|  Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 31/03/2009 a les 19:01:16
Última modificació 17/10/2009 a les 11:05:40
Tots els capítols de Una aposta increïble
 Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
8- Records I
Hola gent!!
Sí per fi he tornar, ja sé que fa bastant que no renovava, però és que em deures, examens, intercanvis no vaig tenir temps d'escriure, però aquí em teniu. Gràcies a:
ivi_potter
lizzzy
marta_ginny
Luna Weasley
per haver-me deixat un comentari. Doncs aquí ho teniu el nou capi.
8- Record I
Els dos es van mirar sense saber què era el que
passava, sense saber el perquè estaven els dos, allà, junt quant representava
què una havia d'estar amb el director i l'altre amb la McGonagall.
-
Què hi fas aquí?
-
Això mateix et pregunto jo George
-
Jo... havia quedat aquí amb la
Jane
-
Amb la Jane? Però si hi havia
quedat jo.
-
Fred... em sembla que ens ha
enganyat als dos.
-
Perdoneu... una noia m'ha dit que
vingui i us doni això- va dir unes noies de primer o segon.
Les noies els van donar una carta, molt ben
tancada on amb una lletra molt maca i recta hi posava
Per en
Fred i en George
Un cop van veure això van decidir obrir aquesta
carta.
Mireu, qui
tenim aquí, però si són en Fred i en George, i pel que he vist estàveu molt
sorpresos d'haver-vos trobat, perquè deu ser? Potser és què no sabíeu que els
dos havíeu quedat amb la mateixa persona, mira per on, si no us heu explicat
això potser no us heu explicat altres coses, quins germans...
En fi, ara
us deixo un moment per pensar, hi ha alguna cosa que us vulgueu explicar??
No??? Doncs ja ho faré jo...
La carta durava fins aquí.
-
George què ha volgut dir amb això?
-
Veuràs és que hi ha una cosa què
no t'he dit.
-
Sí, quina?
-
Doncs...
-
AH!!!!!!!!!!!!!- en Geroge va
callar de cop en sentir un crit que venia de l'altra banda del camp.
La Jane estava estirada a un llit, amb llençols
blancs, al principi no sabia on estava, però al final ho va reconèixer, estava
a la infermeria però què hi feia allà, no ho podia recordar, de cop i volta veu
a Madame Pomfrey, que s'acosta a ella.
-
Senyoreta Sullivan, ja s'ha
despertat, ja era hora, en fi vaig a avisar als seus germans.
-
Perdoni, esperi un moment, què ha
passat.
-
Ai reina, jo només et puc dir que
et van portar, el germans Weasley, inconscient, tota ensangrentada, i t'has
estat tot un mes inconscient.
-
Un mes?
-
Sí, un mes ben sencer.
-
Quin dia som avui?
-
Doncs som 14 de febrer.
-
14... em... Podria avisar també a
les meves amigues?
-
I tant, algú més?
-
No, ja està gràcies.
Van passar uns minuts, i va aparèixer la seva
germana, la Mireia.
-
JANE- va cridar- es va apropar i
la va abraçar.
-
Mireia, gràcies per venir, i en
Mark.
-
No ho sé però...
-
Dubtes que vingui no?
-
NO, tot el contrari, ha estat molt
preocupat per tu tot el mes que has estat inconscient, però és que ara... bé és
una altra història.
-
Que vull que m'expliquis.
La Mireia se la va mirar amb una cara de no
saber què fer.
-
Mireia, me l'has d'explicar, m'he
passat un mes inconscient, vull saber què ha passat, durant tot aquest mes,
així que ja estàs començant.
-
La Mireia no és qui t'ho ha
d'explicar- van sentir que deia un veu darrera d'elles.
-
Mark- van dir les dues, i la Jane
va continuar- bé, sinó és ella qui m'ho ha d'explicar, explica-m'ho tu, ja que
estàs aquí.
-
No ho entendries.
-
Intenta-ho.
-
Doncs... veuràs és que...Jane no
puc, la Mireia li va costar molt acceptar-ho, però tant si voleu com sinó ho
faré.
-
Mark, què passa?
-
Vol formar part del cavallers de
la mort- va dir la Mireia per ell.
-
QUÈ?- cridà la Jane,- però que
t'has tornat boig? Mark no ho pots fer, va en contra de tot.
-
No, va en contra de les vostres creences,
no de les meves, crec en ell, i així li demostro.
-
Mark, saps que si t'atrapen et
tancaran oi?
-
Però no ho faran perquè vosaltres
callareu.
-
I els papes? Els trencaràs el cor.
-
JANE- van cridar tres noies des de
la porta de la infermeria.
-
Ja ho sé per això no li heu de dir
res- va finalitzar en Mark.
Quan la Lauren, la Martha i la Cristine, es van
apropar a la Jane, la Mireia i en Mark, van marxar per deixar-les parles, per
tal de que la Jane sàpigues tot el que havia passat aquest mes.
-
Com estàs?
-
Bé... jo bé... ara, deixeu-vos de
tanta merda i digueu-me què a passat.
-
D'acord com vulguis.
-
Doncs...
(Flasback)
En Fred i
en George es van apropar del lloc on van sentir els crits, quan van arribar
allà, van veure, l'última cosa que els interessava veure, la Jane. La Jane
estava estirada al terra en una posició una mica peculiar, enterrada pels les
runes que havien caigut de l'estadi a causa dels explosius que havien tirar, al
seus voltant hi havia un binocles.
-
Jane- van cridar els dos a la vegada.
La van
treure com van poder d'allà sota, no sabien com reaccionar, què representa que
havien de fer? Qui representa que ho havia fet? Bé això potser no era una
pregunta gaire difícil i més tenint en compte que a les grades del costat hi
havia una quants Slytherins rient-se, però això no era el més important el que
s'havia de fer primerament era ajudar la Jane, així que els dos van començar a
treure la runa que hi havia sobre d'ella, i cada un es va ficar a un dels seus
costats i la van agafar pels braços aixecant-la, van començar a caminar. Quan
van arribar a la infermeria, Madame Pomfrey, se'ls va quedar mirant molt
espantada.
-
Mare, meva, però què heu fet?
-
Madame Pomfrey, nosaltres no em fet res, però si us plau, agafi la
Jane, que està molt malament.
-
I tant, ara mateix.
Madame
Pomfrey, va agafar la Jane i la va estirar sobre un llit, allà va mirar les
seves ferides, i les va començar a cura. Un cop va acabar es va apropar als
bessons, que encara no sabien mogut, per tal de poder ajudar a Madame Pomfrey
si ho necessitava.
-
Com està?- va preguntar en Fred.
-
Diria que es recuperarà, però per això necessito veure com passa la
nit, però ara el primer que s'ha de fer es avisar a la professora McGonagall, i
que parli amb vosaltres, així que si sou tant amables quedeu-vos aquí fins que
vingui ella.
-
Com vulgui- van dir els dos a la vegada.
Madame
Pomfrey va marxar per anar a avisar a la professora McGonagall.
Al cap de
vint minuts van tornar les dues.
-
Senyors Weasley, vinguin amb mi al meu despatx, si són tant amables.
En Fred i
en George sense dir res, van anar fins al seu despatx, el trajecte a tots dos
se'ls va fer més llarg de l'esperat, tot i que tenia la mateixa mida, però els aconteixements
que havien passat aquella tarda, els havien marcat.
Com podia
ser que primer la Jane els cités per separat però a la mateixa vegada i que
després l'haguessin de portar a la infermeria? No tenia sentit tot allò, a més
hi havia una altra cosa, què havia volgut dir, amb que no s'ho explicaven tot? És
clar que s'ho deien tot, ve excepte el tema d'aquesta tarda, però això no
contava no?
-
George...
-
Si?
-
Què creus que volia dir la Jane amb la carta que em llegit al camp? Amb
allò de que hi havia coses que no ens explicàvem.
En George
es va quedar garratibat, què representa que li havia de dir ara? Mira Fred, és
que resulta, que el dia del ball de Nadal, quan la Jane va desaparèixer, va
donar la casualitat que me la vaig trobar a fora, quan un noi l'estava atacant,
jo la vaig trobat i després d'això ens vam enrotllar, però tu tranquil, que no
ha tornar a passar, però que sàpigues que l'estimo, i que ha sigut el millor petó
de la meva vida, però repeteixo tu tranquil. No evidentment això no era el que
li havia de dir, tot i que no estaria pas malament, com a mínim la sinceritat
per davant de tot no?
-
Doncs... veuràs...
-
Molt bé, nois seguin- va dir la professora McGonagall, quan van arribar
al seu despatx. Un cop ho van haver fet, la professora McGonagall els va
preguntat- Hi bé? Què ha passat?
-
Bé, veurà professora, és una cosa més complicada i més llarga del que
sembla.
-
La veritat senyor Weasley, no m'importa gaire el complicat que pugui
arribar a ser, crec que ho podré seguir, i la llargària, vostè no es preocupi,
tenim tot el temps del món així que ja poden estar començant.
-
D'acord, veurà professora, aquest matí ,els dos em rebut una carta...
Un cop en
Fred i en George, van haver acabat el seu relat, els tres es van estar una
estona en silenci, fins que per fi en George, va tallar aquella fredor.
-
I bé, que farà?
-
Bé, senyor Weasley, com vostè molt bé ha afirmat, la cosa és més
complicada del que sembla, i la veritat tot i que els crec, no hi ha proves
suficients...
-
Proves suficients?- es va alterar en Fred- bé, professora, la Jane està
a la infermeria inconscient, això ja és prou prova, diria jo.
-
Però... si m'hagués deixat acabar sabria què és el que penso fer
-
Perdoni professora, continuï
-
Bé, doncs com anava dient, tot i no tenir suficients proves, parlaré
amb els alumnes que vostès m'han dir i després parlaré amb el professor
Dumbledore, i si no hi ha res més a dir, si us plau, marxin.
Un cop
dites aquestes paraules, en George i en Fred, es van aixecar i van marxar.
Van
decidir tornar a la infermeria per veure com estava la Jane, però quan van
arribat van veure que ja hi havia les seves amigues així que van decidir tornar
l'endemà, ja que ara no tenien ganes de parlar amb ningú, i menys amb elles
tres, que l'única cosa que farien seria, atabalar-los amb preguntes, i això era
el que volien evitat.
Quan van
arribar a l'habitació en Fred es va plantar al llit d'en George amb ell, sense
saber com tornar a introduir el tema, però semblava que no feia falta que digués
res, ja que en George va parlar per ell mateix.
-
El dia del ball de Nadal
-
Què?
-
Doncs... veuràs, quan la Jane va marxar.
-
Va estar amb tu?- va deduir en Fred
-
Sí, però no des del principi, ella va anar cap a les escales que
comuniquen amb el jardí, i allà es va trobar un noi, que la va atacar i que va
intentar abusar d'ella, jo vaig aparèixer i la vaig ajudar.
-
Això és el que no m'havies dit? Però George si per això t'hauria de
donar les gràcies, van ajudar la meva xicota, bé, ex-xicota.
-
Fred, hi ha més coses.
-
A si? Doncs explica.
-
Mira, després de que l'ajudés ens vam assentar a les escales on ens vau
trobar i bé, allà, vam estar parlant, i no sé perquè a tots dos ens va agafar
un rampell, i en vam començar a morrejar, besar, i bé, fins que ens vam adonar
del que fèiem i vam parar, aleshores vau aparèixer tu i la Lauren, i ja està,
això va ser el que va passar aquella nit, de veritat Fred, ho sento molt, no et
puc dir que no volgués perquè sinó no ho hagués fet, però sí i t'ho dic molt
sincerament, me n'arrapanteixo molt i sé que la Jane també perquè els dos t'estimem
molt, sé que et costarà molt perdonar-me, però fes-ho, t'ho demano de tot cor.
En Fre es
va quedar mirant en George incrèdul, no podia ser, no havia de ser una broma,
havia d'haver-hi una camera oculta, no podia ser que el seu propi germà,
aquella persona que sempre estava amb ell, l'hagués enganyat amb la seva
xicota, simplement no podia ser.
Bé, espero que us hagi agradat, no ho oblideu, comentaris, moltes gràcies.
Nathalilupin
Llegit 305 vegades
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
|
Un nou membre 
Ja sóm un total de 2977 fans
Avui
Ara estan connectats:
