Prepareu-vos perquè us he escrit la
bíblia!! xD Sorry
Les primeres cinc parelles, ha les vaig respondre:
1a Rita Skeeter
2a Severus Snape
3a Mineva McGonagall
4a Luna Lovegood
5a Fred Wesaley
Anem per la resta:
6a Jo mateixa m'he fet entrar en conflicte... Ja sé que la majoria no heu trigat gens a decidir-vos.
No ens sol agradar, la Xo. La trobem estúpida (i mira que és Ravenclaw!).
Però la triem com a mal menor, només per no triar la Pansy...
Què us passa amb la Pansy i amb la Xo??
Dieu que la Pansy és dolenta (i no ho nego pas), però jo crec que
el que més és és estúpida i poc calculadora. No hi veu més enllà del nas. No sap actuar amb visió. Tria allò que li surt en aquell moment sense pensar en les conseqüències. Jo crec que
ximple la descriu millor que
dolenta, encara que també n'és.
La Xo només és pava
hahahaa Sí! Bona!
Volia triar la Pansy només per triar diferent, però no val la pena. Val més triar una pava (que espero que això s'arregli amb l'edat) que no pas una ximpleta de per vida! A més, a la Xo se li va recriminar el paper de traïdora injustament durant una temporada (era el Varitaserum!), o sia que
és just que li llevem el castic, no?
Per tant, sí, trio la Xo.
7a L'
Agatha Black ho té molt clar, oi? xD
Setena parella: Crec que tothom ho sap, però trio de totes totes el SIrius.
hahaha Sí, ho sabem xD
però a mi em va fallar molt al setè llibre quan intenta abandonar a la seva dona embarassada per anar-se d'aventures amb el Harry. Hola? Algú li va perdonar aquell intent?
Algú em podria recordar aquest passatge?
Amb la ignorància de no recordar-me'n (potser si m'ho recordeu canvio d'idea, no se sap mai, però de primeres no ho crec...),
trio en Remus, i que consti que no és pas per portar la contrària.
En Sírius és molt bo amb les frases filosòfiques i reflexives. La de «has de saber que els que ens estimen no ens abandonen mai» l'honora. Com a amic, com a persona, com a bruixot, com a savi... Em recorda a la de la llum d'en Dumbledore. Són d'aquelles frases que ens han d'acompanyar en «els moments més foscos» i que donen fe i esperança. Tanmateix,
en Sírius no sempre està a l'altura del que ensenyen les seves frases... I si no hi caieu, penseu en com tracta en Kreatcher. No li cau gens bé, de fet el detesta, i el tracta molt malament: amb menyspreu i superioritat.
A més,
en Sírius és el rei de l'assetjament! L'Snape pot ser tot el que vulgueu, però cap nen no es mereix que el maltractin ni que l'assetgin. I en James i en Sírius n'hi van fer de molt grosses. Encara que a en James li tinc tírria... Tot allò dels punts clars i els punts foscos d'una persona... No ho sé; per boca d'en Sírius, no m'empasso que ell en tingués cap de clar vers l'Snape i en Kreatcher...
En algun lloc, vaig llegir un exemple de la seva malícia en l'assetjament de l'Snape, fins i tot d'adults. A la Gorja dels Xiscles, en Sírius li diu que se'n vagi a «fer potingues amb el joc de química», sabent que a ell odia o l'"incomoda" molt la seva part de muggle del seu mestissatge. Això no és físicament cruel, però indica que no ha madurat gaire des que anaven a l'escola. Jo crec que hi ha alguna cosa de malaltís en ell mateix que el fa ser així amb algú, a qui li té botada sense motiu. Tot això no diu gens de la bondat d'una persona...
Ho sento; no em pesa prou la simpatia i l'estimació que sent per en Harry, ni la valuosa fidelitat que manté pels seus amics, davant de tot això altre...
En Remus, en canvi, em va agradar des del primer moment que va aparèixer al llibre. Em sentia com una protectora frustrada davant del seu aspecte desfet i estropellat. Frustrada, perquè semblava que no li calia protecció.
Portàvem dos anys amb professors de pacotilla per l'assignatura de Defensa. Per fi, un professor decent, amb els coneixements necessaris i la simpatia justa, ocupava la plaça. Com a persona, et colpeix en el moment que et diu que havia reconegut en Harry de seguida, pels seus pares. T'inspirava imaginar-te'l a l'escola amb els pares d'en Harry.
No té manies i demanava la poció a en Severus. Segurament, en Sírius s'hauria complicat la vida amb el que fos abans de demanar-li res. (I no és pas un punt a favor de l'Snape, perquè ell ho ha perquè toca, desconec si té cap intenció d'ajudar-lo).
Des del meu punt de vista, s'estima en Harry com a Harry, no pas com a fill de. En Sírius el comença a concebre com una rèplica del seu pare i això no és així. En Remus, en canvi, tot i que se'l comença a estimar en part per ser el fill dels seus amics, el felicita si es capaç d'igualar els seus pares i l'adverteix del seu sacrifici, crec que que té molt clar que són persones diferents. I això a en Sírius li costa. Potser tot això es deu en part als anys a Azkaban per part d'en Sírius... no ho sé.
També fa el que crec que ha de fer pel seu fill i es mostra agraït quan toca.
Sí, en definitiva, trio en Remus.
Agatha Black, estic disposada a llegir el que, tinc la impressió, tens ganes de discutir-me
8a Renoi, quina parella! Em pensava que m'havies tocat quan ho he vist per primer cop, però prest ja ho he vist clar.
Trio la Narcisa!
D'acord que la Bellatrix és fidel a Voldemort i actua en conseqüència. Ella té les seves idees i prou. Però jo he anat desenvolupant una
antipatia per ella al llarg dels seus actes. Ella pot tenir les idees que vulgui (només faltaria! Encara que jo no les comparteixi en absolut, que consti), però
ella no es mou per ideals, sinó que es mou per plaer. Li agrada fer mal. No ho fa perquè sia "necessari". Ho fa per passar-s'ho bé. Gaudeix sent cruel i es troba al lloc on, fenomenal per a ella, ho pot fer.
D'acord que va amb en Voldemort que
els vestigis del seu enamorament s'han transformat en follia i obsessions no satisfetes, però també li aporta plaer poder fer el que fa.
Malgrat el seu desgast per Azkaban, és astuta, no ho negaré pas! Però no li agafaré simpatia només per això. És una peça clau en la trama. Només per això ja me la quedo.
Tanmateix,
NO LI PERDONARÉ MAI QUE TORTURÉS LA HERMIONE!
Escullo la Narcisa sense cap recança.
Tots li valorem les seves accions com a mare. Va protegir tant el seu fill com en Harry. D'acord que de primeres ho va fer per en Draco, però un cop en Harry li diu el que ella li demana (si en Draco és viu) quan són al bosc, ella el podria haver delatat i rematar-lo. Però no ho va fer. Se sentia en deute amb en Harry. I no pas en el sentit de sentir-se lligada a res, sinó perquè, independentment que tingui les idees que tingui i defensi el que defensi,
no és una persona cruel, no pas en el sentit més cru de la paraula, com n'és la Bellatrix (tot i que ho podríem atribuir a la seva bogeria). Jo crec que ella, cregui el que cregui,
es mou per amor, no pas per crueltat ni per plaer.
I, encara que soni menys important i una opinió purament personal, la Narcisa em va cridar l'atenció al llibre d'una manera diferent que la Bellatrix. Probablement, et sents atret per la Bellatrix pel seu caràcter forassenyat i per la seva manera de ser tan deixada anar, tan esbojarrada. En canvi, a mi
la Narcisa em va cridar l'atenció per la seva elegància. És una dona bonica (sí, tret de la merda a sota el nas que se suposa que fa la sensació que té xD) i sap fer el seu paper. Ella no té la Marca Negra al braç, però segueix el que creu que és
correcte i el que creu que és útil per protegir els seus.
Tinc la confiança que, durant i un cop acabada la guerra, hagi après alguna cosa.
9a Ostres, Hagrid vs Molly Weasley!
Anem forts, eh! Sí, suposo que m'he de mullar...
Molly Weasley!
En Hagrid és un bonàs. Però és el servent d'en Dumbledore (em temo que avui deixaré en Dumbledore un xic verd...). En Dumbledore l'utilitza. En Hagrid l'adora i en Dumbledore ho sap i per això sap que li pot confiar totes les missions que vulgui. Se n'aprofita molt, pobre. És un bocamoll, sí, però no crec que això a en Dumbledore el preocupi gaire... Hi confia, és clar. Però qui no confiaria en en Hagrid! Em sap greu per ell, però
em sembla que és una mica ximple, encara que és un bon home.
És bona persona, fidel, generós i un gran amic, però la intel·ligència no és el seu fort...
La Molly Weasley és una marassa i una gran bruixa. Protegeix els seus com una autèntica lleona i s'estima l'Arthur més del que aquest podria desitjar. És indubtablement Gryffindor i demano mil
aplaudiment per ella per pujar una família tan gran!
Si cal una bona esbroncada, ella no té manies! M'encanta. O sia que Molly, definitivament!
10a I tant que ens has fotut! Ara sí que m'has tocat i enfonsat!
S'ha de valorar la bona fer, oi? Em reca, em reca, però m'he de mullar... Triar entre la bona intenció, però amb resultats inesperats (que poden arribar a ser lamentables) i l'evolució de la valentia i la noblesa d'un noi temorenc.
Em fa molta gràcia
la passió pels mitjors i la roba en general d'en Dobby. Es cuida de la Winky i prova de totes totes salvar en Harry Potter sempre. És
fidel, no se li pot negar. Però
té un problema molt gros: que les coses no sempre li surten com voldria... Això tots ho sabem. Valoro les seves intensions, per descomptat, però... Per la seves desafortunades actuacions; tanquen en Harry amb barrots a la finestra, quasi no pot anar a Hogwarts i de què que una bala se'ns el carrega!!!
Això sí,
tots sabem què va passar amb la sanguinària daga de la Bellatrix... Un gran Lumos tots! /* En Dobby, finalment, fa aconseguir salvar els seus amics. Tot i que era un xic pesadet i ximplet (no m'ho negareu) ens l'estimem molt.
L'Elf Lliure.
Tanmateix,
permeteu-me que em decanti per en Neville. Sí, el nostre amic fidel i noble Vilanoa Culgròs
.
No cal que justifiqui la meva tria, o sí? Malgrat la seva aparença de poca cosa, en Neville és
valent des del principi. La inseguretat és el que el manté a ratlla els primers temps. Però
crec que és un personatge que ens ensenya moltes coses. A no refiar-nos de les aparences i a tenir fe en nosaltres mateixos. No cal dir que és una peça clau en el desenllaç. En Dobby també, però d'una altra manera...
A més, és un
personatge molt profund i crec que no es pot entendre en totalitat si ens oblidem de la seva família: amb qui viu, per què, quins sentiments experimenta quan pensa en la Bellatrix, les seves visites a Sant Mungo i els seu guardar-ho tot en secret. També m'agrada molt la seva relació amb la professora Coliflor i la seva passió per les plantes.
Per cert,
marta_ginny, voldria discutir-te una cosa:
DILEMA MUNDIAL. Adoro el Dumbledore. És un gran director i una gran persona
Què!! Com dius!!? Una gran persona!!??? Què passa? T'has quedat encallada en la idea d'un Dumbledore adorable, admirable, exemple i guia??!!!
Bé, en pots tenir la idea que vulguis eeeh , però
permetem que discrepi enèrgicament.
Al principi, és la idea que tots en tenim, d'en Dumbledore, però crec que més endavant ens adonem que, de bona persona, no en té res... És un
manipulador; sempre manega els fils al seu antull. Ho té tot calculat des del principi, i no li importa si ha de fer servir (literalment) algú per aconseguir-ho o que algú en surti malparat, si tot surt segons els seus plans.
No negaré pas, per descomptat, que és un gran savi, un gran bruixot i un gran científic. En aquest camp, sí que l'admiro sobremanera i em fascina. I només per això ja voldria anar a prendre el te amb ell cada dia
. Tot el que em pot explicar...! Segur que deu tenir una de les converses més interessants del món i val la pena escoltar-lo! I també estic molt d'acord amb el que expressa en les seves frases, que, sens dubte, passaran a la història.
Però una cosa no treu l'altra.
Per començar, l
'ambició el perd. Què? No queda gaire bé, oi, que una Slytherin descrigui un Gryffindor com a summament ambiciós i, a més, tingui raó?! Doncs és precisament així. Tal com ho llegeixes. I, per si fos poc, també és força
insensible.
Recordeu el primer llibre? Quan Voldemort ha assassinat els Potter, la professora McGonagall plora la pèrdua, en comptes d'alegrar-se deliberadament de la caiguda de Voldemort. Malgrat que sia una bona notícia que en Voldemort hagi estat vençut, per ella pesa molt més la mort dels Potter. En canvi, en Dumbledore celebra la derrota a costa de la seva mort, mostrant-se força indiferent.
Quan en Harry es deixa la Capa que fa Invisible a la Torre d'Astronomia quan en Charlie ha vingut a endur-se en Norbert a Romania, en Dumbledore deixa la capa al seu llit amb una nota que diu que la necessitarà. I per què la de menester, senyors meus? Per anar a la trapa i a Gised, que prèviament en Dumbledore l'ha col·locat en el lloc precís a les Proves...
En el sisè llibre, el
fa servir de nou per captar l'Horaci Llagot i fer que li agafi confiança; tot per aconseguir reconstruir el record dels horricreus. I sí, sí, molt ajudar l'Snape, però ell només
s'aprofita del fet que ell sentia el que sentia per la Lily i que es veu obligat a amagar-se dels Seguidors de Voldemort per haver-los traït
. I tot el que va passar amb la seva germana i en Gellert? Tot pels Dons de la Mort. Ja veus! Calia? De debò? I, per si fos poc, a l'últim llibre té la barra de dir-li a en Harry que no esperava menys noblesa i saviesa d'ell (que
hipòcrita) quan li diu que no vol la Vareta de Saüc i que la tornarà al seu lloc. Au, vinga!
A mi no em direu que això no és manegar-lo tot!
Encara haurem de felicitar la Rita Skeeter pel seu llibre de Vida i Mentides d'Albus Dumbledore! Ui, perdoneu... Això ha sonat quasi a
blasfèmiaPotter...
La professora McGonagall i el professor Snape, respectivament, van descriure-ho molt bé. «Fer servir en Potter d'esquer?! En Harry és un noi; no un tros de carn!», feia la McGonagall quan en Dumbledore volia seguir-los el joc (i em dol dir que ho suggereix l'Snape, si no ho recordo malament) fent participar en Harry al Torneig. «Ja ho teníeu tot planejat... L'heu estat cridant com un porc per a l'escorxador...», feia l'Snape quan ell li explicava que en Harry havia de morir en el moment precís... I en Dumbledore no ho negava!!!
...Potser m'he passat un xic, posant-lo verd (sorry)... Tot i que no pretenc que canviïs de parer de sobte, a veure si us faig
reflexionar una micona sobre aquesta idealització de Dumbledore...
I ara,
l'onzena parella:
Petúnia vs Vernon Dursley
Perdoneu-me un altre cop per escriure taaaant!
Antares
PD:
Però és que la McGo és una de les meves debilitats
Ja ho pots ben dir!