Escrit per _llunàtica
Enviat el dia 02/02/2010 a les 19:29:32
Última modificació 02/02/2010 a les 19:29:32
Tots els capítols de Això és una... Gran Orgia!
Versió per imprimir
< Anterior capítol ||

 Al cap de deu mil milions d'anys, he tornat! Hola de nou! Espero que no us hagueu oblidat de la meva història. Volia que aquest fos l'útim capítol, però com podreu comprovar, queden alguns misteris per resoldre.

Bufa, si us sóc sincera m'ha costat MOLTÍSSIM d'escriure aquest maleït capítol. La meva intenció era acabar-lo durant el Nadal, però res. Així que he aprofitat avui, un dimarts, que és el meu dia lliure, per arribar a les 1999 paraules (i encara m'he passat!).

Espero que no us decebi però, per sobre de tot, m'agradaria que fóssiu sinceres!

Bé, un petó, i em sap molt de greu haver trigat tant!

BON ANY 2010 (amb retard)!

:-)

MAGUI

PD: Sempre havia escrit malament (almenys a la FF) Gryffindor i Slytherin! :S No hi posava Y! Mateu-me!

La Luna i en Tom eren al Bosc Prohibit donant carn als Vesprals. Tots dos pensaven en el matí anterior al llac, on no van gosar parlar de la revelació de la Luna de la nit abans. Estaven en silenci, però no un silenci com els que tenien sovint. Aquell era un silenci estrany, gairebé incòmode. Tens, seria el mot.

-Luna. - el va trencar ell.

-Sí?

-Ja sé que em diràs que no, però... sigues raonable! Hem de dir-li-ho a en Dumbledore, podria ser un gran avenç pel món màgic!

-Sí, no? La destrucció dels conjurs, tot... tot canviaria!

-Però que no cal que ho sàpiga tothom! Només ell, només ell...

-I per què, ell?

-Que potser prefereixes que sigui l'Snape? - va ironitzar en Tom.

-Ja m'entens. Per què li ho em de dir?

-Doncs perquè potser ens faria falta en un determinat moment. Ell, com molt bé ja saps, no ho diria a ningú. - va fer una pausa - I és que no li convindria dir-ho!

Ella no va respondre i va acariciar un Vespral petit.

***

En Neville, en rebre la nota, de primer va pensar que es tractava d'un error. Va rellegir-la deu mil cops, però no aconseguia entendre-la del tot. I mira que era simple!

Neville,

Ara ja sé del cert que estic preparada. Quedem després de l'última classe del matí al camp de Quidditch.

Teva,

                                                                                                                 Lisa

***

L'Snape pensava, ja dirigint-se al Gran Saló per esmorzar, en la nit anterior a les Masmorres.

FLASH BACK

-Professor Snape, necessito saber què va veure al mirall. Ja portem tres sessions en blanc, i és força frustrant, la veritat. Encara que a hores d'ara ja deu saber no pararé fins que li tregui.

La psiquiatra pèl-roja era una dona enèrgica i segura d'ella mateixa. Tenia molt clar el que volia aconseguir, i no li importava dedicar-hi hores i hores.

-Com et dius?

-No és de la seva incumbència, professor Snape. - sempre que li preguntava desviava la mirada i deia aquesta frase tan repel·lent. Després prosseguia - Va, concentrem-nos. Què hi va veure, al mirall?

-No és de la seva incumbència, senyoreta psiquiatra.

FI DEL FLASH BACK

***

L'Hermione, en Ron i en Harry estaven esmorzant amb la resta d'alumnes de Gryffindor. Estaven de costat, perquè havien arribat una mica tard, i a davant de l'Hermione hi havia en Dean (ell tenia al costat la Lavender), que no parava de fer-li miradetes seductores. En Ron, concentrat com estava endrapant, no se'n va adonar. Però en Harry era una mica més viu, i a mig esmorzar va estirar l'Hermione fora del Gran Saló, deixant en Ron i en Neville, que seia davant d'en Harry i estava explicant-li no sé què de botànica, ben descol·locats.

-Harry, què fots? - va exclamar ella també sorpresa.

-Em pots explicar què coi hi passa entre tu i en Dean?

-Què vols dir? - va fer-se l'orni ella, posant-se vermella com un perdigot.

-Au, va, no intentis dissimular! Hermione, què passa? - ell s'impacientava - No em diguis que...?

-No, home, no! Però és una mica llarg d'explicar. Va passar ahir al matí...

Va endur-se en Harry escales amunt per explicar-li el que havia passat a la seva cambra.

***

A classe de dues hores de Pocions, les últimes del matí, l'Snape estava realment estrany, com últimament. No havia tornat a ser el que era, cosa que inquietava una mica els alumnes, encara que per altra banda se n'alegraven. Els hi tocava als de Gryffindor i Slytherin.

En Harry li passava notetes a l'Hermione exclamant-se de la idiotesa d'en Dean, i ella es posava molt nerviosa perquè no volia que se n'adonés en Ron.

Però Hermione, li hauries de dir! Què és el teu xicot, eh?

Ja ho sé, però em fa cosa... ja saps com és, en Ron. A més, tampoc té tanta importància!

Oi tant que en té, que no veus que

No va poder acabar la frase perquè una mà gruixuda i freda va engrapar-li el trosset de pergamí.

-Vaja, vaja, senyor Potter. Veig que és com si, en comptes de sisè, estigués fent primer i encara no sabés que les notetes són per a criatures! Deu punts menys per a Gryffindor.

Tot el sector Slytherin va riure. En Malfoy va haver de forçar una riallada, perquè no es podia arriscar a no riure d'en Harry. Seria massa sospitós.

-Cada dia les diu més dolentes, l'imbècil. - va murmurar-li en Ron a cau d'orella a l'Hermione.

-Què m'ha semblat sentir, senyor We-as-ley?

-No-no res, professor. - es va escagarrinar en Ron.

-No val la pena ficar-se amb vostè, és massa poc emocionant. - aquest comentari va fer, a part d'envermellir tremendament en Ron, que els d'Slytherin riguessin encara més. Però no comptaven que l'Snape era un altre i que ara podia tenir reaccions estranyes - Callin, estúpids! És que han de riure per tot? Deu punts menys per Gryffindor a causa de l'estupidesa del senyor Weasley i deu punts menys per Slytherin a causa de l'estupidesa de tota la residència sencera.

Llavors, silenci sepulcral. Com era possible que l'Snape hagués humiliat els d'Slytherin? Tanmateix no semblava que li importés aquella expectació, perquè va agafar tots els trossos de pergamí de les taules d'en Harry i l'Hermione (que van ser curtets de no amagar-los a temps quan ell parlava) i va llegir-los per dintre deixant anar rialletes a cops.

-Oh, oh, oh! Que interessant, per Merlí! Tinc temptacions de llegir-los en veu alta, però... pobret senyor Weasley, em fa llàstima!

Llavors va fer petar els dits i els trossets de pergamí es van carbonitzar. Va fer mitja volta i va seguir explicant la lliçó com si res. Ningú va dir res en l'estona que quedava de classe.

Tot just van sortir de les Masmorres en Ron va exigir-los una explicació als seus dos millors amics. Van decidir que li explicarien tot havent dinat.

***

En Neville corria cap al camp de Quidditch nerviosíssim. No sabia què fer. Aquella nena tenia un què que li agradava molt, però era tan petita! La va veure asseguda a terra en posició Lotus. En veure'l va aixecar-se àgilment i va acostar-se-li saltironejant.

-Neville, he perdut el meu nerviosisme, i t'he de dir que és gràcies al Budisme. - va fer una rialleta - Rima i tot!

-A-al Budisme?

-Sí. Sé que et sonarà molt friki, però a casa meva hi creiem. - va fer una pausa - Seiem, home!

Ella va asseure's gràcilment, altra vegada concloent el moviment en la posició de Lotus. Ell va imitar-la però en una versió molt més senzilla i matussera.

-Lisa, per què has triat aquest lloc? - va preguntar-ho amb una veu tímida i aguda. Sempre ho havia odiat! Quan es posava nerviós li pujava la veu almenys una octava.

-Quina veu més graciosa! - va riure ella per sota el nas - Perdona. Doncs... l'he triat perquè a aquesta hora és tranquil. Volia que anéssim al costat de l' hivernacle, ja saps, per consolidar el nostre amor per la botànica, però aquests últims dies hi ha uns matats de segon que s'hi passen el dia intentant fer un experiment, o no sé què. Encara no ho he descobert. Doncs per això. La tranquil·litat i... bé, també perquè el Quidditch m'encanta, en realitat.

-Ah, sí?

-Sí, el trobo fascinant! No tant com la botànica, ja m'entens, però és fascinant igualment.

-Hi estic d'acord. - es va fer un petit silenci.

-Perdona, és que he analitzat el meu últim monòleg. Em sap greu parlar tant... però tinc tantes coses a dir-te!

-No, no, si m'encanta la teva manera de parlar.

-No et poso nerviós? Deus ser l'excepció que confirma la regla... - quan ell ja obria la boca per contestar ella va continuar - És clar que si mai et molesto, o vols que calli, o el que sigui, només m'ho has de dir! Per sobre de tot vull, i necessito, sinceritat.

-D'acord, a mi em passa el mateix.

-Doncs ara...

-Va, calla ja! - va dir-li dolçament, quina contradicció!, i va acostar-se-li tancant els ulls. Quan es besaven ell encara es feia creus d'haver tingut el valor de tenir la iniciativa.

***

La Luna i en Tom havien dinat entrepans al bosc prohibit, al costat dels Vesprals. (NA: S'hi passen el dia, xaval...)

-Avui anirem a parlar amb en Dumbledore. - afirmà la noia rossa entre queixalades.

-Què?! - va exclamar en Tom, ja que les paraules de la seva xicota li baixaven del cel.

-El que he dit. - va acabar-se l'entrepà - Avui anirem a veure en Dumbledore.

-Ostres, que bé! Wow, no sé què dir! - estava realment content - Com és que t'hi has decidit?

-Doncs perquè... bé, no ho sé. Suposo que si no volia dir-li era per la promesa amb la mare.

-Ja t'entenc, però fas molt bé.

-Anem-hi ara.

-Ara?! Però si deu ser al Gran Saló!

-No ho crec. Provem-ho. - es va aixecar de cop i va engrapar en Tom.

Després de córrer fins al castell, de comprovar que el director no era al Gran Saló i de dirigir-se a la gàrgola que escortava les escales que conduïen al seu despatx, tenien els cors accelerats i esbufegaven sense parar.

-La contrasenya...? - va començar el noi.

No va caler, perquè la gàrgola s'enretirà i deixà al descobert les escales de pedra. Van pujar-les sobtats i van trobar-se la porta de roure oberta de bat a bat, i el director assegut amb els colzes sobre la taula i els dits en la seva posició característica.

-Els esperava, senyoreta Lovegood i senyor Felton.

-Però com...? - murmurà en Tom.

-Seguin, si us plau. - automàticament la porta es tancà. Els dos nois es van asseure i el van mirar sense saber com començar. Ell prosseguí picardiós - Intueixo el que em vénen a dir, si els ajuda una mica.

-Ho dubto, professor. - respongué la Luna molt seriosa - És altament secret.

-Potser per a la immensa majoria sí, però per a mi, que sóc el director d'aquesta escola -i deixant de banda la modèstia, un dels millors mags de la història- no ho crec. És difícil que em passi per alt un objecte d'una Màgia tan i tan potent.

-Quant fa que ho sap? - va preguntar la Luna que cada cop estava més astorada.

-Quan va arribar a l'escola a primer ja ho vaig intuir, però a mesura que ha passat el temps he anat perfilant el retrat de l'objecte. Me'l deixa veure?

-Per això hem vingut. - respongué ella mentre es treia el penjoll de sota la túnica tancada - Tingui.

En Dumbledore se'l va mirar en silenci (de tant en tant mussitava frases inintel·ligibles per en Tom i la Luna) llarga estona.

-Bé. Que me'l podria quedar aquesta nit i potser unes quantes més? - preguntà a la noia mirant-la per sota les ulleres de mitja Lluna.

Ella féu un silenci, durant el qual va pensar si era bo que, després de tants anys de dur-lo, deixés el penjoll a mans d'algú altre.

-D'acord. Ja m'avisarà quan estigui. - es va aixecar i agafà la mà d'en Tom. Quan ja sortien per la porta la veu d'en Dumbledore els va fer girar.

-Moltes gràcies, Luna, de debò.

***

-No, Hermione, no! - cridava en Ron. - A tu et mola, en Dean, encara!

-Com que encara?! - va cridar també ella - Mai m'ha agradat! Saps perfectament que si estava amb ell era perquè tu...

-Calleu, cony! - la interrompé en Harry. - Ron, és el que va passar, i ella ha decidit explicar-t'ho, així que...

-Però si no fos pel que ha dit l'Snape segur que no...

-Però ha anat així, no? - va tallar-lo - Doncs ja està, no se'n parli més. Vosaltres que podeu estar bé...

Es va fer un silenci i en Harry va asseure's al terra mirant el Llac.

-Harry... - va murmurar l'Hermione preocupada i ajupint-se al seu costat - Ho sento, de veritat.

-Que ha passat res amb en Malfoy? - li preguntà en Ron.

-Hòstia, no! No ha passat res concret és... és tot! - es va tapar la cara amb les mans - Des d'allò de la Sala de la Necessitat només ens hem trobat un cop i... no ho sé... jo...

-Harry, tranquil! - va abraçar-lo l'Hermione.

-L'estimes molt, oi, nano? - va dir-li en Ron fent-li un copet amistós a l'espatlla.

En Harry aixecà el cap i mirà el seu amic somrient, sense respondre la pregunta. No calia.

Al cap de disset minuts exactes ja era a la Torre d'Astronomia. Havia anat al Gran Saló, a la Sala de la Necessitat, a la biblioteca i finalment allà, esperant que el seu xicot no fos a la Sala Comuna d'Slytherin. (NA: com si no fos gran Hogwarts...xD) Però, sortosament, el noi ros i d'ulls grisos i freds estava assegut a l'ampit de l'obertura de la torre mirant el paisatge o, simplement, pensant.

En sentir que algú se li acostava es sobresaltà i es girà de cop. Quan va comprovar que l'intrús era en Harry, els ulls se li van obrir de bat a bat i un somriure va il·luminar els seu rostre normalment inexpressiu o prepotent.

-Potter! Jo... - va començar saltant a terra i acostant-se-li ràpidament - Em sap greu no haver-te buscat abans i...

-Malfoy, calla.

I, aquest cop, una abraçada va ser el que els hi va sortir, el que van necessitar. És clar que no va ser una abraçada qualsevol; aquella va ser una abraçada molt i molt especial.

-He parlat amb la Ginny, avui. - va separar-se un moment en Malfoy.

-De debò?! I què t'ha dit?

-Ha vingut a dir-me que volia veure'ns als dos i...

-Ep, no! Jo per aquí no hi passo. Aquest cop no.

-Però Harry, serà divertit!

-Sempre penses en la diversió, i no ho és tot! Deixa-m'ho pensar, d'acord? -i mig tancant els ulls amb desconfiança -No li deus pas haver dit que sí pels dos, no?

-No, tranquil. Li he dit que hi pensaríem i que ja li diríem el què quan...

No va poder acabar la frase perquè alguna cosa va xocar contra la porta de fusta de la torre fent un cop fort.

***

Ella pujava les escales de la Torre d'Astronomia pregant perquè no s'hagués confós de direcció i el noi hagués anat per una altra banda. Les escales van fer un gir sobtat que no s'esperava i va xocar contra la porta de fusta fent un cop fort.