Ja que no hi ha manera de continuar aquesta ff comunitaria per e-mail, potser que la penjem aquí. Penjo el primer tros, que el vaig escriure jo i després aneu penjant els vostres trossos, vale? Així tothom qui vulgui, podrà continuar-la! :D :D
*************************************************************************
LA CAIXA DE PANDORA
Era un dia ventós de tardor. El fred havia arribat abans d'hora aquell any i les fulles groguenques dels arbres dansaven, arremolinant-se en l'aire gèlid d'aquell matí solejat. La Lavender Brown avançava pel passadís amb passes ràpides, mentre que la seva cartera es balancejava amb cada passa provocadora que la noia feia. El seu cabell estava perfectament pentinat, fins i tot el floc que li queia sobre el front de forma una mica desordenada, havia estat acuradament situat per ressaltar la bellesa natural de les seves delicades faccions. Els seus ulls color avellana estaven finament retocats i les seves pestanyes llargues havien estat pentinades gairebé una per una.
El seu aspecte era perfecte, com devia ser un Dimarts al matí, quan tocava classe amb la seva divina Trelawney. Però un aspecte tant perfecte comportava hores de preparació i aquell matí en concret, havia trigat una mica més del compte. Feia tard a classe i ni tan sols s'havia pogut acabar de maquillar!
Caminant sense mirar per on anava (després de tants anys en el castell, se sabia el camí de memòria), va mirar-se en el petit mirall que portava a la mà. Amb l'altra mà, va obrir expertament el seu pintallavis vermell “Foc de Passió” i va començar a perfilar-se els llavis. Quan va haver acabat, va comprovar que tot estigués en ordre abans d'aixecar la mirada del mirall. Els seus llavis carnosos estaven perfectament pintats, les seves galtes amb el rosa just per ressaltar els seus ulls en la il·luminació esmorteïda de la classe de Futurologia.
Quan finalment va aixecar la mirada esperant trobar-se davant de l'escala de corda que la portaria al seu paradís particular, la Lavender va adonar-se que no era on devia ser. El passadís havia desaparegut i es trobava en una sala desconeguda, sense portes ni finestres.
Una mica neguitosa, ja que feia tard a classe, la noia va mirar al seu voltant. Les parets de pedra estaven il·luminades per grans torxes que cremaven sense parar i el terra nu irradiava una calor poc natural. La sala estava curiosament buida, excepte per una arqueta, finament treballada, que descansava sobre el terra.
La Lavender, molesta pel retard, va mirar el seu rellotge. Havia de sortir d'allí, però no tenia ni idea de com fer-ho. Va mirar al seu voltant, però els seus ulls van tornar a fixar-se en l'arqueta. Aquesta brillava lleugerament, en la llum de les torxes. La noia va acostar-s'hi. Segur que no passaria res si donava una ràpida mirada al seu interior. Fos de qui fos, si l'havien deixat allí en mig, a terra, on qualsevol podia trobar-la, no la podrien acusar de tafaneria. Va posar la mà sobre la tapa, sentint una petita palpitació. Somrient, encuriosida, va aixecar la tapa amb compte.
El pintallavis que duia a l'altra mà va caure a terra i el soroll del cop va ressonar en la buida sala, però ningú ho va sentir, com tampoc ningú va sentir els xiscles agònics de la noia. El pintallavis va rodolar pel terra, com si fugis. El seu color vermell “Foc de passió” no podia competir amb el vermell fosc que ara cobria el terra de la sala.
********************************************************************************
Va contineu! Penjeu els trossos!!
La Caixa de Pandora
Regles del fòrum
Recordeu-vos d'escriure com a mínim 4 línies.
Recordeu-vos d'argumentar les coses sempre que pugueu.
Totes les Normes del fòrum
Recordeu-vos d'escriure com a mínim 4 línies.
Recordeu-vos d'argumentar les coses sempre que pugueu.
Totes les Normes del fòrum
La Caixa de Pandora
Llegiu les meves ff:" Una Nova Profecia" i "Sergent Krauss", i deixeu un comentari, sisplau.
Membre honorària de LDSS (Lliga per la Defensa del Severus Snape)
Membre honorària de LDSS (Lliga per la Defensa del Severus Snape)
-
voldy
- Alumne/a de 7è
- Entrades: 261
- Membre des de: dg. set. 21, 2003 2:00 am
- Ubicació: Vila de Gràcia
-Ei, que heu vist la Lavender? –va preguntar, molt preocupada, la Parvati Patil-. Des que no s’ha presentat a la seva classe preferida, que no ha aparegut enlloc...
La nit ja cobria, feixuga, els afores del castell, i només la llum esmorteïda de les antorxes n’il·luminava els seus nombrosos passadissos, ara gairebé buits. La Parvatil havia buscat angoixada la seva inseparable amiga, però ningú no l’havia vista, i finalment li ho havia comentat a la professora McGonagall. Ara, doncs, ella ja no hi podia fer res, i va decidir anar-se’n a dormir. Una elecció molt més sàvia del que ella s’hagués pogut arribar a imaginar.
****
En una altra ala del castell, uns quants pisos més avall, una parella s’estava besant apassionadament contra la paret de pedra. La calor del subterrani anava a poc a poc impregnant els seus cossos, i les seves carícies s’intensificaren. Les seves mans es perderen per sota les túniques de l’altre, i a la poca estona els gemecs de la noia ressonaven per les parets i es perdien en la buidor...
-Bé, ara em toca a mi jugar una mica, Roger... –Va dir, amb veu provocadora, i no va tardar massa en fer que en Roger Davies comencés a xiuxiuejar com abans ho havia fet ella.
-Mmmm... mm.. Per què pares?? –La noia, amb un gran somriure malèvol, s’apartava del noi- Vinga, acaba, Xo!
-Crec que no ho faré... Així el pròxim dia en tindràs més ganes! – i amb això, la Xo marxà corrents, i en Roger tardà uns segons per assimilar-ho.
Després de maleir la Xo, lentament se n’anà cap a la Sala Comuna de Ravenclaw, però a mig camí canvià d’idea. Encara estava excitadíssim després de tot allò, i va preferir passar pel labavo de prefectes per desfogar-se tranquil·lament, abans d’anar-se’n a dormir. Mig corrent, Va trencar per un altre passadís, i va pujar de dos en dos els esglaons de l’escala, intentant de recordar l’escena de feia només uns minuts. Obrí la porta de pressa i entrà al lavabo...
...Per descobrir que allò no era un lavabo. La sang se li refredà de cop, i l’excitació deixà pas, sobtadament, al més terrible horror. El cos sense vida d’una alumna estava estirat al terra de la sala, en un angle absolutament espantós. El cap mirava cap amunt, però les seves faccions eren ja irreconeixibles: tenia tota la cara desfigurada, i només restaven intactes els ulls, encara oberts, encara plens de temor... En Roger Davies apartà la vista d’aquells ulls, i només li entraren més ganes de vomitar; sang, sang pertot arreu, cobrint el cos, les parets, el sostre... Encara no s’havia assecat del tot, i alguna gota queia de tant en tant sobre un bassal roig...
Però ell no era una nena tonta adolescent; ell estava en el seu últim any, i havia estat entrenat durant més de sis anys per combatre les arts fosques. Va treure la vareta i intentà calmar-se. Mirà al seu voltant, provant de no fixar-se en la sang, i va veure que estava tancat entre quatre parets sense cap possible sortida. Es fixà també llavors en una petita arqueta oberta, sense res a dins. No podia veure res més, en aquella sala, però notava una presència maligna... Havia de sortir d’allí com fos, i apuntant a una de les quatre parets amb la vareta, cridà:
-Reducto! – L’encanteri féu un forat un petit forat a la paret, i descobrí que aquesta no era gaire ampla-. Reducto! Reducto! Reducto! – El forat es féu més gran, i finalment agafà unes proporcions considerables. Ja podia veure el que hi havia més enllà, podia palpar la llibertat... Quan ja es disposava a saltar, va notar alguna cosa al seu darrere, i cridà de dolor. Tot i així, fent un esforç magnànim, arribà al forat i aconseguí travessar-lo. El dolor que sentia augmentà, i començà a escupir sang per la boca. Abans de caure inconscient pel dolor, aconseguí fer un encanteri sonor que féu vibrar tot el castell. Tancà els ulls, i pensà, abans de submergir-se en la foscor, que era lliure. El que no sabia, però, és que ara, la Caixa de Pandora també ho era.
La nit ja cobria, feixuga, els afores del castell, i només la llum esmorteïda de les antorxes n’il·luminava els seus nombrosos passadissos, ara gairebé buits. La Parvatil havia buscat angoixada la seva inseparable amiga, però ningú no l’havia vista, i finalment li ho havia comentat a la professora McGonagall. Ara, doncs, ella ja no hi podia fer res, i va decidir anar-se’n a dormir. Una elecció molt més sàvia del que ella s’hagués pogut arribar a imaginar.
****
En una altra ala del castell, uns quants pisos més avall, una parella s’estava besant apassionadament contra la paret de pedra. La calor del subterrani anava a poc a poc impregnant els seus cossos, i les seves carícies s’intensificaren. Les seves mans es perderen per sota les túniques de l’altre, i a la poca estona els gemecs de la noia ressonaven per les parets i es perdien en la buidor...
-Bé, ara em toca a mi jugar una mica, Roger... –Va dir, amb veu provocadora, i no va tardar massa en fer que en Roger Davies comencés a xiuxiuejar com abans ho havia fet ella.
-Mmmm... mm.. Per què pares?? –La noia, amb un gran somriure malèvol, s’apartava del noi- Vinga, acaba, Xo!
-Crec que no ho faré... Així el pròxim dia en tindràs més ganes! – i amb això, la Xo marxà corrents, i en Roger tardà uns segons per assimilar-ho.
Després de maleir la Xo, lentament se n’anà cap a la Sala Comuna de Ravenclaw, però a mig camí canvià d’idea. Encara estava excitadíssim després de tot allò, i va preferir passar pel labavo de prefectes per desfogar-se tranquil·lament, abans d’anar-se’n a dormir. Mig corrent, Va trencar per un altre passadís, i va pujar de dos en dos els esglaons de l’escala, intentant de recordar l’escena de feia només uns minuts. Obrí la porta de pressa i entrà al lavabo...
...Per descobrir que allò no era un lavabo. La sang se li refredà de cop, i l’excitació deixà pas, sobtadament, al més terrible horror. El cos sense vida d’una alumna estava estirat al terra de la sala, en un angle absolutament espantós. El cap mirava cap amunt, però les seves faccions eren ja irreconeixibles: tenia tota la cara desfigurada, i només restaven intactes els ulls, encara oberts, encara plens de temor... En Roger Davies apartà la vista d’aquells ulls, i només li entraren més ganes de vomitar; sang, sang pertot arreu, cobrint el cos, les parets, el sostre... Encara no s’havia assecat del tot, i alguna gota queia de tant en tant sobre un bassal roig...
Però ell no era una nena tonta adolescent; ell estava en el seu últim any, i havia estat entrenat durant més de sis anys per combatre les arts fosques. Va treure la vareta i intentà calmar-se. Mirà al seu voltant, provant de no fixar-se en la sang, i va veure que estava tancat entre quatre parets sense cap possible sortida. Es fixà també llavors en una petita arqueta oberta, sense res a dins. No podia veure res més, en aquella sala, però notava una presència maligna... Havia de sortir d’allí com fos, i apuntant a una de les quatre parets amb la vareta, cridà:
-Reducto! – L’encanteri féu un forat un petit forat a la paret, i descobrí que aquesta no era gaire ampla-. Reducto! Reducto! Reducto! – El forat es féu més gran, i finalment agafà unes proporcions considerables. Ja podia veure el que hi havia més enllà, podia palpar la llibertat... Quan ja es disposava a saltar, va notar alguna cosa al seu darrere, i cridà de dolor. Tot i així, fent un esforç magnànim, arribà al forat i aconseguí travessar-lo. El dolor que sentia augmentà, i començà a escupir sang per la boca. Abans de caure inconscient pel dolor, aconseguí fer un encanteri sonor que féu vibrar tot el castell. Tancà els ulls, i pensà, abans de submergir-se en la foscor, que era lliure. El que no sabia, però, és que ara, la Caixa de Pandora també ho era.
Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible.
-
calis
- Membre del Wizengamot
- Entrades: 611
- Membre des de: dg. nov. 10, 2002 1:00 am
- Ubicació: Les masmorres
- Contacta:
****
Aquell dimarts al matí en Dumbledore mirava tranquil·lament a través de la finestra els jardins de Hogwarts. El curs anava prou bé, els Weasley preparaven les seves bromes com era habitual, i fins i tot ell mateix s’havia engrescat a omplir algun formulari demanant varetes d’enganyifa, coques d’oca i unes orelles extensibles. Aviat hauria de posar-se mans a la feina.
En Dumbledore va girar sobre els seus talons i va encarar-se a l’escriptori. Va dirigir la seva mirada cap al pensiu. Els records platejats dansaven i trencaven els uns contra els altres dins la bacina. Sabia que tard o d’hora hauria de posar-se a treballar, i va decidir començar com abans millor.
Va seure a la seva cadira i va apropar el pensiu. Va posar-se la vareta a la templa i va dipositar el fil argentat que en penjava dins la plata. Va observar la substància uns minuts però en veure que l’indici que buscava no apareixia, va deixar-ho estar.
Va aixecar-se i es va apropar a l’armari. En el moment que va obrir la porta, un calfred va recórrer tot el seu cos, les seves mans es van descontrolar i el pensiu va caure a terra,esmicolant-se.
Sobre els bocins de pedra gravada que quedaven a terra, la substància es va tornar més densa. La massa platejada va enlairar-se, formant un núvol que s’arremolinava al voltant del director. Mil imatges passaven davant del seus ulls, l’una darrere l’altra, fent-li recordar molts dels fets que havia viscut durant la seva vida.
En Harry estès a terra subjectant la copa dels tres bruixots amb una mà i agafant el cos sense vida d’en Cedric Diggory. El seu cos ple de sang i en Murri emportant-se’l.
L’Snape trucant a la seva porta amb la roba estripada i la marca refulgent de Voldemort al seu braç, demanant-li una última oportunitat.
Una masmorra fosca, i gent que era interrogada i sentenciada. I els dèmentors enduent-se’ls, omplint la sala de fred i provocant una gran desesperació en els condemnats.
La mirada d’en Tod Rodlel després d’haver contemplat la mort d’aquella noia, fulminada pel basilisc. Aquells ulls plens de por, d’ànsies de venjança i poder, de fàstic, de rabia i assedegats de mort.
La dona estesa a terra, i ell, jove, subjectant la vareta que li havia provocat la mort. El seu primer assassinat.
- Reparo! – finalment, s’havia imposat als seus records.
La mort d’aquella dona l’havia fet tornar al present. Algú havia mort, en aquell precís moment, dins el castell.
Aterrit, va sortir del seu despatx sense cap rumb concret. No percebia res que l’ajudés a decidir cap on havia de dirigir-se. Va començar a buscar per tots els passadissos de l’escola, pensant en totes les cambres amagades que coneixia. Va pujar i baixar totes les escales de Hogwarts sense descans.
Quan ja feia hores que era fosc va tenir un nou pressentiment; molt a prop va notar una presència amenaçadora, un poder que només semblava buscar mort. Llavors va sentir un fort retruny, i en córrer cap a l’origen del so, va trobar en Roger Davies estès a terra, amb la vareta a la mà i cobert de sang. Hi havia un forat a la gruixuda paret de pedra, i l’expressió del noi mostrava que havia mort dolorosament, com si alguna cosa inhumana l’hagués posseit.
****
Aquell dimarts al matí en Dumbledore mirava tranquil·lament a través de la finestra els jardins de Hogwarts. El curs anava prou bé, els Weasley preparaven les seves bromes com era habitual, i fins i tot ell mateix s’havia engrescat a omplir algun formulari demanant varetes d’enganyifa, coques d’oca i unes orelles extensibles. Aviat hauria de posar-se mans a la feina.
En Dumbledore va girar sobre els seus talons i va encarar-se a l’escriptori. Va dirigir la seva mirada cap al pensiu. Els records platejats dansaven i trencaven els uns contra els altres dins la bacina. Sabia que tard o d’hora hauria de posar-se a treballar, i va decidir començar com abans millor.
Va seure a la seva cadira i va apropar el pensiu. Va posar-se la vareta a la templa i va dipositar el fil argentat que en penjava dins la plata. Va observar la substància uns minuts però en veure que l’indici que buscava no apareixia, va deixar-ho estar.
Va aixecar-se i es va apropar a l’armari. En el moment que va obrir la porta, un calfred va recórrer tot el seu cos, les seves mans es van descontrolar i el pensiu va caure a terra,esmicolant-se.
Sobre els bocins de pedra gravada que quedaven a terra, la substància es va tornar més densa. La massa platejada va enlairar-se, formant un núvol que s’arremolinava al voltant del director. Mil imatges passaven davant del seus ulls, l’una darrere l’altra, fent-li recordar molts dels fets que havia viscut durant la seva vida.
En Harry estès a terra subjectant la copa dels tres bruixots amb una mà i agafant el cos sense vida d’en Cedric Diggory. El seu cos ple de sang i en Murri emportant-se’l.
L’Snape trucant a la seva porta amb la roba estripada i la marca refulgent de Voldemort al seu braç, demanant-li una última oportunitat.
Una masmorra fosca, i gent que era interrogada i sentenciada. I els dèmentors enduent-se’ls, omplint la sala de fred i provocant una gran desesperació en els condemnats.
La mirada d’en Tod Rodlel després d’haver contemplat la mort d’aquella noia, fulminada pel basilisc. Aquells ulls plens de por, d’ànsies de venjança i poder, de fàstic, de rabia i assedegats de mort.
La dona estesa a terra, i ell, jove, subjectant la vareta que li havia provocat la mort. El seu primer assassinat.
- Reparo! – finalment, s’havia imposat als seus records.
La mort d’aquella dona l’havia fet tornar al present. Algú havia mort, en aquell precís moment, dins el castell.
Aterrit, va sortir del seu despatx sense cap rumb concret. No percebia res que l’ajudés a decidir cap on havia de dirigir-se. Va començar a buscar per tots els passadissos de l’escola, pensant en totes les cambres amagades que coneixia. Va pujar i baixar totes les escales de Hogwarts sense descans.
Quan ja feia hores que era fosc va tenir un nou pressentiment; molt a prop va notar una presència amenaçadora, un poder que només semblava buscar mort. Llavors va sentir un fort retruny, i en córrer cap a l’origen del so, va trobar en Roger Davies estès a terra, amb la vareta a la mà i cobert de sang. Hi havia un forat a la gruixuda paret de pedra, i l’expressió del noi mostrava que havia mort dolorosament, com si alguna cosa inhumana l’hagués posseit.
****
-
calis
- Membre del Wizengamot
- Entrades: 611
- Membre des de: dg. nov. 10, 2002 1:00 am
- Ubicació: Les masmorres
- Contacta:
fragment fanatika
Aquest tros el va escriure la fanàtika...pe`ro és l'ultim que tinc si algú vol posar el segÜent, o sigui ( el seu, nose qui va ser el següent)
Les hores que van seguir a aquella terrible troballa se li van fer interminables al professor Dumledore. Van ser hores de corredisses, despertant als professors en mig de la nit. Hores de rumors i de murmuris. I hores d’assumir la terrible responsabilitat d’avisar als pares dels dos alumnes per a que acudissin a l’escola el més aviat possible.
Varies hores després, quan ja despuntava l’alba, els professors es trobaven reunits al despaig del Dumbledore, celebrant una reunió extraordinària. Uns asseguts i els altres dempeus, parlaven tots alhora. La tensió i els nervis es palpaven a l’aire.
En Dumbledore estava assegut en una gran butaca darrera de la seva taula. Presentava un aire cansat i abatut.
-Silenci, siusplau.... Silenci!! – La seva veu poderosa i autoritària va ressonar per la cambra, fent que tothom callés de cop. Els professors es van quedar mirant-lo a la expectativa, desitjant que els seves properes paraules els oferissin una resposta satisfactòria als darrers fets.
-Com a hores d’ara ja debeu saber, avui hem trobat dos estudiants morts. El Roger Davies i la Lavender Brown... –un murmuri va recorrerer la sala, mentres els professors feien exclamacions apagades al reconeixer els noms dels dos estudiants - Al Roger l’he trobat al costat d’un forat que duia a una cambra molt misteriosa, que no habia vist mai al castell de Hogwarts. I allí hi he trovat a la Lavender Brown.
La seva ha estat una mort horrible... dolorosa i cruel. – El Dumbeldore va fer una pausa per a que la resta dels professors poguessin assimilar la informació.
-Director... a que ens enfrontem, exactament?- Va preguntar la professora McGonagall.
-No ho se encara Minerva, pero penseu que el Roger Davies era un noi de seté, capità del equip de Ravenclaw, un noi fort que ademés havia cursat totes les assignatures optatives de Defensa contre les Forces del Mal. No estem parlant d’un estudiant indefens i sense recursos... El professor Snape, que ha aparegut imediatament darrera meu, en sentir el tro que pressumptament ha produit el Roger amb un encanteri, els explicarà amb més detall el tema de la cambra. Severus...
- Director... – L’Snape va fer una petita inclinació amb el cap en direcció del Dumbledore, va mirar amb posat greu a la resta dels professors i va agafar la paraula – Tal i com a explicat el professor Dumbledore, la cambra en la que es trovaba la señoreta Brown no apareix a cap dels mapes dels que disposem de Hogwarts. És més, estic convençut de que només hem estat capaços de trobar-la perqué en Roger Davies l’ha marcat fent un forat a la paret. La cambra havia estat amagada amb alguna mena d’encanteri ocultador, que feia que fos impossible de detectar i localitzar.
- I doncs, com hi van poder arrivar aquells alumnes? – Va pregunta madame Hooch.
- Encara no ho puc dir amb excatitud. La màgia que protegeix la cambra és una magia fosca i poderosa. El professor Flitwick d’encanteris i jo matiex portem varies hores estudiant-la. Pel que creiem, la cambra té un encanteri evanescent molt complicat que al mateix temps que la oculta, li permet d’atreure als estudiants cap a ella. El que encara no hem descobert es com s’hi entra, ja que no hi havia cap obertura visible (exceptuant el forat fet pel Davies), només quatre parets buides.
-I no hi havia res més? – Va preguntar la professora Coliflor.
-Aixó és el més curiós... No hi havia res.... excepte un petit bagul de fusta... Una peça única i bastant antiga, per cert, molt ben treballada... amb incrustacions d’or i pedres precioses. A la tapa hi havia una inscripció feta en runes antigues, que encara no hem pogut desxifrar. Demà farem cridar a un expert per a que la estudii.
- I que contenia? – Va tornar a pregunta madame Hooch.
- Res! Era oberta, pero a dins no hi hem trobat res... Si hi havia alguna cosa, ja ha volat...
De sobte, la professora Trelawney, visiblement afectada per la mort d’una de les seves alumnes preferides, es va posar blanca i va murmurar alguna cosa ininteligilbe.
-Perdoni professora, com diu?... Sybill, es trova bé ? – Va preguntar el Dumbeldore preocupat.
-Si señor director..... es que ... la descipció de la arqueta... la caixa de Pandora...
-Professora Trelawney, – va dir la McGonagall amb escepticisme- es refereix a la historia d’una caixa que guarda tots els mals de la humanitat i que va ser oberta per Pandora? No es més que una història de la mitologia grega!
-Deixi’m acabar... Fa uns dos segles, .... la meva antecessora Cassandra Trelawney, la més gran adivinadora de la historia com ja debeu saber, va fer varies prediccions. Una es referia a una caixa que guardava un mal terrible i que si s’obria, podria causar un gran sofriment a mags i muggles.
-No havia senti mai aquesta història... – Va dir incrèdul el professor Binns, d’història de la magia.
-No totes les prediccions de la Cassandra van ser igual de famoses, però a la nostra familia es tradició d’estudiar, i passar de generació en generació, les prediccions que ella va entreveure amb el seu gran do. Aquesta en concret l’anomenem la Profecia de la Caixa de Pandora.
Les hores que van seguir a aquella terrible troballa se li van fer interminables al professor Dumledore. Van ser hores de corredisses, despertant als professors en mig de la nit. Hores de rumors i de murmuris. I hores d’assumir la terrible responsabilitat d’avisar als pares dels dos alumnes per a que acudissin a l’escola el més aviat possible.
Varies hores després, quan ja despuntava l’alba, els professors es trobaven reunits al despaig del Dumbledore, celebrant una reunió extraordinària. Uns asseguts i els altres dempeus, parlaven tots alhora. La tensió i els nervis es palpaven a l’aire.
En Dumbledore estava assegut en una gran butaca darrera de la seva taula. Presentava un aire cansat i abatut.
-Silenci, siusplau.... Silenci!! – La seva veu poderosa i autoritària va ressonar per la cambra, fent que tothom callés de cop. Els professors es van quedar mirant-lo a la expectativa, desitjant que els seves properes paraules els oferissin una resposta satisfactòria als darrers fets.
-Com a hores d’ara ja debeu saber, avui hem trobat dos estudiants morts. El Roger Davies i la Lavender Brown... –un murmuri va recorrerer la sala, mentres els professors feien exclamacions apagades al reconeixer els noms dels dos estudiants - Al Roger l’he trobat al costat d’un forat que duia a una cambra molt misteriosa, que no habia vist mai al castell de Hogwarts. I allí hi he trovat a la Lavender Brown.
La seva ha estat una mort horrible... dolorosa i cruel. – El Dumbeldore va fer una pausa per a que la resta dels professors poguessin assimilar la informació.
-Director... a que ens enfrontem, exactament?- Va preguntar la professora McGonagall.
-No ho se encara Minerva, pero penseu que el Roger Davies era un noi de seté, capità del equip de Ravenclaw, un noi fort que ademés havia cursat totes les assignatures optatives de Defensa contre les Forces del Mal. No estem parlant d’un estudiant indefens i sense recursos... El professor Snape, que ha aparegut imediatament darrera meu, en sentir el tro que pressumptament ha produit el Roger amb un encanteri, els explicarà amb més detall el tema de la cambra. Severus...
- Director... – L’Snape va fer una petita inclinació amb el cap en direcció del Dumbledore, va mirar amb posat greu a la resta dels professors i va agafar la paraula – Tal i com a explicat el professor Dumbledore, la cambra en la que es trovaba la señoreta Brown no apareix a cap dels mapes dels que disposem de Hogwarts. És més, estic convençut de que només hem estat capaços de trobar-la perqué en Roger Davies l’ha marcat fent un forat a la paret. La cambra havia estat amagada amb alguna mena d’encanteri ocultador, que feia que fos impossible de detectar i localitzar.
- I doncs, com hi van poder arrivar aquells alumnes? – Va pregunta madame Hooch.
- Encara no ho puc dir amb excatitud. La màgia que protegeix la cambra és una magia fosca i poderosa. El professor Flitwick d’encanteris i jo matiex portem varies hores estudiant-la. Pel que creiem, la cambra té un encanteri evanescent molt complicat que al mateix temps que la oculta, li permet d’atreure als estudiants cap a ella. El que encara no hem descobert es com s’hi entra, ja que no hi havia cap obertura visible (exceptuant el forat fet pel Davies), només quatre parets buides.
-I no hi havia res més? – Va preguntar la professora Coliflor.
-Aixó és el més curiós... No hi havia res.... excepte un petit bagul de fusta... Una peça única i bastant antiga, per cert, molt ben treballada... amb incrustacions d’or i pedres precioses. A la tapa hi havia una inscripció feta en runes antigues, que encara no hem pogut desxifrar. Demà farem cridar a un expert per a que la estudii.
- I que contenia? – Va tornar a pregunta madame Hooch.
- Res! Era oberta, pero a dins no hi hem trobat res... Si hi havia alguna cosa, ja ha volat...
De sobte, la professora Trelawney, visiblement afectada per la mort d’una de les seves alumnes preferides, es va posar blanca i va murmurar alguna cosa ininteligilbe.
-Perdoni professora, com diu?... Sybill, es trova bé ? – Va preguntar el Dumbeldore preocupat.
-Si señor director..... es que ... la descipció de la arqueta... la caixa de Pandora...
-Professora Trelawney, – va dir la McGonagall amb escepticisme- es refereix a la historia d’una caixa que guarda tots els mals de la humanitat i que va ser oberta per Pandora? No es més que una història de la mitologia grega!
-Deixi’m acabar... Fa uns dos segles, .... la meva antecessora Cassandra Trelawney, la més gran adivinadora de la historia com ja debeu saber, va fer varies prediccions. Una es referia a una caixa que guardava un mal terrible i que si s’obria, podria causar un gran sofriment a mags i muggles.
-No havia senti mai aquesta història... – Va dir incrèdul el professor Binns, d’història de la magia.
-No totes les prediccions de la Cassandra van ser igual de famoses, però a la nostra familia es tradició d’estudiar, i passar de generació en generació, les prediccions que ella va entreveure amb el seu gran do. Aquesta en concret l’anomenem la Profecia de la Caixa de Pandora.
-
heavy_metal
- Alumne/a de 4t
- Entrades: 129
- Membre des de: dj. abr. 15, 2004 2:00 am
- Ubicació: València
- Contacta:
-
calis
- Membre del Wizengamot
- Entrades: 611
- Membre des de: dg. nov. 10, 2002 1:00 am
- Ubicació: Les masmorres
- Contacta:
Que Continui qui vulgui.... a partir d'aquí perquè veig que ningú més vol posar el segÜent tros... que no recordo qui el va escriure...això sí, intenteu continuar amb 1 mica de coherència...és una història """de terror""" no us poseu a fer aquí una cosa digna de Golallop
( intentare continuar, pero no creec que arribi al vostre nivell )
*****************************************************************************************************
Ja era tard quan l'Hermione va tancar el seu llibre de Magimàtica, alhora que feia un sospir de cansament. Havia passat tota la tarda escoltant tetrics rumors sobre la mort de dos alumnes, entre ells la Lavender Brown, una companya de dormitori.
No es que es negués a creure un rumor tan macabre, però es que no podia entendre el perqué de les dues morts. Pensava que si aprofitava per acabar la feina a la biblioteca es distrauria una mica, però no podia treure-s'ho del cap. A més a més, desde que havia entrat a la biblioteca, que normalment era el seu santuari, havia sentit la extranya sensació de que algú la obserbava, però allí només estava Madam Pince colocant silenciosament uns llibres als prestatges.
L'Hermione va sortir de la biblioteca i va dirigir-se al gran saló, per treures la sensació de terror que l'envaia el cos i l'ànima amb una mica de companyia.
Darrere dels prestatges, ignorat per l'Hermione, havia estat amagat el Zacharies Smith observant-la. Ell també havia sentit a parlar sobre les morts i pensava que si buscava informació a la biblioteca podria esbrinar alguna cosa més, però havia entrat l'Hermione i ell l'havia estat vigilant, pensava que aquella noia sabria alguna cosa, perque ella i els seus amics, aquell cregut del Potter i aquella rata del Weasley, sempre estaven ficats en tots els merders i segurament ara no en serien menys.
Quan l'Hermione va sortir de la biblioteca el noi la va seguir, sempre a una distancia prudencial. Va pujar les escales que portaven al gran saló, pero de sobte va sentir un miol rere seu, es va girar espantat, però no va veure els ulls com fanals de la senyora Norris que esperava veure.
*****************************************************************************************************Ja era tard quan l'Hermione va tancar el seu llibre de Magimàtica, alhora que feia un sospir de cansament. Havia passat tota la tarda escoltant tetrics rumors sobre la mort de dos alumnes, entre ells la Lavender Brown, una companya de dormitori.
No es que es negués a creure un rumor tan macabre, però es que no podia entendre el perqué de les dues morts. Pensava que si aprofitava per acabar la feina a la biblioteca es distrauria una mica, però no podia treure-s'ho del cap. A més a més, desde que havia entrat a la biblioteca, que normalment era el seu santuari, havia sentit la extranya sensació de que algú la obserbava, però allí només estava Madam Pince colocant silenciosament uns llibres als prestatges.
L'Hermione va sortir de la biblioteca i va dirigir-se al gran saló, per treures la sensació de terror que l'envaia el cos i l'ànima amb una mica de companyia.
Darrere dels prestatges, ignorat per l'Hermione, havia estat amagat el Zacharies Smith observant-la. Ell també havia sentit a parlar sobre les morts i pensava que si buscava informació a la biblioteca podria esbrinar alguna cosa més, però havia entrat l'Hermione i ell l'havia estat vigilant, pensava que aquella noia sabria alguna cosa, perque ella i els seus amics, aquell cregut del Potter i aquella rata del Weasley, sempre estaven ficats en tots els merders i segurament ara no en serien menys.
Quan l'Hermione va sortir de la biblioteca el noi la va seguir, sempre a una distancia prudencial. Va pujar les escales que portaven al gran saló, pero de sobte va sentir un miol rere seu, es va girar espantat, però no va veure els ulls com fanals de la senyora Norris que esperava veure.
En comptes d'aixó una llum blanca el va enlluernar i un vent inesperat va apagar totes les espelmes que iluminaven el passadís. La llum es va apagar deixant pas a una foscor que s'ho va menjar tot.
Un fred intens va fer que al noi se li posesin de punta els pels del clatell. El Zacharies ja estava tement el pitjor, quan les espelmes es van tornar a encendre.
Amb la cara blanca i amarada de suor freda va observar el passadís, ja no es trobava dabant de les escales que duien al menjador, ara estava dabant d'una havitació que tenia un furat a la paret. Desconcertat i amb un sentiment de terror que no el deixava respirar, va intentar buscar alguna senyal que l'indiques on estava. Sabia que seguia a Hogwrats, però tot era com extranyament diferent. Les armadures no tenien el mateix color, tot semblava com més...
Tot va passar molt ràpid, però va semblar que fossin anys. Un dolor intens va punxar-li el cor i es va escampar per tot el seu cos. Va intentar lluitar, el sorolls dels alumnes que pujaven als dormitoris després de supar s'apropava. Si resisitia una mica tots arribarien i li podrien treure aquell dolor inhumà.
Una cortina de sang propia va tapar-li la vista, mentres la seva gola es retorcia i no el deixava cridar. Tot tornava a enfosquir-se, pero ara cap espelma s'havia apagat.
Un crit agut va sobresaltar al Director de Hogwarts, el grup d'alumnes que pujaven als dormitoris havia arrivat, però massa tard.
Un fred intens va fer que al noi se li posesin de punta els pels del clatell. El Zacharies ja estava tement el pitjor, quan les espelmes es van tornar a encendre.
Amb la cara blanca i amarada de suor freda va observar el passadís, ja no es trobava dabant de les escales que duien al menjador, ara estava dabant d'una havitació que tenia un furat a la paret. Desconcertat i amb un sentiment de terror que no el deixava respirar, va intentar buscar alguna senyal que l'indiques on estava. Sabia que seguia a Hogwrats, però tot era com extranyament diferent. Les armadures no tenien el mateix color, tot semblava com més...
Tot va passar molt ràpid, però va semblar que fossin anys. Un dolor intens va punxar-li el cor i es va escampar per tot el seu cos. Va intentar lluitar, el sorolls dels alumnes que pujaven als dormitoris després de supar s'apropava. Si resisitia una mica tots arribarien i li podrien treure aquell dolor inhumà.
Una cortina de sang propia va tapar-li la vista, mentres la seva gola es retorcia i no el deixava cridar. Tot tornava a enfosquir-se, pero ara cap espelma s'havia apagat.
Un crit agut va sobresaltar al Director de Hogwarts, el grup d'alumnes que pujaven als dormitoris havia arrivat, però massa tard.
El grup d'alumnes de Hogwarts va penetrar rápidament a la sala, només per trobar el cos horriblement mutilat d'en Zach. La majoria estaven ben espantats, però un d'ells va cometre la gosadia de pensar que en Zach millor que fos mort. Immeidatament va esborrar el pensament del seu cap perquè el va considerar una falta de respecte.
En Dumbledore va dirigir-se amb pas àgil cap a la zona on havia sentit crits, mentre pensava ocasionalment que aquella secció del castell tenia una il.luminació horrible, i que potser s'hauria de millorar per no donar més oportunitats al vil i cruel assasí desconegut. Allà s'hi respirava una atmòsfera que era bàsicament mal, també va pensar.
El grup d'alumnes estaven, mig petrificats, mirant el cadàver del que minuts abans havia estat el seu company, quan van sentir, per a més horror seu, un xiulet i bufets. Van girar el cap i nomès van tenir temps de veure una forma grotesca, esmunyint-se per una cantonada, dèbilment il.luminada per una espelma llunyana que projectava sombres desconcertants i esgarrifoses sobre les parets humides del castell.
Un dels alumnes, cap de monitors de Hufflepuff, va decidir que el millor que podien fer era perseguir "el que fos" pel castell, per evitar quer una espelma llunyana que projectava sombres desconcertants i esgarrifoses cometés més crims.
Dit això es van posar a perseguir el monstre per llargs passadissos, fins que, increiblement, van sortir a fora. Es van haver d'encaminar cap al bosc prohibit, i entrar-hi, mentre cada cop era més complicat de seguir el rastre a l'animalot que estaven perseguint, entre tètrics arbres. Tot el bosc estava il.uminat a clapes per una lluna creixent, tirant cap a plena (però sense ser-ho del tot). No eren gaire lluny del llindar, quan van poder veure una figura humana davant seu.
La figura, vestida de cavaller de la mort, els mirava amb ulls vermells mentr empunyava una vareta. Els alumnes, poc preparats per a aquella aparició, van quedar garratibats per l'horror. El vent feia onejar maldestrament la seva capa, i en un moviment per observar-los, mentre reia salvatjement, la tènue llum de la lluna va il.luminar la seva cara, permetent als alumnes contemplar el seu rostre espantós: era.... ....Adolf Hitler!!!! Entre rialles malvades va dir:
-si, huas huas, ara treballo per a una causa més elevada, a veure, alumnets de Hogwarts, algú em pot dir qui d'entre vosaltres no és de sang pura? Que hi ha algún fill de muggles, potser?
Els alumnes no van contestar.
-Obitus per subitum
Espurnes de llum verda no saltaven de la vareta, sinò que l'envoltaven permanentment mentre els alumnes anaven caient al terra irremediablement mentre prounciava aquestes paraules tan de pressa com li era físicament possible. Tots els alumnes van anar caient, excepte un, un de sol, colapsat per sentiments indescriptibles de pànic: justament aquell que havia pensat que era millor que en Zach fós mort. La figura, ja saciada, va girar cua cap a l'interior del bosc, sense veure que, a una bona distància enllà, sobre un turó, hi havia la figura d''un monstre grotesc, alguna cosa que havia estat deslliurada per a major glória del mal.
En Dumbledore va contemplar esgarrifat la estesa d'alumnes de Hogwarts que hi havia al llindar del Bosc Prohibit, aquesta vegada, no només havia tornat a arribar tard sinò que podia percebre que s'enfontava no a una sola, sinò a dues amenaçes dedicades a l'extermini sistemàtic. Què podia fer....
Ho sento però he d'invalidar aquest tros...Per favor...intentem mantenir 1 mica de ....coherència...és una història de terror, no una comèdia negra...
gràcies Att:calis
En Dumbledore va dirigir-se amb pas àgil cap a la zona on havia sentit crits, mentre pensava ocasionalment que aquella secció del castell tenia una il.luminació horrible, i que potser s'hauria de millorar per no donar més oportunitats al vil i cruel assasí desconegut. Allà s'hi respirava una atmòsfera que era bàsicament mal, també va pensar.
El grup d'alumnes estaven, mig petrificats, mirant el cadàver del que minuts abans havia estat el seu company, quan van sentir, per a més horror seu, un xiulet i bufets. Van girar el cap i nomès van tenir temps de veure una forma grotesca, esmunyint-se per una cantonada, dèbilment il.luminada per una espelma llunyana que projectava sombres desconcertants i esgarrifoses sobre les parets humides del castell.
Un dels alumnes, cap de monitors de Hufflepuff, va decidir que el millor que podien fer era perseguir "el que fos" pel castell, per evitar quer una espelma llunyana que projectava sombres desconcertants i esgarrifoses cometés més crims.
Dit això es van posar a perseguir el monstre per llargs passadissos, fins que, increiblement, van sortir a fora. Es van haver d'encaminar cap al bosc prohibit, i entrar-hi, mentre cada cop era més complicat de seguir el rastre a l'animalot que estaven perseguint, entre tètrics arbres. Tot el bosc estava il.uminat a clapes per una lluna creixent, tirant cap a plena (però sense ser-ho del tot). No eren gaire lluny del llindar, quan van poder veure una figura humana davant seu.
La figura, vestida de cavaller de la mort, els mirava amb ulls vermells mentr empunyava una vareta. Els alumnes, poc preparats per a aquella aparició, van quedar garratibats per l'horror. El vent feia onejar maldestrament la seva capa, i en un moviment per observar-los, mentre reia salvatjement, la tènue llum de la lluna va il.luminar la seva cara, permetent als alumnes contemplar el seu rostre espantós: era.... ....Adolf Hitler!!!! Entre rialles malvades va dir:
-si, huas huas, ara treballo per a una causa més elevada, a veure, alumnets de Hogwarts, algú em pot dir qui d'entre vosaltres no és de sang pura? Que hi ha algún fill de muggles, potser?
Els alumnes no van contestar.
-Obitus per subitum
Espurnes de llum verda no saltaven de la vareta, sinò que l'envoltaven permanentment mentre els alumnes anaven caient al terra irremediablement mentre prounciava aquestes paraules tan de pressa com li era físicament possible. Tots els alumnes van anar caient, excepte un, un de sol, colapsat per sentiments indescriptibles de pànic: justament aquell que havia pensat que era millor que en Zach fós mort. La figura, ja saciada, va girar cua cap a l'interior del bosc, sense veure que, a una bona distància enllà, sobre un turó, hi havia la figura d''un monstre grotesc, alguna cosa que havia estat deslliurada per a major glória del mal.
En Dumbledore va contemplar esgarrifat la estesa d'alumnes de Hogwarts que hi havia al llindar del Bosc Prohibit, aquesta vegada, no només havia tornat a arribar tard sinò que podia percebre que s'enfontava no a una sola, sinò a dues amenaçes dedicades a l'extermini sistemàtic. Què podia fer....
Ho sento però he d'invalidar aquest tros...Per favor...intentem mantenir 1 mica de ....coherència...és una història de terror, no una comèdia negra...
gràcies Att:calis
Doncs ja continuo jo:
En Dumbledore era al seu despatx, cavilant. De tant en tant, anava abocant fils argentats que treia de la seva templa al pensiu. Aquell pensiu que hores abans li habia ofert, trencant-se, tots els seus records. Es limitava a pensar quina era la causa de tots aquells horrors que els últims dies havien maleït l'escola.
Un crit agut el va treure de les seves cavilacions.
De sobte, i com una revolada, la professora McGonagall va fer acte de presència. Se la veia angoixada però a la vegada seriosa, com sempre.
- Ha mort un altre alumne professor. En Zacharies Smith
- On ha estat?- va preguntar pensatiu
- Al passadís que porta al Gran Saló.
Tots dos van anar cap allà tan ràpidament com els seus peus permetien. Un cop allà van poder veure el cos d'en Zacharies. Tenia la cara blanca, els ulls plents d'espant i fixats en un sol punt. El terra al seu voltant era un bassal de sang. Aquell assassí que rondava per l'escola sempre feia servir un mètode molt dolorós.
Pel passadís van aparèixer Madame Pomfrey i el professor Flitwich, i tots dos van ser víctimes del terror que desprenia aquell cos inert sobre el terra roig.
En Dumbledure, serè, va dir:
- Popy, endute'l a la infermeria. Vos, professor Flitwich envieu una carta als pares per citar-los immediatament, i... professora McGoanagall, convoqui una reunió dels professors.
El director va tornar al seu despatx més preocupat que mai. No sabia què fer, ni què pensar. En la seva ment guardava diferents hipòtesis sobre com podien haver mort aquells alumnes, però no sabia si n'hi havia alguna de correcta, i en aquest cas quina era.
Va anar a la sala de professors, on l'esperava tot el personal docent reunit al voltant de la taula. Va disposar-se a començar la reunió.
En Dumbledore era al seu despatx, cavilant. De tant en tant, anava abocant fils argentats que treia de la seva templa al pensiu. Aquell pensiu que hores abans li habia ofert, trencant-se, tots els seus records. Es limitava a pensar quina era la causa de tots aquells horrors que els últims dies havien maleït l'escola.
Un crit agut el va treure de les seves cavilacions.
De sobte, i com una revolada, la professora McGonagall va fer acte de presència. Se la veia angoixada però a la vegada seriosa, com sempre.
- Ha mort un altre alumne professor. En Zacharies Smith
- On ha estat?- va preguntar pensatiu
- Al passadís que porta al Gran Saló.
Tots dos van anar cap allà tan ràpidament com els seus peus permetien. Un cop allà van poder veure el cos d'en Zacharies. Tenia la cara blanca, els ulls plents d'espant i fixats en un sol punt. El terra al seu voltant era un bassal de sang. Aquell assassí que rondava per l'escola sempre feia servir un mètode molt dolorós.
Pel passadís van aparèixer Madame Pomfrey i el professor Flitwich, i tots dos van ser víctimes del terror que desprenia aquell cos inert sobre el terra roig.
En Dumbledure, serè, va dir:
- Popy, endute'l a la infermeria. Vos, professor Flitwich envieu una carta als pares per citar-los immediatament, i... professora McGoanagall, convoqui una reunió dels professors.
El director va tornar al seu despatx més preocupat que mai. No sabia què fer, ni què pensar. En la seva ment guardava diferents hipòtesis sobre com podien haver mort aquells alumnes, però no sabia si n'hi havia alguna de correcta, i en aquest cas quina era.
Va anar a la sala de professors, on l'esperava tot el personal docent reunit al voltant de la taula. Va disposar-se a començar la reunió.
