Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 25/06/2009 a les 18:43:21
Última modificació 17/10/2009 a les 11:07:21
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

L'Axel i la Lauren anaven caminant sense dir res, un pel fet que no s'havia com començar a dir-li el que tenia pensat i l'altre perquè no tenia ni idea de que hi feia allà i encara menys el perquè ara després de estar molt temps sense parlar li havia demanat i encara no s'havia perquè ella després de tot el que havia passat per culpa d'ell havia acceptat anar a parlar amb ell. Simplement no ho entenia.

-         Axel, para, que em vols dir?

-         Aquí, estàs segura?

-         Sé, m'he cansat de donar voltes, digues-m'ho ja.

-         D'acord com vulguis, veuràs el que et volia dir és que...

-         Sí? Continua Axel, no tinc tot el dia.

-         Veuràs, Lauren, jo em sap molt de greu el que va passar de veritat jo no volia, però és que tu m'agradaves molt, fins i tot crec que estic enamorat, però em feia por, em feia por que no m'acceptessis, que em donessis carbassa, jo no sé acceptar les derrotes i que la noia que t'agrada et fes això doncs sabia que no ho podia superar...

-         Un moment Axel, on vols arribar?

-         Vull arribar al fet que t'estimo, però no et vaig demanar per anar al ball de Sant Valentí junts per por.

-         Per por de que et donés carbassa?

-         Sí.

-         Axel, saps que és un tonteria, saps que em vas fer molt de mal i que esperava més de tu i també saps que aquestes paraules arriben tard, però saps que és el que no sé? Per què arriben?

-         Arriben perquè t'estimo Lauren, saps la frase "Te das cuenta de lo que tienes cuando lo pierdes"? Doncs té tots la raó, et tenia però et vaig deixar perquè era un gallina i ara no et puc recuperar.

-         Doncs, si tant clar ho tens no sé perquè m'has vingut a buscar.

-         Perquè com a mínim ho volia intentar.

-         Doncs ja ho has fet.

Dit això la Lauren va agafar les seves coses i va marxar, però no a marxar cap al Gran Saló sinó que va anar cap al seu lloc preferit, la torre d'Astronomia, ja que havia de pensar en moltes coses, només llevar-se ja li havien passat masses coses, no entenia el perquè l'Axel havia decidit demanar-li perdó ara quan tant de temps havia passat, ell havia dit que l'estimava, però no s'ho creia, aquí hi havia gat amagat, i ella pensava descobrir que és el que passava realment.

-         Lee, per cert com és que la Katie no t'ha parlat aquest matí?- li va preguntar en Fred quan estaven a mig esmorzar.

-         No ho sé que jo sàpiga no li he fet res, però vosaltres tranquils que ara mateix ho aniré a descobrir.

I tal i com havia dit, ell tot decidit s'apropa fins on està la Katie assentada amb les seves amigues i sense dir res a ningú, agafa la Katie pel braç i se l'emporta d'allà per tal de poder estar sols i parlar sense que ningú els molesti.

Quan estan a un passadís poc transitat, en Lee deixa de fer pressió a la Katie per tal de que puguin parlar sense problemes.

-         Però que t'has pensat que fas?

-         Vinc a parlar amb tu, ja que abans has passat completament de mi.

-         Doncs si ho he fet serà per alguna cosa.

-         A sí? Doncs per què no m'ho expliques?

-         Perquè no vull.

-         Katie, no facis de nena petits i digues-m'ho, al fi i al cap estem sortint, no creus que com a parella em podries explicar que és el que et passa?

-         Lee, jo t'estimo i m'agrades molt, però no sé en quina situació estem, és a dir, estem sortint junts, com a parella oficial però tot el que això comporta no sé si estic preparada.

-         Preparada per a què? Katie estem sortint no casats, no comporta res sobrehumà, simplement donar a l'altre persona tot l'amor que tinguis, confiança, i fidelitat, no considero que sigui tant difícil.

-         Lee, una parella estable, no només comporta això, si que és un punt important això que has dir, però també hi ha altres coses i jo no puc arribar aquí, no encara.

-         Katie, para un moment perquè no et segueixo, de quin punt estàs parlant, perquè em sembla que tu i jo no parlem del mateix, així que si em fas el favor diguem, de què parles?

-         Lee, no m'ho fiquis més difícil, parlo, del que tots els tius i algunes ties també, voleu en una relació.

-         ...

-         Sí, home, el sexe.

-         Katie, amor- va començar el Lee abraçant-la per la cintura- m'estàs dient que no vols sortir amb mi, perquè tens por que et deixi quan em diguis que no vols fer l'amor perquè encara no estàs preparada?

-         Sí.

-         Però que dius!! Katie- va dir donant-li un petó als llavis- evidentment que m'encantaria fer l'amor amb tu, però sempre que tu vulguis, no et penso obligar a res i encara menys deixar-te per això, així que no fa falta que et trenquis el cap amb tonteries i vine i fes-me un petó de Bon dia, que encara no me n'has fet cap.

Davant de tota aquesta declaració es va posar a riure, la veritat és que ara estava molt més tranquil·la que abans, sabia que en Lee l'estimava i també sabia que ella el corresponia que després de tot era el que més l'importava,

-         Gràcies, saps que t'estimo.

-         De res, si que ho sabia, però jo t'estimo més.

-         Ha, ha, això no s'ho creu ningú.

Dit això la Katie va passar el braços pel voltant del coll d'en Lee i el va besar als llavis, va ser un petó suau, tendre però a la vegada apassionat.

De mica en mica el petó anava agafant temperatura, fins al punt, en que la Katie va passar les cames al voltant de la cintura d'en Lee, per tal de que ell tingués més accessibilitat a les seves cuixes, en Lee va anar apropant el cos de la Katie a la paret fins que ja no li va fer falta les mans per aguantar-la perquè la paret ja feia aquesta funció.

El petó s'anava tornant cada cop més salvatge, les seves mans es tocaven mútuament, la seva respiració era tallada per falta d'aire. Quan es van haver de separar per recuperar part de l'aire perdut, es van mirar fixament als ulls, però aleshores la Katie es va adonar del que feia, tot i que li agrada i ho desitjava va parar

-         Lee para, això no està bé?

-         El què? Què ens estiguem demostrant el nostre amor?

-         No això no, que ens estiguem petonejant pels passadissos està malament.

-         Per què?

-         Perquè no és la manera. Mira t'estimo però no vull semblar una puta que es petoneja amb qualsevol pels passadissos del cole.

-         Però no sóc qualsevol sóc el teu xicot.

-         Ja ho sé, però t'agrairia que no ho féssim per qui el mig.

-         D'acord.

Un cop dites aquestes paraules, van entrellaçar les seves mans i van anar cap als jardins

Al lloc on dos bessons estaven esmorzant, regnava un silenci impressionant, tothom qui estava al seu voltant i el coneixia estava quedant meravellat de com dos persones que sempre s'estan ficant en problemes, de com i volta no deien res, no feien res, tant sols pensaven (n/a: si ja ho sé... és molt fort).

-         Fred, perquè tothom ens mira?

-         Em sembla... que és perquè estem molt callats.

-         I per què ho estem?

-         Doncs... perquè la Jane no ens parla.

-         I perquè no ens parla?

-         No ho sé.

-         I perquè no ho saps?

-         Doncs... vols callar?

-         Per què no anem a parlar amb ella?

-         Perquè... George, saps que això és molt bona idea?

-         És clar, l'he dita jo.

-         Va, anem hem de parlar amb la Jane.

Van mirar per tot el Gran Saló per veure si la trobaven, però ells i les seves amigues ja havien marxat fa estona i trobar-la per l'escola no seria fàcil, però per sort hi havia una persona que els podia ajudar,

-         HARRY!!!- van cridar els dos bessons quan el van veure en un passadís- necessitem la teva ajuda.

-         Sí, és clar, que necessiteu.

-         Necessitem que ens deixis el mapa de Magatotis una estona, te'l tornem de seguida.

-         D'acord, teniu- va dir mentre es treia el mapa de la butxaca.- per què el necessiteu?

-         Estem buscant la Jane, però no sabem on està.

-         A d'acord, teniu.

-         Gràcies Harry, te'n devem una.

-         De res.

Un cop el Harry el va haver donat el mapa i va haver marxat, els bessons van continuar amb la seva recerca.

-         Prometo que vull fer una entremaliadura.

Van veure com el mapa, que durant molts anys va ser seu, s'obria i van començar a buscar fins que van veure que a la torre d'astronomia es trobaven les quatre noies, assentades, juntes i suposadament parlant.

-         Estan a la torre d'astronomia.

-         Doncs anem-hi George, a què estem esperant.

-         A sus ordenes mi capitán.

-         Ja, ja, que graciós.

Van anar cap a la torre d'astronomia el més ràpid possible, comprovant que no marxessin.

-         Serà millor que tanquem el mapa primer.

-         Tens raó, George, Entremaliadura realitzada.

El mapa es va tancar davant dels seus propis ulls.

-         Entrem?

-         Entrem, germà.

En veure que trigava tant, van decidir sortir a buscar-la, més que res, perquè estava amb l'Axel, ell li havia fet molt de mal, i perquè si la Lauren estigués bé, segur que les hagués anat a buscar, ja que parlant amb l'Axel no estava perquè l'havien vist entrar per la porta, per tant estava sola, malament perquè no havia demanat la seva ajuda i si les seves suposicions no fallaven plorant o com a mínim molt pensativa.

Així que després d'aquesta reflexió van decidir sortir a buscar-la, però per on començarien? No sabien ni on havien anat a parlar, en cas que la Lauren hagués marxat primer podria estar a dos lloc, o als jardins, a la seva habitació o bé, al seu lloc preferit, la torre d'Astronomia, sempre que havia d'anar a pensar anava allà, no sabien ven bé, perquè, però si que sabien que era un lloc que relaxava molt a Lauren. Però en el cas que fos l'Axel qui hagués marxat abans les opcions s'ampliaven molt, ja que no només hi havia els lloc dits anteriorment sinó també qualsevol part del castell on haguessin pogut anar a parlar.

-         Què fem? On l'anem a buscar? - va dir la Cristine.

-         Bé, tenim varies opcions, o anar a l'habitació, als jardins o a la torre d'Astronomia.

-         Jo aniria a la torre, la Lauren sempre va allà quan ha de pensar- va proposar la Jane.

-         Anem doncs.

Decidint que aquell seria el primer lloc on anirien i en cas que s'equivoquessin ja veurien que podrien fer, van anar corrent cap allà.

-         Noies per què hem vingut corrent?

-         Martha, hem vingut corrent perquè no sabem on és la Lauren, i hem vist com l'Axel tornava i si la Lauren no anava amb ell i tampoc ha vingut, significa que està malament i que ens necessita i ens hem d'afanyar...

-         D'acord, d'acord, ho he pillat.

-         Va, noies deixeu de tanta història i entrem.

Van picar la porta, tant per si hi havia la Lauren com per si hi havia algú altre, al no tenir resposta van entrar amb decisió, però un cop a dins la cosa no estava tant malament com es pensaven.

La Lauren estava a una finestra assentada mirant cap en fora, es notava que estava submergida dins dels seus pensaments, i que per això no havia contestat un cop havien trucat a la porta.

-         Lauren? Estàs bé?

-         Què?... Ai hola noies, no us havia sentit.

-         Ja d'això ja ens n'hem adonat, estàs bé?

-         Sé, sí tant sols pensava.

-         En què?

Aleshores les tres noies es van assentar al voltant de la Lauren i ella els va explicar el que havia passat amb l'Axel, al principi escoltaven amb molta atenció i amb por, però després de sentir tota la història van arribar a la mateixa conclusió que la Lauren, allà passava alguna cosa, no sabien que, però passava quelcom.

-         Això és molt estrany.

-         Oi que sí? Jo he notat el mateix.

-         Hem de descobrir que passa...

Els dos van entrar amb el mínim soroll possible, però sense gens d'educació, un cop van estar a dins, es van apropar a les noies i van agafar la Jane pel braç.

-         Ah!!!!! Però que feu?