Biografia de J. K. Rowling de jkrowling.com

El meu pare i la meva mare eren els dos de Londres. Es van conèixer en un viatge de tren que anava des de l’estació de King’s Cross cap a Arbroath, Escòcia, quan tenien, ambdós, divuit anys. El meu pare anava a incorporar-se al Royal Navy (la Marina Reial), i, la meva mare, al W.R.N.S. (Women’s Royal Naval Service –Servei Femení de la Marina –; l’equivalent a on anava el meu pare, però per a dones). La meva mare va dir que tenia fred, i el meu pare va fer de compartir el seu abric amb ella, i... bé. Es van casar més o menys un any després d’això, quan en tenien dinou.

Els dos van deixar la Marina de Guerra i se’n van anar als afores de Bristol, a l’oest anglès. Quan la meva mare tenia tan sols vint anys em va donar a llum. Vaig néixer a Chipping Sodbury, prop de Bristol (Anglaterra), el 31 de juliol (com el Harry) del 1.966. Era un bebè certament rodanxó. La descripció a “la pedra filosofal” de les fotografies que “semblava una gran pilota de platja [...] amb barrets de colors diferents” s’ajusten molt a la meva imatge dels meus primers anys de vida.

Un any i onze mesos després de que jo nasqués va arribar la meva germana Di (Dianne). El meu primer record és el del dia del seu naixement, o, si més no, el meu primer record que puc datar en la memòria. Recordo perfectament d’estar jugant amb un tros de plastilina a la cuina mentre el meu pare sortia i entrava de l’habitació contínuament, com un llamp, anant i tornant del costat de la meva mare, que estava parint a la seva habitació. Sé que no em vaig inventar aquest record, perquè temps després vaig contrastar els detalls amb la meva mare. També recordo que em vaig menjar la plastilina. Tinc, també, una viva imatge mental de mi, després, caminant pel seu dormitori, agafada de la mà del meu pare, i veient la meva mare amb camisa de dormir estirada al llit al costat de la meva radiant germaneta, completament nua amb el caparró tot cobert de cabells i que semblava tenir uns cinc anys d’edat. Aquest estrany i fals record, format pel que vaig anar escoltant de nena de les converses dels grans, em ve inevitablement al cap sempre que penso en el dia del naixement de la Di.
La Di tenia –i segueix tenint- un cabell molt fosc, tirant a negre, i uns ulls marró fosc com els de la meva mare, i era considerablement molt més bonica del que jo mai ho havia sigut (i encara segueix sent-ho). En compensació a això, crec, els meus pares van decidir que jo seria “la llesta”. A les dues ens molestaven els nostres respectius títols. Jo volia ser menys la pilota-de-platja-de-cara-platet-de-llenties (per les pigues), i la Di, que ara és advocada, es sentia molt molesta –i amb raó- quan ningú no es fixava en res més que en la seva careta bufona. Aquest fet va contribuir sens dubte a que tres quartes parts de la nostra infància ens la passéssim lluitant com un parell de gats salvatges empresonats junts en una capseta diminuta. Encara avui, la Di llueix una fina cicatriu just a sobre de la seva cella del cop que li vaig fer quan li vaig llençar una pila –però jo mai la vaig voler copejar, vaig pensar que s’ajupiria a temps per esquivar-la! (aquesta excusa no va convèncer gaire la meva mare, que es va enfadar com mai l’havia vista en ma vida).

Als quatre anys de que jo nasqués ens vam mudar, deixant el nostre bungalow, a Winterbourne, també als afores de Bristol. Llavors vam anar a viure a una casa mig adossada amb ESCALES que la Di i jo no vam trigar gaire en convertir-les en un escenari on hi representàvem, una vegada i una altra, un tràgic drama en què una de nosaltres es ‘penjava’ de l’esglaó més alt fent que les escales eren un perillós i fondo penya-segat, aferrant-se a les mans de l’altra i suplicant-li que no la deixés anar, oferint-li tota mena de suborns i de xantatges, fins que acabàvem per caure precipici avall, trobant la nostra tràgica ‘mort’. Aquest joc el vam trobar infinitament divertit. Crec que l’últim cop que vam jugar al penya-jugat va ser en el Nadal de l’any passat, encara que crec que la meva filla de nou anys no el va trobar tan divertit com el vam trobar nosaltres dues.

El poc temps que no el passàvem barallant-nos, la Di i jo érem les més millors bones amigues del planeta i part de l’estranger. Li explicava un munt d’històries i de vegades no em feia ni falta asseure’m sobre d’ella perquè m’escoltés i estigués quieta i calladeta per fer-ho. Sovint les meves històries acabaven per convertir-se en jocs en què jugàvem juntes amb uns personatges normalment sempre molt semblants per cadascuna de nosaltres. Jo era extremadament manarire a l’hora de portar a terme aquests jocs de llarga durada, però a la Di li era bastant igual, això, perquè normalment li donava els millors personatges, els personatges estrella.
Hi havia molts nens rondant la nostra edat vivint al nostre nou carrer, i, d’entre ells, un noi i la seva germana que tenien el cognom de Potter. Aquest cognom sempre m’havia agradat, ‘terrissaire’, mentre que el meu mai no em va entusiasmar; ‘Rowling’ (la primera síl·laba pronunciada “raou” –Raulinc-, en comptes de “yú” –Riulinc-), que es prestava als desafortunats jocs de paraules com els “Rowling Stones”, per dir-ne un. Temps després el germà ha sortit per la premsa reclamant que ell és el ‘vertader’ Harry Potter. Sa mare també ha explicat als reporters que ell i jo ens solíem disfressar de bruixots. Naturalment, res d’això és cert. De fet, tot el que recordo del noi en qüestió era que tenia una “Chooper”, que era la bicicleta que tothom volíem als anys setanta, i que un cop va llençar una pedra a la Di, per la qual cosa jo li vaig fúmer un fort cop al cap amb una espasa de plàstic (jo era l’única que tenia dret a llençar coses a la Di, home!).

A l’escola de Winterbourne m’ho vaig passar molt bé. Hi havia un ambient realment relaxant; recordo que fèiem molts treballs amb fang, dibuixàvem i escrivíem històries, cosa que se’m donava de meravella. No obstant, els meus pares sempre havien tingut el somni d’anar a viure al camp, i pels voltants del meu novè aniversari ens vam mudar per últim cop a Tutshill, un poblet tocant Chepstow, Gal·les. A Tutshill hi ha un castell dalt d’un penya-segat que domina tota la vida. Crec que això explica moltes coses... Ens vam mudar al camp perquè sempre havia sigut els somni dels meus pares i perquè de la fàbrica Rolls Royce, on treballava el meu pare, a Chepstow hi havia bona combinació per anar-hi.

Els meus avis es deien Ernie i Stanley (com l’Ernest i l’Stan del Nitrèpid Bus), grans persones. L’Ernie tenia una botiga de queviures i quan anàvem a visitar-lo –ell i la meva àvia tenien el pis a sobre la botiga- a la Di i a mi ens deixava jugar a Botigues amb queviures i diners de debò, sempre que en acabat ho deséssim tot.
A l’Stanley de vegades li costava distingir la realitat de la ficció. Era un somiador i passava molt temps al cobert del jardí fent bricolatge. Una de les meves àvies es deia Kathleen, i jo me l’estimava molt. L’altra es delia pels gossos, fins al punt que se’ls estimava més que les persones (com la Marge).
La mudança va coincidir exactament amb la mort de la meva àvia favorita, la Kathleen, el nom del qual el vaig agafar quan vaig necessitar una altra inicial pel meu nom. No hi ha dubte que la primera pèrdua de la meva vida va influir en els meus sentiments envers la meva nova escola, que la vaig odiar totalment. Estàvem tot el sant dia asseguts als pupitres de cara a la pissarra. La mestra asseia els alumnes segons el que ella pensava de la seva intel•ligència, i amb deu minuts va tenir prou per asseure’m a la filera dels “totxos” (hi ha una sèrie de persones que han influït el personatge de l’Snape, i aquella mestra, sens dubte, n’és una). Cada dia ens feia jugar a un joc de càlcul mental i el primer dia jo vaig aconseguir només mig punt. Mai no havia fet fraccions! Les matemàtiques, la veritat és que no eren el meu fort. En el meu primer examen vaig treure un zero! A l’escriptori on m’asseia hi havia un forat per posar-hi el vell tinter, però el meu escriptori en tenia dos, de forats. Havia estat furgat amb la punta del compàs del noi que ocupava la taula l’any anterior. Aquell noi havia d’haver treballat amb un silenci impressionant fora de la vista del professor o professora. Vaig pensar que allò era una gran odissea, i vaig trobar que podria ampliar aquell gran monument amb la punta del meu propi compàs. Així que quan van acabar les classes s’hi podia introduir el polze còmodament per aquell segon forat.
En els meus primers anys escolars em passava l’hora del menjador inventant històries protagonitzades pels meus amics convertits en superherois... que acabaven amb “continuarà”!
Quan vaig complir els onze anys vaig anar a l’escola de secundària Wyedean. Quan feia sisè superior em va passar una cosa molt important. Un noi provinent de Xipre (el seu pare treballava a l’exèrcit) va arribar a l’escola. Es deia Sean Harris, a qui està dedicada “la cambra secreta”, propietari del veritable Ford Anglia. El Ron no és un retrat del Sean, però sí que s’hi assembla molt. Ell va ser el primer dels meus amics en aprendre a conduir. Aquell cotxe blau i turquesa va significar per a mi la LLIBERTAT i el deixar de demanar al meu pare que em portés a tot arreu, que és la pitjor cosa de viure en un poble de camp si ets una adolescent. Alguns dels records més feliços que guardo de l’adolescència provenen del cotxe d’en Sean i els nostres viatges en la foscor. Va ser la primera persona amb qui vaig parlar seriosament sobre la meva real ambició per ser escriptora. Ell també va ser l’única persona que em va dir que jo aniria molt lligada a l’èxit, opinió que va significar molt més per a mi del que jo mai havia explicat a ell.
A l’escola de secundària també vaig conèixer la senyoreta Shepherd, professora de llengua anglesa, que va influenciar-me molt en la meva vida. Era molt estricta, i podia arribar a ser crítica i cruel, però treballava a consciència. Jo la respectava molt perquè l’apassionava ensenyar. Suposo que va ser una mena d’introducció a un tipus de dona diferent. Era feminista i molt intel•ligent. I no estava per ximpleries. Recordo que un dia em va enxampar a classe fent dibuixet mentre ella parlava i em va dir que allò que feia era una falta de respecte envers ella. Jo vaig intentar defensar-me dient que, malgrat no ho semblés, l’escoltava, però ella va dir que igualment era una falta de respecte. Allò em va impressionar. Mai no imposava la seva voluntat amb un “perquè ho dic jo”, i és per això que els seus raonaments feien impacte. Així que m’agradava molt la classe de llengua i literatura. La senyora Shepherd posava molt d’èmfasi en l’estructura dels textos i no permetia que li entreguéssim la feina poc treballada. Tot i que jo llegia molt, em va anar d’allò més bé que m’ensenyessin què és el que estructura un text i li dóna ritme. Vaig aprendre moltíssim d’ella i encara seguim en contacte. Va ser l’única mestra a qui vaig fer confidències. M’inspirava confiança. Quan va sortir publicat “la pedra filosofal”, em va enviar una carta a través de l’editorial Bloomsbury. Per a mi els seus comentaris van ser més importants que qualsevol crítica dels diaris, perquè sabia que tot el que deia ho deia sincerament. Ella era la integritat personificada. I el llibre li havia agradat.
Durant l’adolescència vaig tenir peixos tropicals, que eren una de les meves aficions, i encara m’agraden molt. La veritat és que he tingut diversos animals domèstics, apart dels peixos tropicals. Quan era molt petita teníem un gos que es deia ‘Thumper’, el ‘Tambor’ de la pel•lícula “Bambi”. Quan el van haver de sacrificar em vaig posar molt trista. Després vam tenir dos conillets d’Índies... i una guineu se’ls va menjar. La carnisseria va tenir lloc al jardí de casa nostra, i encara recordo l’escena (no va ser precisament agradable)... Més tard vam tenir un altre gos, en Misty.

La pitjor cosa que em va passar durant l’època de la meva adolescència va ser que la meva mare es va posar greument malalta. Quan jo tenia quinze anys la meva mare va ser diagnosticada com a malalta d’esclerosi múltiple, una malaltia del sistema nerviós central. Encara que molts dels malalts d’esclerosi múltiple experimenten períodes de remissió –en els quals la malaltia para d’avançar per un temps i, de vegades, fins i tot millora–, la mama no va tenir tanta sort. Des del dia que la van diagnosticar va anar empitjorant lentament però sense aturar-se. Crec que la majoria de la gent creu, en el fons, que les seves mares són indestructibles... per a mi va ser un impacte molt fort escoltar que la meva mare patia una malaltia incurable, però, fins i tot llavors, no sabia completament el que el diagnòstic volia dir del tot.
Vaig acabar l’escola el 1983 i me’n vaig anar a estudiar a la University of Exeter, a la costa sud d’Anglaterra. El Misty, el meu gos, encara corria per casa en aquell temps. Vaig estudiar francès, la qual cosa va esdevenir un error. Vaig sucumbir a la pressió dels meus pares d’estudiar llengües “útils” i modernes em comptes d’una carrera “sense sortides” com era l’anglès...la veritat és que no hauria d’haver cedit a fer-ho... Pel costat positiu, però, estudiar francès va significar que em passés un any vivint a París com a part del curs.

Quan vaig acabar la universitat me’n vaig a anar a Londres; la feina on vaig durar més va ser amb Amnistia Internacional, l’organització que lluita per apagar la violació dels drets humans de tot el món. Però en el 1990 qui era el meu xicot en aquell temps i jo vam decidir anar a viure junts a Manchester. Va ser després d’un cap de setmana buscant pis, de tornada cap a Londres, en un tren ple de gent a gom a gom, que simplement va aparèixer la idea de Harry Potter.

Jo sempre havia escrit (el primer conte que vaig escriure, i era petiteta, era la d’un conill de nom Conill –agafava el xarampió i el visitaven els seus amiguets animals-), des dels sis anys, (els meus pares estaven sempre enganxats als llibres, també) d’una forma quasi contínua; però mai no m’havia excitat tant una idea com aquesta per escriure fins aleshores. Per desgràcia no portava un bolígraf que funcionés a sobre, i era massa tímida per preguntar a ningú si me’n podia deixar un. Ara em paro a pensar i crec que potser això va ser el millor que vaig (o no vaig) poder fer perquè, a falta del bolígraf, em vaig asseure en una cadira i vaig començar a pensar... Quatre hores pensant! (el tren anava amb retard). I tots els detalls em van anar venint al cap... I aquell noi de cabells negres com l’atzabeja, baixet, primet i poqueta cosa amb ulleres que no sabia que era un bruixot es va anar convertint en una persona cada cop més real i humana en mi. Crec que si hagués aturat les idees en aquell moment per passar-les al paper, el més probable és que s’haurien quedat, algunes d’elles, estancades, perdudes o ofegades (encara que de vegades em paro a pensar, també, quantes de les idees que em vaig imaginar en el viatge havia oblidat ja quan va ser l’hora de passar-les al paper).
Vaig començar a escriure “la pedra filosofal” aquell mateix vespre, encara que aquestes poques i primeres pàgines no tenien res a veure amb la forma final del llibre. Em vaig mudar a Manchester, amb el manuscrit enganxat a mi, que no parava de créixer ple d’idees que se'n anaven en totes direccions, i que incloïa idees de la resta de la carrera del Harry a Hogwarts, no només del primer curs. Llavors, el 30 de desembre de 1990, va passar una cosa que va donar la volta al meu món i al del Harry per sempre: la meva mare va morir.

Van ser uns temps terribles. El meu pare, la Di i jo estàvem destrossats. Ella tan sols tenia 45 anys, i nosaltres mai ens vam poder imaginar –segurament perquè encara no ens havíem fet la idea del tot- que pogués morir tan jove. Recordo sentir com si una llosa m’estigués fent pressió contra el pit amb força, un literal dolor al cor.

Nou mesos després, en un intent desesperat per desaparèixer un temps, me’n vaig anar a Portugal, on vaig trobar treball com a mestra d’anglès en un institut lingüístic. Em vaig emportar el manuscrit de Harry Potter, és clar, que no parava de créixer, amb l’esperança de que el meu nou horari de treball (ensenyava per les tardes i les nits) m’ajudaria a continuar la meva novel·la, que havia patit un gran canvi des que la meva mare havia mort. Els sentiments del Harry vers la mort dels seus pares eren ara molt més profunds, molts més reals. En les primeres setmanes que vaig estar a Portugal vaig escriure el capítol que més m’agrada de “la pedra filosofal”: El mirall de Gised.

Esperava que en tornar de Portugal portaria sota el braç una cosa meravellosa: el llibre ja acabat. En efecte, vaig portar una cosa meravellosa, però que era encara millor que el llibre acabat: la meva filla. Vaig conèixer un periodista portuguès, Jorge Arantes, i em vaig casar amb ell. Encara que el matrimoni no va funcionar, em va aportar la cosa més meravellosa de la meva vida. La Jessica (així va ser el nom que vaig posar a la meva filla) i jo vam arribar a Edimburg, allà on vivia la meva germana Di, just a temps pel Nadal del 1994.
Vaig intentar de ser professora un altre cop, i vaig saber que si no acabava el llibre d’hora, el més segur seria que mai ja no ho faria. Sabia que la jornada completa de professora, junt amb la preparació de les classes, i amb una nena petita a la que mantenir sola no em deixaria temps lliure ni per respirar. I llavors em vaig posar a treballar com una boja, amb l’únic objectiu d’acabar el llibre i intentar publicar-lo. Quan la Jessica s'adormia profundament al seu cotxet, jo me n’anava al cafè més proper i escrivia frenèticament (passar tanta estona en un bar sense prendre més que una tassa de cafè no agradava gaire als amos, però vaig tenir la sort de que el meu cunyat obrís un bar “Nicolson’s”, on vaig poder escriure tranquil•la). Escrivia quasi cada vespre. I Quan vaig tenir-lo acabat, vaig haver de picar-lo tot a màquina jo sola. De vegades, de fet, odiava el llibre tot i que alhora m'encantava.

A la fi va estar acabat. Vaig enquadernar els tres primers capítols en una carpeta de plàstic, i la vaig enviar a un agent. El mateix dia que el va rebre me’l va tornar automàticament. Però el segon agent a qui vaig enviar el manuscrit em va enviar una carta demanant-me la resta del manuscrit. Va ser la millor carta que vaig rebre a la vida, i mira que tan sols tenia dues línies...

El meu nou agent Christopher Little va passar un any intentant publicar el meu manuscrit. La tira de còpies van tornar sense èxit. Però l’agost del 1996 finalment en Christopher em va trucar explicant-me que l’editorial Bloomsbury m’havia ‘fet una oferta’. Jo no donava crèdit al que escoltava. “Vols dir que el publicaran?”, vaig preguntar bastant estúpidament. “El publicaran segur?”. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a cridar i saltar pels aires. La Jessica, que estava asseguda a la seva trona gaudint del seu berenar, em va mirar amb cara d’espantada.

I de segur que ja coneixeu la resta de la història, no?

L’Editorial em va demanar que posés una altra inicial al meu nom perquè fos més ‘comercial’, i vaig escollir la ‘K’ de ‘Kathleen’, la meva àvia preferida i que va morir en la coincidència de la nostra mudança a Tutshill, com ja he dit abans. Em van demanar, també, que abreugés ‘Joanne’ a ‘J’, perquè van pensar que els nens mai comprarien un llibre escrit per una dona...

I el que va passar després de la publicació van anar de meravella. Una editorial americana, Scholastic, em va pagar 150.000€ assegurant-me la publicació dels set llibres. Dos anys després de “la pedra filosofal” vaig treure “la cambra secreta”. Va ser realment difícil d’escriure, doncs no sabia si el nivell estaria a l’alçada de com la gent esperava. Però al ser número u en vendes en les primeres setmanes em van fer canviar l’opinió... I així s’han anat publicant els demés: “el pres d’Azkaban”, “el calze de foc” i “l’orde del Fènix”.

La Warner Bros., i això ja va ser massa per mi, va comprar-me els drets dels primers llibres per fer pel·lícules de Harry Potter!

M’he tornat a casar, aquest cop amb el doctor Neil Murray, amb qui visc a Pethshire, Escòcia. En Neil m’ha donat un fill, en David, nascut poc abans de la publicació de “l’orde del fènix”.
I la veritat és que ara n'espero un altre. Sempre m'ha il·lusionat tenir tres fills!

El fenomen Harry Potter és meravellos... i fenomenal. Els editors britànics van fer enterrar en una càpsula del temps a King’s Cross que conté unes prediccions fetes per alguns nens sobre què passarà al setè llibre de la sèrie.
També he obert una web, http://www.jkrowling.com, on tots els fans poden estar al dia amb els últims esdeveniments, curiositats, etc.

No crec en la màgia, però... no trobeu que tot el que està passant és màgic?

 

Traducciˇ d'HpConan