Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 21/08/2009 a les 14:22:46
Última modificació 17/10/2009 a les 11:08:41
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

Les setmanes passaven i passaven fins que l'abril es va plantar a l'escola i amb la primavera.

Les coses no és que anessin gaire més bé, és a dir, per part sí que havien millorat molt, la Lauren ja no tenia a l'Axel a sobre per tant estava tranquil·la, en Lee i la Katie eren feliços, es podria dir que eren la parella de l'any, la Cristine i en James tot i que havien tingut alguna baralla estaven molt enamorats l'un de l'altre, en Harry havia començat a sortir amb la Xo... en definitiva coses que feien que l'escola fos més suportable.

Per altra banda hi havia el fet negatiu les coses no havien millorat perquè en Fred , en George i la Jane tenien una espècie de silenci entre ells, evidentment els bessons es parlaven però amb la noia no, i això comportava que per una banda i altra hi hagués molta tensió dins de l'ambient. Així que el que passava és que no es parlaven.

-         No penses parlar amb ells?

-         Martha, no tinc res que parlar amb ells, simplement, ho em deixat córrer, no ens parlem, ja està.

-         Però reina que dos mesos et van demanar una explicació, i no els hi vas donar.

-         Perquè van passar altres coses de més importancia que aquella suposada explicació i després d'això no n'han tornat a demanar cap, iaxí que no seré jo qui vagi a remenar la merda.

-         Però no t'interessa saber perquè ara són ells qui no et parlen?

-         Sí... vull dir no... A més a més no costa gaire averiguar perquè, simplement al veure que no els contestava, van pensar que estav enfadada i ho van deixar estar, no costa tant.

-         Però tu no estaves enfadada o sí?

-         No...

-         I aleshores perquè no els perlaves?

-         Doncs... perquè em feia vergonya, els vaig utilitzar als dos i després vaig fer servir el meu engany per posar-los en contre entre ells, està molt malament això que vaig fer i em sentia malament i em feia vergonya que si em preguntaven perquè no els parlava explicar-los tot això i per això no els parlava. Contenta?

-         No.

-         Però que més vols?

-         Vull que parlis amb ells.

-         Per què?

-         Doncs perquè veig com te'ls mires, veig que pateixes quan no pots anar a parlar amb ells, veig que vols però per la teva vergonya no ho fas i això no m'agrada. Jane ets la meva millor amiga i vull que siguis feliç i sé que si tornes a portar-te bé amb ells ho seràs per tant vull que facis les paus tornis a fer-te amiga seva, no fa falta que surtis amb cap d'ells dos sinó vols.

-         Evidentment que no sortiré amb ells, però que et penses?

-         Jane, pensa-t'ho potser és la solució a tot aquest patiment.

A una altra part del castell

-         Fred, què et passa?

-         Res.

-         Digues-m'ho, sé que et passa alguna cosa.

-         Potser el mateix que tu.

-         A així és per la Jane.

-         Sí.

-         Saps que? Crec que hauríem de parlar amb ella.

-         Sí, jo també però el problema és que no ens escolta.

-         Doncs haurem de fer que ens escolti. Anem.

Els dos van entrar al castell ja que estaven als jardins prenent el primer aire fresc de primavera. Quan van entrar no sabien on anar però ja que la seva idea era trobar la Jane però no tenien ni idea on estav, com que no podien entrar a la seva sala comuna van decidir començar a voltar per tot el castell a veure si tenien sort i la trobaven.

Quan portaven una hora buscant jo estaven desesperats no els quedaven més llocs on buscar fins que per sort la van veure aparèixer amb la Martha davant dels seus ulls.

-         JANE! - va cridar en George.

-         George, Fred - va dir tota sorpresa.

-         Bé, jo em sembla que haig de marxar- va dir la Martha, adonant-se que allà sobrava. Mentre marxava va fer una mirada a la Jane que ella va entendre a la primera que significa "Fes les paus amb ells".

-         Què voleu?

-         Parlar amb tu.

-         Val, digueu, us escolto.

-         Podem parlar a soles, no en un passadís?

-         Sí, però on voleu anar.

-         Vine.

La van conduir fins a un passadís secret que coneixien gràcies al mapa.

-         Aquí podem parlar- va dir en Fred.

-         Bé, doncs ara que estem aquí diguem que voleu?

-         No parles amb nosaltres, sempre que volem paralr amb tu ens evites o directement no ens escoltes i realment estem farts d'aquesta situació si tens cap problema amb nosaltres digueu i ho arreglem però el que no volem és que facis com si no exicistissim, perquè existim saps? - va explicar en George.

-         Jo... No sabia que pensàveu això.

-         Doncs ara ja ho saps i si ens fas el favor d'explcar-nos perquè ens evites ens solucionaràs els nostres problemes.

-         Doncs....

En una altre part del castell, dos nois estaven parlant, més ven dit un d'ells parlava i l'altre feia veure que l'escoltava, ja que els seus pensament estaven ficats en una carta que havia rebuts feia dies, era una carta on clarament l'amenaçaven de que havia de complir la part del tracte sinó ja sabia per on anaevn els tres, la seva germana petita moriria, si per desgràcia ell tampoc s'ho acabava de creure però era així, aquella mala p*** de la Parkinson tenia la seva germana i ell havia de fer el que li deia per tal de salvar-la, però en el fons no volia fer-ho, no volia perquè era fer mal a la persona que estimava de veritat. Estava perdut i no sabia amb qui parlar, realment ja no li quedaven alternatives.

A dins de la torre de Ravenclaw dues noies estaven assentades a la taula fent els deures que els hi havia posat de Defensa contra les Forces del Mal que havien d'entregar al cap de dos dies, quan van sentir que una de les seves amigues s'assentava a la cadira del davant i se les quedava mirant.

-         De veritat heu de fer això ara quan teniu tot els dia de demà?

-         Sé, Martha ho hem de fer ara - li va respondre la Lauren.- Per cert on és la Jane?

-         Han vingut en Fred i en George per parlar amb ella i l'he deixat allà.

En aquell moment la Cristine va parar d'escriure i se la va mirant alucinant.

-         Però si la Jane no volia parlar amb ells.

-         Ja però jo li he dit que ho fes que es sentiria millor.

-         Doncs jo no sé que dir-te.

-         A mi em sembla molt bé - li va dir la Lauren

-         A sí? Per què?

-         Doncs perquè penso que la Jane encara els estima, si i ho dic en plural, els estima als dos, però no s'atreveix a dir-ho perquè no vol tornar-los a utilitzar i no pot escollir entre cap dels dos iaxí que li és molt més fàcil evitar-los, en opinió meva una solució bastant cobarda.

-         Dona, Lauren ets una mica brusca no creus, la Jane li sap molt de greu i no parla amb ells per vergonya.

-         Vergonya a què? A què li diguin la veritat? A que li diguin que s'ha passat molt i que no la volen perdonar?

-         Doncs sí.- va respondre una veu darrera d'elles.

Les tres van mirar cap a la porta i van veure que hi havia la Jane i per la cara que feia havia escoltat tota la conversa.

-         Jane... jo...- va començar la Lauren.

-         Tranquil·la si tens raó, he sigut una covarda que no volia anar a parlar amb ells per por, per por a que em rebutjessin perquè encara que no ho reconegui encara me'ls estimo, als dos i mai podré canviar-ho i és més mai podré decidir a qui dels dos estimo més, però aixì és la vida no? Però per la vostre informació ja hem parlat i si més no tornem a ser amics.

-         Amics? I com és que t'han dit? - va preguntar la Cristine.

-         Doncs...

Flashback

-         Doncs ara ja ho saps i si ens fas el favor d'explcar-nos perquè ens evites ens solucionaràs els nostres problemes.