, l'oportunitat de decidir.

Sense ni adonar-me, havia creuat el pati i havia entrat en l'edifici. Gent de totes les edats i sexes, caminaven amb llargues passes pels amplis passadissos de marbre. Les seves cares, com màscares impenetrables, els diferenciaven dels despreocupats vailets del pati. Ells ja eren sentinelles de ple dret. Vaig espolsar el cap amb energia. Era una pèrdua de temps! Si continuava amb aquell fil de pensaments, començaria a enyorar els meus amics d'infantesa i em preguntaria on eren ara. Potser algun dels que circulaven per aquell passadís havia jugat amb mi, de petit. Potser aquella velleta, potser aquell home jove o aquella dona de mitjana edat amb aspecte sever. Era impossible de saber. Les cares, edat i fins i tot el sexe... Tot eren màscares... Res més que falses identitats.

Vaig travessar el laberint de passadissos amb passos segurs. Encara que feia ben bé set anys que no posava els peus en aquell edifici, semblava que el temps no havia passat. Vaig aturar-me davant una porta de fusta sense cap distintiu que la diferenciés de les altres, vaig agafar aire profundament i vaig picar amb decisió. La vella i coneguda veu del meu mestre em va indicar que entrés.

Vaig obrir la porta amb compte i vaig entrar en la petita habitació que era el despatx de l'home que havia estat el meu mentor, l'únic pare que havia conegut en la meva infància. Vaig tancar la porta rere meu sense poder evitar somriure. Hi havia coses que no canviaven mai, i aquell despatx era una d'elles. Per primer cop, des de feia més de set anys, era a casa.

Les parets del despatx, exceptuant la porta i la petita finestra per on entrava el sol, estaven folrades de prestatgeries que anaven des del terra fins el sostre. Allà s'amuntegaven sense cap ordre aparent, llibres dels més diversos temes, aprofitant fins l'últim mil·límetre possible. Però no hi havia prou lloc per desar-los tots; Grans muntanyes de llibres, tant alts com jo mateix, cobrien el terra fent el curt recorregut fins l'escriptori i l'única cadira lliure, una veritable cursa d'obstacles. El sofà, les butaques i la tauleta que hi havia a cada despatx, havien quedat completament sepultats i l'escriptori rere el qual seia el meu mestre semblava estar a punt de córrer la mateixa sort.

Vaig arribar a la cadira aconseguint, gairebé de pur miracle, que cap pila es precipités. Veient que el meu mestre estava ocupat escrivint en un tros de pergamí i sabent que no era prudent interrompre'l en la seva feina, vaig seure i vaig esperar pacientment que acabés.

El mestre era un home gran. Ningú sabia quina edat tenia, però això no importava. Ni tant sols jo tenia idea de la meva edat real! Pels Sentinelles, l'edat no te importància. Com pot tenir-la si, potser, en la següent missió et pots transformar tant en un nen petit com en un avi?

El seu aspecte, o sigui, la identitat que tenia quan es va retirar del servei actiu, era la d'un home. Ara ja anava per la cinquantena i el seu cabell rogenc començava a mostrar metxes platejades. Els seus ulls blaus s'amagaven normalment rere unes ulleres rodones que semblaven barallar-se amb la resta de la seva cara blanquinosa. Anava sempre vestit amb uns texans i una samarreta de mànigues curtes, fos estiu o hivern.

Els records van tornar a embargar-me. M'havia passat hores, de petit, assegut en aquella mateixa cadira, llegint algun llibre o escoltant el que m'explicava el meu mestre. Encara que el seu geni rivalitzava amb el de l'Snape i els seus canvis d'humor eren totalment impredictibles, era a ell, a qui acudia, de petit, quan tenia algun problema. Era un mestre estricte, una mica boig, com tots els altres Sentinelles quan els retiraven del servei actiu. Potser canviar tant d'identitat i viure tantes vides, embogia a qualsevol.

-Et deus estar preguntant per què t'he cridat, quan encara et falten ben bé dos anys per acabar la teva missió.- La suau veu del mestre em va sobresaltar.

-Sí, senyor,- vaig respondre amb submissió. No sabia encara de quin humor estava l'home i no pensava córrer cap risc.

-Bé, llavors potser que deixis de somniar despert i em paris atenció!,- va exclamar ell amb un esbufeg.

Uh, uh, uh! Mala senyal!! No havia cridat com quan estava enfadat, ni havia estat amable com quan tenia un bon dia. Havia ESBUFEGAT! Senyal inequívoca que estava estressat. I quan el meu mestre estava estressat, podia passar qualsevol cosa.

Vaig aconseguir que la meva expressió no mostrés la cautela amb que ara l'observava.

-Sí, senyor. És clar,- vaig respondre amb la mateixa submissió d'abans.- Disculpi'm...

La meva actitud va semblar apaivagar-lo i gairebé se'm va escapar un sospir d'alleujament. Havia trampejat el temporal, per ara...

-Bé,- va continuar ell amb un petit somriure als llavis, satisfet amb la meva resposta.- Vull que m'escoltis atentament i que no m'interrompis. Això, és clar, si no vols que t'esquarteri viu.

Encara que l'última frase l'havia dit amb bon humor i amb una picada d'ullet, no vaig poder evitar empassar saliva amb dificultat. No estava gaire segur que l'home no fos capaç de complir la seva amenaça si el seu mal geni es descontrolava.

-Sí, senyor,- vaig contestar breument.

L'home em va mirar per sobre de les seves ulleres i el seu somriure es va fer més ampli. Semblava haver captat el meu recel i, per algun motiu desconegut, li feia gràcia. Repenjant-se amb calma en la seva cadira, l'home va mirar per la finestra uns instants, com si estigués posant ordre a les seves idees.


Llegit 1424 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarThe Weird Sisters 8 comentaris31/01/2005 a les 21:30
#548Tinc 1 fanfictions i un total de 11 capítols

Gràcies, Jomast i Aina, pels comentaris.




AvatarAina 131 comentaris01/02/2005 a les 18:46
#552Tinc 3 fanfictions i un total de 32 capítols

Wheeee!




AvatarJomast Moderador/a 165 comentaris02/02/2005 a les 22:39
#564Tinc 1 fanfictions i un total de 2 capítols

En Zabiniiiiiiiii va nar fer una misióoo! a bordu de la seva escombrrraaa, la millor escombra de guerra de tot el ceel blaau , El seu professó estimat llibrefilic, li encomanàaaaa una misióooooo.

traralaraà txim pum.

quan en Zabiniiiiiiiii
nava la missóoo
feia un cremaaat
mans la granotaa
solia cantaaaà Visca catalunyaaa i visca el catalàaa
traralaraà txim pum.
Arribaren temps de querra i l'snape el traíiii
I per el carrer priveeet ressonaren el conjurs! En Zabini i en ....
No en varen tornar , Vàren morir al peu de canó en plena missió ooo
NO vareeeen turannaaaa
Tingueren la culpa el prufesó Snapeeee traralaraà txim pum.
.
Quan azacaban el posareeen l'snape i mans la guitarra solia cantaar VIsca catalunyaaa i visca el catalàaa




AvatarSolysg 96 comentaris02/02/2005 a les 23:34
#565Encara no he escrit cap fanfiction

No comments




AvatarJomast Moderador/a 165 comentaris02/02/2005 a les 23:38
#566Tinc 1 fanfictions i un total de 2 capítols

Hehe es en broma, XD, eh aqí s'ha fet trampa :(




Avatarnuria.potter 115 comentaris04/07/2008 a les 19:08:45
#16920Encara no he escrit cap fanfiction

***XD




Avatarnuria.potter 115 comentaris04/07/2008 a les 19:09:11
#16921Encara no he escrit cap fanfiction

***XD