Es va girar espantada, això era el que havia volgut dir, la volia salvar però no hi va ser a temps, tant sols va veure un raig verd maragda que la tocava de ple.

En un altre punt del castell tres nois van sentir una cridòria sobtada i una remor inconfusible de combats que va omplir el corredor on estaven. En Harry es va tombar i li va caure l'ànima als peus: els cavallers de la mort havien entrat a Hogwarts (n/a: ja sabeu que acabaven de sortir de destruir la diadema). En Fred i en Percy acabaven d'aparèixer, caminant de recules i batent-se cada un amb un home encaputxat i emmascarat.

En Harry, en Ron i l'Hermione, esquivant rajos de llum que sortien disparats en totes direccions, van córrer a ajudar-los, L'home amb qui es batia en Percy va recular amb un gest brusc, i li va caure la caputxa, deixant al descobert un front prominent i una cabellera amb flocs de cabells blancs...

-         Bona nit tingui, conseller - ca dir en Percy, mentre llançava un sortilegi a en Thicknesse, que va abaixar la vareta i es va agafar la pitera de la túnica amb un gest de visible malestar - Li vaig comentar que plegava?

-         Estàs de broma, no, Perce? - va dir en Fred mentre abatia el cavaller contra el que lluitava.

En Fred va mirar en Percy tot enriolat.

-         Veig, que sí, Perce, que estàs de broma... Em sembla que no et sentia dir cap acudit des de...

Va haver-hi una explosió. S'havien ajuntat tots, en Harry, en Ron, l'Hermione, en Fred i en Percy, amb els dos cavallers de la mort a terra, l'un estabornit i l'altra transfigurat, i , en aquell mateix instant en que semblava tenir momentàniament el perill la ratlla, tot va esclatar...

De cop i volta tot es va transformar en dolor i penombra. Va notar una alenada d'aire fred a la cara i va comprendre que les parets del castell havien caigut. Tot seguit en Harry, va sentir un crit esgarrifós que li va oprimir el cor, perquè era l'exteriorització d'un dolor que cap foc ni cap malefici podien causar...

-         No!... No!... No!... - cridava algú - Fred! Fred!.

I en Percy sacsejava el seu germà, i en Ron estava agenollat al costat de tots dos, i els ulls d'en Fred miraven sense veure-hi,, encara amb l'ombra de l'última rialla dibuixada a la seva cara.

La Jane, va arribar al Gran Saló, sola no havia trobat la seva germana i li havia tocat lluitar contra uns quants cavallers de la mort, però per sort cap no era en Mark. En arribar al Gran Saló, va veure una munió de gent al voltant dels cossos morts, i va veure que a un racó hi havia tot de caps color panotxa. S'hi va apropar amb el pitjor dels seus pensament podia ser que...

Les llàgrimes queien cara avall, no podia ser que en Fred fos mort... va veure en George agenollat al costat del seu cos i la seva mare estirada sobre el seu pit. Era impossible simplement no li entrava al cap, el seu Fred, el seu amor mort? Va veure com en Harry veia com plorava en la solitud, volia trobar les seves amigues, però no hi eren. Havia de sortir d'allà no podia veure com ploraven a la persona que estimava.

Va córrer com mai havia corregut, volia oblidar-ho tot, tirar el temps endarrere i estar més temps amb ell, no l'havia aprofitat gens, li van començar a venir tots els records de feia dos anys, quan es va conèixer, quan li va demanar per sortir, els seus petons tot...

Va arribar a un passadís destruït no hi havia gaire llum però la suficient per veure-s'hi. Va veure que al fons del passadís hi havia dos cossos, devien ser de cavallers de la mort ja que els altres estaven tots al Gran Saló, s'hi va apropar per veure qui eren, però...

-         No! - començà a dir- si us plau no.

Es va agenollar al costat dels cossos i va veure que els seus dos germans eren els propietaris dels cossos, estaven junts la Mireia sobre en Mark i en Mark travessat per una torxa, no simplement allò havia de ser un malson, les tres persones que més l'importaven a la vida estaven mortes, no podia ser, de cap de les maneres, era una cosa que no li entrava al cap. Per què? Per què els havia de passar tot allò a ells. Tenia la cara tota molla de les llàgrimes que li queien. Es va estirar al costat del seu germà abraçant als seus germans al que mai podria recuperar i ni tant sols s'havia pogut acomiadar. Plorava i plorava i no podia parar, i li semblava que mai podria parar.

En Harry va tancar el ulls i va fer girar la pedra dintre la mà tres vegades. Va obrir els ulls i els va veure.

En James era exactament de la mateixa estatura que en Harry. Anava vestit amb la roba que portava quan s'havia mort, i tenia els cabells despentinats i esbullats, i les ulleres una mica tortes igual que el senyor Weasley.

En Sírius era alt i agraciat, i molt més jove de com en Harry l'havia vist en vida. Caminava amb elegància i desimboltura, amb les mans a les butxaques i un somriure sorneguer a la cara.

En Remus també era més jove, i anava molt menys deixat, i tenia els cabells més espessos i més negres. Se'l veia content de tornar a ser en aquell lloc entranyable, escenari de tantes aventures d'adolescència.

El somriure de la Lily era el més ample de tots. Es va tirar la cabellera enrere quan ja el tenia a tocar, i amb els ulls verds, tan semblants als seus, va veure-se-li la cara com si no se'l pogués acabar de mirar mai prou.

-         Ha sigut molt valent.

En Harry no podia parlar. Va quedar-se amb els ulls clavats en els d'ella, i va pensar que podia quedar-se mirant-la per sempre més sense que li hagués calgut cap altre cosa.

-         Va, que quasi estàs - va dir en James - Et falta molt poc. Estem orgullosos de tu.

-         Fa mal?

A en Harry li havia sortit aquella pregunta infantil dels llavis sense que tingués temps de reprimir-la

-         Morir-se? Gens ni mica- ca dir en Sírius - és més ràpid i més fàcil que adormir-se.

-         I ell voldrà anar de pressa. Té ganes d'enllestir - va dir en Remus.

-         No volia que us moríssiu - va sortir-li de dir a en Harry - cap dels quatre. Em sap greu... - va mirar en Remus - Just després d'haver tingut el nen, Remus, em sap greu...

-         A mi també me'n sap - va dir en Remus - No l'arribaré a conèixer; però ell sabrà per què he mort i compto que ho entendrà. El meu desig era fer un món en que ell pogués tenir una vida més feliç.

-         M'acompanyareu?

-         Fins a l'últim moment - va dir en James.

-         No us veuran? - va demanar en Harry.

-         Formem part de tu - va dir en Sírius - Som invisibles per a qualsevol altra persona.

En Harry va mirar la seva mare.

-         No et separis de mi - li va dir en veu baixa.

I s'hi va encaminar. Els seus acompanyant li van fer de patronus per la gelor dels dementors. La presència d'en James, en Sírius, en Remus i la Lily, li donava ànims i li permetia continuar endavant.

Havia sobreviscut, ho havia aconseguit.

Va entrar al vestíbul sota la seva capa hi va veure en Voldemort a l'altra punta del Gran Saló donant a crits als seus partidaris i llençant maleficis a tort i a dret

Tothom estava allà lluitant tant les persones que intentaven defensar la família i les amistats, els centaures, els elfs domèstics de Hogwarts. Aleshores va veure en Kreacher amb el medalló d'en Regulus Black al coll, cridant.

-         A armes! A armes! A armes pel meu amo, defensor dels elfs domèstics! A armes contra el senyor de les Forces del Mal, en nom del coratjós Regulus! A armes!

Enfonsaven el tall i la punta de les ganivetes als turmells i els tous de les cames dels cavallers de la mort, amb les cares menudes carregades de malvolença, i els cavallers de la Mort es replegaven aclaparats pel nombre d'atacants.

En Voldemort era al mig de la brega, atacant i colpint tot el que se li posava a l'abast. En Harry va veure que no el tenia a tret i se li va acostar encara més.

Tots estaven derrotant els cavallers de la mort. En Voldemort es batia amb la McGonagall, en Llagot i en Kingsley a la vegada.

La Bel·latrix també continuava combatent, a uns cinquanta metres d'en Voldemort. I igual que el seu senyor, es batia amb tres a la vegada : l'Hermieone, la Ginny i la Luna, totes tres lluitaven amb totes les seves forces però la Bel·latrix els plantava cara, un malefici de la mort va passar a un mil·límetre de la cara de la Ginny que li va anar d'un pel que no si queda.

-         No toquis la meva filla, mala pècora!

La senyora Weasley, sense aturar-se, es va treure la túnica per tenir els braços més lliures. La Bel·latrix es va girar en rodó i va esclatar una rialla en veure qui era la seva oponent.

-         Enretireu-vos! - va crida la senyora Weasley a les tres noies i va començar a batre's. De totes dues varetes sortia un raig darrera l'altre. Totes dues combatien a mort. - No us acosteu - va exclamar la senyora Weasley quan va veure que uns quants estudiants corrien amb la intenció d'ajudar-la - Fora! Fora! Deixeu-me-la!

Ara hi havia una gentada al voltant de les parets, contemplant els dos combats: En Voldemort i els seus tres oponents i la Bel·latrix i la Molly.

-         Què faran els teus fills quan t'hauré mort? - deia burleta la Bel·latrix, tan plena de fúria com el seu senyor, saltant per evitar el maleficis que li llençava la Molly - Què faran, quan la mama se n'haurà anat allà on és en Freddie?

-         No faràs... mai més... res més... a cap... fill nostre! - va dir cridant la senyora Weasley.

La Bel·latrix va riure amb aquella rialla franca que el seu cosí Sírius havia fet abans de caure d'esquena darrera la cortina, i en Harry va intuir el que passaria just abans que passés.

El malefici de la Molly va passar per sota el braç estirat de la Bel·latrix i li va encertar de ple pit, ben bé al cor.

El somriure malsà de la Bel3latrix va quedar-li fixat als llavis i va semblar que els ulls li volguessin sortir de les òrbites. Tothom va cridar d'alegria i Voldemort va cridar de dolor. Aleshores en Voldemort va esclatar com una bomba, va alçar la vareta apuntant la Molly Weasley.

-         Protego! - va dir en Harry, i l'encís d'ègida es va estendre al mig de la sala. - No vull que ningú m'ajudi. Ho vull així, haig de ser jo i prou.

-         En Potter no ho diu de debò - va dir amb els ulls vermells ben oberts - Ell no fa les coses així... Qui faràs servir d'escut avui Potter?

-         Ningú - digué - No et queda cap horricreu. Som l'un contra l'altre. Cap dels dos pot viure mentre visqui l'altre, i un dels dos està a punt d'anar-se'n per sempre...

-         Un dels dos? - digué en Voldemort en to sorneguer - Segur que ets tu, no? Tu, el nen que va sobreviure d'accident, i que en Dumbledore ha utilitzat com un titella...

-         Per accident, dius, quan la meva mare va morir per salvar-me? - va dir en Harry - Per accident, quan vaig decidir combatre en aquell cementiri? Per accident, quan aquesta nit no m'he defensat, i tot i així he sobreviscut, i he tornat per lluitar?

-         Sí, per accident! - va exclamar en Voldemort - Per accident i sort i pel fet que sempre has estat enganxat i cosit a les faldilles d'homes i dones millors que tu i has permès que el matés a ells en comptes que tu!

-         Doncs aquesta nit no matarà a ningú més - va dir en Harry continuant donant voltes l'un de cara a l'altre i mirant-se els ulls, verd contra vermell - No podràs matar ningú més, mai més. No ho entens, encara? Jo pensava morir perquè paressis de fer-los mal a tots ells...

-         Però no t'has mort!

-         Hi estava disposat...

Van estar parlant una estona més sense atacar cap dels dos, fins que van tocar el tema que en Harry volia arribar, la vareta que en Voldemort tenia a les mans.

-         L'Snape va matar en Dumbledore i jo m'he encarregat de l'Snape, la vareta és meva - digué en Voldemort.

-         Continues sense entendreu Rodlel! No n'hi ha prou en tenir la vareta! Tenir-la a les mans i fer-la servir no la converteix en teva de veritat! Que no vas escoltar l'Ollivander? "La vareta tria al bruixot..." La vareta d'àlber va reconèixer un nou amo abans de que en Dumbledore morís, algú que no l'havia tocat mai. El nou amo va prendre la vareta a en Dumbledore en contra de la seva voluntat sense adonar-se en cap moment del que feia en realitat, sense saber que la vareta més perillosa s'havia sotmès a ell...

En Voldemort va inflar un moment en pit, i en Harry sabia que aviat arribaria un malefici.

-         El propietari legítim de la vareta era en Draco Malfoy.

-         I que? - va dir en veu melosa - Ni que tinguis raó, Potter, això no ens afecta ni a tu ni a mi. Tu ja no tens la vareta de ploma de fènix... la victòria serà per el més destre... I quan t'hauré mort aniré a buscar en Draco Malfoy...

-         Ja no hi ha temps - va dir en Harry - has fet tard. T'he passat al davant. Vaig vèncer en Draco ja fa unes quantes setmanes i li vaig prendre aquesta vareta. Ara tot es redueix a això. La vareta que tens a les mans, saps que el seu últim amo va ser desarmat? Perquè si és així... el propietari legítim de la vareta d'àlber sóc jo.

En aquell precís moment en Harry va saber que l'hora havia arribat.

-         Obitus per Subitum