Quidditch Talks and Quaffles - 1. Quidditch Talks and Quaffles
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 24/04/2017 a les 02:57:10
Última modificació 17/06/2017 a les 12:32:38
Tots els capítols de Quidditch Talks and Quaffles
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


1. Quidditch Talks and Quaffles

NOTA DE L'AUTOR:

      Aquesta fic es va escriure en motiu d'un repte de fanfictions... fallit.

   No, no va tenir èxit i sembla que es va oblidar ràpidament. I em va saber greu, perquè em vaig prendre aquesta redacció amb molt bon humor, encara que fos un tema que no estic acostumat a tractar (o almenys no a centrar-m'hi).

   El dia del lliurament (23 d'abril 2017), ningú no va penjar res. I vaig decidir que jo tampoc no la penjaria. Ho sento; estava molt desanimat...

   Al cap d'un mes, la vaig recuperar per tornar-me-la a mirar. L'he arrodonit una micona i aquest n'és el resultat.

   El concurs demanava un relat de tres capítols amb l'amor com a tema principal (qualsevol forma d'amor), relacionat amb una parella a l'atzar, dos personatges cànon que ens adjudicaria l'amfitrió i que farien de protagonistes. A mi em van tocar en Lee Jordan i l'Alícia Spinnet (d'aquí el títol).

 

      Espero que us agradi!

Antares

 

----

Quidditch Talks and Q uaffles

 

       Sempre era igual, pensava l'Alícia.

       La noia sobrevolava el camp de quidditch sobre la seva escombra, amb els ulls pendents de la bomba i dels seus companys d'equip, mentre la veu d'ell ressonava per tot l'estadi...

   —És Gryffindor qui té la pilota. L’Angelina Johnson ha interceptat la bomba i la porta sota el braç. Tota una encistelladora, aquesta noia! I molt atractiva, per cert!

   —Jordan!

   —Ho sento, professora.

       Jo em mirava en Lee mentre comentava el partit. El meu amic, el de les rastes, sempre lloant l'altra noia, l'Angelina, quan és evident que s'equivoca. És clar que jo no hi entenc gaire de relacions interpersonals... Però sí que en sé d'aparellar; d'això sí...

   —És a tot arreu!, com es mou! —cridava en Lee—. És davant les perxes... Som-hi, Angelina!

       No t'agrada com en Lee animava i lloava l'Angelina Johnson? Doncs tu, Alícia, bé que vas somriure en saber que jugaríeu contra Hufflepuff, amb en Cedric Diggory com a cercador. Ui, sí, jo recordo bé aquells copets de colze amb les teves companyes d'equip... jo, que m'esmunyo per tot arreu, ho vaig veure... És clar que l'Alícia no podia canviar el locutor pel cercador admirat...

   —L'Angelina fa una passada en profunditat a l’Alícia Spinnet.

       L’Alícia entomava la bomba desanimada perquè els comentaris d’en Lee sempre eren per l’Angelina i no per ella...

   —L’Alícia, quina troballa del Marc Roure!

       ...Excepte per senzilles i entusiastes afirmacions com aquelles, que li pujaven molt l’ànim. Que feien que anés volant directa a les perxes, a tanta velocitat que el camp es convertia en una taca verda, i marcava la bomba als cèrcols.

   —Ajup-te, Angelina, que et ve una bala!

       En Montague es va tirar a sobre de l’Angelina Johnson, i va dir que no l’havia vista, i per poc la va fer caure de l’escombra. Així que en Fred Weasley es va venjar clavant-li un cop de bat al clatell i de l’impuls de tira-se endavant va topar amb el nas contra el mànec de l’escombra i li va començar a sagnar.

   —...espero que li hagi trencat el nas... És broma, professora.

       L’Alícia va sortir volant com una fletxa a llançar el penal de falta.

   —Vinga, Alícia! —va rugir en Lee enmig del silenci sepulcral que regnava a l'estadi—. Sí! Ha batut el porter! Sabia que ho aconseguiries, Alícia, ets la millor!

       Com la reconfortaven aquests comentaris...

   —Sempre t'alaba molt durant els partits, Angelina... —li va dir un dia a la seva amiga. No li tenia cap ressentiment i sabia que li podia parlar amb confiança.

   —Fa broma, Alícia—li contestava—. No t'hi capfiquis.

       En Lee no sabia què es deia, això era ben veritat. Amb franquesa, jo sempre he opinat així... Tot i això, sí que era cert que solia fer moltes bromes, durant les locucions. I això feia riure molt l’Alícia. La professora McGonagall sempre li estava cridant l’atenció pels seus comentaris enginyosos i gens imparcials.

       Quan en Bole i en Derrik, els batedors bestiotes dels verds, xocaven de ple l'un contra l'altre (que acostuma a passar quan tens el cap buit), en Lee reia amb molt de gust pel megàfon màgic i encomanava les rialles a tota l’afició escarlata i daurada.

       En Lee no podia controlar-se quan Gryffindor donava una pallissa a l’equip contrari:

   —Us foteu, desgraciats!

   —Jordan, si no pot retransmetre imparcialment...!

   —Però si és cert, professora McGonagall!

       La propaganda inconscient també acompanyava els comentaris d’en Lee en diverses ocasions. Sempre amb aquell entusiasme jovial.

   —El partit ha començat, i l'atenció se centra en la Raigdefoc que duu en Harry Potter per l'equip de Gryffindor. Segons el Tot Escombra, la Raigdefoc serà l'escombra oficial del Campionat del Món de quidditch que se celebra aquest any...

   —Jordan —l’interrompia la professora McGonagall—, li faria res dir-nos què passa al terreny de joc?

   —Ho sento, professora, només donava una mica d'informació suplementària. Per cert, que la Raigdefoc porta incorporat un sistema de fre automàtic i...

   —Jordan!

       Però les advertències de la professora McGonagall no aturaven l’engrescament d’en Lee quan locutava els partits a través del magi-megàfon, que amplificava la seva veu a tot l'estadi. També es comparava amb les escombres dels jugadors dels altres equips:

   —Mireu com es tomba... La Cometa de la Xang, la cercadora de Ravenclaw, no té res a pelar. L'estabilitat de la Raigdefoc queda palesa en aquests llargs...

   —Jordan! Que el paguen per fer propaganda de la Raigdefoc? Segueixi amb la locució!

       No li feia res posar encara més «salsa» als seus comentaris de megafonia. I en Lee també cantava les faltes amb fervor i un toc d'ironia.

   —I bé, després d’aquesta falta tan escandalosa i fastigosa...

   —Jordan! —rondinava la professora McGonagall.

   —Vull dir que, després d’aquesta falta tan òbvia i repulsiva...

   —Jordan, li ho adverteixo!

   —Molt bé, d’acord. El Flint gairebé mata el cercador de Gryffindor, que és la cosa més normal del món, n’estic convençut; així doncs, hi ha penal a favor de Gryffindor. El llança l’Spinnet, marca sense problemes, i continua el joc. Pilota per a Gryffindor.

       La ironia i les bromes eren el fort i la subsistència d’en Lee i dels seus amics, els bessons Weasley. Sempre es podia trobar en Lee, amb els seus amics Fred i George, a El Saltió i l’Ensurt: Objectes de Broma Màgics, on trobaven els millors productes per continuar amb el seu esperit juganer i amb la seva inventiva. Perfeccionaven els coets i petards, i també s’inventaven bromes per molestar el d’Slytherin. El seu esport preferit, a banda del quidditch. Quan la Katie, l'Angelina i l'Alícia (i jo, per què no dir-ho?) prenien el poc sol que treia el nas tímidament entre els núvols del paisatge escocès, els bessons Weasley i en Lee feien pessigolles al calamar gegant mentre descansava a la vora del Llac Negre. Quins temeraris estan fets...

       La nostra recerca de passadissos secrets (perquè —què us penseu?— que jo no hi participava? I tant que sí!) permetia a en Lee fes bromes agradables a l'Alícia. De vegades se les prenia bé, i d'altres l'espantaven de veritat o li semblaven grolleres. Però llavors el seu rostre emmurriat agafava una inevitable expressió indulgent i aviat es posaven a riure tots dos.

       Que bé que s’ho passaven sempre. Les ànimes de les festes. Pel Torneig dels Tres Bruixots, que feien sisè, van animar el nostre paladí amb tot el que van poder. En Lee havia aconseguit un estendard escarlata de Gryffindor de vés a saber on i, com si fos una capa, la va lligar a en Harry Potter, amb el nus tan fort que aquest no se la va poder treure.

       Omplíem la sala comuna de dolços, batuts de bescuit i gerres de suc de carabassa, pispàvem menjar de la cuina i preparaven Coets del Dr Bocamoll. Les piules xiulaven i les estrelletes enceses i espurnes que flotaven per tot arreu decoraven i animaven l’ambient. En George, en Fred i en Lee feien jocs malabars amb amb les ampolles de batut de bescuit que havien portat de les cuines i distreien la comitiva. L’Alícia s’havia d’acostumar a l’olor de pólvora si volia ser a prop d’en Lee, perquè la broma i la pirotècnia formaven part de les seves passions.

       Sí, sempre al centre d'atenció. Què passa? Ho gaudíem, ens agradava. Érem els grans protagonistes dels grans esdeveniments. Però hi havia moments que necessitaven també silenci, tranquil·litat i concentració. Les idees pels projectes futurs havien d’estar ben maquinades.

       En Lee i els bessons Weasley comentaven els mètodes màgics per envellir durant una estona per poder participar al Torneig. Això no feia gaire gràcia a l'Alícia, però jo ho trobava d'allò més divertit. Tenien pensat repartir-se el premi dels mil galeons del Torneig si un dels tres guanyava. Amb això va venir la bogeria de la Poció d’Envellir... Mare meva, el vell Dumbledore, quin tip de riure que es va fer. I què voleu que us digui?; jo també!

       En Lee i jo vam acompanyar en Fred i en George de pet a la infermeria, rient per sota el nas. Allò va ser un autèntic festival: els bessons, que havien perdut el color pèl-roig i els havien crescut unes senyores barbes, no eren els únics que havien volgut guanyar el temps i fer-se vells abans d’hora... He de dir, però, que van arrodonir molt bé el Halloween d’aquell any.

       Sort que en Lee no en va prendre, de poció, perquè no sé si l’Alícia s’hauria pogut agafar aquella broma amb gaire sentit de l’humor...

       A quart, el famós Harry Potter va fer una entrada triomfal amb el seu amic de l’ànima d’alt d’un cotxe volador. Tothom ho va trobar genial. Tothom els felicitava i els donava copets aprovadors a l’esquena.

   —Una obra mestra!

   —Colossal! —havia exclamat en Lee—. Al·lucinant! Quina entrada! La gent en parlarà durant anys!

       En George i en Fred Weasley semblaven molestos, però tenien un rictus murri als llavis:

   —Ei, ens ho podríeu haver dit, no?

       L’Alícia no sabia si afegir-se a les felicitacions o senzillament agrair que no hagués estat en Lee qui anava en aquell cotxe si havia xocat contra el salze sacsejador, que tenia molta fama de perillós.

   —Així tu també penses que han fet bé?

   —I tant! —va contestar en Lee entusiasmat—. Com havien de venir, si no?

   —Doncs amb el tren —va respondre ella baixet.

   —En Ron, el germà dels bessons, diu han fet tard a l’estació aquest matí i que la barrera de l’andana nou i tres quarts se’ls ha tancat. Són genials!

       Ell ho trobava tan fantàstic... i ella no es podia resistir a aquell somrís franc. La preocupació va desaparèixer del rostre de l’Alícia i li va somriure indulgentment, i aviat se li van encomanar les rialles alegres. En Lee era tan divertit...

       L’Alícia també era valenta. No temia els temporals. Quan hi havia partit de quidditch, ja podia fer un diluvi, que ella pujaria a l’escombra voladora i esquinçaria el vent tempestuós. Mirava de calmar els seus companys d’equip amb el seu habitual to tranquil·litzador. Especialment en Marc Roure, el capità, que es posava nerviós a la mínima, sobretot amb els partits contra Slytherin. Tots hi posaven una energia competidora excepcional en aquests casos. Encara que plogués a bots i a barrals. El vent ferotge arrencava violentament els paraigües de les mans de l’afició, que cridava i xiulava a les grades.

       L’Alícia també tenia caràcter, és clar. Si calia etzibar quatre crits indignats, ho feia amb sentiment. En Lee també era així i no se n’estava pas, de descarregar-se a través de magi-magàfon de comentarista, quan els partits esdevenien bruts. Els jugadors d’Slytherin no tenien manies a l’hora de recórrer qualsevol mètode per apoderar-se de la bomba.

       Però el que no pensava pas consentir en Lee era que en Bole colpegés l’Alícia amb el bat.

   —Ai! Perdó —deia, fingint una veueta de babau—. Em pensava que era una bala.

       En George li va clavar un cop de colze a l’estómac. En Lee també n'hi hauria clavat un:

   —Tramposos de merda! Fastigosos fills de...

       Aquell cop, la professora McGonagall no li va dir res. Estava tan furiosa com ell i li havia caigut el barret quan s’havia posat a cridar.

       A la tenda dels jugadors, en Lee va tenir l’oportunitat d’anar a veure la víctima de la falta:

   —Alícia! Com estàs? Quin cop que t’ha endinyat! Com et trobes? Hauries d’anar a la infermeria!

   —Estic bé —va contestar l’Alícia, que s’estava posant gel al darrere del cap, amb un somriure feble—, gràcies.

       Ja em vaig encarregar de molestar les seves amigues, la Katie i l’Angelina, perquè escampessin la boira i els deixessin intimitat.

       Què, jo? Marxar també? I perdre-m’ho? I ara, si era com si no hi fos, no em feien cas...

       En Lee aprenia a manifestar el seu afecte, i les situacions límit l’ajudaven a desfogar-se. Durant el quart curs a Hogwarts, van succeir aquells sinistres per tota l’escola. Els recordo prou bé. Em costava molt entrar en estat de repòs en aquella època, i tenia un tremolor de por que no em treia de sobre. Temia trobar-me amb el monstre llegendari pels passadissos. Així que aquell any, vaig anar a tot arreu enganxat a en Lee i em mantenia amagat en tot moment...

       Tothom estava preocupat pels atacs. Alumnes de Gryffindor, de Hufflepuff i de Ravenclaw havien aparegut petrificats. En Lee estava més que amoïnat i empipat.

   —No s’han adonat, els professors, que els d'Slytherin estan fora de perill? —deia tot enfurismat—. No és prou obvi que tot això que està passant ve d’Slytherin? L’hereu d'Slytherin, el monstre d’Slytherin...

       Els altres aplaudien, tot mostrant que no hi podien estar més d’acord.

   —Per què no foten fora tots els d’Slytherin i acabem amb la història?

       En Lee no s’adonava, però, que això venia de molt més amunt... Una cosa molt tenebrosa i antiga, però jo no en parlaré. Si més no, va ser una època en la qual en Lee i l’Alícia passaven temps plegats, preocupant-se l’un per l’altre, i preguntant-se què anaven fent aquells dies. Allò feia palès a l’Alícia que en Lee era una persona sensible i que s’amoïnava pel que li pogués passar a ella.

       La veu jovial i entusiasta d'en Lee enamorava l'Alícia. Es coneixien des de ben petits, perquè eren veïns i havien jugat junts al mateix parc de tarongers. Jo encara no era amb en Lee aleshores, però és evident que va ser una època feliç per a tots dos. La recordaven amb molt d'afecte. I a mesura que van anar creixent, el record els era encara més preuat.

       L'Alícia evolucionava molt bé en Encanteris i Pociologia, i en Lee era molt bo en Transfiguració i cada cop estava més interessat en les classes de Defensa contra les Forces del Mal. Va quedar impressionat amb el professor de Defensa d'aquell any dels MAG. Encara que resultés ser un impostor, els bessons Weasley, en Lee i jo, vam estar d'acord que el professor de sisè sabia què era lluitar contra les forces del mal. L'afició d'en Lee per la defensa creixia (cosa que preocupava l'Alícia), com també va desenvolupar-se el seu afany de justícia i de rebel·lió.

       L'any següent, en Lee es va atrevir a encarar-se unes quantes vegades amb l'Umbridge, aquell gripau repulsiu amant del rosa, dels gatets i de les tortures, per alçar la veu contra la desraó que aquella bruixa imposava a l'escola. Estava disposat a lluitar pel bé, encara que fos enfrontant-se a les autoritats en projectes perillosos. I entrar a la Pottervigilància clandestinament i formar part, així, de la resistència contra l'Innominable.

       En Lee Jordan era un bon noi. Jo ho sabia. L'Alícia ho sabia.

       Aquell sentiment de resistència els havia permès de compartir de les millors estones junts. Practicant tècniques i encanteris defensius a L'Exèrcit d'en Dumbledore. Tots dos havien madurat la seva màgia plegats en un espai amic i de protecció.

   —Nois, es fa tard —va dir en Fred amb determinació, aixecant-se—, i en George, en Lee i jo hem d'anar a comprar mercaderia perillosa; adéu siau!

       A l'Alícia ja li agradava que en Lee tingués projectes entre mans. Però això volia dir deixar-lo marxar amb els seus amics cada cop que sorgia qualsevol novetat de pólvora o tenien noves idees per debatre. No us penseu, jo tampoc no estava conforme que m'apartés dels esdeveniments sucosos. A mi, que m'agrada tant voltar i tafanejar...

       A l'Alícia també la feia patir que en Lee i els bessons tastessin ells mateixos els productes en fase experimental.

   —Vols dir que això no pot ser perillós? —demanava a les seves amigues, amb el to intranquil.

   —No pateixis, Alícia —li deia la Katie—. Segur que prenen moltes precaucions.

   —Sí, segur que ho deuen fer tastar a algun conillet d’índies d’Slytherin abans de fer-ho ells.

 

En les darreres locucions com a comentarista de quidditch, la veu d’en Lee havia perdut entusiasme i se li notava abatuda. Estava molt afectat des que en Fred i en George se n’havien anat. Tots dos els trobàvem a faltar. En Lee es va tornar més complidor i menys trapella.

       Tanmateix, l’Alícia, no volia permetre que deixés de ser divertit i apassionat. Sentia la necessitat d’estar amb ell. Fins al punt que sentir la veu d'en Lee al megàfon no era suficient. Però, què us penseu, que en Lee no sentia el mateix? Naturalment! Però bé necessiten una empenteta, no trobeu?

   —L'Angelina Johnson té la bomba... Quina gran jugadora... Fa anys que li ho dic —deia pel magi-megàfon—, i encara es resisteix a sortir amb mi...

   —Jordan!!! —bramava com de costum la professora McGonagall.

   —Era broma, professora; era per posar-hi una mica de salsa...

       Com podia estar tan cec, en Lee? Equivocava els sentiments, ja us ho dic jo. I no es pot anar darrere de la persona equivocada. No ens enganyem: en Lee confonia el que sentia per l’Angelina i el que sentia per l’Alícia. I tu, Alícia; no es pot estar esperant i patint en silenci per sempre. Ens hem de moure. Us cal una empenteta?

       Era ben clar que em necessitaven...


Llegit 339 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 174 comentaris27/04/2017 a les 16:38:34
#27120Tinc 5 fanfictions i un total de 38 capítols

Em sembla que hauries de revisar el capítol, perquè s'ha penjat malament.




AvatarAntares_Black 317 comentaris29/05/2017 a les 19:17:53
#27121Tinc 8 fanfictions i un total de 32 capítols

Hola.

No, no és que se'm pengés malament (però mercès per avisar-me), ho vaig fer així expressament per temptar a veure si algú més penjava la seva redacció... Però, com dic, va ser un concurs fallit.

Ara que ja hi ha els tres capítols penjats, ja podeu dir-me què us sembla! :)

Antares




AvatarAgatha Black Moderador/a 1172 comentaris01/06/2017 a les 08:58:36
#27122Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Holaaaaa!

Per fi l'has penjat! Ja anava passantde tant en tant per veure si modificaves el capítol, que tenia ganes de llegir-lo!

En primer lloc he de dir que com que jo no participava al concurs no em vaig mirar gaire les normes i no sabia que aquests personatges te'ls havien adjudicat, i vaig pensar que era ben curiós que haguessis escollit tu mateix fer la FF sobre el Lee i l'Alicia! Nonomés perquè són personatges força secundaris sinó perquè precisament impliquen tocar temes que potser a tu no et van gaire.... (quiddicth, bromes, malifetes, molta acció, molt de diàleg...). Però ja està bé! Perquè així també practiques temàtiques que potser d'altra manera no sortirien de tu!

Bé, doncs pel que fa a aquest primer capítol, que serveix de presentació de la història, no ens hi has presentat res que no sapiguem, sino que veig que has fet un repàs de tot de situacions que ja coneixem dels llibres, oi? Està bé, perquè hi havia moltes coses que recordava molt vagament... M'agrada molt aquest narrador que has creat, que parla directament amb els personatges, i també amb els lectors! Tinc la sensació que es de tractar d'alguna mascota del Lee, oi? És molt original! XD Tot i així, crec que hauries de revisar una mica els verbs perquè no sé si aquest narrador el vas canviar desrés d'haver començat el relat, però hi ha alguns fragments en què la persona dels verbs canvien i es fa una mica complicat d'entendre, com aquí:

"Omplíem la sala comuna de dolços, batuts de bescuit i gerres de suc de carabassa, pispàvem menjar de la cuina i preparaven Coets del Dr Bocamoll. "

I també al principi sembla que ho narri l'Alicia, perquè comences amb pensaments seus i després el narrador canvia dràsticament... no està malament, però m'ha costat una mica d'entendre aquest gir! Si ja t'agrada, està bé, eh? És que no sé si és una cosa que ja pretenies fer deliberadament  o si és que se t'ha passat modificar alguna cosa...

Què més... ah, sí! Veig que la història no és lineal, oi? Noto que va endavant i endarrere en el temps... comences amb partits del cinquè curs del Lee, després passem al torneig, que és a sisè, després tornes a l'època de cambra secreta i el Ford Anglia volador, que és a quart, i després parlem de sisè un altre cop amb el Murri, i després setè quan els besson ja no hi són, i tornem enrere quan sí que hi són i fan proves amb elsarticles que compren... està bé, és diferent, m'agrada! Tot i que ara no sé si la resta també anirà fent salts...

Bé, de moment no tinc gaire cosa a comentar pel que fa al contingut, perquè com deia pràcticament tot el que has narrat aquí ja ho coneixíem, així que vaig al següent capítol!




AvatarCass Ross 263 comentaris01/06/2017 a les 12:25:41
#27123Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Hola!

Que bé que per fi ho hagis penjat! Aquest capítol no és més que una presentació dels personatges i un resum de la història des del seu punt de vista, suposo que en els següents és quan comença la cosa interessant ^^

M'agrada el narrador que utilitzes, tot i que a vegades lia una mica (estic d'acord amb el que comenta la Gee), però és molt interessant. Suposo que deu ser la mascota de torn del Lee, oi? Guai. També m'agrada el fet que el Lee tingui els sentiments confosos entre l'Alicia i l'Angelina, i que ella també senti alguna cosa per ell. A veure quan se n'adonen!

Potser en alguns aspectes, he pensat que és una fanfic una mica fluixa respecte el que havies escrit (i també hi ha algunes faltes d'ortografia, com per exemple aquí "—Sempre t'alaba molt durant els partits, Angelina... —la va dir un dia a la seva amiga."). Suposo que es deu en part a que no són personatges que tu hauries escrit o temes que no són gaire del teu interès, però igualment sembla una història interessant de llegir.

Seguiré comentant!

Cassie




AvatarAntares_Black 317 comentaris01/06/2017 a les 23:45:46
#27124Tinc 8 fanfictions i un total de 32 capítols

Agatha Black:

Sí! Mira, com us dic al principi, l'havia abandonada completament. I ara havia decidit penjar-la.

Tens tota la raó. És una temàtica que no estic gaire avesat a tractar. Almenys no com a tema principal. I, si n'hi ha, potser es queden dins el meu cap i prou... I ho vaig veure com una oportunitat. Es podia fer sobre qualsevol mena d'amor, i vaig pensar la faria d'amor romàntic perquè és potser el que menys s'esperaria de mi. Suposo... En realitat no tinc gaire clar que tothom acabi interpretant el mateix i, si bé tenia una primera idea de ficar-los en una relació romàntica, sempre pot girar-se la truita o que no ho veieu així, que hi veieu altres coses... Evidentment és lliure i ja em direu què hi heu vist vosaltres quan l'acabeu! (no vull parlar massa...)

De fet, són personatges que, tot i que secundaris, estan prou bé!

L'Alícia em va agradar quan, en una de les primeres i poques intervencions que fa en el llibre (a la pel·lícula ja ni en parlem), crida alguna cosa com «com t'atreveixes!» quan en Draco insulta la Hermione. Això em fa concebre-la de dues maneres: 1- No té prejudicis per la sang, i no li agrada gens aquesta mena d'idees. 2- Sembla que té caràcter. Com el que afirmo quan parlo del fet que el mal temps no era res que la frenés. Per altra banda, també tenia formada la idea que és una persona dolça i tranquil·la, i potser una mica melindrosa també. I m'he basat en tot això per construir el personatge. És una llàstima que surti tan poc...

En Lee sempre m'ha cridat molt més l'atenció. I hauria volgut que tingués més paper als llibres (per això em va agradar especialment que al setè llibre se'l recuperés per dir-nos que participa a la Pottervigilància). Ho vaig trobar molt coherent amb el personatge i em va agradar molt tornar-lo a trobar. I quan vaig veure que m'havia tocat en Lee em va entusiasmar (encara que sí, com a contrapartida, que també és bo i tot, em tocava parlar de bromes i de coses d'aquestes que ara et comento).

Hi ha un tercer personatge protagonista, com deus haver vist.

Els he agafat molt d'afecte!!

El tema de «(quiddicth, bromes, malifetes, molta acció, molt de diàleg...)» sí que m'ha donat peu a enfrontar-me a un estil diferent. És clar que hi ha la meva empremta xD però m'esforço perquè la redacció tingui el caràcter dels protagonistes. I, com bé dius, practico temàtiques!

Aquest primer capítol és una presentació (bé, aquesta és la versió polite... La veritat és que és com un garbuix hahahhaa). Ja veuràs que els altres dos són diferents. Amb aquest feu memòria, i amb els altres us emocioneu hahahaa

El narrador. És una mena d'observador personatge. Explica el que veu, però també es pot ficar al cap dels protagonistes. Potser per això t'ha semblat que narrava l'Alícia. No, només parla des del seu punt de vista. Va sortint i entrant de la ment dels altres, i alhora dóna la seva opinió. A l'últim capítol ja en parlarem més...!

Ui, però això que dius dels verbs, sí que m'ho he de mirar! Això pot haver passat perquè hi ha coses que només fan els bessons i en Lee, però n'hi ha d'altres que el narrador també s'hi adscriu.

Als altres dos capítols no hi ha salts. Tot és més seguit, més present i més clar. Aquest és més com uns records.

 

Antares

PD: Sé que et tinc coses pendents!!




AvatarAntares_Black 317 comentaris01/06/2017 a les 23:46:21
#27125Tinc 8 fanfictions i un total de 32 capítols

Cass Ross:

Ei!

Sí, als següents començaran les coses interessants!

«També m'agrada el fet que el Lee tingui els sentiments confosos entre l'Alicia i l'Angelina, i que ella també senti alguna cosa per ell». Crec que en harry_jame_potter (l'amfitrió del concurs) va triar l'Alícia expressament perquè em confongués amb l'Angelina. En el llibre se'ns presenta la debilitat d'en Lee per l'Angelina, i que no para d'afalagar-la i de dir, sense embuts i pel megàfon, que li agrada. Com que a mi m'agrada escriure les fics encaixin al màxim amb la història cànon, he respectat aquest detall. Seguin el mateix estil de les ''parelles equivocades'' que es van fent, he fet que aquí també passés.

Sí, pot ser que l'hagi de tornar a repassar. Bé, no. No ''pot ser''. La repassaré.

Confio que els altres dos capítols us agradaran molt més!!! Són molt diferents d'aquest i també m'agraden molt més.

Antares




AvatarUnapersona 174 comentaris17/06/2017 a les 18:49:17
#27135Tinc 5 fanfictions i un total de 38 capítols

Finalment arribo! No m'entretindré gaire perquè ja vull començar a llegir el següent :P

El principi m'ha despistat una mica, perquè semblava un narrador omniscient, però després que fos en primera persona. Llegint la resposta a l'Agatha em queda més clar. Ho trobo una bona idea això de fer un narrador que vaig canviant de "forma". Em pregunto què deu ser, un esperit que va flotant per allà? O un mosquit que s'ha enamorat d'elles? Però no pot ser, perquè diu que molesta la Katie i l'Angelina. Tot i que un mosquit pot ser bastant molest, a vegades. Mmmh...

Ha sigut divertit recordar els comentaris del Lee i les bromes dels Weasley. I anar recordant diferents escenes dels llibres. Molt encertat, començar així!




AvatarAntares_Black 317 comentaris28/06/2017 a les 22:13:35
#27139Tinc 8 fanfictions i un total de 32 capítols

Unapersona:

Hola!

El narrador és com un entremig entre protagonista i omniscient. Dóna la seva opinió i parla en primer persona, però també es pot ficar dins dels pensaments d'altres, com els de l'Alícia o en Lee. «Em pregunto què deu ser, un esperit que va flotant per allà?» Ostres, algú altre ja m'ha dit això d'un esperit flotant, o un fantasma. Em va semblar curiós que tinguéssiu sospites semblants. «O un mosquit que s'ha enamorat d'elles?». Això del mosquit, però, no m'ho ha dit ningú. Però també podria tenir sentit.

Aquest capítol és així com introductori. Cercava refrescar-vos els personatges protagonistes i que el lector es vagi situant. «Ha sigut divertit recordar els comentaris del Lee i les bromes dels Weasley. I anar recordant diferents escenes dels llibres.» Aquesta era més o menys la idea! M'alegro que t'agradés!

Antares