La Pedra - La Pedra
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 19/07/2017 a les 12:35:17
Última modificació 19/07/2017 a les 12:35:37
Tots els capítols de La Pedra
impresora Versió per imprimir



La Pedra

Una explosió va ressonar pel bosc nocturn, i el caos va fer-se l’amo del campament. Llampecs verds i vermells il·luminaven les tendes, i els crits de sorpresa, por i dolor sortien de la boca de tothom. Una figura se’m va acostar, vestida de negre i amb una caputxa que només deixava entreveure uns ulls vermells brillants de maldat.

Una serp enorme va sortir de la boca de l’home, fent que la caputxa li caigués enrere. Tenia una cara deformada, plena de cicatrius i cremades. El seu nas era pràcticament inexistent i li faltava part del cabell.

La serp va caure a terra i va començar a enroscar-se al voltant de les meves cames. Estava paralitzada de por, i poc després ja m’havia envoltat tot el cos. Va col·locar el seu cap davant el meu, clavant-me una mirada de menyspreu. D’entre els seus ullals afilats en va sortir una llarga llengua que, de tant a prop com era, em va deixar el nas ple de bava.

L’home, que estava al seu darrere, va dir alguna cosa, xiuxiuejant. La serp va obrir encara més la boca, i de les profunditats del seu cos en va sortir un raig verd que va impactar contra el meu cap.

Vaig despertar-me de cop, reprimint un crit. Era negra nit, i la llum i el crepitar del foc s’esmunyia per les escletxes de la tenda de pell on els meus pares dormien plàcidament. Veient que no podria tornar a conciliar el son vaig aixecar-me i, vigilant de no despertar-los, vaig sortir a l’exterior.

A fora bufava un aire hivernal, preludi de la tempesta, i les estrelles pampalluguejaven juganeres. Una orquestra de grills i ocells nocturns acompanyava els espetarrecs d’una immensa foguera que il·luminava i escalfava el campament, format per una vintena de tendes.

Després de l’atac que ens havia fet sortir del bosc, vam decidir anar a buscar refugi als elfs de la muntanya. Tanmateix, cap dels missatges enviats als Urals havia obtingut resposta, i en general els ànims de tothom estaven molt baixos. Ningú s’atrevia a dir-ho, però tothom temia que els nostres atacants haguessin arribat a les muntanyes abans que nosaltres.

Assegut a la vora de la foguera, vigilant que no s’apagués, hi havia en Nowë, l’elf més vell del seu grup. Ningú coneixia la seva edat real, però la seva barba argentada, tan inusual entre la nostra gent, era testimoni de mil·lennis de vida. Va apartar els ulls del foc per mirar qui s’acostava i em va somriure.

Aiya, Miliel —va saludar.

Aiya, Nowë. Puc seure?

—Clar que sí. No pots dormir?

Vaig col·locar-me al seu constat amb les cames doblegades i agafades amb els braços, recolzant la galta als genolls, mirant l’elf. A la falda hi tenia un un ganivet i un tros de fusta. Fixant-m’hi millor, vaig veure que estava tallada en forma d’ocell amb les ales plegades. Va agafar el ganivet i va posar-se a detallar les plomes del cap.

—És una mallerenga? —vaig preguntar.

—No, és un sedós. Fixa’t en la cresta i la llargària cua. —va explicar—. Quan estigui pintat la diferència es veurà millor.

—Ens aniria bé ser ocells, ara mateix.

—Si fossis un ocell voldries ser un elf. Si alguna cosa tenim en comú amb els humans, és voler sempre el que no tenim —va replicar l’elf, rient per sota el nas.

Vaig quedar-me una estona capficada i vaig preguntar:

—Però per què són tan dolents, aquells humans? No els hem fet cap mal.

L’elf va sospirar i va deixar l’ocell entre les cames.

—No suporten la diferència. Els elfs i els humans ens assemblem molt en l’aspecte físic, però això és tot. Pensem i actuem de maneres diferents.

—Però no hem estat convivint durant segles? Per què han de perseguir-nos, ara?

—Vés a saber. Segurament algú ens va culpar d’algun mal seu, la gent s’ho va creure i això va fer explotar la tensió que ja hi deuria haver.

—Els humans són estranys…

—Sí, però això no els fa automàticament dolents. Ens hem estat ajudant mútuament durant molt de temps i, quan tot això s’acabi, tornarem a ajudar-nos.

—Vols dir? No crec que oblidin aquest conflicte.

—Miliel, els humans obliden molt ràpidament. D’aquí un parell o tres de segles ja no recordaran res de tot això, i els elfs ens convertirem en simples contes de fades.

—Tant de bo.

En Nowë no va respondre, i va continuar treballant en l’ocell de fusta.

—Porto unes nits somiant amb la Profecia —vaig dir. Mentre parlàvem havia recordat el que deia l’home del somni i n’havia entès el significat.

L’elf va arrufar les celles, preocupat. La profecia era antiga i, tot i que molts elfs ja no hi creien, nosaltres la continuàvem predicant.

—És molt confusa —vaig continuar—. Diu que la la meva vida està lligada a la llum, però que la llum és tota la vida i que està dins d’una pedra.

—De la Pedra —va corregir en Nowë—. La profecia parla de la Pedra que guardem, per això és tant important.

—I la llum?

—No sé a què es pot referir.

—També parlava d’un guardià de la pedra, que només una persona digna ho podria ser. Però el Guardià va morir en l'atac, no?

En Nowë es va quedar mirant fixament el foc. No vaig voler interrompre els seus pensaments i el vaig imitar, observant les formes sempre canviants del foc i escoltant el seu crepitar. Després d’una estona, en Nowë va mirar-me amb ulls seriosos i interrogatius. I jo vaig saber immediatament què em volia preguntar.

***

Els elfs de la tribu havien estat convocats en una clariana enmig del bosc d’avets a la posta del sol. La majoria anaven armats, amb espases o arcs, i la inquietud i la por pesaven sobre els seus cors. Al bell mig del cercle un tronc de fusta rodó servia d’altar, al centre del qual hi havia un gran diamant en forma d’ou sobre un suport de fusta blanca. Tots els elfs l’observaven amb reverència i xiuxiuejaven inquiets, preguntant-se per què havien estat convocats en aquell moment de tanta incertesa.

Es va fer el silenci i un passadís es va obrir entre els elfs per deixar-nos passar a en Nowë i a mi. En veure’ns junts, alguns elfs van lligar caps i l’astorament es va començar a dibuixar en les seves expressions.

Ens vam acostar a l’altar i ens vam col·locar encarats, un a cada banda de la Pedra. Amb una veu profunda i solemne, en Nowë va començar a parlar:

—El nostre germà Emaldil Calinion, el Guardià de la Pedra, va morir fa dotze dies. Tal com dicten els Poemes, he contemplat dotze albades i dotze fogueres. Després d’aquestes meditacions, he sabut qui serà la Guardiana de la Pedra a partir d’ara. Algú s’oposa al nomenament de Miliel Yoldiel com a nova Guardiana de la Pedra?

Ningú va respondre.

—Agenolla’t, doncs, davant de la Pedra per rebre el jurament, Miliel Yoldiel. Promets no separar-te mai de la Pedra? —va preguntar-me després que m’agenollés.

—Ho prometo.

—Promets guardar-la de tot mal fins que la Profecia es compleixi i més enllà o fins que la mort se t’emporti?

—Ho prometo.

—Promets ser fidel als Poemes i a la Profecia, i no renegar-ne mai?

—Ho prometo.

—Promets no aparellar-te ni tenir fills per poder-te dedicar exclusivament a la teva tasca de Guardiana?

—Ho prometo.

—Aixeca’t ara com a Miliel Caliniel, i que la Pedra et protegeixi. Recitem tots junts la Profecia com a recordatori de la nostra comesa.

Vaig aixecar-me, plena d’emoció, per recitar el poema amb la resta d’elfs. Era un poema antic, amb moltes paraules que ja no s’utilitzaven i una mètrica arcaica. Tot i així, el seu significat havia perdurat al llarg dels segles.

«I Ondo macca i Cálë.
I Cálë i cuilë ná.
Sí i Cálë cuilenya.

Á tira melehto sacala,
I Cálë pola nahta tyë;
tyë a nildë nya.

Rië valdawë pola harya i Ondo
Rië valdawë pola na i Tiriste Ondova
I valdawë nauva taurion.»

En acabar, en Nowë va fer-me un gest amb la mà jo vaig guardar-me la Pedra a una butxaca cosida al pit. Els elfs van començar a retirar-se cap al campament i en Nowë em va dir:

—Bé, gràcies per acceptar. Normalment se m’acudeixen més candidats, però aquesta vegada tu eres l’única que se’m presentava com a opció.

—Potser perquè el nostre nombre ha disminuït molt? —vaig preguntar. El nomenament m’havia sorprès molt; generalment els Guardians eren molt més grans que jo.

L’elf va negar amb el cap.

—Ets més important del que et penses i del que sembles, Miliel. No sé per què, però tinc la sensació que t’espera un gran futur i una vida ben llarga.

La sorpresa em va deixar muda. Les paraules d’en Nowë no s’havien de prendre a la lleugera, i aquell vespre tenia una posat especialment seriós. Abans de poder pensar en una resposta, una gran cridòria provinent del campament va arribar a la clariana on érem. En Nowë, tot i la seva edat, va posar-se a córrer cap a l’origen de l’enrenou i jo vaig seguir-lo.

En arribar al llindar del campament se’ns va tallar la respiració. Era el caos. La foguera havia estat apagada, però gairebé totes les tendes cremaven amb unes flames altes i violentes. Una columna de fum s’alçava més amunt que qualsevol muntanya, i l’olor de pell cremada era molt intensa.

Uns homes vestits de negre es passejaven per les restes del campament amb peu ferm, cridant i llançant rajos de llum verda que sortien disparats de la punta d’uns bastonets prims i punxeguts que portaven a la mà.

Els elfs els plantaven cara com podien, amb les seves espases i els seus arcs, però per cada home que queia morien deu elfs. En Nowë es va girar i mirant-me als ulls va dir-me:

—Corre, Miliel! Vés al mar i crida els elfs de l’aigua, és l’únic lloc on podràs salvar-te. La muntanya ha deixat de ser un lloc segur. Guarda la Pedra, i no deixis que la por s’apoderi del teu cor.

De sobte, un feix de llum verda va impactar contra l’esquena de l’elf, que va caure a terra, mort. Vaig deixar anar un crit, i l’home que havia matat en Nowë em va apuntar amb la vareta. Va cridar alguna cosa i un raig de llum va sortir disparat cap a mi, però a l’últim moment vaig poder-lo esquivar i vaig fugir corrent en direcció al bosc amb unes llàgrimes de desesperació caient-me per les galtes.

En entrar al bosc vaig decidir sortir del camí perquè els meus perseguidors ho tinguessin més difícil per atrapar-me. Les branques baixes dels arbres m’esgarrinxaven la cara i les mans, i cada vegada que xocava amb una branca una pila de neu em queia a sobre. Però jo continuava corrent, intentant no pensar-hi.

No em vaig girar per comprovar-ho, però sentia els crits dels homes que em perseguien, insultant-me. Llançant-me rajos verds i vermells que, per sort, impactaven contra els arbres del meu voltant.

De cop, una esfera de llum blanca va aparèixer per sobre del meu cap. Tots vam aturar-nos, sorpresos i enlluernats. Veloçment, la llum va baixar fins a l’altura dels meus ulls. Vaig notar com si aquella llum tingués consciència pròpia i m’estigués observant fixament, tant el meu cos com la meva ment. Però tant ràpid com havia baixat, va tornar a pujar i els homes van reemprendre la persecució.

Vaig decidir seguir la llum, que havia començat a volar cap a una direcció en concret. El bosc era cada vegada més dens, però això no m’aturava. Alguna cosa em deia que aquella llum podia ser la meva salvació.

El bosc es va acabar de cop, donant pas a una petita esplanada coberta de neu a l’altra banda de la qual hi havia un penya-segat. Vaig córrer fins al caire del precipici. Al fons hi discorria tranquil un rierol. La llum havia desaparegut, deixant-me a les fosques de nou.

Vaig escombrar els voltants amb la mirada, buscant una altre camí, però abans que pogués decidir-me els meus perseguidors van sortir del bosc. En adonar-se de la situació van posar-se a riure. Els tres homes van apuntar-me amb la vareta, a punt de pronunciar el malefici que em mataria. I vaig prendre una decisió.

Vaig saltar del penya-segat.

 



Pels que no heu llegit La Llum, la Miliel és un dels personatges principals d'aquella història. L'spin-off que presento té lloc just abans del començament de La Llum (de fet, el final se solapa amb el pròleg).

Escrivint això m'han vingut ganes de continuar d'escriure una tercera part de La Llum... ja veurem què en surt. Espero que us agradi!


Llegit 233 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)