Capítol 3

(...)
- M'he passat quasi tota la nit donant-hi voltes, i crec que és un complot per apropiar-te de la casa.
- La casa? - va repetir en Harry -. Quina casa?
- Aquesta! - va dir el tiet Vernon amb un crit, mentre la vena del front li començava a fer zub-zub -. Casa nostra! En aquest barri els preus de les cases s'han disparat! Vols que ens en anem per poder fer algun tripijoc dels teus i posar l'escriptura al teu nom abans no ens en adonem i ...
- Que t'has tornat boig? - va exclamar en Harry -. Un complot per apropiar-me d'aquesta casa! Pot ser que siguis tan curt com sembles?
- Com goses? - va xisclar la tieta Petúnia; (...)
- No se si te'n recordes -va dir en Harry-, però jo ja tinc una casa; el meu padrí me'n va deixar una. Per què hauria de voler aquesta? Pels bons records que hi tinc?

Capítol 4

- Que us penseu que permetré que sis de vosaltres es juguin la vida...?
- Com si fos la primera vegada! - va dir en Ron.
- Ara és diferent, perquè us feu passar per mi...
- No et pensis que fa gaire il·lusió, Harry - va saltar en Fred -. Imagina't si alguna cosa falla i ens quedem convertits en nyicris amb ulleres per sempre.

(...)

- No ho podeu fer si no m'hi avinc, perquè necesiteu que us doni cabells meus.
- En aquest cas el pla se'n va en orris -va dir en George -. Evidentment, tenim difícil tocar-te un pèl si tu no ens deixes.
- Si; sent tretze contra un que no pot fer màgia, ho tenim difícil - va dir en Fred.
- Quina gràcia - va dir en Harry -. Em parteixo.

Capítol 4

En Fred i en George es van tombar l'un cap a l'altre i van dir alhora:
- Ostres! Som clavats!
- No ben bé, per això; em sembla que continuo sent més guapo jo - va dir en Fred, emmirallant-se a la tetera.

Capítol 4

[En Ron un cop s'ha pres la poció de la mutació i es en Harry](...)
- Ja ho sabia, que allò que deia la Ginny del tatuatge era mentida - va dir en Ron mirant-se el pit nu.

Capítol 4

(...)
- L'Arthur amb en Fred...
- Sóc en George - va dir el bessó que en Murri assenyalava- No ens saps distingir ni quan som en Harry?
- Perdona, George...
- Que no veus que t'aixeco la capa? Si que sóc en Fred...
- Prou d'embolicar la troca!

Capítol 3

- Sap conduir, ¿oi?- va demanar al tiet Vernon amb educació.
- ¿Que si sé...? És clar que sé conduir- va dir el tiet Vernen amb arrogància.
- Doncs el felicito, senyor, el felicito; jo personalment m’atabalaria amb tants botons i tants mànecs- va dir en Dèdal.
Li devia semblar que dient això afalagava en Vernon Dursley, que per la seva banda semblava perdre confiança en el pla a mesura que en Dèdal en parlava.

Capítol 5
- ¿Com et trobes, Georgie? – va mormolar la senyora Weasley.
En George es va palpar amb els dits el costat del cap.
- Com una fura – va dir amb un fil de veu.
- ¿Què li passa? – va dir en Fred, amb veu escanyada i cara d’angúnia -. ¿Que també li ha afectat al cervell?
- Com una fura – va repetir en George, obrint els ulls i aixecant-los cap on era el seu germà-. Perquè estic fura-dat. "Furadat", Fred; ¿captes?
La senyora Weasley va posar-se a sanglotar més fort. A en Fred li van pujar els colors a la cara.
- Penós – va dir a en George-. Penós! Amb tots els acudits que es poden fer relacionats amb l’orella, em surt amb aquest de foradat!
- Mira – va dir en George amb un somriure a la seva mare, que estava banyada en llàgrimes-; així ara ens sabràs distingir, mama.

Capítol 6

- ¿Es pot saber què fas amb tots aquests llibres?- va voler saber en Ron, tornant-se’n coixejant al llit.
- Mirant de decidir quins ens emportem- va dir l’Hermione – quan anem a buscar els horricreus.
- Ah, és clar – va dir en Ron, picant-se amb la mà al front -. No me’n recordava, que empaitem en Voldemort amb un bibliobus.

Capítol 6

- Però si sembla... Però si sembla... ¿Els dimonis necròfags acostumen a portar pijama?
- No – va dir el Ron –. Ni tampoc són pèl-rojos, ni tenen tantes butllofes.
En Harry va contemplar aquella cosa amb una mica de fàstic. Era humà de forma i dimensions, i anava vestit, com va veure clarament en Harry quan els ulls se li van haver acostumat a la foscor, amb un pijama vell d’en Ron. D’altra banda, tenia entès que els dimonis necròfags acostumaven a ser llefiscosos i sense cap pèl al cap, no pas amb cabell i coberts de pústules enrabiades.
- Sóc jo, ¿ho veus? – va dir en Ron.
- No – va dir en Harry –; no ho veig.

Capítol 6

- Aviam, Ron... Si ara agafés una espasa i et traspassés, al teu esperit no li faria cap mal.
- No saps com em consola saber-ho – va dir en Ron.
En Harry va riure.
- Doncs t’hauria de consolar!

Capítol 7

- ¿Amb el Quidditch? – va dir en Ron –. No deus estar pensant en en Gorgorovitx...
- ¿En qui?
- En en Dragomir Gorgovitx, un encistellador que els Chadley Cannons van fitxar fa dos anys amb un contracte milionari. Té el rècord d’haver encistellat més bombes en una temporada.
- No – va dir en Harry –. No estic pensant en en Gorgovitx.
- Jo també procuro no pensar-hi – va dir en Ron.

Capítol 7

L’Hermione va fer sortir serpentines porpres i daurades de la punta de la vareta i les va fer servir per engalanar els arbres i els arbustos.
- Molt elegant- va dir en Ron, quan l’Hermione, amb un últim cop de vareta, va fer tornar daurades les fulles de la pomera borda-. Hi tens gust, en aquestes coses.
- Gràcies, Ron!- va dir l’Hermione, entre complaguda i sorpresa. En Harry es va girar d’esquena, rient sol; tenia el pressentiment que trobaria un capítol sobre compliments quan tingués un moment per fullejar el seu exemplar de Dotze maneres infal•libles d’embruixar bruixes.

Capítol 7

- Disset anys, ¿eh? – va dir en Hagrid, mentre acceptava d’en Fred un got de vi gran com una galleda-. Fa sis anys que ens vem conèixer Harry. ¿Te’n recordes?
- Vagament – va dir en Harry, aixecant cap a ell uns ulls enriolats-. ¿Oi que vas esbotzar la porta, vas fer sortia una cua de porc a en Dudley i em vas dir que jo era un bruixot?
- No en recordo els detalls – va dir en Hagrid rient.

Capítol 7

Va allargar la mà, i l’Scrimgeour es va tornar a inclinar endavant i va posar la papallona daurada, molt a poc a poc i amb molt de compte, a la palma de la mà d’en Harry.
No va passar res. En Harry va tancar el puny al voltant de la papallona daurada, que va fer esbategar feblement les ales i va quedar quieta. L’Scrimgeour, en Ron i l’Hermione van continuar mirant àvidament la piloteta ara mig oculta, com si no haguessin perdut l’esperança que pogués sofrir alguna transformació.
- Quins nervis- va dir en Harry amb flema, i tant l’Hermione con en Ron van riure.

Capítol 7

- Pel que fa a aquest llibre – va dir l’Hermione -, Les rondalles del bard Gallard, no n’havia sentit a parlar en ma vida!
- ¿No les coneixes, Les rondalles del bard Gallard? – va dir en Ron en to incrèdul-. Ho deus dir de broma!
- No, no! – va dir l’Hermione, sorpresa-. ¿Que les coneixes, tu?
- I tant!
En Harry va aixecar el cap, encuriosit. La circumstància que en Ron hagués llegir un llibre que l’Hermione no s’havia llegit no tenia precedents.

Capítol 7

- Ron, com si no sabessis que en Harry i jo ens hem criat amb muggles! – va dir l’Hermione-. Quan érem petits no ens els explicaven, aquests contes; ens explicaven La Blancaneu i els set nans i La Ventafocs...
- ¿Què és això, una malaltia?- va demanar en Ron.

Capítol 7

- Tot i així ens en hauríem d’anar a dormir – va dir l’Hermione amb un xiuxiueig-. Demà no ens podem adormir.
- No – va assentir en Ron –. Quedaria una mica malament, que la mare del nuvi cometés triple assassinat el dia del casament

Capítol 8

- Mira, papa; un gnom m’ha mossegat!
- Quina sort! La saliva de gnom és extremament benèfica!- va dir el senyor Lovegood, agafant el dit que la Luna li ensenyava per examinar els senyals sagnants de les dents-. Luna, vida meva, si avui et ve algun rampell artístic (com ara un desig sobtat de cantar òpera o de recitar en sirenià), no et reprimeixis! Segurament te l’hauran insuflat els Genomos!

Capítol 8

- Tant de bo el tiet Bilius encara fos viu, però; als casaments t’hi feies un fart de riure.
- ¿No era aquell que va veure un lúgubre i es va morir al cap de vint-i-quatre hores?- va demanar l’Hermione.
- Home, la veritat és que cap al final no hi tocava gaire- va reconèixer en George.
- Però abans que es trastoqués era l’alegria de la festa- va dir en Fred-. Es feia baixar coll avall tota una ampolla d’aigua de foc, i llavors sortia a la pista de ball, s’arremangava la túnica i començava a treure’s rams de flors de...
- Sí, devia ser divertit – va dir l’Hermione, mentre en Harry es partia.
- No sé per què, però no es va arribar a casar- va dir en Ron.
- Que estrany- va dir l’Hermione.

Capítol 11

-Digueu-li que pari, digueu-li que pari! El tindrien de tancar!- va dir en Mundungus cridant i cobrint-se el cap, perquè veia que en Kreacher tornava a aixecar la cassola.
- Prou, Kreacher!- va exclamar en Harry.
A en Kreacher li van tremolar els braços prims amb el pes d’aquella cassola de cul gruixut, però no la va abaixar.
- ¿Em permeteu que n’hi clavi una més i prou, amo Harry, per aviam si serveix d’alguna cosa?
En Ron va riure.
- El necessitem conscient, Kreacher; però si se l’ha de fer entrar en raó te’n podràs cuidar tu- li va dir en Harry.
- Moltes gràcies, amo.

Capítol 13

- Expec... expecto patronum- va dir l’Hermione, però no va passar res.
- És l’únic sortilegi que li ha costat sempre- va explicar en Harry a una senyora Cattermole absolutament desconcertada-. És una pena... Torna-hi, Hermione.

Capítol 19

- ¿Què més vols que digui?- va dir en Ron amb un crit, i en Harry va tenir una alegria de veure que en Ron s’hi tornava.
- Jo què sé!- va cridar l’Hermione, amb un sarcasme cruel-. Espreme’t una mica el cervell, Ron, que no hi trigaràs gaire...

Capítol 19

- Ostres, quina aventura – va dir l’Hermione, en el to de suficiència que feia servir quan tenia ganes de ferir-. Doncs nosaltrs vam anar al Cau de Godric i... Aviam... deixa’m pensar... ¿Què va passar, Harry? Ah, sí; se’ns va presentar la serp de l’Innominable, que va estar a punt de matar-nos a tots dos, i llavors va arribar l’Innominable en persona i no ens va atrapar d’un pèl.
- ¿Què?- va dir en Ron, mirant amb la boca oberta l’Hermione i en Harry alternativament, però l’Hermione no en va fer cas.
- Déu ni do, Harry, haver perdut un parell d’ungles! Una cosa així et fa relativitzar tot el que hem passat nosaltres!

Capítol 21

- I la Mort se’ls va adreçar...
- Perdona- va interrompre-la en Harry-; ¿dius que la Morts se’ls va adreçar?
- És un conte, Harry!
- Tens raó, perdona. Continua.

Capítol 31

A l’Hermione li van caure amb estrèpit tots els ullals de basilisc que agafava a pes de braços. Va córrer cap a en Ron, va tirar-li els braços al coll i li va fer un petó a la boca. En Ron va llançar els ullals i l’escombra que portava i va correspondre-li amb tant entusiasme que va aixecar l’Hermione de terra.
- ¿Trobeu que és el moment, ara?- va demanar en Harry en to apagat; però, veient que l’únic que passava era que en Ron i l’Hermione s’abraçaven amb més força encara i es continuaven petonejant, va alçar la veu-: Ep! Que estem en guerra!
En Ron i l’Hermione es van separar, l’un encara als braços de l’altre.
- Ja ho sé, home- va dir en Ron, que feia una cara com si hagués acabat de rebre un cop de bala de quidditch al clatell -; raó de més, ¿no?
- Para d’una vegada; i l’horricreu ¿què?- va cridar en Harry-. ¿Creieu que podríeu... que podríeu aguantar-vos fins que tinguem la diadema?

Capítol 36

Una mica lluny, van sentir en Peeves solcant els corredors i cantant una cançó victoriosa de collita pròpia:

Els hem foragitat amb en Potter de soldat.
Si en Voldy l’ha dinyat podem riure de veritat...

- Està força a l’altura de la grandesa tràgica dels fets, ¿no trobeu?- va dir en Ron.

Epíleg

- En Teddy és allà- va dir sense alè, assenyalant cap a les bafarades de vapor de darrere seu-. L’acabo de veure! I ¿sabeu què fa? S’està petonejant amb la Victorie!
Va aixecar la vista cap als adults, visiblement decebut de veure que no els feia ni fred ni calor.
. En Teddy! En Teddy Llopin, el nostre estimat cosí, s’està fent petons amb la nostra estimada Victorie! Li he demanat què feien...
- ¿Els has interromput?- va dir la Ginny-. Ets igual que en Ron...

Epíleg

Aquell és l’Scorpius- va dir en Ron a sota veu-. Vull que li passis la mà per la cara a tots els exàmens, Rosie. Sort que has heretat la intel·ligència de la teva mare.
- Ron, per l’amor de Déu!- va dir l’Hermione, amb expressió entre severa i enriolada-. No els predisposis malament abans de començar l’escola!
- Tens raó; perdona...- va dir en Ron, que, sense poder reprimir-se, va afegir -: Tot i així, Rosie, no li donis gaires confiances. El teu avi patern no et perdonaria mai que et casessis amb un bruixot de sang pura.

Epíleg

- ¿Per què miren?- va voler saber l’Albus, que havia girat el cap juntament amb la Rose per mirar als altres estudiants.
- No en facis cas- va dir en Ron-. És per mi; sóc molt famós.

Amb la col·laboració de: Costa , Padfoot,
Roger J. Potter