Quidditch Talks and Quaffles - 3. TarÓntules alcavotes
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 29/05/2017 a les 19:14:52
┌ltima modificaciˇ 17/06/2017 a les 13:13:11
Tots els capÝtols de Quidditch Talks and Quaffles
impresora Versió per imprimir
< Anterior capÝtol ||


3. TarÓntules alcavotes

Taràntules alcavotes

 

       Segons el Tot Escombra, hi havia un partit de quidditch local previst per aquella tarda. Els Grius Braus jugaven contra Els Vesprals Tenebrosos. A la part inferior de la pàgina, hi havia una gran fotografia de grup que presentava els escuts de tots dos equips sobre el fons d'un gran camp de quidditch. El grifó ferotge de plomes daurades amb aspecte d'au rapinyaire gegant, les urpes esmolades i bec ganxut, i darrere de lleó, mirava perillosament aquella mena de cavall esquelètic de mirada ombrívola, ressonàncies reptilianes al rostre i ales apergaminades, que tenia un misteriós un halo fantasmal.

       En Lee sabia que l'Alícia jugava als Grius Braus, l'equip de la zona. No es podia perdre aquella oportunitat. Però un cop més, em tocava a mi estirar-lo perquè es decidís.

       Els anys a Hogwarts havien passat, i l'amenaça de l'ascens de l'Innominable era inqüestionable. No tenia massa oportunitats per anar a veure la seva amiga, i aquell partit era l'esdeveniment adequat. Jo no podia deixar que se'l perdés.

   —I ara què vols? —va demanar molest quan jo li assenyalava l'article de la revista que anunciava el partit local. El vaig escorcollar amb els meus ulls negres i brillants. La meva mirada poderosa no podia fallar de cap manera.

       En Lee tenia aquell paquet des de feia uns dies. Però amb la seva participació a l'Ordre del Fènix, a la Pottervigilància i tot plegat... no havia tingut gaire oportunitats per veure-la. Aquell era el dia per donar-l'hi.

       Es va ficar sota la dutxa pensant en el partit i en què li diria quan se la trobés...

***

       L'Alícia solcava el cel amb la seva Supernova, l'escombra més estable, ràpida i envejada que hi havia. Estava contenta perquè aquell matí havia rebut una carta de la seva amiga Katie. Li deia que ja havia sortit de l'Hospital de Sant Mungo i que ahir havia tornat a Hogwarts. Allò l'havia animada molt i aquella alegria li permetia sortir a jugar amb les energies renovades. Disposada a donar-ho tot al camp de joc.

       El Lee es va sorprendre a si mateix quan els ulls seguien l'encistelladora dels Grius encara que la bomba fos en mans d'algun altre jugador. Com els cabells li onejaven a la brisa i com els ulls se li aclucaven sota la llum irisada que es filtrava entre els núvols de primavera...

       Si hagués estat comentant el partit per magi-megafonia en aquell moment, com solia fer a Hogwarts, segurament totes les seves paraules i elogis haurien estat per a ella. Jo em passejava per la seva espatlla, dirigint cadascun dels meus ulls en direccions diferents... en Lee, la noia que volava, la bomba... No sabria dir si amb l'ànim fastiguejat o emocionat, perquè esperava amb impaciència que arribés la mitja part i es poguessin anar a trobar amb intimitat a la tenda de descans.

       En Lee va abaixar la vista un moment cap al paquet embolicat. Les mans li suaven. Es va sentir nerviós: A tot arreu del miniestadi, a la perifèria i entre les grades d'incògnit, hi havia aurors de l'Ordre del Fènix vigilant. Havien extremat les mesures de seguretat. Molts temien un atac dels Cavallers de la Mort, o la irrupció violenta de treballadors de la Conselleria (que, a efectes pràctics, ara eren el mateix). Però tot i així, se celebrava un partit de quidditch local, això indicava que la gent encara tenia motius per riure. O, almenys, motius per cercar un racó per esbargir-se. El públic devia estar format per valents seguidors dels quidditch i resistents a les forces de l'Innominable.

   —Spinnet aconsegueix esquivar les defenses dels Vesprals i... marca la bomba al cèrcol central!

   —Així! Molt bé, Alícia! Ja els teniu al sac!!! Endavant!

       Gairebé caic de la seva espatlla, amb aquell impuls de saltar de les grades. En Lee es va descobrir a si mateix cridant dret enmig de la gentada que el miraven dessota les ales dels barrets de bruixot amb sorpresa. Amb els colors al rostre, va tornar a seure a la grada de seguida. Li sortia fum del cap i encara li suaven més les mans.

       Des de dalt de l'escombra, l'Alícia havia reconegut aquella veu, que es projectava des de les grades. Càlida i juvenil, desbordant d'entusiasme...

       Aquell sentiment la va remetre a Hogwarts, quan jugava a l'equip de Gryffindor. En Lee Jordan; que sempre elogiava la seva amiga Angelina i a ella no li parava la mateixa atenció...

       Feia temps que en Lee havia deixat de mostrar tanta admiració per l'Angelina Jonhson.

***

       L'Alícia va entrar a la tenda panteixant, però amb un gran somriure. Era un petit envelat inflat amb màgia que tenia un aire càlid gràcies els colors taronges, daurats i bruns. No em va costar gaire escapar-me d'en Lee (que segur que no trigaria a irrompre a la tenda) i esmunyir-me a la tenda seguint-li els talons a ella. Es va eixugar la suor del front i va deixar la seva Supernova recolzada a la paret.

       Els seus companys d'equip elogiaven les seves jugades i ella hi corresponia amb somriures i amb compliments amables.

   —Molt bé, Alícia!

   —Bona passada!

       Es notava que es respirava un ambient molt agradable i esportiu dins Els Grius Braus.

   —Véns a fer el descans a la fresca? —li van proposar els companys d'equip—. Anirem a la font i ens estirarem a la gespa una estona.

   —D'acord, però aneu tirant —va contestar—. Jo em quedaré aquí una estona, que em ve de gust una llimonada amb un rajolí de xarop de saüc.

   —Molt bé! Ja saps on som!

       L'Alícia va preparar el flasconet rosat en forma de cor que tenia guardat a la bossa. El va destapar i va deixar-se apassionar pel perfum màgic de l'elixir. Els seus vapors s'elevaven en espirals. Va ensumar i tres aromes la van assaltar progressivament.

       La primera era una aroma suau de cuir suat. Que era una clara referència a la bomba, la pilota de quidditch que, com a encistelladora, reconeixia prou bé. La segona era especiada i delitosa; de canyella i gingebre, com les galetes de l'àvia. I, finalment, la tercera...

       La tercera era una brisaina de flors de taronger. El jardí de la infantesa. Una arbreda espessa s'alçava per sobre el seu cap dins un somni del passat. El parc que hi havia tres carrers més avall de casa seva on els pares la portaven a jugar amb altres nens...

       Els seus records van ser estroncats per l'entrada d'en Lee a la tenda, que va treure el cap, somrient.

   —Escolta... esteu jugant molt bé, eh! —va començar a dir en Lee, obligant-se a fer-li algun compliment que no sonés ridícul—. I... que bé que et queda la túnica de l'equip...!

       Mmm vaja, així no farem res de res... I li vaig queixalar el peu a en Lee.

   —Ai!

       En veure'm, l'Alícia va tapar-se la boca per fer una ganyota, que era a mig camí d'un somriure estrany i una expressió d'angúnia. Sé que sempre ha considerat que en Lee té un gust curiós per triar companyies. Però, mira, ella s'ho perd.

       L'Alícia bevia un vas allargat de llimonada fresqueta.

   —Tu també en vols una? —va temptar l'Alícia—. És molt refrescant.

       En Lee va assentir i ella va fer el gest d'anar novament cap a la barra.

   —A mi m'agrada posar-li un rajolí de xarop de sa...

   —Escolta... Tinc una cosa per tu...

       En Lee va lliurar-li el paquet embolicat amb paper xarolat i decorat amb una banda blava. Es va gratar el clatell amb rubor quan ella el va agafar.

       L'Alícia va deslligar el llaç i va desembolicar el paquet ben a poc a poc amb els ulls mig aclucats, tement el que en podria sortir de dins... Podria ser alguna broma explosiva de les seves...

       Però un cop obert, res no va petar...

   —Un llibre?

   —Sí! Que no ho saps? —va fer en Lee amb un gran somriure—. Avui és el dia internacional del llibre!

       L'Alícia va fer cara de sorpresa. En Lee li regalava un llibre!

       El va obrir. Es tractava d'un manual de defensa màgica.

   —Ja sé que et pots defensar tu sola... Però sempre és bo extremar les mesures, en temps com aquests...

       A la portada, hi havia un linx i una taràntula (això em va emocionar fins i tot a mi) fantasmagòrics, fets com de fum, que resplendien amb una lluïssor perlada. Els patronus dels autors resplendien sobre el fons flamant d'un fènix adult en ple vol.

   —És un manual de defensa?

   —Sí —va dir rascant-se el clatell amb el posat vergonyós—. De fet és una publicació especial única, editada furtivament d'amagat de la Conselleria. En Kingsley i jo hem recapitulat guies de seguretat, amb coneixements i experiències seves com a auror i les classes i exercicis que vam practicar a l'ED.

       L'Alícia li va agrair el regal. Que no ho veus? En Lee es preocupa per tu!

   —Ai, la llimonada!

       Va anar cap a la barra. D'esquena a ell, es va treure de la butxaca el flascó rosat en forma de cor de l'elixir, i dissimuladament va abocar-ne el contingut a la llimonada. A la superfície tornassolada, s'hi va formar una pel·lícula que resplendia com nacre lluent, i fumejava uns vapors embriagadors que s'arrissaven en l'aire. Aquella olor de cítric havia desaparegut, perquè les aromes irreals que l'elixir d'amor l'emmascaraven.

       L'Alícia li va entregar la copa i es va mirar en Lee ansiosament. Es fregava les puntes dels dits amb neguit, espantada i frisosa alhora perquè en Lee fes un glop d'elixir...

   —Mmm Aquesta llimonada... quina bona olor que fa!! —va exclamar en Lee amb un gran somriure jovial, quan el beuratge li va passar per sota el nas—. Però, espera, això no és llimona, és... Sembla...

       Ella es va posar nerviosa.

   —Però si és pólvora! —va dir en Lee sorprès, apreciant aquella flairança de pólvora que ell trobava deliciosa—. Pólvora dels petards del Dr. Bocamoll! Inconfusible! No, espera... —va seguir ensumant— també fa olor de mar... De brisa salada... de les fredes costes angleses...

   —i de...

       A en Lee el va inundar una brisa de tarongers que el va transportar a la infantesa...

   —De... flor de taronger...

       A l'Alícia se li va posar la pell de gallina de l'emoció.

   —És com el jardí de tarongers... on solíem jugar quan érem petits...Te'n recordes?

       L'Alícia va tenir un sobresalt al cor.

       La tercera nota de l'acord de la fragància de l'elixir d'amor, la nota de fons, el que més li agradava a en Lee, era el record d'aquell jardí de tarongers en el qual tota la seva alegria d'infants es remuntava...

   —Que te'n recordes? —va repetir en Lee, amb els ulls clucs, gaudint d'aquella nota de fragància que l'envaïa.

       A l'Alícia li va sobrevenir una nostàlgia dolça. També era la seva tercera nota. Es va veure a si mateixa corrent en un jardí de tarongers. En Lee era amb ella; amb la carona de nen trapella i els dits plens de terra. Li agradava encantar figures de fang i després fer-les petar. Des de petit ja li agradava fer detonar coses... L'Alícia tenia una escombra de joguina, a cavall de la qual, flotava amunt i avall pel parc amb un somriure d'orella a orella. Des de petit, a en Lee ja li agradava mirar-la i animar-la quan volava... Tot dos havien experimentat els seus primers brots de màgia junts. Ara es miraven amb la mateixa estima que aleshores, però havien crescut i els seus esguards tenien flamants matisos que s'adquireixen amb la maduresa... i, quan ara es miraven, els apareixia als ulls marrons un encanteri nou.

       En Lee també recordava aquella època.

       I ara què té, aquesta?

       Quan jo estava a punt de fer pessigolles a en Lee per fer saltar pels aires l'elixir i evitar que se'l prengués, l'Alícia va fer veure que tenia una petita rampa i va donar un cop a en Lee al braç, i la ''llimonada'' embriagadora va caure a terra.

   —Ho sento!

   —No passa res —va dir en Lee.

       Ell va treure la vareta per arreglar el desastre.

   —És igual, deixa-ho —es va afanyar a dir l'Alícia—. Beu de la meva.

   —No cal —va declinar ell, educadament—, que ets tu qui està cansada...

   —Insisteixo —va dir baixet i amb dolcesa, oferint-li el seu vas de llimonada amb un gest tímid. Tenia tot el rostre encès.

       En Lee va fer un glop de la llimonada fresqueta que es bevia l'Alícia i se la va mirar amb emoció per sobre el cantell del vas.

       L'Alícia va saber que ell es prendria qualsevol cosa que li donés. Va saber que en Lee confiava en ella cegament. I pensar que ella havia estat a punt de fer-li prendre un elixir d'amor... Se sentia avergonyida.

       Què li agafava, ara?

       La tristesa i el plor van assaltar l'Alícia, que se li van negar lleument els ulls.

   —Què tens? —va demanar sorprès.

       L'Alícia va sacsejar el cap i no va deixar que les llàgrimes s'apoderessin d'ella. Es va girar d'esquena. Se sentia contenta, de fet, d'haver trencat la copa. D'haver-se'n fet enrere...

   —Has dit que avui és el dia del llibre, oi? —va dir l'Alícia, mentre es tombava i amb un cop de vareta va conjurar una tija amb una flor encesa—. Doncs també l'és de la rosa.

   —Ah sí?

   —Bé, en algunes parts del món.

       I ella li va lliurar la rosa. En Lee va fer una cara de desconcert, però la va agafar amb molt de compte. Just en tocar-la amb la punta dels dits, la rosa es va inflar i va fer una mena d'esternut.

       I la corol·la va fet un pet, i els pètals van anat a parar a la cara d'en Lee i alguns van quedar enredats a les seves rastes.

       Hi va haver un segon de silenci delicat que de seguida va trencar:

   —Una rosa que esternuda! —va exclamar en Lee i va esclafir a riure. De què reia, ara, aquest?

   —Mmm... —va fer l'Alícia, que feia cara de no haver pretès aquell incident estrafolari—. Deu tenir al·lèrgia al pol·len, pobra...

   —Una broma! —va riure entusiasmat—. M'acabes de fer una broma!

       En Lee va riure i l'Alícia va riure amb ell.

       Aleshores van parar de sobte i van abaixar el cap en silenci, sorpresos. Del calze buit de la rosa, en va néixer una petita poncella roja, que va girar com un molinet i els pètals joves van anar obrint-se en una espiral. La rosa havia tornat a florir. Es van mirar l'un a l'altre, es van somriure amb la mirada, i van ser conscients que els ulls de tots dos havien canviat. Ara s'observaven amb una sensació de vertigen barrejada amb un assossec de somni.

       En Lee sostenia la poncella amb molta cura amb una mà i l'Alícia abraçava el llibre. Cada una de les seves mans lliures se cercava l'una a l'altra. Vivien uns temps incerts. Ara celebraven un partit de quidditch, però l'endemà podrien tenir una pèrdua per lamentar. Hi havia un perill imminent que es passejava per carrers. L'amenaça de L'Innominable, que es respirava en cada espai. La gent tenia por i l'enemic avançava...

       Malgrat tot, en aquell moment, tots dos van saber que es tindrien l'un a l'altre.

***

A mi no em mireu! Si gairebé no he fet res! Només necessitaven una empenteta! I en Lee sempre anava darrere de la persona equivocada...

       Les taràntules no hi entenem, en relacions humanes. Però tants anys amb en Lee... aprens de bromes explosives, a animar partits de quidditch, a sabotejar elixir i, fins i tot, a fer terceries...

...Però no calen pas alcavotes quan hi ha amor de debò. Un dia o altre acaba triomfant l'amor veritable. I entre l'encistelladora i el locutor us puc assegurar que, en els matisos dels seus esguards que es troben, hi ha més d'un vigorós i tenaç encanteri.

----------------------------------------- --------------

 

Apa! Espero que us hagi agradat i que comenteu molt!

Antares

 


Llegit 228 vegades


< Anterior capÝtol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't Ús gratu´t ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1172 comentaris02/06/2017 a les 23:27:27
#27127Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ohhh! És un final ben cuqui! *.* çEs clar, lamascota és la tarantula del Lee! El dibuix ens explica la història! Això fa que em pregunti... el dibuix l'has fet tu? O és un dibuix que vas trobari que et va inspirar a fer la història? Sigui com sigui és ben encertat!

M'alegro que al final l'Alicia no li hagi deixat beure la poció! Menys mal! Però m'ha encantat les olors que hasposat, totes relacionades amb records i coses que els agraden.Jo sempre he pensat que a mi la poció de l'amor em faria olor de llenya cremant-se, de vainilla i de patchoulí, però només perquè són olors que m'agraden, no perquè em portin records de res... O potser sí? No ho sé... si hagués de pensar en records feliços no me'n vindria cap a la ment... no perquè la meva vida sigui trista, sinó perquè simplement no em venen quan els forço... I molt menys els relacionaria amb una olor!

Hmmm... pregunta: La Potterwatch ja existia abans que l'innominable es fes amb el poder? És el que dones a entendre, oi? Perquè si la Katie és a sant mungo entenc que estem parlant del sisè curs a Hogwarts del Harry, áixí que de moment la conselleria no és a man del Voldemort, encara... Però jo tenia entès que la Potterwatch no va començar a emetre secretament fins que en Voldy ja ho havia engegat tot a prendre pel cul, no? Bé, ara no ho sé...

Uooo, no, però mésabaix dius... "Havien extremat les mesures de seguretat. Molts temien un atac dels Cavallers de la Mort, o la irrupció violenta de treballadors de la Conselleria (que, a efectes pràctics, ara eren el mateix)." Aleshores és quan Voldemort ja tenia el poder de la Conselleria i aleshores la Katie ha patit un altre atac i ha hagut de tornar a sant mungo un altre cop? És això últim, suposo, oi que sí?

Bé, he de dir que quest ha estat el capítolmésemotiu iel que m'ha agradat més.És molt guai: des dels dos equips, els grius i els vesprials, el partit, la tenda, la llimonada, i especialment tot el tros del final m'ha semblat tot molt, molt bonic!

I com a comentari general, que sàpigues per ser d'una temàtica a la qual no estàs acostumat,t'ha sortit molt molt bé! Potser no és la meva història preferida de les que has escrit (definitivament res no guanya la història de l'Altaïr, però també recordo molt boniques "la sala d'objectes perduts" i la de la Doris Crockford, que ara no recordo com es titulava...) però trobo que en pots estar ben satisfet! Li has sabut donar el toc acaramel·lat de les històries romàntiques, però conserva el teu estil elegant i descriptiu. També trobo molt bé que t'hagis arriscat amb aquest personatge narrador; és molt original i artístic! :)

Felicitats!

 




AvatarAntares_Black 319 comentaris05/06/2017 a les 20:33:41
#27129Tinc 8 fanfictions i un total de 33 capítols

Agatha Black:

 

M'alegro que t'hagi agradat el final! Volia que fos cuqui! ^^

Sí! El narrador és la taràntula d'en Lee! Em sembla que no ens en donen cap nom, en els llibres, oi que no?

La imatge! M'agrada fer portades per les fanfictions sempre que puc. Normalment no les dibuixo jo (la de les Tres Bessones a les Rondalles de BB, per exemple, sí! Encara no l'he penjada perquè vaig tenir problemes, però la vaig fer a mà!), sinó que faig una combinació de coses i en modifico unes altres. Per això és representativa de la història. En aquest cas, vaig agafar un Lee i una Alícia (no estic segur que representi l'Alícia; potser és l'Angelina... però ja fa el fet), els vaig modificar, i els vaig afegir i treure coses. La imatge original d'en Lee és aquesta: https: //s-media-cache-ak0.pinimg.com/originals/82/ed/cd/82edcda173d8b8c8485dd3816 68cbc9c.jpg Li vaig esborrar les ulleres (no m'he imaginat mai en Lee amb ulleres, així que fora! xD) El vaig invertir perquè quedés de cara a l'Alícia (cosa que demanava canviar-li l'escut de banda) i li vaig canviar la vareta que empunyava per la rosa (a la qual vaig haver de posar filtres de color perquè l'original era blava). L'aranya la vaig afegir a l'espatlla; retallada, tombada i escalada. Originalment era el dibuix model d'un tatuatge hahahaha A l'Alícia (https://s-media-cache-ak0.pinimg.c om/736x/ae/a3/07/aea3078dc93c99099a426473ef038e1a.jpg) li vaig retocar l'expressió (la boca i l'ull, perquè se la veiés enamorada), li vaig modificar la roba i li vaig afegir el llibre (que també era d'una altra imatge i li vaig pintar la coberta diferent). Ella se suposa que recolzava el braç en una taula, i aquí sembla que voli... xD Finalment vaig omplir el fons d'aquest rosat suau, vaig afegir aquests pètals que cauen i li vaig posar les lletres. That's it! ;)

Us he fet patir per si li faria beure o no! Ja ho sé! Hehe Però la taràntula d'en Lee tenia tota la raó del món: «Però no calen pas alcavotes [ni elixirs!] quan hi ha amor de debò». Ja acaba sortint en algun moment!

Sí, triar les olors va ser de les coses més complicades. Perquè havia de pensar què els podia agradar molt molt. En un primer esborrany de la història, havia pensat que tots dos reconeixerien la tercera olor en l'altre. Tenia apuntat: «(Quan l'Alícia ensuma l'elixir, li fa olor d'alguna cosa que més tard es relacionarà amb en Lee. I quan L'Alícia està parlant amb en Lee, ell comenta que fa olor d'alguna cosa i que fa molt bona olor (una olor que anteriorment hem vist que té a veure amb l'Alícia)». Aquesta primera idea deia que l'olor de fons de l'elixir per l'Alícia era «una fragància de xampú de lavanda que no podia situar però li feia sentir un espai propi i íntim de desassossec i protecció» (que més endavant veuríem que es tractava del xampú que en Lee fa servir per cuidar-se les rastes!). Però me'n vaig desdir! Perquè em va semblar excessiu. Sempre amb els cabells... Com el que els passa a en Harry i a la Hermione. Se'm va acudir que seria molt millor que tots dos tinguessin la tercera olor comuna, que es relacionés amb un record que compartissin de tots dos junts. Aquest jardí de tarongers del parc on jugaven quan eren petits ^^

«Jo sempre he pensat que a mi la poció de l'amor em faria olor de llenya cremant-se, de vainilla i de patchoulí» També vaig llegir que ho havies comentat en el confessionari! Trobo que és una combinació deliciosa. Jo no ho tinc clar... Hi ha tota una sèrie d'olors candidates, però encara no m'he decidit per tres. A mi també em costa pensar en fets concrets de la meva vida, però pensar en olors sí que em resulta molt natural. L'olfacte és un sentit que faig servir molt. M'agrada molt, és un plaer (ei, també pot ser desagradable...) i crec que et pot salvar la vida en més d'una ocasió. A banda que és relativament fàcil que les olors dels meus records es barregin amb la meva sinestèsia... i no tinc clar si això potencia o dificulta el procés xD

Aquí em demanes per la Potterwatch. Mmm... Això ha estat un error meu. No ben bé la PotterTAL (ja no sé si posar Potterwatch o Pottervigilància), sinó el comentari que he fet de la Katie. En principi, entre el segon i el tercer capítol ha passat temps. Tots aquells projectes que tenien tots dos (allò que en Lee no volia que s'escampés i les proves de l'Alícia per entrar als Grius Braus), els quals comenten quan es troben a BBB, han anat avançant. En Lee participa a la Potterwatch (sí, la guerra tira endavant) i l'Alícia ja juga amb els Grius. Però aleshores em vaig adonar del tema penjat de la Katie i vaig voler arrodonir el tros del capítol anterior que comentava l'angoixa i la preocupació de l'Alícia per la seva amiga. La Katie Bell s'està a Sant Mungo des del 12 d'octubre fins el dia 22 d'abril i, per indicar que el tercer capítol passa en un 23 d'abril, dic que la Katie ha tornar ahir mateix a Hogwarts. Com que sabem que torna el 22, era una manera de deixar clar (pels observadors) que era dia 23. La PotterTAL hauria de ser un any més tard, oi? Sí, va ser una error meu. Vaig voler arrodonir unes coses i vaig acabar embolicant-ne unes altres...

 

Oh!!! I moltes mercès per comentari general tan genial!! ^^

Vaig mirar unes quantes criatures màgiques abans de decidir-me pels noms dels equips de quidditch. Volia que fossin locals (perquè amb aquest panorama no sé si és gaire sensat organitzar partits gaire oficials i vistosos) i me'ls havia d'inventar. Amb la taràntula narradora, les trampes habituals on podia caure era a dir coses massa reveladores i que de seguida us adonéssiu de qui es tractava. Hi havia molts moments que tenia ganes de parlar de potes, de vuit ulls... i s'hauria descobert el pastís. Has notat que quan el narrador parla de l'elixir d'amor diu que fa olor de mosca? ;)

A mi també em van agradar molt d'escriure, La Sala d'ojectes perduts i La Nit del gran alliberament (es diu així la de la Dirus Corckford; m'encanta la Doris!). Els tinc afecte molt especial, als personatges d'aquestes minifics! Ai, l'Altaïr! Tinc tantes ganes de seguir...!

Antares




AvatarCass Ross 264 comentaris08/06/2017 a les 13:09:42
#27132Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Aquest últim capítol m'ha agradat molt: per Merlí, quin final més bonic! M'alegro molt que al final no hagi tirat endavant tot el tema de l'elixir de l'amor, sort! Tot el tema de les olors m'ha agradat molt i, tenint en compte el que s'ha comentat als comentaris, m'agrada molt més l'opció que tots dos comparteixin una olor conjunta que els recordi la infància.

M'agrada molt el títol del capítol (podem veure que és una taràntula!) i, per cert, també m'agrada molt el títol del capítol: és el nom que rep la ship Alicia/Lee, oi? La portada també és molt bonica i Déu ni do com te l'has currada ^^

Potser no és la millor de les teves fanfictions (perquè la de l'Altaïr mola molt; i aquesta, com ja t'ha comentat la Gee, té alguns errors respecte el canon), però ha sigut agradable de llegir, especialment per aquest final tant bonic. Tot i així, està molt bé que hagis tocat temes i estils que no són els que normalement toques, tot potant-ho una mica cap al teu terreny.

Felicitats,

Cass




AvatarAntares_Black 319 comentaris17/06/2017 a les 00:58:49
#27134Tinc 8 fanfictions i un total de 33 capítols

Cass Ross:

Ai! M'alegro que t'hagi agradat! El final em va agradar molt d'escriure. Volia que quedés mono!! ^^

«m'agrada molt més l'opció que tots dos comparteixin una olor conjunta que els recordi la infància.» A mi també em va convèncer molt més així.

Sí! El títol de la fanfiction és aquest perquè és el nom que rep el ship Alícia/Lee (ara que escrius «la ship» en femení, trobo que és molt més coherent que no pas ''el ship''). Em pensava que la Gee també ho diria! Tu has estat més ràpid! ;) Jo no acostumo a posar títols en anglès. Si aquest l'he posat així, és perquè tenia un motiu :)

Em va agradar, fer el muntatge de la portada. Com us dic, m'agrada que les fics en tinguin i gaudeixo dissenyant-les. Vaig quedar satisfet de la mirada de l'Alícia :D

Ostres l'Altaïr... El Retorn dels Black va ser la meva primera fanfiction (la primera que vaig penjar va ser El Senyor dels Horricreus, però el Retorn era una idea més antiga) i té molta tela... Li tinc molt d'afecte. Tinc moltes ganes que la pugueu seguir llegint. És cert que el tema d'aquesta minific és diferent del que acostumo a fer, però a mi també m'ha agradat de muntar-la^^

Antares




AvatarUnapersona 175 comentaris17/06/2017 a les 20:03:02
#27137Tinc 5 fanfictions i un total de 38 capítols

Quin final més tendre! Tan quan sembla que el Lee es beurà l'elixir i senten (els dos) l'olor de taronga (per cert, m'ha fet gràcia això de la llimonada amb olor de pòlvora), com quan l'Alícia tira l'elixir al terra, com quan es fan els regals. Els últims paràgrafs de la taràntula està molt ben trobat. Trenca l'ambient romàntic mantingut fins aquell moment, però tot i així està molt bé com a cloenda.

Dius que no és la teva temàtica preferida, però l'has clavat! M'ho he passat molt bé llegint-la tot i que tampoc és la meva temàtica preferida. O sigui que moltes felicitats!

 

P.S: encara espero els capítols de l'Altaïr! :)




AvatarAntares_Black 319 comentaris28/06/2017 a les 22:13:34
#27138Tinc 8 fanfictions i un total de 33 capítols

Unapersona:

Em va agradar molt, d'escriure aquest final. Cercava un desenllaç tendre que fes per en Lee i l'Alícia. I, per que dius, ho he aconseguit! ^^

Havia de barrejar l'elixir i els regals de Sant Jordi (que, si t'hi fixes, ho fan ''al revés''. Ja sabeu que a mi m'agraden les tradicions, però també sóc molt crític). I ha funcionat!

«per cert, m'ha fet gràcia això de la llimonada amb olor de pòlvora» La veritat és que no m'havia adonat des tot d'aquesta raresa de combinació fins que ho has verbalitzat així.

Els últims paràgrafs de la taràntula són com una coda; perquè la taràntula-narrador es doni a conèixer.

«Dius que no és la teva temàtica preferida». Bé, no és que no sia la meva ''preferida''... De fet, m'agraden, les històries romàntiques. Però (i sobretot segons l'època que estic vivint) em costen més (o, més aviat, em costa més introduir-les, potser perquè dono més importància a d'altres elements).

Mercès per comentar!!

«P.S: encara espero els capítols de l'Altaïr! :)» I jo!!!

Antares