Bueno, ja em direu que hos ha semblat.
SISPLAU
-Severus, sisplau…
-OBITUS PERSUBITUM!
Aquell record no parava de sorgir-li a la ment un cop rere l’altre, sense parar… Sense parar d’atormentar-lo. Per en Potter ja s’hauria guanyat el titol de “MALPARIT DE L’ANY” per davant del Senyor de les forces del mal, … i amb tota la raò, suposava. El jove Potter no sabia de la missa la meitat, i des d’aquell punt de vista segurament ell opinaria el mateix que el seu alumne. Bé… EXalumne…
Però havia fet el correcte, si , havia fet el que calia, oi tant! Però, tanmateix, no podia oblidar la veu d’en Dumblendore… la manera que li va suplicar… mai, MAI, li havia sentit fer… i cada cop que tornava a sentir aquella veu, l’ànima se li esmicolava. Un fred interior s’apropiava d’ell sense cap mena de benevolència.
Si, li feia mal el cor…, perquè sota aquella postura d’intocable, sínic, sarcàstic, (i perquè no dir-ho) de “monstre”, hi havia una persona amb cor i sentiments… un jove entusiasta, enamorat de la vida i de la màgia, amb ganes d’estimar i ser estimat… aquell nen que un dia va ser. Però no va ser culpa seva que s’acabès transformant amb el que ara era… no… va ser culpa d’ells; primer son pare, aquell malaït “sang de fang”, que mai (malgrat els seus esforços), no li va destinar cap mena de paraula afectuosa, i que va destruir la vida de la seva pobre mare; i quan pensava que almenys a l’escola podria desconectar de tota aquella merda, havia de topar amb en Potter i en Black… cada any el mateix, aguantar les seves burles, bromes de mal gust,etc. Sempre hi havia moment per enfotres del <<Nas>>.
Per culpa de tots ells seguramnet va anar amagant el seu cor dins d’una coïrassa de glaç i pedra. I potser per això va decidir començar, en la seva trista vida, una nova etapa on “El Princep Mestís”, va volguer venjar-se de tot aquell que li havia fet mal fent-se cavaller de la mort.
Tan sols una persona, una sola persona havia confiat en ell desprès de que l’Innominable desaparaguès,… i ell, l’havia mort. Era irònic. També era irònic el que sentia: s’estimava l’Albus Dumblendore.
Va tocar l’ase.
Per ell va ser com una mena de pare, i si, l’apreciava… i l’odiava… l’odiava amb totes les seves forces… sempre havia sigut un vell sonat! Durant els catorze anys que feia que treballava per ell l’havia vist fer-ne cada una… tenia unes idees que de vegades podien superar les d’en Decors i tot, i ja era dir! I el pitjor de tot era que sempre li demanava, a ell, que l’ajudès. El feia anar al seu despatx, li oferia aquells odiosos caremels de llimona i li deixava anar la seva idea absurda d’una tirada… i qüalsevol li deia que no quan et mirava amb aquells ulls blaus que et traspassavan. Sempre fent-li fer estupideses, i aquella… aquella ja era massa… <<Una>> va dir… <<Ho>>… és clar, la feina bruta sempre a l’Snape. En el fons li està bé el que li ha passat, pensava, per ser massa bona persona i…
Un crit d’alegria salvatge el va fer tornar en raò. Al seu voltant tothom reia i brillava de joia, mentres ell seguit de prop pel temerós Malfoy, es dirigia cap al seu destí… Llavors s’en va adonar que no sabia quanta estona feia que plorava…
Allí estava, imponent, amb aquella mirada glacial. Esperant-lo. Esperant-lo amb els braços oberts i una gran rialla. Semblava que desprès de l’èxit assolit, no l’importava gaire que haguès deixat viure el noi que també havia de morir, a en Voldemort.
En Severus s’havia que s’acabava de combertir en el fidel més impotant per el seu Senyor i que, a partir de llavors, seria lloat fins a la mort.
L’Innominable se’l va mirar amb gran satisfacció (segurament pensava que plorava d’alegria…). S’havia agenollat als seus peus com havia de fer. El seu Senyor el va agafar tendrement de la cara i el va alçar a la seva altura.
-No esperava menys de tu… -va dir- el meu Petit Princep ha tornat…- i va riure d’una manera que donava calfreds.
-Si senyor, he vingut per quedar-me.
En Voldemort va somriure.Tot seguit mentre els altres ballaven i cantaven d’alegria, el va besar, amb la sensació que la seva gran pertinència ja no l’hauira de tornar a compartir amb ningú més.
Mentrestant en Severus, resignat, només pensava que havia de ser fort i acabar l’últim desig d’en Dumblendor: Acabar amb el Senyor De Les Forces Del Mal.
