-         No això no t'ho diré perquè no és cert, però el que t'he dir abans sí que ho era.

-         George para amb la broma, que està perdent tota la gràcia.

-         És que Fred no és cap broma.

-         Ho dius de veritat?- en veure que en George no reia, ni li deia el contrari, va afirmar-ho- Ho dius de veritat.

-         Sí, i no saps el greu que em saps.

En Fred no va contestar tant sols va agafar la porta, i va marxar, sense ni tant sols girar-se per dir-li alguna cosa a en George.

Quan en Fred va marxar, en Lee justament entrava.

-         Ei George, hola.

-         Hola.

-         Què passa? Com és que fas aquesta cara?

-         La Jane està a la infermeria.

-         Sí, ja ho sé, m'he trobat la Lauren i m'ho ha dir. Però tot i així què passa?

-         Passa que li he hagut d'explicar a en Fred el que va passar el dia del ball de Nadal ja que la Jane ja ho havia començat a fer abans de que l'ataquessin.

-         I què t'ha dit?

-         Doncs... al principi s'ho a pres com una broma però després quan ha vist que no ho era, a marxat i aleshores has arribat tu.

-         Ostia, doncs ho tens molt pelut.

-         Més que pelut.

-         Bé, de moment, hem d'esperar que torni per tant ens podem relaxat després ja veurem què és el que passa.

Així van fer, van esperar a que vingués, però les hores passaven i en Fred no apareixia, així que van decidir anar a dormir, ja parlarien amb ell l'endemà al matí amb més traquil·litat, quan tots dos haguessin pensat i s'haguessin relaxat.

Quan va arribar el matí i en George i en Lee, es van llevar, van veure que en Fred ja havia marxat, el seu llit, estava desfet per tant havia vingut a dormir, però no havia esperat a que es llevesin per poder parlar, del que havia passat l'anterior nit.

Van baixar tots dos junt, esperant poder parlar amb ell al Gran Saló, però quan van arribar allà, no hi era.

Durant, tot el matí no es va presentar a les classes, cada hora que passava estaven més preocupats no sabien on era, si li havia passat alguna cosa, fins que per fi, a l'hora de sopar, va aparèixer per la porta, es va anar apropant a ells, i es va asseure al seu costat.

-         Fred, on has estat tot el dia?- li va preguntar en Lee.

-         He estat a la infermeria.

-         Ah!

-         Fred- va començar en George - hem de parlar.

-         De què?

-         Doncs hem de parlar del que va passar ahir a la nit.

-         A d'allò, doncs anem.

En Fred va sortir del Gran Saló seguit molt a prop d'en George, van anar en silenci fins a la seva habitació ja que el Lee no els interompria o seria un lloc neutral ja que si cridaven molt la gent els sentiria.

-         Bé, ara que estem sols, digues-me, que vols.

-         Fred ho sento, d'acord?, no volia que passés res del que va passar però per desgràcia i creu-me que n'estic molt arrepentit va passar i no puc fer res per tirar el temps enrere i evitar que passi, si et plau, Fred perdonem.

En Fred es va quedar una estona en silenci mirant-se en George, de veritat veia que estava molt dolgut, per com havia anat tot, es veia que si per ell sigues tiraria el temps enrera per evitar que tot el que va passar aquella nit, de veritat passés, però això no ho podia fer, el temps ni en el món màgic sinó tenies un reculatemps no podies fer-ho.

Dins del seu cap es devatien moltes coses, la primera era si perdonar-lo, això tot hi que era díficil estava segur que ho faria al fi i al cap era el seu germà, el seu germà bessó, el qual havia tingut tota la vida amb ell i no podia ser que per una nois s'enfadessin i no el tornés a parlar, a més a més estava el fet que ell també, tenia part de culpa al fi i al cap també havia enganyat la Jane, així que també era culpable, de tot el va passar.

-         George, saps que et perdono, ets el meu germà i t'estimo, així que et perdono, però considero que m'ho hauries d'haver dit, si que la Jane era la meva xicota però tu ets el meu germà, per tant...

Però en Fred no va poder acabar de dir el seu discurs ja que el George se li va tirar a sobre.

-         Gràcies, Fred, era el necessitava.

-         George, eta el meu germà, res farà que ens seperem, potser que ens barallem però no ens separaran.

En aquell precís instant va entrar en Lee.

-         Ei!! Veig que les coses s'han arreglat, me n'alegro...

No va poder acabar ja que el Fred i en George amb aquell somriure seu murri com el tenen es van tirar a sobre en Lee, sense pensars-ho.

-         Sí, per fi tornem a estar els tres junts com abans.

-         Per cert com està la Jane?- va preguntar en Lee.

-         Doncs igual, avui m'he passat el dia amb ella per veure si millorava, però no, continua incoscient, Madame Pomfrey m'ha dit que això era cosa del cop, però que sinó veia millora en aquella setmana, l'hauria de portar a Sant Mungo ja que sinó la cosa es podria complicar bastantr, estic molt preocupat, no sé que fer, i si la cosa va a pitjor que farem?

-         Tranquil Fred, la Jane és forta, segur que s'ensurt

-         Sí, en George té raó, no ens em de desanimar, Què heu parlat amb les seves amigues?

-         Quan he arribat aquest matí, la Martha estava allà, cuidant-la, però no m'ha parlat, l'únic que ha fet és mirar-me malament amb una mirada assessina que si la mirades matessin ja no estaria aquí amb vosaltres parlant tranquil·lament. Després m'he trobat la Lauren i la Cristine que elles dues si que són maques i els he preguntat perquè la Martha està així amb mi i no m'ha parlat i m'han dit que era perquè creia que la culpa de que la Jane estigués a la infermeria ingressada i gairabé en coma era culpa nostre, George.

-         Però que està tonta la Martha?