Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 24/09/2009 a les 18:49:08
Última modificació 17/10/2009 a les 11:11:35
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol ||

19 - Epíleg: 15 anys després

-         Papa! Papa! - em cridà la Mireia - Aquí hi ha la tomba d'en tiet Fred.

-         Sí, reina. Sí  és la tomba d'en tiet Fred - li vaig contestà jo.

Realment estava content de que la meva filla, la meva preciosa filla m'acompanyés a veure la tomba del meu germà, tot i que la meva dona i els meus altres dos fills també venien sovint, passava que aquell dia, ells estaven a Hogwarts, en Fred feia tercer i en Mark havia començat primer aquell any, la meva dona, la dona a qui estimo més que la meva pròpia vida, faria el que fos per ella i sé que ella em correspon en tots els sentits, tinc molta sort de tenir a una dona com ella a la meva vida, al meu costat.

Després el que va passar quinze anys abans, ella i jo varem començar a sortir només pel fet de superar la mort de les persones que més estimàvem, però de mica en mica ens varem adonar que realment estàvem junts no només per ajudar-nos sinó perquè ens estimaven, començava a néixer un amor entre nosaltres, més fort que cap amor que mai ningú a pogut viure i  un dia li vaig demanar per casar-nos i aquella noia morena de cabells arrissats va acceptar i gràcies als dinars que ella guanya com a sanadora a Sant Mungo i jo a la botiga de bromes des bessons bruixots varem poder comprar una cosa a una residència de bruixots i ara tenim tres fills els quals a la seva manera ens recorden a les persones de qui porten els noms. Són uns nens fantàstics a qui m'estimo moltíssim.

Anàvem caminant després d'haver visitat la tomba d'en Fred i arribàrem a la de la Mireia i en Mark que estaven l'una al costat de l'altre.

-         Mira Mireia aquí hi ha les tombes de la tieta Mireia i el tiet Mark - li vaig explicar a la meva filla.

-         Sí, una cosa papa, jo porto el nom de la tieta Mireia per ella oi? Perquè es va morir. - em va preguntar amb una veu una mica més trista.

-         Sí, és exactament per això igual que els teus germans porten el nom dels teus altres tiets.

-         M'agradaria haver-los conegut.

-         I a mi i a la mama també - li vaig respondre, tot i que exactament no sabia que podia dir-li per animar-la - que et sembla tornem cap a casa?

-         Amb la mama?

-         Sé, avui no treballa, té festa.

-         Tornem.

En arribar a casa, la Mireia va entrar corrents, i es va tirar al coll de la seva mare, pobre de l'empenta que portava gairebé la tira al terra.

-         Mama! Mama! Hem vist les tombes dels tiets - li va explicar a la seva mare.

Dit això va pujar corrents a la seva habitació, potser perquè sap que després d'anar a veure les tombes la seva mare i jo sempre ens quedàvem abraçats al sofà, tranquils, explicant-nos el que havíem sentit quan estàvem al cementiri.

La Jane em va portar cap al sofà i am va fer assentar-me per després assentar-se entre les meves cames. Jo la vaig abraçar per sota els pits d'una manera molt possessiva i vaig besar els cabells.

-         Com ha anat? - em va preguntar saber ja la resposta, però sabia que volia explicar-li jo mateix.

-         Bé, dintre del que es pot dir bé - vaig respondre - Em dol haver d'anar aquell cementiri a veure les persones que ens importaven, però realment és una cosa que m'agrada fer per tenir sempre present en Fred, no ho sé em sento millor, però a la vegada estrany.

-         Com s'ha sentit la Mireia - em va preguntar.

-         Bé, crec, li sap greu no haver conegut els seus tiets - li vaig explicar - I crec que això és una cosa que la desconcerta.

-         Ja... però també li em explicat perquè van morir i com i sé que ho entenen els tres.

-         Sí, fins i tot ela mort d'en Mark.

-         Al fi i al cap va morir per protegir la Mireia. I això m¡omple d'orgull, potser era un cavaller de la Mort però encara ens estimava quan va morir.

-         Sí...

En aquell moment varem sentir un soroll a la finestra i varem veure que una òliba de l'escola era qui feia el soroll.

-         Què estrany, en Fred i en Mark tenen mussol. - va dir la Jane

-         Crec que és de direcció - li vaig respondre, em vaig apropar a la finestra i la vaig obrir perquè la òliba pogués entrar, aleshores, va deixar la carta que portava i va tornar a marxar per la finestra. Vaig agafar la carta que havia llençat al terra i vaig veure que afectivament era de Hogwarts, la vaig obrir i vaig llegir el que hi posava. - És de Hogwarts em d'anar-hi el més aviat possible, perquè en Fred a fer explotar tot una masmorra amb els xiclets explosius. - Li vaig explicar a la Jane.

-         Ai, mare, aquest noi, no canviarà mai - va riure.

-         En el fons t'agrada que sigui així.

-         Em recorda molt a tu i en Fred - va reconèixer. - Potser d'això es tractava.

Varem anar a buscar la Mireia a la seva habitació perquè no la podíem deixar sola i d'aquesta manera podria veure els seus germans, i amb un a partir de la xemeneia varem anar fins al despatx de la directora de Hogwarts que en aquests dies era la Minerva McGonagall.

-         Bon dia professora - va saluda la Jane - Em sap greu que ens haguem de veure en aquestes circumstàncies.

-         Bon dia Jane, bon dia George i bon dia Mireia.- en va tornar la salutació..

-         Hola!! Que puc veure els meus germans? - va preguntar emocionada.

-         Sí, ara els he fet cridar i podràs marxar amb en Mark perquè en Fred s'ha de quedar. - li va explicar a la meva filla

En aquell moment van picar a la porta i a continuació van entrar els meus altres dos fills, la Mireia es va tirar a sobre d'en Mark i després a sobre d'en Fred.

-         Mark, Mark anem a passejar vull veure la teva escola. - li va dit tota il·lusionada.

-         Mireia, és que la professora m'ha cridat i m0haig de quedar - li va contestar

-         En realitat senyor Weasley pot marxar amb la seva germana, només l'he cridat perquè passés temps amb ella mentre jo parlava amb els seus pares.

-         Ah d'acord anem Mireia - digué en Fred emocionat.

-         No tu, no Fred, tu et quedes i en Mark i la Mireia marxen, - digué la Jane.

-         Sí, anem Mark, podré veure la teva habitació? - va preguntar més contenta que un gínjol.

-         Sí, clar cap problema, anem

Quan estaven a punt de marxar la Mireia es va girar cap en Fred i li digué

-         També, podries venir si no et portessis malament, Fred.

Dit això van marxar per la porta de fusta cap a les escales per veure l'escola que el proper any la Mireia coneixeria perquè hi començaria a estudiar.

-         Seguin si us plau - va començar la professora McGonagall indicant unes cadires davant del seu taulell.

Els tres ens varem assentar, jo recordant quan hi havia anat amb en Fred i en Lee i els nostres pares venien a rondinar-nos pel que haguéssim fet, ara tot havia canviat i era jo a qui li tocava renyar.

-         Bé, els he cridat perquè els seu fill juntament amb els seus dos amics els quals els seus pares acaben de marxar deu minuts abans de que vinguessin votés, han fet explotar una masmorra on si imparteix algunes classes de reforç de pocions, amb uns xiclets explosius i ara està tot de color rosa xiclet. Bé, com que això no és el primer cop que passa i anteriorment ja s'havien donat els cassos on nosaltres els havíem castigats, hem trobat oportú cridar els pares per a veure si podien fer alguna cosa.

-         D'acord, moltes gràcies, ens podrien deixar sols, si us plau - va dir la Jane tot el cordial que va poder.

-         Sí, és clar.

Dit això va marxar per la porta (n/a: No es convenient marxar per la finestra xDxD).

-         Fred - vaig començar a dir jo, la veritat és que no tenia ni idea de que dir-li, el podia renyar però realment no serviria de res, jo ho sabia, la Jane també i ell també, per tant que li podia dir - Renyar-te no servirà de res, castigar-te tampoc perquè al fi i al cap jo sóc com tu he fet el mateix que tu i sé que no servirà de res - en aquest moment la Jane em va mirar sèriament - Per tant deixo la feina a la teva mare.

-         Gràcies - em va dir sarcàsticament - Fred, no em sembla correcte que facis això, aquella sala era perquè la gent pogués anar a fer reforç de pocions i tu i els teus amics l'heu destrossat, per tant com a càstig... tot i que dubto que serveixi... no podràs agafar més material de la botiga del teu pare.

-         QUÈ? - varem dir jo i el meu fill a la vegada - PERQUÈ?

-         George no creus que tinc raó?

-         Sí, però...

-         Però res, punt de la discussió, ara anem a buscar la Mireia i marxem.

Quan la gent es posava d'aquella manera no podies fer res per fer-la canviar d'opinió havies d'acceptar el que dei t'agradés o no, no hi havia res més a fer.

En Fred es va acompanyar fins l'habitació d'en Mark i allà ens varem trobar en Mark, la Mireia saltant sobre el llit d'en Mark i els amics d'en Mark mirant-se-la flipant de com una nena de 10 anys podia saltar tant amunt en aquells llits durs.

-         Mireia, reina marxem - vaig dir-li a la meva filla petita

-         Ja?? - va dir parant de saltar - no em puc quedar una estona més si us plau.

-         Reina em de marxar i en Mark i en Fred han de fer coses - li va dir la Jane.

-         Poden venir amb nosaltres?

-         S'han de quedar a estudiar - vaig dir-li, quan la meva filla volia ser tossuda ho era igual que la seva mare.

-         Doncs jo no vull venir a estudiar l'any que ve

Tots varem riure, aquella nena té unes sortides.

Marxarem des de la xemeneia de la professora McGonagall i varem arribar a casa nostra, la nostra llar, on estàvem tranquils, sense preocupacions, entre família, estimant-nos, com sempre havia desitjat.

Quan estàvem assentats al sofà els tres parlant del que li havia semblat l'escola a la Mireia va sonar el timbre i la Mireia va córrer a obrir i aleshores va aparèixer en Johan, un noi de la mateixa edat de la Mireia que vivia a la casa del costat

-         Papes, puc anar a jugar a fora amb en Johan? - ens va preguntar tot i que ja sabia la resposta,

-         Sí, vés però aneu amb compte.

Dit això van marxar corrents cap al carrer. La Jane i jo ens quedarem sols, com milers de cops i a partir de ‘any que ve cada dia estaríem sols.

Estava assentat a la cantonada del sofà i la Jane va venir cap a mi i es va assentar sobre les meves cames mirant cap a mi de manera que les seves cames van quedar un a un costat del meu cos i l'altre a l'altre costat.

-         Increïble, ho sents?

-         No sento res. - li vaig respondre amb cara de "no entenc res"

-         Exacte, silenci, sols, la casa per nosaltres. És perfecte.

Sempre que ens quedàvem sols teníem la mateixa conversa. Aleshores ens la vaig besar amb amor, passió, dolçor, tots els sentiments que li volia expressar en aquell petó. La vaig estirar sobre el sofà i jo ha sobre seu i ens varem continuar besant, com tant altres cops havíem fet.

L'estimava, era la dona dels meus somnis, la dona que per sempre més estimaria, no em podia creure per tot el que havíem passat, amors, desamors, ara surto amb en Fred, ara amb tu, ara no ens parlem, ara sí, tot era com una casa de bojos, havíem passat per masses coses, bones i dolentes, però ara ens trobàvem que estàvem junts i per sempre més ho estaríem, ho sabia i sabia que ella sentia el mateix per i que jo per ella, simplement ens complementaven massa bé, com dues peces d'un rellotge suís que encaixen a la perfecció, perquè ella era, és i serà sempre la meva ànima bessona.

I pensar que tot això va començar com una aposta. Una aposta increïble

The End