Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 13/06/2009 a les 17:14:19
Última modificació 17/10/2009 a les 11:06:51
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

10- Reconciliació o discussió

Van estar parlant un estona més, fins que per van arribar les persones que era més important i més responsables de tota aquella història.

-         Jane!!- va cridar en Fred

-         Hola nois

-         Hola, Jane- en George es va apropar a ella i li va fer un petó al front.- Com estàs?

-         Bé, anar fent, però bé.

-         Quan sortiràs?

-         Doncs...

-         La senyoreta Sullivan podrà sortir quan li hagi fet un revisió, així si em permeten, podré començar.

Tots van sortir i Madame Pomfrey va tancar les cortines perquè la Jane tingués més intimitat.

-         Com es troba?

-         Bé... Crec.

-         Ara ho sabrem.

Al cap de 10 minuts Madame Pomfrey va tornar a obrir les cortines per tal de que els seus amics poguessin tornar a entrar

-         La senyoreta Sullivan pot sortir aquesta mateixa nit, i així també podrà anar al ball, però demà al matí i durant dues setmanes tindrà que venir cada matí per tal de que li pugui fer una revisió per evitat possibles lesions o problemes, ho ha entès?

-         Sí, Madame Pomfrey.

-         Perfecte doncs ja pot marxar.

Tots 6 van marxar de la infermeria, ningú parlava cap d'ells sabia que és el que podia com reaccionar, la Jane ja estava fora, havien d'aclarir moltissimes coses, però ningú sabia per on començar.

-         Jane, nosaltres marxem, i així podeu parlar tranquil·lament.- va dir directament la Cristine.

-         Gràcies- va dir ella com a resposta.

La Jane, en Fred i en George es van quedar drets, quiets una altre vegada en silenci. Era un silenci incòmode, ja que la seva relació ara mateix noi era la millor.

-         Bé, així que avui hi ha un ball, no?

-         Sí, suposo que vindràs.

-         Doncs no ho sé... total no tinc parella...- va començar a dir com a indirecta, però cap dels altres dos va contestar.

-         Bé, segur que trobaràs algú, al fi i al cap ets una noia molt popular, milers de nois voldrien anar amb tu al ball.

-         ...

-         Jane, perquè no ens assentem i parlem sobre el que va passar- va proposar en Fred.

-         Sí.

Van anar fins a una finestra on hi havia un petit banc, on la gent s'hi assentava per contemplar el paisatge.

-         Jane, en Fred i jo vam estar parlant quan tu vas estar ingressada, i la veritat sabem tot el que va passar, i també, te'm de dir que ho hem arreglat, i que tots cometem errors i que encara que nosaltres ja estiguem bé, també ho volem estar amb tu...

-         Així que hem decidit que ens es igual el perquè vas fer tota aquella trampa, però volem que els tres tornem a ser amics.

-         Fred, George, jo... m'alegro que les coses milloressin, i vull que sapigueu que ho sento molt i que no volia que passes res de tot això.

-         Jane....

Els tres es van apropar i es van abraçar com a bons amics, tot i que encara hi havia diferencies entre ells, la part més gran de tot el problema ja estava arreglada, encara quedava la pregunta de perquè però cap dels dos els interessava saber la resposta.

Aquella nit hi havia l'esperat ball, al final havien decidit anar les quatre noies, encara que només tingués parella la Cristine, les altres tres es van arreglar com si en tinguessin i havien decidit anar-hi elles tres juntes, perquè es pot anar a una ball sense parella o això és el que es pensaven.

-         Bé, noies ha arribat l'hora anem cap al Gran Saló.- digué la Cristine molt contenta

-         Sí, com a mínim una de nosaltres té parella.

Les altres tres van riure del comentari de la Jane.

Van arribar a les escales principals i van veure que al rebedor hi havia molts nois esperant a les seves parelles entre ells en James, en George, en Fred i en Lee. Quan les noies estaven baixant les escales, tothom se les va quedant mirant, la veritat es que anaven precioses, millor impossible.

La Cristine anava amb un vestit verd fosc fins als peus, amb unes sandàlies del mateix color, el cabell, el portava arrissat recollit amb un pinça al darrera.

La Martha vestia un vestit rosa pàl·lid que li arribava per sobre els genolls, amb unes botes del mateix color amb 8 cm, de taló, el cabell llis completament li queia per darrera l'esquena, el portava tallat amb capes, de forma que li formava un efecte increïble.

La Lauren, un vestit groc fluix, amb un tall en diagonal, tan a sobre el pit, que feia que el vestit se li aguantés per sobre d'una espatlla, com a la part de sota, de forma que el vestit li anava del maluc dret al genoll esquerra., el vestit de li ajustava molt al cos i se li marcava totes les parts, el botins que portava, de color groc, li ressaltava el peu i el feia molt més elegant, el seu cabell recollit amb un monyó amb unes cabells solts.

Per últim la Jane anava amb un vestit blau focs, ajustat al cos, que se li marcava els pits i les malucs, amb un final recte per sota els genolls, portava unes votes negres que anaven a joc amb el vestit, un collaret amb un flor, portava els cabells arrissats completament caient-li per tota l'esquena.

En resultat anaven perfectes.

En James es va apropar a la Cristine i li va besar la boca, va ser un petó profund, amb passió.

-         Estàs preciosa.

-         Gràcies...

-         Saps que penso... Crec que podríem passar del ball, i anar a un altre lloc...

-         Sí, que més voldries- va riure la Cristine- va entrem.

Van lligar els dits de la seva mà i van entrar a dins del ball. Les altres tres noies, van decidir entrar ja que no havien d'esperar a cap noi que les acompanyés. Quan estaven entrant la Jane va mirar cap al costat i va veure en Fred mirant-la fixament, amb aquells ulls que tants cops l'havien observada.

-         Jane?- la va cridar la Martha

-         Sí... deies quelcom?

-         Si entrem

-         A sí anem.

Van entrar al ball, la decoració era perfecta, hi havia dues taules llargues amb menjar i begudes i al mig una pista de ball, les parets de color rosa i vermell tot amb cors vermells, roses i platejats (n/a: potser massa rosa i vermell xDxD).

La nit anava passant, les parelles ballaven cançons tranquil·les i de tant en tant més mogudes, o menjaven, bevien... però al mig de tot aquella gent hi havia una noia que no s'ho estava passant bé, una noia que tot i ser molt mirada per tot el sector masculí de l'escola, tenia una pressió al pit que no li permetia gaudir d'aquella nit màgica, potser el fet que no pogués gaudir era el fet que davant seu hi havia dos joves molt agafats a les seves respectives parelles, aquells nois si que gaudien de la vetllada, si que gaudien d'aquella nit, però aquella noia no, cada cop que els mirava, més ràbia tenia dins seu, la ràbia i la impotència creixien dins seus sense que ella pogués fer-hi res, i això tant sols es devia al fet que els seus "ex-xicots" estaven ballant amb una altre noia que no era ella, perquè en el fons després de tot el que havia passat ella els continuava estimant, i no hi podia fer res, però pel que semblava ells s'havien oblidat d'ella, i gaudien amb les seves parelles.

Sense poder suportar més el dolor que sentia al pit va aixecar-se i fent-se pas entre la gent va sortir del Gran Saló. Les llàgrimes li començaven a caure per les seves galtes, deixant un rastre inconfusible per allà on passaven, quan va haver sortir es va assentar a l'escala principal, sense deixar de plorar esperant que ningú la veies ja que sinó no sabia quina excusa donar.

-         Jane?- va preguntar una veu davant d'ella.

La Jane va aixecar el cap i va veure que en Fred estava allà davant esperant una resposta a la seva pregunta.

La Jane es va aixecar i es va intentar netejar el recorregut que havien deixat les llàgrimes, però va ser una acció que al jove Weasley no li va passar per alt.

-         Què et passa?

-         Res.

-         Home, dona no em diguis que res perquè estàs plorant.

-         Jo no ploro

En Fred va riure a causa de la contestació de la Jane

-         Jane, no em neguis el que estava veiem amb els meus ulls.

-         Doncs, potser que et posis ulleres perquè jo no plorava- dit això la Jane va girar-se amb la intenció de pujar les escales però en Fred la va retenir agafant-la pel braç.

-         Jane, que et passa

-         Res, Fred deixa'm en pau, torna-te'n a dins amb la teva xicota i oblida't de mi.

-         Però que dius? No és la meva xicota.

-         Doncs us he vist molt agafadets.

-         Ja sé, que et passa, estàs gelosa.

-         Jo no estic gelosa.

-         És clar que ho estàs perquè encara m'estimes.

-         T'equivoques no t'estimo

-         Sí que ho fas, però no ho vols reconèixer.

-         Però que dius t'has tornat boig, saps que et dic no em tornis a parlar.

Dit això la Jane va pujar les escales per anar cap a la seva habitació. En el moment en que la gent estava al final de les escales, en George i en Lee van sortir del Gran Saló

-         Ei, Fred que fas aquí?

-         Mira, m'he trobat la Jane i sabeu que resulta que està gelosa

-         Gelosa de què?

-         De la Penèlope

-         Per què?

-         Perquè encara m'estima.

Dit això els tres van agafar i van anar-se cap a la seva habitació. En George no s'havia gaire com reaccionar, la veritat és que encara s'estimava a la Jane però ell pensava que ja no els estimava a cap dels dos i la última confessió d'en Fred l'havia deixat una mica tocat perquè si era cert significava que encara estimava a en Fred, per altre banda en Fred estava feliç, ell també estimava a la Jane i ella també així que perquè no podia tornar ha haver-hi res entre ells? Per finalitzar hi havia en Lee, ell també estava feliç però per dos motius, el primer era per en Fred, la Jane encara l'estimava i ell se n'alegrava molt perquè s'havia en Fred la corresponia i la segona cosa era perquè per fi havia aconseguit aquella noia, amb la que tant somiava des de feia dies, setmanes, mesos i fins i tot podríem dir dos anys, la Katie Bell ara era oficialment la seva xicota.

Quan estaven a punt d'arribar a la seva habitació en Lee els va cridar.

-         Nois!

-         Digues.

-         Tinc xicota

-         Què?- van preguntar els altres dos sorpresos.- Qui és?

-         La Katie

-         La Bell?

-         Sí.

-         Lee això és fantàstic- van saltar els altres dos i tots tres van fer una abraçada com a bons amics.

La nit va passar ràpidament i això va comportar que arribes el dia (n/a sí quina parida), però aquest no seria un dia qualsevol, seria un dia en que moltes realitats sortirien i deixarien a la gent amb una amarg gust de boca.

Vuit persones baixaven a esmorzar sense saber que el que els deparava aquest dia seria una cosa que mai oblidaria. I com que el destí no es traïdor i fa que les coses passin el més aviat possible, va donar la casualitat i prometo que va ser casualitat que aquestes vuit persones es van trobar a l'escala principal.

-         Katie, reina, bon dia- va dir en Lee.

Però per desgràcia d'ell la Katie no el va contestar i va continuar baixant les escales com si res.

-         Jane- va començar en Fred- hem de parlar

-         No vull parlar amb tu- va contestar i agafant la Martha pel braç se la va emportar d'allà.

-         Que li passa- va preguntar en George a la Luaren

-         Ni idea- van contestar les altres dues noies.

Tots cinc van baixar les escales per anar a esmorzar, però quan estaven a mitja escala van sentir una veu.

-         Lauren!!- va cridar una veu masculina.

Tots cinc van girar-se i es van trobar per sorpresa seva a un Axel, mol agitat.

-         Podem parlar?- va ser l'únic que va dir.

-         Primer de tot es diu hola, però bé, si vols parlar anem a parlar.

-         Gràcies.

Tots dos van allunyar-se escales amunt per poder parlar amb tranquil·litat

-         Però que fa aquest paio?- preguntà la Cristine.

-         Per què?- preguntà en George.

-         Perquè no parla amb ella des del dia del ball de Nadal, no la va convidar al ball de Sant Valentí i ara ve aquí com si res i se l'emporta, és idiota en serio no em cau bé.

-         Bé, potser li ha de dir alguna cosa important.

-         Sí, que es vol liar amb ella, em sembla que aquests son els seus temes importants- dit això va acaba de baixar les escales.

-         Dones- van dir els altres dos.