Article a l'Avui
Publicat: dg. feb. 24, 2008 10:54 pm
Eii no sabia on possar-lo, però m'ha fet gràcia llegir aquest article on l'Eva Piquer parla de Harry Potter, d'aquesta web i de la Padfoot!
Què coi és cultura
Dijous, quarts de set del matí. La ràdio anuncia que avui es posa a la venda l’últim Harry Potter. “Això, més que cultura, ja és negoci”, diu la conductora de l’informatiu, donant per fet que, si una cosa és negoci, no pot ser cultura. Sembla que la cultura, per ser pura, ha de ser marginal, elitista, apta només per a quatre gats amb gustos refinats. Quatre gats que s’han autoproclamat mantenidors d’una suposada alta cultura, tan elevada que ni tu ni jo no hi arribem. Snif.
Per descomptat, Harry Potter és negoci. I quin negoci. És, també, un fenomen global que va més enllà de qualsevol qualificatiu. Un fenomen difícilment repetible, per més que ho intentin els experts en màrqueting del món mundial. Cal que conflueixin un cúmul de circumstàncies. Cal, sobretot, que la maquinària rodi al voltant d’un producte sòlid, consistent, dels que no es fabriquen com si res en un laboratori.
Amb l’arrogància pròpia dels creadors de cànons, Harold Bloom va dir que Harry Potter era la prova que milions de lectors podien estar equivocats. A Bloom, sospito, li va molestar que milions de lectors llegissin un mateix llibre sense el seu permís.
Deixem els crítics a les poltrones i sortim al carrer. Els admiradors de Potter que més es fan notar són bastant friquis: ronden els vint anys, vesteixen com els personatges de la sèrie i fan cara d’orgasme quan parlen de l’himne de Hogwarts. Veure’ls actuar en grup fa certa por, per bé que aquesta tribu urbana tingui la literatura com a excusa.
A l’altre extrem, hi ha els nanos que fan cua discretament a les caixes de les llibreries, amb el setè volum a la mà. Molts d’ells són calcats a Harry Potter sense necessitat de disfressa. Deu ser un efecte similar al de les parelles que, després d’anys de convivència, s’acaben assemblant.
Tot i que la festa de l’editorial Empúries es fa a la plaça dels Àngels, queda desangelada. Els trucs de màgia d’Enric Magoo són aplaudits per nens que amb prou feines saben llegir. Els pocs seguidors de la Rowling són fàcils de reconèixer: convençuts que la lectura és un plaer privat, es tapen les orelles així que en Queco Novell puja a l’escenari a llegir el primer capítol de la novel·la.
Ara bé, avui la intriga és relativa. Els postadolescents dominen prou l’anglès per haver-se empassat el llibre en versió original. El van comprar a l’Opencor la mitjanit del 21 de juliol. “Volíem anar a Londres, però com que hi havia menors d’edat...”, explica la Meritxell Girós, administradora de la web harrypottercat.com.
Nou de cada deu pottermaníacs són bona gent, però hi ha de tot. Vint minuts després de l’hora D, un ganàpia vestit de mag presumeix d’haver robat un cedé a la FNAC, i un col·lega amb capa negra li etziba: “Ludòpata, més que ludòpata!”. Aquest crac del lèxic deu pensar que un cleptòman és un addicte al joc.
Encara que potser ja sabíeu que sortiria (és de l'Avui), que últimament esteu molt mediàtics, hehehe!!
Què coi és cultura
Dijous, quarts de set del matí. La ràdio anuncia que avui es posa a la venda l’últim Harry Potter. “Això, més que cultura, ja és negoci”, diu la conductora de l’informatiu, donant per fet que, si una cosa és negoci, no pot ser cultura. Sembla que la cultura, per ser pura, ha de ser marginal, elitista, apta només per a quatre gats amb gustos refinats. Quatre gats que s’han autoproclamat mantenidors d’una suposada alta cultura, tan elevada que ni tu ni jo no hi arribem. Snif.
Per descomptat, Harry Potter és negoci. I quin negoci. És, també, un fenomen global que va més enllà de qualsevol qualificatiu. Un fenomen difícilment repetible, per més que ho intentin els experts en màrqueting del món mundial. Cal que conflueixin un cúmul de circumstàncies. Cal, sobretot, que la maquinària rodi al voltant d’un producte sòlid, consistent, dels que no es fabriquen com si res en un laboratori.
Amb l’arrogància pròpia dels creadors de cànons, Harold Bloom va dir que Harry Potter era la prova que milions de lectors podien estar equivocats. A Bloom, sospito, li va molestar que milions de lectors llegissin un mateix llibre sense el seu permís.
Deixem els crítics a les poltrones i sortim al carrer. Els admiradors de Potter que més es fan notar són bastant friquis: ronden els vint anys, vesteixen com els personatges de la sèrie i fan cara d’orgasme quan parlen de l’himne de Hogwarts. Veure’ls actuar en grup fa certa por, per bé que aquesta tribu urbana tingui la literatura com a excusa.
A l’altre extrem, hi ha els nanos que fan cua discretament a les caixes de les llibreries, amb el setè volum a la mà. Molts d’ells són calcats a Harry Potter sense necessitat de disfressa. Deu ser un efecte similar al de les parelles que, després d’anys de convivència, s’acaben assemblant.
Tot i que la festa de l’editorial Empúries es fa a la plaça dels Àngels, queda desangelada. Els trucs de màgia d’Enric Magoo són aplaudits per nens que amb prou feines saben llegir. Els pocs seguidors de la Rowling són fàcils de reconèixer: convençuts que la lectura és un plaer privat, es tapen les orelles així que en Queco Novell puja a l’escenari a llegir el primer capítol de la novel·la.
Ara bé, avui la intriga és relativa. Els postadolescents dominen prou l’anglès per haver-se empassat el llibre en versió original. El van comprar a l’Opencor la mitjanit del 21 de juliol. “Volíem anar a Londres, però com que hi havia menors d’edat...”, explica la Meritxell Girós, administradora de la web harrypottercat.com.
Nou de cada deu pottermaníacs són bona gent, però hi ha de tot. Vint minuts després de l’hora D, un ganàpia vestit de mag presumeix d’haver robat un cedé a la FNAC, i un col·lega amb capa negra li etziba: “Ludòpata, més que ludòpata!”. Aquest crac del lèxic deu pensar que un cleptòman és un addicte al joc.
Encara que potser ja sabíeu que sortiria (és de l'Avui), que últimament esteu molt mediàtics, hehehe!!