Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 05/09/2009 a les 15:45:35
Última modificació 17/10/2009 a les 11:09:37
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

L'Axel estava buscant la Lauren però no la trobava per enlloc, fins que va decidir que ja li podria explicar un altre dia, així que va anar a la biblioteca per poder fer la feina que tenia per dilluns ja que era dissabte i demà hi havia sortida a Hogsmeade, així que es va encaminar cap allà. En tot el dia no va poder veure la Lauren, ni als menjars, ni a la biblioteca, ni els jardins, per enlloc.

El diumenge va arribar, era un dia amb un sol esplèndid, perfecte per anar l poble, fer compres, anar aprendre alguna cosa, en definitiva gaudir del dia.

Tres nois es van despertar, més o menys a la vegada, aquell era el seu dia, anirien al poble, on podrien comprar llaminadures, material per preparar noves bromes, beure suc de carbassa i moltes altres coses, pensaven fer-ho tot junts sense que ningú els molestes però de cop i volta senten un soroll provinent de la finestra

-         Ei Lee, aquest no és el mussol de la Katie? - va preguntar en Fred.

-         Sí, és veritat, potser li ha passat alguna cosa- es va preocupar en Lee.

En Lee es va apropar a la finestra, en obrir-la el mussol directament li va donar la carta a ell i va marxar volant. Encuriosit va obrir la carta i va poder distingir la lletra de la Katie.

Estimat Lee,

Et vull demanar un favor, a la Leanne li ha agafat una espècia d'al·lèrgia i està a la infermeria i ara no tinc ningú amb qui anar a Hogsmeade, sinó tens plans m'agradaria que anéssim junts en tot cas ens trobem a la sala comuna a les 10 i em dons la resposta d'acord.

T'estima

Katie

En Lee va acabar de llegir la carta, el primer que va pensar va ser en dir-li que sí, però després es va adonar que hauria de deixar els seus amics penjats.

-         Nois, la Katie, em diu d'anar amb ella a Hogsmeade.

-         Doncs ves-hi - li va respondre en Geroge.

-         Però i vosaltres?

-         Per nosaltres no et preocupis, encara som dos així que podem comprar i fer tot el que teníem pensat. - va explicar en Fred.

-         Gràcies.

Es van acabar de vestir i els va coincidir que ja era les 10 així que van baixar a la sala comuna a esperar la Katie.

Quatre noies estaves al vestíbul de l'escola, esperant que l'últim carruatge que sortia cap al poble arribés quan quatre persones que coneixien van arribar al vestíbul.

-         Hola - va saludar la Katie a les quatre noies.

-         Hola - van respondre.

Van estar un minuts en silenci, era un silenci incòmode, encara que havien quedat com amics, no s'havien tornat a parlar i pel que semblava cap dels tres tenia intenció de tornar-ho a fer.

-         Què feu aquí? - va preguntar en Lee com qui pregunta l'hora.

-         Esperant l'últim carruatge que va al poble.

-         Ah! Així que aquest és l'últim?.

-         Sí.

En aquell moment va ser quan el carruatge arribava a l'escola, quan es va para tots es van mirar, era clar que haurien d'anar junts però resultava una mica molest, ja que l'ambient no era el que es podia dir acollidor.

-         Bé, sembla que haurem de compartir carruatge - va començar la Jane, per sorpresa de tots.

-         Si no us importa - va continuar la Katie.

-         No tranquil·la, sinó algú de nosaltres hauria d'anar caminant i tampoc no és el pla. - va explicar la Lauren.

-         Gràcies.

Els vuit van pujar al carruatge, tot i que estaven una mica atapeïts i van cabre perfectament, un cop estaven assentats, el carruatge es va posar en marxa.

Van estar tot el camí en silenci ningú sabia que dir, com havien arribat a aquesta situació? De ser molt bons amics a no parlar-se, tot era tant estrany.

El trajecte es va fer llarg però per fi van arribar al poble on el carruatge es va parar i tots van baixar una mica més relaxats perquè per fi es podien separar i anar cadascú pel seu camí, sinó fos que...

-         Què us semblaria que anéssim els vuit tos junts? - va preguntar la Cristine.

-         QUÈ? - van cridar els altres tres

-         Nois, som amics no? Podem anar junts.

-         Ho sento, - va començar en Lee - però la Katie volíem tenir una dia per nosaltres sols.

-         Així que em de marxar, ho sentim - va finalitzar la Katie.

-         Tranquils

Dit això el joves enamorats van marxar cap al poble, per estar sols.

-         I vosaltres us apunteu? - va tornar a l'atac la Cristine.

-         Bé... - començà en George.

-         Cris, jo diria que no els ve gaire de gust, deixa'ls.- va dir la Jane.

-         No si vindrem - digué en Fred.

-         Perfecte, anem- va dir tota contenta la Cristine.

Van anar tirant uns més contents que d'altres, la veritat no sabien que se li havia ocorregut a la Cristine per pensar aquelles idees tant descabellades, de veritat aquella noia sortides de boja de veritat volia que ells sis es passessin un dia tos junts, definitivament estava boja.

Primer volien anar a Zonko's ja que els bessons havien de comprar el seu material per a les bromes. De camí cap allà tot i que anaven tota junts era com si estiguessin en dos grups diferents, les noies estaven al davant parlant entre elles i els bessons al darrera també parlant entre ells..

-         Però que t'has tornat boja? - li recriminà la Jane a la Cristine.

-         No, per què?

-         Com que perquè? Potser perquè has convidat a un parell de persones que no pinten res aquí.

-         Però si sou amics.

-         Però això no vol dir que puguem anar junts als lloc, hi ha una distància entre nosaltres.

-         Ai, noia, jo que em pensava que d'aquesta manera podríeu tornar a tenir la relació que teníeu abans.

-         Cris, gràcies però no crec que això sigui possible.

Al darrera de les noies dos nois tenien una conversa molt semblant.

-         Fred - va començar en George, però que estàs boig? Con se t'acudeix de dir d'anar amb elles.

-         Geroge és un forma, perquè li puguis tornar a tira la canya a la Jane - en veure la cara que feia, va continuar - no facis aquesta cara que ja sé que encara et mola.

-         Però que dius? A mi no em mola la Jane, ja no sento res per ella.

-         A no? - va dir sorprès en Fred - Doncs jo em pensava que sí. Així no t'importa si li tiro jo la canya?

-         Ah! Ja ho entenc has dit això de que a mi encara em mola per veure si era veritat, si fos així tu no hauries fet res, però en veure que ja no m'importa decideixes que sí que faràs oi? - aleshores en Fred assentí - i semblava tonto quan el varem comprar. Doncs, tranquil perquè no m'importa li pots tirar la canya perfectament.

Un noi havia anat al poble amb els seus amics, per fi era feliç, la seva germana tornava a estar bé, la noia que estimava tornava a fer-li cas i si avui podia tornar a parlar amb ells li demanaria novament per sortir junts, tenia l'esperança de que li diria que sí, la Lauren era una noia fantàstica, tot i que en el seu moment li va fer mal, sabia que la noia, creia en les segones oportunitats i creia que li donaria un a ell, però per desgràcia encara no havia pogut parlar amb ella, però avui costés el que costés ho faria.

El grup "d'amics" van entrar al Zonko's, es van estar una estona allà dins mirant les diferents bromes que tenien i dient les diferents formes en que podien utilitzar-les, la veritat és que s'ho estaven passant d'allò més bé, potser al final de tot sí que havia sigut una bona opció anar a fer les compres junts. En sortir de la botiga amb tres bosses plenes de material es van trobar un grup de joves entre els quals hi havia l'Axel. Els nois no s'havien adonat de la presencia dels bessons i les noies fins que l'Axel va veure la Lauren i es va apropar per poder parlar amb ella, per fi era la seva oportunitat de declarar-se.

-         Lauren! Hola! - va saludar.

-         Hola. - va contestar la noia una mica tallada.

-         Ah! Clar als altres som penjadors als que no s'ha de saludar donem la teva jaqueta - va dir en Fred en pla broma.

-         Perdoneu, com esteu? - va preguntar el més amable possible.

-         Bé, gràcies tot i que una mica tard- va dir la Jane per tallar aquesta conversa, - em de marxar - la veritat és que mai li havia caigut gaire bé, aquell noi, tot el que li havia passat creia que no es mereixia la seva amiga, però això era un cosa que ella no podia decidir.

-         D'acord, però Lauren podries venir un moment m'agradaria parlar amb tu un segon - va explicar l'Axel tot preocupat pel que li respondria.

-         Em... Sí, és clar, cap problema - va contestar tot i que el principi va dubtar una mica - ens veiem després.

-         Com vulguis. - van respondre els altres.

Els altres cinc van marxar, no sense abans fer-li una mirada amenaçant a l'Axel, dient-li que com li fes alguna cosa ho pagaria car, masses coses ja ha fet, com per poder-lo perdonar, però aquesta no era la seva batalla, la Lauren ja era prou llesta per saber que era el que havia de fer, el que no, el que li convenia i en que no, i ells no s'hi podien ficar, tant sols respectar la seva decisió.

La Lauren va seguir l'Axel fins un banc que hi havia allà a la vora, es van assentar, la veritat és que no sabia que era el que volia, potser li voldria explicar com estava la seva germana perquè sinó l'havia anat a trobar abans suposa que estava bé, per tant no hi havia res del que preocupar-se o sí?

-         Bé, Lauren jo volia que parléssim, el primer de tot, és que en Dumbledore trobar la meva germana i ara està bé, la Pansy va ser expulsada i el seu còmplice de fora l'escola està en mas del Ministeri de Màgia però no sé que li faran...

-         M'alegro molt que estigui tot bé, Axel, però per això no feia falta que em cridessis ho vaig suposar al veure que no em venies a buscar, però gràcies.

-         Bé, és que no només volia parlar amb tu d'això - en veure que la Lauren estava perduda perquè no sabia on volia anar a para va continuar - veuràs he estat pensant molt i resulta que com et vaig dir en el seu moment encara t'estimo, i sé que aleshores no em podies creure perquè hi havia tot allò de la Pansy, però ara ja no i Lauren jo encara t'estimo i vull que tornem a sortir junt, si et plau donem una altre oportunitat aquest cop et prometo que no et faré mal...

-         Axel... jo... Moltes gràcies per tot el que m'has dit, en serio gràcies és molt maco i realment si m'interessessin com a xicot sens dubte et diria que sí, però Axel el que passa és que no m'interessa sortir amb tu, ja no m'agrades, simplement m'agradaria ser amiga teva però entenc que això no pugui ser, per de veritat no insisteixis més perquè no pot haver-hi res entre nosaltres, tot es va acabar al dia del ball i ja res tornarà.

-         D'acord, gràcies per escoltar-me, i allò de ser amics si et sembla bé, a mi també.

-         Perfecte. - va concloure la Lauren.

Dit això els dos es van abraçar, era una abraçada tendre, de perdó perquè el que tenien no hagués funcionat, de perdó per no complir les expectatives de l'altre. Es van separar i es van acomiadar, i cadascú va anar pel seu camí.

A una altra banda del poble, hi havia cinc joves caminant, tranquil·lament, parlant entre ells, els problemes que tenien al principi d'aquesta sortida s'havien solucionat, ara estaven tot en harmonia i es divertien entre ells, van arribar fina a un petit llac que hi havia allà.

-         Què noies us atreviu a banyar-vos - va dir en Fred, - no? Doncs quina pena perquè a nosaltres dos si que en ve molt de gust oi George?

-         Qui ha dit que no en ve de gust? - Preguntà la Martha, odiava que la retessin a alguna cos, ja que no si podia resistir - Oi tant que ens banyem.

-         A sí? - van preguntar les altres, la veritat no és que el fes gaire gràcies banyar-se però pel que es veia la Martha ho havia decidit per elles, per tant no hi havia manera de fer-se enrere, però en veure la cara de la Martha van comprendre que seria molt divertit i que valia la pena. - Sí, en banyarem - van dir completament segures.

-         Perfecte.

I en aquest moment va ser quan els nois es van apropar a les noies amb una mirada que no significava res de bon, volien tirar-les i pel que es veia estaven en desavantatge perquè la Martha es ficava de la seva part.

Entre en George i la Martha van agafar la Cristine que no li feia gaire gràcia, però eren més forts que ella i no podia fer gaire cosa.

-         Cris no et resisteixis, no tens escapatòria - li digué la Martha.

-         No si us plau.

-         No, ho sento però és un repte - digué en George.

Entre els dos van agafar la Cris i tots tres es va tirar a l'aigua. Estava boníssima, ni molt freda com al hivern i molt calenta ja que no podia ser perquè estaven al nord d'Anglaterra.

Per altre banda en Fred es va acostar a la Jane. Pretenia tirar-la i la noi ho va notar en un primer moment.

-         Tu també, et resistiràs? - va preguntar amb la seva millor veu infantil.

-         Depèn de tu, penses tirar-me si em resisteixo? - en aquell moment en Fred va assentir amb el cap - Doncs aleshores sí , em resisteixo.

En Fred es va apropar a la Jane, la va abraçar per la cintura apropant el seu cos al seu i olorant l'aroma a fruits silvestres que feia servir la nois. Es va apropar a la seva orella i amb la seva veu més seductora li va dir.

-         Ets molt dolenta.

Aleshores es van tirar dins l'aigua quan van tornar a sortir a la superfície, la Jane es va abraçar a en Fred i va començar a estossegar, en Fred la va abraçar per la cintura agafant-la ja que la noia s'havia empassat aigua i necessitava no haver d'estar-se aguantant.

-         Estàs bé? - va preguntar preocupat, la Jane va assentir amb el cap.

Van estar una estona jugant amb l'aigua, rient fins que es va fer tard i van haver de tornar a Hogwarts, però sempre els quedaria aquell record en que tots cinc havien estat al llac, jugant, rient, explicant acudits, la seva vida, sent els amics que havien sigut abans. Potser i només potser les coses tornarien a ser com abans potser i només potser tornarien a ser el joves despreocupats que els agradava ser.

Per altra banda hi havia aquella persona en que a dins seu coses havien tornat a néixer, podia ser que tornés estar enamorada del noi que anteriorment havia estimat? Podia ser? Sabia promès a ella mateixa que no ho faria, però pel que sembla el cor no escolta el cap. I si tornava a estimar-lo que hauria de fer? Hauria de parlar amb ell, perquè pel que havia viscut aquest dia semblava que no sentia res nou per ella però o so s'equivocava? Potser hauria de parlar amb la seva psicòloga personal, això pensava quan amb ella mateixa es va trobar quan entrava a la seva sal comuna.

-         Lauren! - va dir la Jane - A tu t'estava buscant - la va portar fins al sofà més pròxim per explicar-li el seu problema, un com va haver acabat se la va quedar mirant en silenci, esperant que li digués alguna cosa -  Què penses?

-         Penso Jane, que t'estàs tornant a enamorar o això ho et menges el "tarro" pensant que els bessons són el teu futur i tu mateixa et convences d'això i en realitat no és res.

-         Però tu quina creus que és més probable

-         Coneixent-te com et conec crec que la primera però això només ho pots dir tu.

-         D'acord, gràcies, per cert que volia l'Axel? - va preguntar encuriosida.

-         Que tornés a sortir amb ell - en veure la cara que feia la Jane es va pensar el pitjor - però tranquil·la que li he dit que no, no vull res més amb ell.

Així va acabar aquell dia perfecte, on d'una manera o altre tothom va gaudir.