Escrit per nathalilupin
Enviat el dia 10/12/2008 a les 15:33:18
Última modificació 27/09/2009 a les 17:44:51
Tots els capítols de Una aposta increïble
Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >

2- UN PARTIT I UNA DECLARACIÓ?

Quan van arribar a Hogwarts van decidir estar-se els quatre als prats, perquè la veritat és que feia molt bon temps.

Quan va ser l'hora de sopar, van anar entrant a dins del gran saló.

-         Al final no ha anat tant malament el nostre dia.

-         No, al final ha sigut perfecte.

-         Ja saps, tinc un encant especial.

-         Si, ha, ha, ja t'agradaria.

I així va ser com es va acabar la seva fantàstica cita.

Va passar el mes d'octubre, i va donar lloc el de novembre. Exactament el 16 de novembre (n/a: no se si va caure en dissabte però és igual), un dissabte, on hi havia el primer partit de la temporada, Gry vs Huf, no podia haver-hi més emoció.

-         Vinga Harry, hauries de menjar una mica- li deia l'Hermione - i tu també Ron.

-         Ja però és que no tenim gana - anaven dient ells.

-         Vinga, nois animeu-vos, que avui guanyarem a Huffelpuff.- anaven dient contents els bessons Weasley.

-         Veieu, no us preocupeu, sempre i quan estigueu tant animats com ells.

Tot i que la Hermione anés dient que segur que guanyaries, perquè era un equip molt fluix, tot i que tot l'equip de Gryffindor ho sapigués, ningú, ho tenia del tot clar.

-         Fred. - va sentit que el cridava una noia.

I quina va ser la seva sorpresa, quan va es va girar?

-         Jane... Hola com estàs?

-         Bé, moltes gràcies, només venia a donar-vos molta sort pel partit.

-         Gràcies, ets molt amable.

I quan anaven a marxar la Jane és va posar de puntetes i li va donar un petó a la galta.

-         I... això?

-         Perquè et dongui sort.

-         Gràcies, m'ha donat totes les forces que necessito.

I la Jane va marxar rient.

-         Vaja, vaja amic meu, i ara... què passarà amb la Jane, semblava que la teníeu oblidada.- va dir en Lee.

-         Això mai amic meu.

Van anar cap al camp, van entrar als vestidors, on l'Angelina, els estava parant per fer-los els discurs.

-         Ve, nois és el primer partit i espero de veritat que guanyem, fa dos anys vam aconseguir la copa, l'any passat no, perquè hi va haver el torneig del tres bruixots, però aquest any i tornem així que espero que la copa torni ser nostre, però mirem per aquest partit, sembla un partit fàcil, i estic segura que més d'un s'ho pensa, però nois no ens refiem, que tenen bons jugadors, i també si baixem la guàrdia segur que se n'aprofitaran...

-         Pots anar al gra?- va dir en Fred.

-         Mira noi... com anava dient abans d'aquesta interrupció, no baixem la guàrdia i segur que guanyarem. Per què recordeu qui som? QUI SOM?

-         GRYFFINDOR -va cridar tot l'equip a la vegada.

-         Senyores i senyors i aquí surten els dos equips...- van sentir que comentava en Lee Jordan.

I els dos equips van anar al centre del camp on els dos capitans es van donar la mà, i... va començar el partit, tots els jugadors van anar a l'aire, i es van repartir de la forma que els tocava, segons les estratègies que havien fet.

En George va veure que una bala, anava cap al Lee, va volar cap allà i li va donar un cop.

-         Gràcies, George.

-         Ja saps aquí per tot.

I tornem al partit... en Harry anava per sobre el camp buscant la papallona daurada però ni rastre, que podia fer sinó la trobava, va veure passar una bala, però no es va preocupar.

-         Vigila- vi cridar en Fred, volant el més ràpid que li permetia l'escombra per evitar que una bala dones al cap a en Harry

-         Hòstia noi, gràcies, sinó ja em veia a la infermeria.

-         Com a cada partit.

-         Molt graciós.

I així va ser com en Harry va veure la papallona.

-         Merda.

-         Vinga corre.

I mentre en Harry i en Fred parlaven la mateixa bala que en Fred havia tocat, anava en direcció les grades on hi havia la Jane i les seves amigues, i com que ningú se'n va adonar, i ningú o va poder evitar, la bala, anava a tota velocitat cap allà, i va tocar les fustes on s'assentaven.

Conclusió...

-         I Harry Potter atrapa la papallona

-         Aaaaaaaaah!

-         Mireu les grades es cauen- comentaven els que estaven a l'altre banda de l'estadi.

La gent es va quedar que no s'havia que fer però per sort hi havia un fantàstic director de l'escola que o va solucionar tot molt ràpidament, i l'única desgràcia que va haver-hi va ser que 2 noies van tenir que anar a la infermeria, i per mala sort eren la Jane i la Martha.

-         O déu meu pobre Jane - deia en George

-         Em sembla que l'aniré a veure, per saber com està

-         D'acord t'acompanyo

-         Doncs vinga, anem-hi abans de que sigui més tard

Van arribar a la infermeria i va entrar fent el mínim soroll possible.

-         Hola nois, què hi feu aquí?

-         Te'm vingut a veure- van dir els dos a la vegada.

-         O que macos, moltes gràcies nois, no feia falta que vinguéssiu- es va emocionar la Jane

-         No és res- va dir en Fred- Bé... serà millor que marxem

-         Vale, ja ens veurem

Quan van sortir de la infermeria en George va dir:

-         No és res? Fred ets un pilota - va dir en George

-         El que et passa, és que està gelós- va dir divertit en Fred

-         Jo? Gelós? No estic gelós ni merdes- va dir picat en George.

Vam passar un dies i amb ells va arribar el desembre, la Jane i la Martha ja havien sortit de la infermeria i estaven perfectament recuperades.

-         Hola- va dir la Jane tota contenta qual el va veure

-         Ai, hola m'has espantat, que hi fas aqui amb aquest fred?- va dir la Lauren

-         Perdona, et venia buscant, bé...en realitat buscava la Cristine, però t'he vist sola aquí i he decidit venir amb tu.

-         A

-         Estàs bé- va preguntar la Jane tota curiosa

-         Sí, és clar, com hauria d'estar?- va preguntar com aquell qui res la Lauren

-         No ho sé, però potser no tant a la defensiva i més alegre com ets tu normalment- va explicar la Jane, - què et passa?

-         A mi? Res

-         Jaaaaaa, i jo de gran em faré monja- va dir fent broma la Jane

-         A si? A un content o de clausura?

-         Crec que...de clausura, sí segur, perquè si estigues en un convent, quan us veiem amb el vostres novios, m'agafaria molta enveja, i no ho podria suportat- seguí amb la broma la Jane

-         Ha, ha- va riure la Lauren.

-         Va, ara de veritat, què et passa?

-         Res...és que no et vull atabalar amb els meus problemes, quan tu ja tens els teus propis.

-         Eeeeeeee! Per què hi són les amigues? Els meu problemes no són tan greus, va explica'm que et passa.

-         Segur?

-         Completament.

-         D'acord- es va rendir la Lauren- Mira és els meus pares es separen, i no sé ni el perquè, ni que puc fer per evitar-ho.

La Jane es va quedar molt sobtada, de que els pares de la Lauren es volguessin separar, ja que ella els coneixia de quan va anar a passar el Nadal a casa seva, i semblava que es portessin molt bé, es notava que s'estimaven, però ja se sap no? Amb les parelles, les coses poden canviar en un tres i no res, i no si pot fer res per evitar-ho.

-         Jo si fos tu, no faria res, per intenta-ho evitat, espera un moment i deixem acabar- va continuar en veure que la Lauren anava a obrir la boca. - si ti fiques potser, l'única cosa que faràs serà empitjorar les coses, i això encara serà pitjor, deixa que tot vagi amb el seu curs, el temps ho arregla tot i per sobre de tot ho a clara.

-         Sí potser sí que tens raó.

-         És clar, que sí, sempre la tinc.

-         Ha, ha, que graciosa- va riure la Lauren.- per cert, com van els teus problemes amorosos?- va voler saber.

-         Ai nena, que vols que et digui, sembla que cada cos ho tingui més complicat, filla meva, cada cop que penso, que m'agrada més un em trobo, que m'equivoco, no sé que fer, els dos són encantadors, però... i potser en els fons m'equivoco més, potser cap dels dos, sent res per mi, així que no sé.- va dir la Jane, tota seriosa.

-         Creu-me Jane, els dos estan bojos per tu, així que no et preocupis, ara tot és cosa teva, quin creu que fa més per tu? Perquè dubto que puguin aguantar molt sense demanar-te per sortir, en pla serio, així que...- ca continuar la Lauren.

-         Ja, ja ho sé...

Van decidir que el millor seria anar a buscar la Martha i la Cristine, així, que van anar cap al castell

-         Jane- van sentir que cridava en Fred, abans de que poguessin entrar a l'escola.- podem parlar a soles?

-         S...sí. és clar

Van anar caminant fins al costar del llac, on es van asseure a sota d'un arbre

-         Em... el que et volia dir és que...

-         Jane- va venir corrents la Cristine

-         Cris que et passa, que vens corrents?- preguntà tota curiosa la Jane

-         Doncs... és que la teva germana està a la infermeria però...- però no va tenir temps d'acabar la frase ja que la Jane va sortir disparada cap allà.

Un cop va arribar, tota cansada per la cursa que havia fet. Entrà tota desesperada a la sala.

-         Senyoreta Sulliva, però que es creu entrant aquí d'aquesta manera?- preguntà Madame Pomfrey.

-         Perdoni, és que volia saber com estava la meva germana- es va excusar la Jane.

-         La seva germana està bé tant sols a sigut un petit accident, amb un dels seus companys.

-         D'acord moltes gràcies.

Es va costar al llit de la seva germana i s'hi v assentar el costat mirant-la fixament.

-         Mireia, però que t'ha passat?- va preguntar la Jane

-         És que...- Va començar la Mireia

-         Vull la veritat, que ens coneixem

-         D'acord, m'he barallat amb un Sly i m'ha llençat un encanteri i no l'he pogut repel·lir.

-         I per què t'has barallat?

-         Perquè s'ha ficat amb la Mery, aquell idiota.- es va atabalar la Mireia

-         I per què s'hi ha ficat?- ca preguntar curiosa la Jane

-         Perquè és filla de muggles - va dir la Mireia

Amb això ho va entendre tot, la Mery era la seva millor amiga i tant sols per això ja es mereixia que la defenses, però si a més a més era filla de muggles, i com a bona Gry, era molt valenta, doncs encara si implicava més.

Era molt estrany veure els germans Sullivan junts, eren tres, i tos tres de cases diferents. El germà més gran, en Mark, feia setè i era un Sly, com a bons sang "neta", la mitjana la Jane, feia cinquè era una Raw i la més petita la Mireia, feia segon i anava a Gry, així, que molt poques vegades se'ls veia junts, però quan passava alguna cosa important s'ajudaven molt o almenys dintre del que cabia molt.

-         Senyoreta, ho sento molt però hauria d'anar marxant, la seva germana hauria de descansar- la va interrompre Madame Pomfrey

-         Ah! D'acord ara marxo, en fi Mireia, marxo, recuperat i ja ens veurem?

-         Què li diràs a en Mark?- va voler saber.

-         Suposo que j ho deu saber a hores d'ara, però...

-         No li diguis- va suplicar la Mireia

-         D'acord, et prometo que no ho sabrà per part meva

-         Gràcies

I va ser així com es van acomediar les dues germanes.

La Jane anava caminant pels passadís que la portaven fins a la seva sala comuna quan de sobte una figura alta i corpulenta, se li va plantar al davant.

-         Així que la meva germana va ficant-se amb els superiors.

-         No ho sé, perquè no li preguntes a ella?- va dir sarcàstica la Jane

-         Vinga, va Jane, perquè no ens deixem de tanta història i anem al que m'interessa.

-         Perquè potser i només potser, el que t'interessa, no m'interessa dir-t'ho.

-         Jane, mai no t'ha important la Mireia, ets com jo, només et preocupes per tu mateixa- va dir ell.

-         Això no tu creus ni tu, no sé que et passa avui, però no ets tu, Mark, encara que no ho demostris sé que t'interessem, tant la Mireia com jo, per què no ho admets?

-         No tinc que admetre res, Jane, i mira que et dic, sinó em vols explicar que és el que ha passat per què la Jane es baralles amb un de la meva casa, no m'ho diguis, però et deixo ben clar, que ho descobriré, i també t'adverteixo de que això no quedarà això, i de que es voldran venjar de la Mireia, així que tu mateixa saps?- va acabar ell

-         Per què m'ho expliques tot això? Per què no vas a la infermeria i li dius tot això a ella, que és la principal afectada?

-         Perquè com molt bé has dit, en el fons m'importeu, potser no gaire, però us vull protegir, encara, que directament, no pugui, així que si no vols explicar-m'ho...- va continuar.

-         Aquest nen, ha insultat la seva millor amiga, i... bé ja saps com és amb els seus amics i amb les persones que l'importen

-         Sí, ja ho se... bé gràcies per la informació.

-         No t'ho hauria d'haver dit, però ja que ho he fet, com a mínim, el que pots fer és evitar que li passi res dolent- ca demanar la Jane.

-         Sí, ja ho faré, però no et pensis que aconseguiré molta cosa- va explicar ell.

I tal com havia vingut, va agafar i va marxar.

La Jane es va quedar una mica sobtada per tot el que havia passat, ja que no s'esperava que en Mark, que era bastant orgullós, i no expliques mai els seus sentiments, pogués haver arribat a fer aquella petita confessió.

Van passar els dies, la Mery ja havia sortit de la infermeria, i es trobava perfectament recuperada.

Ens trobàvem a  dos setmanes abans de que comencessin les vacances de Nadal.

Era la hora de sopar, i tots els alumnes estaven sopant al Gran Saló, quan en Dumbledore es va aixecar per comunicar una cosa, que sinó agradava a tots els alumnes estava segur de que a la majoria d'alumnes sí.

-         Estimats alumnes, com que arriben les festes de Nadal, i molts de vosaltres marxareu per anar amb els vostres familiars, doncs bé, per celebrar aquestes festes, molt esperades per nosaltres, els professors de l'escola hem decidit fer una petita festa, amb ball incluit, evidentment no és obligatori anar-hi amb parella, però si és recomanable, ja que la última cançó, serà una cançó lenta per a "enamorats", hi ha una altre cosa que us haig de dir, per desgràcies aquest ball, no hi podrà anar tota l'escola, només hi podran anar els alumnes de quart en endavant, però perquè els més petits no se'ns queixin ja els hi donarem una petita festa per a primer, segon i tercer, a l'aula de defensa contra les forces dels mal. El ball dels grans es farà aquí al Gran Saló. Ara ja se'n poden anar a dormir. Bona nit.