Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 16/09/2009 a les 17:22:53
Última modificació 17/10/2009 a les 11:10:34
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

17 - La Batalla Final I

2 anys després

En una sala de Hogwarts, amagada de tothom qui no la coneixes, uns joves que volien plantar cara al seu enemic estaven allà per tal de poder preparar un pla. No tots hi estaven d'acord en que lluitessin, no tots volien posar en perill els seus amics, però tots tenien la motivació necessària per portar a terme aquella missió.

El seus noms eren: Padma Patil, Terry Boot, Neville Longbotton, Luna Lovegood, Seamus Finnigan, Dean Thomas, Enrie McMillian, Jane Sullivan, Lauren Matas, Mireia Sullivan, Cristine Gold, Martha Bacardi, Harry Potter, Hermione Granger, Ron Weasley, Xo Xang, Michael Corner...

-         No crec que hagueu de lluitar, és massa perillós - deia en Harry per tal d'intentar que els seus amics i conegut no presentessin batalla i els passés massa, però els seus esforços de poc servien ja que ningú li feia cas, l'únic que feien era presentar queixes, d'una cosa podia estar orgullós, eren tots molt fidels.

Estaven en un d'aquests discursos, en que el Harry no vol que lluitin i els altres es queixen quan, el quadre que condueix al Cap de Senglar a  Hogsmeade, es va obrir i per ell, van entren la Ginny, en George i en Fred Weasley i en Lee Jordan, tots dels van quedar mirant, creient que era impossible quan una noia morena es tirà als braços del seu xicot.

-         FRED! - cridà la Jane - t'he trobat tant a faltar, - digué - Estàs bé?

-         Sí, reina, estic molt bé, i millor ara que t'he trobat.

Dit això es van besar apassionadament, portaven molts mesos separats, els pares de la Jane, van enviar les seves filles a Hogwarts tot i que cap de les dues volien, el seu germà al haver marxat dos anys abans no hi havia d'anar, però elles es van veure obligades a anar-hi.

Tothom els mirava, realment s'havien que l'amor que sentien l'un per l'altre era increïble i ningú no volia separar-los, perquè estaven contents que s'haguessin retrobat.

-         No vull interrompre - va dir en Harry.

-         Doncs no ho facis - va respondre en Fred quan es va separar de la Jane, però sense deixar d'abraçar-la - és broma poma, digues.

-         Necessitem la vostre ajuda, hem de trobar una cosa que ens ajudarà a fer caure l'Innominable. És aquí a Hogwarts però no sabem on. Podria ser que fos un objecte pertanyent a Ravenclaw. Algú sap res sobre cap objecte així?

Va adreçar una mirada esperançada al grupet d'estudiants de Ravenclaw i la Jane que estava asseguda sobre les cames d'en Fred va respondre.

-         Hi ha la diadema de Ravenclaw. - va explicar, però està perduda i ningú sap on és.

-         Quan fa que es va perdre? - va demanar en Harry.

-         Segles diuen - va dir la Xo i a en Harry li va caure l'anima als peus - El professor Flitwick diu que la diadema va desaparèixer al mateix temps que la Mari Pau Ravenclaw. L'han buscat,  - va continuar mirant els seus companys de Ravenclaw - però ningú n'ha trobat mai cap rastre oi?.

Tos van fer que no amb el cap

-         Com és aquesta diadema?

-         És una mena de corna - va dir en Terry Boot - Es veu que aquesta de Ravenclaw té propietats màgiques, i augmenta la saviesa de qui la porta.

-         I, cap de vosaltres no ha vist res que s'hi assembli?

Tots van fer que no amb el cap. En Harry va mirar en Rom i l'Hermione, i va veure reflectida la seva pròpia decepció en les expressions de tots dos. Un objecte que feia tant temps que havia desaparegut, i aparentment sense haver deixat cap rastre, no semblava tenir gaires números per ser l'horricreu amagat al castell... Abans que tingués de formular cap pregunta més, però la Luna va tornar a parlar.

-         Si vols veure com figura que ha de ser la diadema, Harry, et puc acompanyar a la nostra sala comuna. L'Estàtua de la Mari Pau Ravenclaw la porta.

La Luna es va aixecar i va marxar amb en Harry i en Neville que els havia d'ensenyar per on sortir de la sala de les necessitats.

Mentre tothom esperava en Harry, la gent anava parlant entre ells, sobre que havien passat, sobre com estaven i moltes coses més.

-         Jane, reina, com has passat aquest curs - preguntà en Fred, a la seva xicota.

-         Anar, fent, només tenia a la Mireia i els de Gryffindor i la Luna, les noies, no han vingut, els seus pares no els ho han permès i hi havia tots aquells cavallars de la mort que en feien de professors i també en... - però no va poder acabar de parlar, era massa dolorós per ells explicar una cosa així.

-         Qui?

Però per sort de la Jane no li va fer falta respondre a la pregunta d'en Fred perquè en aquell moment pel mateix quadre que havien entrat anteriorment els germans Weasley i en Lee, entraven ara mateix en Kingsley, Remus Llopin (n/a: Sí! el Remus fa la seva aparició estel·lar xDxD), en Marc Roure, la Kaite Bell, que només entrar va anar a trobar en Lee i a petonejar-lo com no havia pogut fer fins ara, l'Angelina Johnson, l'Alicia Spinnet, en Bill, la Fleur i el Senyor i la Senyora Weasley que van anar a trobar els seus quatre fills.

Tots quatre s'estaven abraçant, saludant, donar gràcies a Déu que estaven vius quan en Harry i la Luna van tornar de la sala comuna de Ravenclaw (n/a: El que passa allà ja ho sabeu, no fa falta que ho digui).

-         D'acord, sé que és un moment molt emotiu però els professors i els alumnes que hi ha a l'escola ens trobarem al Gran Saló per preparar l'estratègia així que anirem tirant perquè hi haurà batalla.

Va esclatar una gran cridòria, una riuada de gent es va dirigir cap al peu d'escala, i en Harry va quedar encastat contra la paret mentre tothom li passava pel costat corrents, una munió bigarrada de membres de l''orde del Fènix, l'Exèrcit d'en Dumbledore i l'antic equip de Quidditch d'en Harry, tots amb la vareta a la m, en direcció al Gran Saló.

La multitud va anar disminuint fins que a la Sala de les Necessitats no és quedaven una petita pinya de gent a la qual en Harry es va acostar.

La Senyora Weasley forcejava amb la Ginny, i al voltants hi havia en Llopin, en Fred, en George, en Bill i la Fleur.

-         Ets menor d'edat! - va dir amb un crit la senyora Weasley a la Ginny en el moment que en Harry arribava - No t'ho penso permetre! Els nois sí, però tu te'n tornes a casa.

-         No hi penso anar! Sóc de l'exèrcit d'en Dumbledore...

-         Una colleta d'adolescents!

-         Una colleta d'adolescents que està a punt de plantar-li cara, casa que ningú més s'ha atrevit a fer - va dir en Fred.

-         Té setze anys - va dir cridant la senyora Weasley - Encara és petita! Com se us acut, a vosaltres dos, de fer-la venir?...

En Fred i en George van fer cara de donar-se'n una mica de vergonya.

-         La mana té raó, Ginny - va dir en Bill amb dolçor - No et pots quedar; tots el menors d'edat se n'han d'anar, és normal.

-         No me'n penso tornar casa! - va cridar la Ginny, amb els ulls brillants de llàgrimes de ràbia - Tinc tota la família aquí! No em penso quedar esperant a casa tota sola sense saber res i sense...

-         Què arribo tard? - va dir la veu d'un nouvingut - Ja ha començat? Ho acabo de saber i...

En Percy va titubejar i va callar, Es notava que havia quedat sobtat de trobar-se de cop davant de tota la família. Va haver-hi un moment llarg d'estupefacció.

-         He sigut un imbècil - va esclatar en Percy, tant fort que a en Remus va saltar de l'espant - He sigut un idiota, un estúpid arrogant, un... un...

-         Un aliat del poder, un deslleial a la família, un arribista fastigós. - va dir en Fred.

En Percy es va empassar la saliva.

-         Sí, ho reconec.

-         No hauries pogut dir-ho més clar - va dir en Fred, allargant la mà a ne Percy.

La senyora Weasley va arrencar a plorar. Va llançar-se endavant, ca apartar a en Fred i va estrènyer en Percy entre els seus braços mentre ells li acariciava l'esquena amb els ulls clavats amb els del seu pare.

-         Perdona, papa - va dir en Percy.

El senyor Weasley va parpellejar per aguantar-se les llàgrimes i també va córrer a abraçar el seu fill.

-         Què t'ha fet decidir-te Perce? - li va demanar en George.

-         Feia temps que hi donava voltes - va dir en Percy, eixugant-se els ulls per sota les ulleres amb la vora de la capa de viatge - Però havia de trobar la manera de toca el dos, i ala Conselleria no és fàcil, perquè no paren de ficar traïdors a la presó. Al final m'he pogut posar en contacte amb l'Aberfoth, que fa cosa de deu minuts m'ha fet saber que a Hogwarts hi hauria patacades i aquí em teniu.

-         En moments com aquest dels nostres delgats no es pot esperar sinó que es posin al capdavant - va dir en George, imitant força bé el to més pompós d'en Percy - I ara anem a dalt a lluitar, que encara ens prendran els cavallers de la mort més bons.

A una altra banda del castell a prop del Gran Saló dues germanes tenen una conversa una mica acalorada.

-         Mireia, tu marxaràs - li deia la Jane a la seva germana - I no facis aquesta cara, perquè vull que marxis, no puc lluitar amb tu aquí, si us plau.

-         Jane, ja ho entenc però no marxaré, i com a mínim no em menteixis i diguem la veritat.

-         Mireia...

-         No digues-m'ho.

-         I marxaràs? - va preguntar amb una mica d'esperança, però la seva germana va negar amb el cap - aleshores...

-         Jane, Mireia, veniu i són tots - els va dir la Lauren.

En veure que no hi podia fer res més es va aguantar i va anar cap al Gran Saló, ella ja s'encarregaria de que no li passes res, tant físicament com psicològicament.

Al Gran Saló