Bé, a notis hi és la emva crítica, però també us la poso aquí x^P
TRADUCCIÓ I DOBLATGE
A
Harry Potter i el calze de foc s’ha fet la millor traducció de les tres, i notablement.
Primer perquè s’ha vist que s’ha traduït COMPLETAMENT TOTA la pel·lícula. És a dir, es poden seguir perfectament els comentaris dels alumnes que van pel darrere o la televisió de cal Bryce. Només hi ha hagut uns petits errors de traducció de noms:
- Panets de marmita. La traducció correcta és “Dolços La Marmita”.
- Campions. La traducció correcta és “paladins”.
- Sala d’estudiants. La traducció correcta és “sala comuna/comunitària”
- Ja-sabeu-qui. La traducció correcta és “l’Innomenable”.
Podeu veure, doncs, que els errors han estat els mínims, res comparat amb les tres pel·lícules anteriors.
Hi ha hagut un moment a la pel·lícula, fins i tot, que ha estat traduït millor que el llibre. En l’escena de la primera prova, el Harry diu ‘Appropinquet’, que és com es va traduir al llibre, però a la primera prova, per qüestions de correcció del llibre, es va deixar “Accio Raigdefoc”, i no “Appropinquet Raigdefoc”, com hauria d’haver estat (i és a la pel·lícula).
També ha estat molt agradable d’escoltar “Cavallers de la Mort”, “Animo linqui” i “La Marca de les Forces del Mal” i “Obitus per Subitum”.
S’ha pogut notar també, però, un ínfim error de manca de traducció d’una frase: Quan el Draco torna a ser humà després de ser convertit en fura i dir “El meu pare ho sabrà”, en la versió anglesa el Murri automàticament diu “Is that a threat?!” (‘És una amenaça?’ o ‘M’estàs amenaçant?’). Però en la pel•lícula en català es veu moure els llavis del Murri i no li surt res de la boca. Després, quan va per l’arbre, se li escolta dir “És una amenaça?”. No és que s’hagin equivocat en el temps de posar-ho, perquè en anglès ho diu dos cops. I en català un...
El doblatge ha estat magníficament excel·lent. Totes les veus acuradíssimes. El Murri s’ha doblat perfectament per un Jordi Royo (Dick Solomon de la sèrie “Caiguts del cel”) que ha clavat el personatge (tot i que al principi la veu és més greu i, a partir de que riu a Classe de Defensa Contra les Forces del Mal, se li ‘afina’ una mica), i amb un excel•lentíssim Eduard Farelo (Gòl·lum, a “El Senyor dels Anells”, o Beakman de “El món d’en Beakman”) que ha interpretat Lord Voldemort a la perfecció (tot i que al principi ha sonat força Gòl·lum, però bé). El doblatge del Krum ha estat molt divertit (queta e... “aquesta és”) i, la de la Fleur, malgrat la petita intervenció, apropiada (Ti has salvat la meva gegmana...).
En general, tot els actors de doblatge han interpretat a la perfecció els seus papers, i el Masumi Mustsuda (Harry) ha aconseguit posar la pell de gallina amb la mort del Cedric.
BANDA SONORA
La banda sonora ha estat bé, però tampoc excel·lent. Amb Williams la música era un personatge més de la pel·lícula, i era capaç de posar-te la pell de gallina.
La banda sonora de Patrick Doyle ha estat com musiqueta ambiental (excepte en l’entrada dels alumnes de Durmstrang i Beuxbatons), i no impressiona.
Dues cançons divertides eren, però, la que cantava la família Weasley quan anava cap al portarreu i la que cantaven els fills Weasley i el Harry (?) a la tenda de campanya, que venia a dir que “El Ron s’ha enamorat del Krum”.
EFECTES ESPECIALS I AMBIENT
Els efectes especials en la quarta pel·lícula han estat, com sempre, genials. El realisme màxim de tot el que succeïa posava en dubte (potser exagerant una mica) què era real i què no.
Tota l’escena del drac ha estat emocionantíssima, amb complex Spiderman inclòs (el drac provant de no caure per la teulada de la torre... i té ales); l’escena submarina realitzada a la perfecció (un any i unes quantes setmanes van estar per gravar l’escena) i l’escena del laberint que aconseguia encongir el cor, pel caire gris i trist que agafava. En baixar el volum de la música de fora del laberint i tancar-se l’entrada, ja entrava automàticament “mal rotllo”. Molt ben aconseguit.
La pel·lícula en general era molt fosca. No només temàticament, sinó lumínicament. És més, l’escena més clara de tota la pel·lícula ha estat el Priora Incantamenta i, la segona més clara, la final amb la posta de sol.
Amb aquesta de combinació de foscors i l’humor de la pel·lícula, es feia una mescla força estrambòtica.
Sobre la creació de Lord Voldemort, potser l’han fet una mica massa fi. Per haver de ser una bèstia tan lletja i malèvola, l’han fet una mica massa fina i elegant. El nas sí que era tal i com l’explica el llibre. Però potser al Senyor de les Forces del Mal li faltaven una mica d’arrugues i tosquedat.
CÀMERA
La càmera d’aquesta nova pel·lícula ha superat a les anteriors. L’escena del corre-que-t’agafo amb el drac tenia una càmera excel·lent, molt digital i aèria.
Una altra escena on la càmera impactava era l’escena en què la família Weasley, el Harry, l’Hermione i els Diggory pujaven el turonet per anar a buscar el portarreu. Era una escena gravada a ran de terra, a contrallum de la sortida de sol, amb una fresa matinera i un romanticisme peculiar.
En les escenes més “normals”, els talls no eren bruscos i sí molt encertats.
En general, és una pel·lícula plagada de vistes aèries rotants.
AMOR, HUMOR I POR
Si hi ha alguna cosa que es pot destacar de la pel·lícula ha estat, sens dubte, que es plora. Pots passar tota la pel·lícula plorant. Però plorant de riure i de pena.
L’humor de la pel·lícula ha estat totalment marcat. El duo dinàmic dels Bruixots Bessons ha alegrat notablement el caire fosc de la pel·lícula. L’escena dels balls (tant les classes com el Ball d’Hiverns) són d’un divertit que fa gust. I el màxim dels màxims és l’escena de la ‘biblioteca’ on vigila l’Snape, que els dóna al cap i, més tard, s’arromanga la túnica per fúmer-los un bon cop de llibre. Exageradament divertit si tenim en compte, a més, el sisè llibre...
La pel·lícula està sembrada de petits detalls humorístics (les xapes del POTTER PUTS, l’escena de la fura, la ganyota que fa el Murri a la McGonagall, el Hagrid clavant la forquilla a la mà del professor Flitwick, el “La Parvati ha dit al Seamus que ha dit al Dean que li ha dit al Ron que et digui que...”, les escenes romànticament absurdes de Madame Maxime i el Hagrid, l’escena de la mussolerissa, el moment del Ball en què un noi de Durmstrang diu a la Parvati si li dóna el “braç” i ella diu ‘El braç, la cama i tot el que vulguis’, l’escena del bany –amb una Gemma Gemec que per poc fa un ‘gemec’ força anormal, de tant extasiada que estava...–, la poca precisió dels canons del Filch i la seva peculiar manera de córrer al principi de la pel·lícula, etc.).
Però també estava marcada d’una angoixa constant, com el ‘mal rotllo’ que es creava en la baralla del Harry i el Ron, el “No sóc un mussol, jo” de l’Hermione, la basarda del laberint i tota l’escena del cementiri. El punt àlgid de tragèdia s’ha aconseguit amb un art desmesurat en l’escena de que el Harry torna el cadàver del Cedric. L’espectador que sap que ha mort, la gent tota exaltant d’emoció per l’alegria de qui ha guanyat el torneig, l’expressió de satisfacció del pare del Cedric (per cert, potser més tràgic és el moment en què l’Amos –pronunciat /éymos/– dóna sort al seu fill, sobretot pels qui ja havíem llegit la història i sabíem el que tocava...)... I la joia es trenca amb un crit (d’allò més perfecte, sense ser exagerat típic de ‘pel·lícula de por’, just en llargada i expressió) de la Fleur. Llavors l’ambient es transforma, i la pell de l’espectador se li eriça. El Harry plorant, abraçant el Cedric sense deixar-lo anar, l’Amos plorant desconsoladament dient “És el meu fill, és el meu fill...!”, la gent esparverada, elm Harry entre plors executant un “Ha tornat”, les reaccions de la gent, les torxes enceses... una obra mestra.
La pel·lícula també s’ha fixat molt en el Neville. L’ha mirat des d’un punt de vista més profund i comprensiu que les altres pel·lícules. Ha passat de ser el noi tonto de la classe al noi tonto de la classe incomprès per tots i amb un patiment constant sobre l’esquena. No deixa de ser una mica curtet (especial gràcia en “Oh, déu meu, he matat el Harry Potter!”), però en aquesta pel·lícula es veu què cruels que són tots amb ells, que se’n riuen d’ell, el seu coratge (és el primer en aixecar-se per ballar en les lliçons), la seva il·lusió per la vida (fent pràctiques de ball a la sala comuna amb tota la il·lusió del món, anant al ball amb la Ginny amb una expressió radiant, i tornant a la sala de Gryffindor amb les sabates penjant pel coll) malgrat tenir una vida d’allò més dura (especialment sentimental l’escena en què el Neville mira per la finestra de les escales que pugen a l’aula de Defensa Contra les Forces del Mal –... però no eren les escales de Futurologia?– i mira per aquell vitrall on la figura plora per les gotes de pluja...).
S’ha volgut aprofundir una mica més en la seva vida, sortint una mica de la fixació anterior de Harry-el-protagonista-total. Però, com a mínim en la versió en català, el concepte de que el Barty Mauch Fill va torturar els Longbottom amb el Malefici del suplici no queda gaire clar, ja que el Karkaroff ho diu molt de pressa i a l’espectador quasi no li dóna temps de reaccionar.
Una altra escena molt potent ha estat el moment en què el Harry i el Ron pujaven les escales per anar-se’n del Ball d’Hivern (per que us quedi clar, al Ball d’Hivern s’ha de ballar. Cosa poc usual, per això la recorda la McGonagal... ), que ve l’Hermione tota furiosa amb un “Si haguessis tingut més valor m’ho hauries demanat abans”, i amb un “Ho has espatllat tot”. L’escena tenia força aire de sèrie de televisió per adolescents, però era una escena força sentimental i forta, amb personalitat, que entreveu una mica més la relació Hermione-Ron i no la Hermione-Harry que dibuixaven les altres pel·lícules. Per acabar de rematar l’escena, l’Hermione es treu una sabata, amb complex de Ventafocs (i la Padma-Patil-que-no-ha-sortit-a-ballar-i-que-casualment-també-va-a-Gryffindor-com-la-seva-germana-i-no-a-Ravenclaw està també a l’escala tota amargada).
CARACTERITZACIÓ DELS PERSONATGES
El personatge més ben aconseguit, sens dubte, ha estat la Rita Skeeter. Tot i la seva poca aparició, l’actuació de la Miranda Richardson ha estat d’Oscar. Tant el guió com la mateixa Miranda han calat el personatge, amb l’escena de l’armari d’escombres i l’arrajamploma molt divertida.
Per primer cop es veu el Radcliffe actuar una mica millor (s’ha de dir que en l’escena de la mort del Cedric ho arriba a fer ‘molt bé’ i tot).
L’actuació de Roger Lloyd-Pack (Barty Mauch Pare) ha estat una mica patètica. En el moment del seu petit discurs davant dels alumnes o ho feia a propòsit o actuava francament fatal.
L’actuació de Brenan Gleeson (Ull-Foll Murri) també ha estat genial, molt ‘Murri’ (tot i que no podrien haver torbat un Murri menys físicament Murri).
Ralph Fiennes, per la seva banda, malgrat la seva elegància i poca ‘horribilitat’, també ha estat una molt bona elecció.
RITME DE LA PEL·LÍCULA
Una de els coses “estranyes” de la pel·lícula ha estat el seu ritme tan accelerat. Les escenes “del llibre” eren les mínimes i necessàries, mentre que Mike ha afegit escenes de collita pròpia i n’ha variat algunes (i això és el que té de bo, ja que per això se’n diu “VERSIÓ” cinematogràfica), com que el Barty Mauch Fill fos membre ‘respectat’ de la Conselleria. En general, tot anava molt corrents i potser s’ha trobat a faltar una mica de partit de quidditch de la Copa Mundial de Quidditch.
També s’ha donat certa evidència de que era el Murri el ‘dolent’ de la pel·lícula, malgrat els intents de fer sospitós el Karkaroff i el Mauch Pare.
En general, la pel·lícula passa volant i plena d’acció. Per tant, és una pel·lícula on en cap moment fa falta mirar l’hora per veure quan acabarà, ja que sembla que sigui més curta que les anteriors (quan és més llarga –dura dues hores i mitja, que es fan com si fos un quart d’hora–).
ERRORS
Naturalment, els que es tracta en aquest apartat no són errors “respecte el llibre”. Perquè no n’hi ha.
Que quedi clar que una pel·lícula d’un llibre és una versió cinematogràfica i que, per tant, l’important les que variïn coses.
Primer perquè si es vol alguna cosa IGUAL que el llibre, o et llegeixes el llibre o et compres l’audio-llibre. I segon, perquè el llenguatge cinematogràfic és diferent al literari, i hi ha coses al llibre que a la pel·lícula no funcionarien o sobrarien (un exemple molt clar seria que en el llibre el Harry, sota l’aigua, no pot parlar, mentre que a la pel·lícula és necessari que parli una mica per saber les seves intencions –no podem llegir el pensament, en la pel·lícula, i fer una veu en off quedaria molt “cutre”).
Per tant, aquests són alguns errors de la pel•lícula en sí que poden fer gràcia i tot (si no en totalitat, la majoria d’aquests errors ja estan esmentats en anterioritat).
- Els escales que al “pres d’Azkaban” pugen a la classe de Futurologia es converteixen ‘màgicament’ en les que pugen a l’aula de Defensa Contra les Forces del Mal.
- En la pel·lícula s’afanyen a explicar-te el que és un Veritaserum quan, a l’hora d’utilitzar-lo amb el fals Murri, no t’expliquin que el que li donen és un Veritaserum.
- El més normal del món és tenir un rebost d’ingredients a la sortida del despatx del Dumbledore, quan la classe de Pocions està unes vuit pisos avall, a les masmorres.
- El drac prova d’arribar al Harry per la teulada de la torre gran de Hogwarts amb penes i treballs per no caure... I té ales. Ara bé, quan cau el Harry ja s’afanya a utilitzar-les.
- Al drac no se li acudeix llançar flames en la persecució voladora Harry-drac quan el té a dos pams de la boca.
- Les cadenes del drac més perillós eren les menys segures. Clar, és que els entrenadors dels dracs no es van atrevir a assegurar-se de que fos ben lligat...
- El Harry, i només el Harry, podia haver pispat els ingredients per fer la poció de la mutació, i no cap altre. Per això és objectiu de sospites tant de l’Snape com de la Gemma.
- La millor manera per ensenyar-se una Marca de les Forces del Mal secreta impresa al braç és fer-ho amb la porta oberta.
- Al laberint només es deixa anar que el Krum "està encantat", i no t'expliquen ni que ho fa el Murri ni que ho fa pel Malefici Imperatiu...
- El Harry, com a cosa més natural del món, es banya amb ulleres.
La llista és oberta.
I hi ha una cosa que sembla que a molts espectadors no ens ha quedat clar... Què passa al sostre del Gran Saló quan entra el Murri?
ESCENES ELIMINADES
A la pel·lícula no s’han vist algunes escenes de les quals teníem fotos o sortien al tràiler. Potser que algunes les veiem als extres del Dvd, i potser algunes que no (per exemple, al “pres d’Azkaban” en un tràiler sortia el Harry al Nitrèpid Bus dient que si no era perillós el bus, i l’Stan contestant que no, que feia un setmana que no tenien un accident... Aquesta escena no surt ni a la pel•li ni als extres del DVD). Aquí la llista d’escenes eliminades:
- Hi ha un moment en un tràiler on el Dumbledore deia Des d’aquest moment, el Torneig ha començat.
- En diversos tràilers se sentia el Harry tocant-se la cicatriu de dolor i dient Alguna cosa s’apropa, ho puc sentir.
- En un tràiler el Ron sortia, comentant el que feien les noies de Beuxbatons, dient: Se’m cau la baba quan fan això/M’encanta quan fan això.
- En un altre tràiler sortia una veu (no sé qui era) dient: No tens elecció. Ets el nen que va sobreviure!.
- Hi havia un moment un sortien el Harry i l’Hermione parlant, i ella deia Guanyar el torneig no et solucionarà la vida, i el Harry responia Però què dius?.
- Hi ha un moment en què el Sírius, a la llar de foc, deia que Hi ha alguna cosa maligna per les parets.
- Hi ha moltíssimes fotos amb el trio davant d'una cascada... I en cap moment de la pel·li surt una cascada.
VALORACIÓ
Per tant, comptant amb tot això, ha estat una pel·lícula excel·lent. Definitivament, Mike Newell ha fet una pel•lícula més per fans que per cap altra cosa, afegint molta cosa addicional i divertida (i emotiva també).
És una d’aquelles pel·lícules que passarà a la història per els seu especial còctel d’humor, dramatisme, acció i terror, i que, ja pot agradar molt o poc a l’espectador, però que no deixa indiferent.
---
Res, una minicrítica.

Harry Potter no era un noi normal per moltes raons. Per començar, perquè l'època de l'any que menys li agradava eren les vacances d'estiu. Després, perquè tenia moltes ganes de fer els deures. A més, era bruixot.