El Retorn dels Black - IX- El professor Eöl Dàgor
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 06/03/2017 a les 22:03:09
Última modificació 06/03/2017 a les 22:03:09
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


IX- El professor Eöl Dàgor

 

El professor Eöl Dàgor


       La xemeneia de la cabana de fusta del guardabosc de Hogwarts fumejava enmig dels jardins de l'escola, als límits del Bosc Prohibit. En Hagrid tenia convidats a casa.
    L'aigua bullia a la tetera sobre el foc que cremava a la llar i omplia la casa de calidesa. En Hagrid es va posar dret per anar a prendre la tetera bullent del foc i, tot i que ajupia el cap, topava amb tota l'enderga d'estris i d'olles de coure que penjaven pertot arreu del sostre de bigues, amb un clonc-clonc caòtic, i la barba espessa i els cabells se li enredaven amb madeixes de pèl d'unicorn empolsinat. Va començar a servir el te amb les seves mans colossals als quatre alumnes de Gryffindor que seien a les cadires i butaques de la saleta.
   —Que bé, que hàgiu pogut venir, nois! —els va dir en Hagrid, molt content. Tots quatre van assentir somrients.
       El noi més alt dels quatre seia em una cadira de fusta de prop de la taula rodona. Els cabells curts se li arremolinaven ondulats sobre els pòmuls alts, i mirava somrigut en Hagrid que inclinava la tetera calenta. Un altre noi que seia al braç d'una butaca de pell gastada va agafar la tassa que li oferia l'amfitrió. Es va apartar els serrell ros de sobre els ulls verd jade d'un cop de cap, i es va posar a bufar la tassa per refredar-ne el te. Al seu costat, a la butaca de pell gastada, s'hi enfonsava un noi morè amb cara de trapella, apoltronat amb els braços i les cames molt oberts per aprofitar el màxim aquell seient de gegant amb capacitat per dues o fins i tot per tres persones. El quart convidat era una noia alta que portava l'uniforme despenjat. Va deixar la seva tassa sobre la taula i es va posar dreta incòmoda:
   —Mare meva, Hagrid! —va bufar, traient-se la túnica i afluixant-se la corbata, i es va recollir els cabells rossencs—. Quina calor que hi fa, en aquesta casa!
       Les galtes peludes d'en Hagrid es van enrojolar.
   —Calor? Tens calor, Alice? —va contestar en Hagrid, dissimulant maldestrament mirant el sostre—. J-jo no ne tinc pas, de calor...
       Però la suor que li brillava al front i li regalimava per la templa amb grosses gotes llustroses el delatava. Tots quatre se'l van mirar incrèduls quan el mig-gegant no va tenir més remei que treure el seu gran mocador estampat per eixugar-se el front humit.
       En Hagrid semblava incòmode, però no va dir res més. Va treure el seu paraigua rosa d'una de les seves grosses butxaques, va apuntar la llar i les flames es van reduir amb una màgia senzilla. Dissimuladament, va arrossegar amb el seu peu enorme cap al foc que ara cremava tímidament a la llar una cistelleta de vímet que era a terra. A l'Alice no li va passar per alt aquest gest i, abans que el cul li toqués a la cadira, es va posar dreta de sobte com si s'hi hagués trobat una xinxeta. Amb aire de sospita, es va fixar que el mantell de color camussa, decorat amb una espiral de patchwork de tons marins, que cobria aquella cistelleta tenia les vores cremades i estava plena de parracs recosits.
    —Oh, Hagrid —va dir l'Alice, escorcollant amb els ulls el que tapava amb el seu cos robust, per veure què hi havia sota la manteta de patchwork—. Què hi tens aquí?
   —No re...
   —No m'ho crec —va repetir fent-se la dura, però tenia l'expressió indulgent i un petit somriure li emergia de la comissura dels llavis —. Què hi amagues, aquí? Au, canta.
       Amb una mà s'aguantava els cabells ondulats perquè no li vinguessin a la cara en ajupir-se cap a la cistella, i amb l'altra l'Acus va agafar la manteta se patchwork per destapar la cistella...
   —Ai!
       L'Acus n'havia apartat la mà d'un salt i tothom s'havia girat. Fins i tot el noi que estava apalancat a la butaca s'havia posat dret en estat d'alerta. L'Acus s'havia cremat.
   —Però què coi és això!? —va exclamar, i el somriure dels seus ulls castanys es va esvair—. M'ha llançat una flamarada!!
       L'Alice, que com qualsevol d'aquell grup ja estava acostumada als accidents pirotècnics, va destapar el mantell del tot. La criatura que se regirava allà dins retirava força a un tortuga terrestre, però tenia la closca atapeïda de joies brillants.
   —S'exporten com a animals de companyia —va explicar en Hagrid arronsant les espatlles, com si tenir ''animals de companyia'' que llencen foc fos la cosa més normal del món—. Només deixen anar flames quan se se senten atacats...
      —Però Hagrid —va dir el noi dels ulls jade— Això és un cranc de foc; es necessita una llicència especial per tenir-los!
   —Cranc!? —es va sorprendre en James que, considerant el seu estat d'atenció, ja no tenia cap intenció de tornar-se a escarxofar a la seva butaca en aquells moments—. Però si més aviat sembla una tortuga!
       Les joies dels cracs de foc es feien servir per confeccionar valuosos calderons que valien un bon munt de galions...
   —Prò jo no ne faré marmites... —se justificava en Hagrid mirant-se les mans.
       Recordava els bons moments amb el Norbert, el drac noruec; amb l'Aragog  (sí, en James sabia prou bé que si ell era aquí era perquè el seu pare va sortir viu d'una conversa que va tenir amb aquella acromàntula enmig del Bosc Prohibit una vegada...), el Pelut, en Becbrau... trobava a faltar la companyia d'alguna bèstia... En Hagrid havia quedat especialment tocat per la mort de l'Ullal, el seu gran danès estimat, i era incapaç d'omplir el racó de coixins del seu gos amb una altra mascota ''normal''. Els quatre alumnes ja coneixien la predilecció d'en Hagrid per les bèsties perilloses (a les quals ell anomenava ''amics dòcils i incompresos'', i no van voler parlar-ne més. Després d'un drac, una acromàntula, un gos de tres caps i un hipogrif; un crac de foc no seria cap problema.
       Tots cinc tornaven a estar asseguts prenen el te —cap dels joves no va voler recordar-li més el dol de la falta de l'Ullal a Hagrid—, fins que l'ambient amistós i distès de rialles es va restablir...
   —Recordeu que aquesta setmana tenim feina... —va deixar caure l'Acus, amb una rialla perillosament còmplice.
   —Ai, mare —va fer en Hagrid, que seia al sofà més dur de la sala—. Quina una ne porteu de cap, ara...
   —Nosaltres? —va dir el noi morè amb aire desentès, que tornava a estar escarxofat a la butaca i es despentinava els cabells—. Si som uns sants.
   —Ai, James... Me feu més por que una pedregada...
   —Només sortirem pels jardins i enviarem quatre mussols... Quin mal hi ha? —va justificar-se la noia, amb una semirialla.
   —I el teu pare, Alice? —va insinuar dubitatiu —. Què dirà?
   —El meu pare té altres preocupacions, ara mateix...
       L'Alice va tombar el cap. No era fàcil tenir el pare en la posició que el tenia, i menys si formaves part de la colla més guai i divertida de tota l'escola. L'ànima de la festa, vaja. Esvalotar el galliner era la seva especialitat. Sense ells quatre, la vida seria tan avorrida. Tothom els hauria d'agrair que hi posessin la salsa!
   —Tu també vindràs, oi, Gary? —va dir somrient el noi dels cabells ondulats.
   —Què va... —va dir el noi ros, que ja tornava a tenir el serrell sobre els ulls jade—. Si m'han castigat.
   —Qui t'ha castigat? —va demanar l'Acus que, com que feia un curs més que els altres tres, no se n'havia assabentat.
   —Qui ha de ser? La directora en persona! M'ha dit: «Senyor Finnigan! —va fer, imitant la professora McGonagall amb afecte, i tibant-se els cabells cap amunt—. És una llàstima que no posi el mateix interès en els seus estudis, com ho fa en els seus projectes extracurriculars».
   —Clavada —va dir en James amb un somriure còmplice.
   —Estava disposada a escridassar-me una mica més... —va seguir relatant en Gary, arronsant les espatlles— fins que ha vist què dibuixava. Aleshores m'ha dit que el faria penjar a la torre de Gryffindor del camp per animar al primer partit de quidditch de la temporada!
   —Uuuuu! —va cridar animadament l'Alice, que aplaudia, com en James i l'Acus, l'esdeveniment.
   —Volem veure l'obra d'art! —va instar l'Acus, obrint molt els seus somrients ulls castanys.
       En Gary els va ensenyar el dibuix amb un gran somriure. Era un magnífic skyline de les torres del camp de quidditch amb un cel lluminós solcat pel vol ràpid de les pilotes del joc i per una col·lecció d'escombres de competició que esquinçaven els núvols; i al centre hi havia un enorme cap de lleó amb l'expressió ferotge guarnit amb els colors de Gryffindor. Els traços de pintura eren acurats i la seva passió per l'esport màgic i la seva sensibilitat es reflectien en la il·lustració. Tothom va quedar admirat.
   —Espereu... Mireu això...
       En Gary hi va donar un copet de vareta i el lleó es va posar a rugir ensenyant els seus ullals i la cabana sencera va retrunyir.
   —Molt impressionant! —el va felicitar en Hagrid sota la mata de pèl de la seva cara; la superfície del te que bevia es va ondular del trontoll de la casa i se li va vessar una mica a la roba—. Tens tant de talent pel dibuix com el teu pare!
   —Gràcies, Hagrid! —i els seus ulls verds foscos plens de matisos li van brillar sota el serrell ros.
       En Gary va tornar a guardar el dibuix amb un somriure, i va apartar-se els cabells de la cara amb un cop de cap.
   —Bua, quina emoció! —va exclamar l'Alice—. Estic molt impacient per fer les proves de selecció! Ara que per fi fem segon i ens deixen entrar als equips!
   —Doncs prepareu-vos —els va dir l'Acus—. Aviat els penjaran les dates de les proves al tauler d'anuncis de la sala comuna.
       L'Acus era un dels encistelladors de l'equip de Gryffindor. Hi havia entrat el curs anterior amb gran esforç, en una segona convocatòria de proves. S'havia hagut de batre amb un alumne de setè molt bo que duia anys a l'equip i li havia guanyat el lloc. Aquest any havia de defensar la seva plaça davant dels nous candidats. És clar que no volia que els seus amics fossin rivals... En Gary i l'Alice volien compartir els llocs restants d'encistelladors, en canvi en James volia la plaça de batedor.
   —Hi ha una sola vacant d'encistellador —va explicar l'Acus—. Haureu d'arrabassar l'altra posició.
   —Que dubtes de les nostres habilitats? —va demanar l'Alice alçant una cella.
   —I ara! —va exclamar l'Acus, recollint-se un floc de cabells ondulats sota l'orella—. Només dubto que caiguis bé a tots els membres de l'equip!
       L'Alice li va llançar una de les seves mirades assassines i va fer un glop de te.
   —Què fa el teu pare, James? —va aprofitar per preguntar en Hagrid i dissipar la tensió.
       En James va fer una ganyota i un gest despreocupat amb la mà.
   —Com sempre —va contestar fent rodar els ulls—; amb la seva súper feina de cap d'aurors...
   —Sí, prò hi ha cap...
   —Que puc agafar un caramel? —el va tallar en James, assenyalant amb els ulls castanys molt oberts el platet de caramels de cafè amb llet del bufet de l'entrada.
   —S-sí... —va contestar en Hagrid, desconcertat.
       El noi es va aixecar arrossegant la butaca i en va agafar un.
   —Mm... Vull dir que si hi ha res que estig...
       En Hagrid va deturar un altre cop el seu parlament. En James desembolicava el caramel ben a poc a poc tot fent sorollets amb el paper metal·litzat de l'embolcall.
   —Què deies? —va fer en James, tot mirant en Hagrid amb aire desentès.
   —Donques que si... —però en James havia aconseguit que en Hagrid perdés el fil del que volia comentar.
   —És igual, Hagrid —va intervenir l'Alice amb un to agradable, però va dirigir una mirada perillosa al seu amic, que va començar a mastegar el caramel de cafè amb llet per fer distreure l'atenció amb més sorollets—. En James no vol parlar del seu pare...
   —I per què no?
       En James va fer un glop de te.
      —Ui... I no li preguntis per les seves cosines... —va punxar l'Acus, mirant en James de cua d'ull amb un somriure tort de complicitat.
   —Ah, sí! —va fer l'Alice, que es disposava a clavar una queixalada de pastís de roca —. Està mosquejat perquè totes dues les han fetes monitores!
   —No és veritat, això! —es va queixar en James—. No estic mosquejat...!
   —Oh! L'enhorabona! —va felicitar en Hagrid.
   —Para el carro, Hagrid... —va fer en James, avorrit—. Es tracta de la Molly i de la Lucy...
   —A mi la Molly em cau la mar de bé —va intervenir  en Gary.
       En James va sospirar.
   —La Molly és bona noia, sí, però ens veiem poc... La Lucy, la seva germana bessona, és clavada al meu oncle Percy...
   —Però a la Molly li sap greu treure'ns punts —va dir l'Alice—. És massa bona...
   —Són com la nit i el dia —va explicar en James.
   —Sembla tradició a la teva família, oi? —va dir l'Acus—. Tots han estat monitors. En Ted Llopin, la Victoire... La Dominique també ho va ser, oi?
   —Seh...
       L'Alice va murmurar per si mateixa alguna cosa com «Que guai que és la Dominique!» i va acabar-se el partís.
   —Quines ganes de pertànyer a l'autoritat, tu! —va exclamar en James, avorrit de tanta família ''prefecte''.
   —Ei, ei —va fer en Gary—, que la Molly mola, eh!
   —Sí, això ja ho has dit— li va xiuxiuejar l'Alice en to confident i ell es va enrojolar.
   —Seh, mola... —va seguir en James—, però ara em pot donar ordres...
   —Ah! —va fer l'Acus amb el seu somriure tort, assenyalant-lo juganerament amb un dit acusador—, és d'això que tens por, doncs, eh!
   —És el que té tenir una família tan nombrosa com la meva —va sospirar en James—. Ve tot en el paquet...
   —Jo també tinc dos germans petits, James —li va dir l'Acus, amb uns copets a l'esquena.
   —És veritat, la teva germana ha començat aquest any, oi?
   —Sí —va contestar l'Acus amb un gran somriure—. I també és a Gryffindor! Al meu germà petit encara li queden tres anys per començar Hogwarts.
   —Mira, com la Lily —va murmurar en James, parlant de la seva germana més petita.
   —Però l'Albus —va preguntar en Hagrid, parlant de l'altre germà d'en James— ja serà aquí l'any que ve, oi?
   —Em sembla que en James tampoc no vol pensar en el seu germà corrent per la sala comuna —va insinuar l'Alice que, tot i que ella no tenia germans, sabia perfectament la relació que tenien en James i l'Albus—. Oi que no James?
       En James va fer un peterrot amb els llavis, i es va apalancar a la butaca, obert d'extremitats com una estrella de mar.
   —Jo sóc fill únic —va dir en Gary—, però suposo que estaria bé tenir algun germanet. Ara bé, no em puc imaginar com deu ser tenir Weasleys a la família, que són a tot arreu...
       En James es va tapar la cara amb les mans. Podia superar el fet de ser família nombrosa, però els Weasley eren com una plaga.
   —El que us deia... —va dir amb aire resignat—. Ve tot en el paquet...
       En Hagrid va riure per sota la seva barba espessa i salvatge, i va consolar en James amb un copet a la cuixa. Va tornar-se omplir la tassa amb te fred i va tornar a formular la pregunta, sobre el tema que volia encetar:
   —Segur que no sas què'stan investigant a l'oficina d'aurors? —En James se'l va mirar a la defensiva alçant una cella interrogativament—. És que crec que hi ha una nena nova que es diu Black i...
   —Em sembla que ja sé de qui parles... —va contestar en James, fent morros—. Però segur que no té res a veure amb en Sírius...
   —Prò ella me va dir que era el seu avi.
   —Que no ho vas veure? —va fer amb un sospir—. La van enviar a Slytherin. Com ha de ser la néta d'en Sírius? A més, el meu pare no m'ha dit mai que en Sírius tingués mai cap fill.
   —Jo tampoc no ho sabia, i també que vaig veure com l'enviaven a Slytherin, prò...
   —Però?
       Ho havia dit l'Alice. Els seus ulls poderosos se'l van mirar retòricament, i va creuar els braços. Tant un com l'altre no volien ni sentir a parlar de la residència de les serps... si no era per fer plans per incendiar-los la sala comuna.
   —Donques... que no té cap motiu per mentir... I si és veritat?
   —No ho és —va sentenciar en James—. Segur que et va mentir perquè parlessis amb ella.
       En James defugia el tema, però segur que també li treia el son. En Hagrid es va quedar pensatiu.
   —Te sorprendries de veure com s'hi assembla...

***

       La noia dels característics llargs cabells foscos no es podia treure del cap el desastre estrepitós que havia tingut a pocions. Per sort per l'Altaïr, la classe de Transfiguració va ser tota una altra història, tot i que tampoc no va ser gaire millor. Era la classe que més esperava, se n'estava llegint el llibre de text per pur plaer i semblava que era el seu fort. Havia aconseguit amb facilitat embruixar objectes perquè canviessin de mida i segons Xavier Mudancer, l'autor del llibre de text, eren encanteris de transfiguració avançada. Així que va confiar que aquí la pràctica jugaria a favor seu.
       Alguns haurien descrit el discurs inicial de la professora McGonagall com una advertència desmotivadora, atès que va deixar ben clar que era una assignatura molt complexa i perillosa, i que si els n'havia de fer fora per mal comportament no tindria manies. Tanmateix, l'Altaïr va llegir un repte molt estimulant en aquelles paraules. Sobretot després del fracàs vergonyós de Pocions, tenia moltes ganes de demostrar a la professora McGonagall que hi tenia una predisposició i que podia ser la primera de la classe en la seva assignatura.
       Va prendre apunts sobre bases transfiguratòries amb entusiasme. La Sue estava avorrida, l'Àstat parava de copiar de tant en tant per massejar-se l'avantbraç amb cara de dolor, i era palès que la ploma de l'Alaya Kielly, de Gryffindor, amb prou feines era capaç de seguir el ritme del parlament de la professora McGonagall. Quan la part pràctica de la classe va començar, l'Altaïr tenia una pila de coses apuntades i moltes ganes de començar. El somriure se li va il·luminar a la cara quan va aconseguir que el seu llumí tingués punta de punxó i cap de fusta. Aleshores ella alçar el cap amunt, bo i cercant la professora McGonagall amb la mirada amatent.
       Esperava que li fes algun comentari positiu dels seus resultats, volia cridar l'atenció, volia que reconegués la seva feina i talent. Però no ho feia. Semblava que la ignorés.
       Era tan severa amb els alumnes de Gryffindors com amb d'Slytherin, i s'esforçava per ser justa i no afavorir ningú. Malgrat tot, era evident que sentia una forta animadversió pels alumnes de la residència verda, cosa que va indignar molt l'Altaïr. A més, era evident que la bruixa no havia oblidat l'incident de la primera nit, i estava disposada a no deixar-ne passar ni una. Mal de molts, conhort de bèsties, així que el fet que la professora McGonagall tampoc no mostrés gens de simpatia per en Thor Gaunt, no la va consolar gens. Sobretot perquè en Gaunt no semblava ser pas cap expert en la transformació, amb la seva vareta insultantment curta que movia amb graponeria.
       Els seus companys van quedar sorpresos del seu punxó de fusta. L'Àstat va tenir unes paraules amables amb ella i la Sue es va sentir frustrada. En canvi, la professora McGonagall restava indiferent. Amb una mica més d'esforç, en Macmillan va arribar als mateixos resultats que els de l'Altaïr, així que la professora McGonagall no va tenir més remei que concedir-los deu punts a cadascú.
       Quan va haver baixar les maleïdes escales de marbre i va travessar el vestíbul de dret al Gran Saló, es va fixar en les maragdes d'Slytherin de dins dels rellotges. Acabava de recuperar els punts que la mateixa professora McGonagall li havia tret la nit de l'atac.

***

       Segons el seu horari, havent dinat tenien Història de la Màgia amb els de Hufflepuff. No tindrien Astronomia fins dimecres al vespre, i mirava de no pensar en la primera lliçó de Vol (assignatura en la qual l'Altaïr evitava pensar i que l'Àstat frisava per fer). Fora d'aquelles classes, aquells primers dies, havien pogut conèixer bona part dels professors que tindrien al llarg del curs. Però cap no els havia inquietat tant com el professor de Defensa Contra les Forces del Mal, l'Eöl Dàgor.
       L'elf seia a la taula del professorat durant l'hora de dinar. El seu rostre delicat i juvenil, contrastava amb la seva demostració de duresa i de seriositat. Les orelles punxegudes sorgien d'entre els seus cabells castanys i sedosos.
   —Tinc ganes de comentar la classe de Defensa —va comentar en Sílver Macmillan, tot observant l'elf amb deteniment i va deixar el plat d'arròs a mitges per fer un glop d'aigua.
   —Jo també en tinc —va contestar content l'Àstat, que devorava una ració doble de rosbif .
       La Sue remenava el seu puré de carabassa amb desgana.
   —Doncs esteu de sort —va dir mentre acariciava l'Àlthorn, el seu ratolinet blanc, que rosegava un grapat de fruits secs que tenia a la falta—, perquè tenim Defensa amb el professor Dàgor aquesta mateixa tarda.
   —Jo només espero que no ens faci moure'ns gaire —va seguir l'Altaïr, que estava distreta sucant pa a l'ou ferrat, però ja no el trobava tan atractiu com el primer dia...
   —Encara t'agafarà una indigestió, a tu! —es va exclamar l'Àstat—. T'ha agafat fort, amb l'ou, eh!
   —Però si vas ser tu que va anar a les cuines a demanar que me'l fessin com cal —va replicar l'Altaïr.
   —Però ja te n'has pres una ració per esmorzar!
       La Sue també posava cara de preocupació.
   —L'Àstat té raó, comences a fer ulls grocs...

***

       Es va passar la classe d'Història de la Màgia pensant. Hauria tret el llibre de Briubruixina per seguir amb la seva lectura, però no podia obrir-lo a classe. Els seus companys descobririen que havia aconseguit fer-ne aparèixer les lletres i hauria de compartir la informació amb ells.
   —Pf! Us toca Història de la Màgia, ara!? —havia exclamat la Lucy Weasley feia una hora, quan la Sue i l'Altaïr sortien de la sala comuna amb el llibre de la Dolors Plorós a la motxilla—. No voldria ser al vostre lloc; és l'assignatura més avorrida de totes...
       La Lucy Weasley tenia tota la raó del món. La classe del professor Binns era una autèntica llauna. I això que els alumnes s'havien passat els primers dos minuts de classe mirant a través del cos del professor, per veure com es difuminaven els colors. Pel que es veia, allò era el més interessant que podia passar en aquella classe ensopida...
   —Em pensava que tenir un professor fantasma seria molt més interessant... —va comentar l'Steeve Bell, en acabar la classe, quan el professor Binns havia marxat travessant la pissarra.
   —Sí —assentia l'Annie Price—. Jo esperava que ens podria parlar també del que ha viscut...
       A l'Annie Price li agradava molt la història, i es notava que havia quedat decebuda amb aquella primera classe.
   —Mireu... —els va avisar en Bob Bubble, assenyalant la noia que sortia tota sola i es disposava a seguir el grup d'alumnes d'Slytherin que sortien de l'aula i anaven cap a la classe següent.
   —Què en penses, Annie? —va demanar l'Steeve amb inseguretat.
   —Ens vam conèixer a l'estació —va respondre, mirant-se-la amb els seus ulls blaumar—. No semblava pas mala persona, i els seus pares tampoc.
   —És molt bona en defensa, oi? —va comentar en Bob amb aire apocat.
   —Això sembla... —deia l'Steeve—. Ja vau veure el duel que va tenir amb en Gaunt la primera nit...
   —Que no ho vau veure? —els va demanar l'Annie amb fermesa—. Va ser en defensa pròpia.
   —L'Evan Wood, de Gryffindor, va seure amb ella a Encanteris —va dir l'Steeve mirant-se els dits escanyolits amb posat tímid, però disposat a posar-se de part de la seva amiga—. I el meu germà diu que sempre s'ha de ser imparcial...
   —El teu germà té raó —va dir ella—. No hem de tenir prejudicis!
    L'Annie va caminar ràpid cap a ella i li va cridar l'atenció:
   —Altaïr!
       Ella es va tombar i va veure els tres alumnes de Hufflepuff, que eren a la porta de la classe.
   —D'això... —va dir traient l'horari de la motxilla—. Ara Slytherin i Hufflepuff tenim Defensa contra les Forces del Mal junts. Vols que hi anem tirant?
       L'Altaïr va mirar al seu voltant i va veure que els seus companys ja havien anat tirant Després de dubtar una mica, va correspondre al somriure exòtic de l'Annie Price i va caminar amb ells al llarg del passadís. L'Altaïr no donava importància que fossin d'una altra residència. Només la sorprenia que el tio de Hufflepuff (sobretot els refrenats d'en Bell i en Bubble) li dirigissin la paraula. L'Annie Price tenia caràcter, i si a ella no li importava que la veiessin amb un Slytherin, a ella tampoc no l'havia d'importar.
       L'aula de Defensa era una sala espaiosa situada sota una gran arcada. Un enorme esquelet que semblava d'un drac flotava màgicament arran de sostre. Al centre de la classe, hi havia un cal·ligrama en forma de cercle, gravat al parquet en runes. I als marges de la classe, envoltant els pupitres, hi havia tot de taules petites de diverses menes amb alguna cosa tapada amb un tros de roba; mocadors o mantells. La temptació de destapar algun d'aquells draps, tots enfiligranats i plens d'inscripcions, bategava a la templa de l'Altaïr. Però la curiositat era tan gran com la l'aura esborronadora que desprenien.
       En lloc de les tosques torxes que solien il·luminar els espais del castell, hi havia petites boletes de llum blavosa que suraven per tota la cavitat de l'arcada. La sala feia olor d'una mena de perfum agradable que no va saber identificar, però que li sonava que ja havia sentit en algun lloc...
       El despatx del professor es trobava a dalt d'unes escales de pedra darrere de la càtedra. Els alumnes es van anar asseient. L'Àstat i en Sílver Macmillan van anar directes a la segona fila i l'Altaïr i la Sue els va seguir per inèrcia, ben lluny de les Doppel i d'en Gaunt. Aleshores la porta es va obrir silenciosament i ben a poc a poc. Un bruixot alt i esvelt, que caminava amb moviments elegants i precisos com els d'un felí, va sortir del despatx elevat i va baixar a pas gràcil les escales de pedra. Era el Professor Dàgor.
       A pas lleuger, va avançar fins a posar-se davant de la taula del professor, de cara als alumnes. Ningú no va gosar dir res de res.
   —Bona tarda —va dir molt a poc a poc, mirant els ulls dels alumnes un per un—. Sóc l'Eöl Dàgor; ex-guardià de Gringotts, ex-auror de professió i ex-indicible per maledicció —Els alumnes es van mirar els uns als altres amb cares dubitatives davant d'aquella estranya presentació—. Sóc aquí en qualitat de professor de Defensa contra les Forces del Mal.
       Tenia la veu neta i clara, i reverberava agradablement pel sostre en arc de l'aula, d'on penjava l'esquelet. El professor Dàgor va alçar la vareta suaument i, amb un encís no verbal, el seu nom es va escriure màgicament a la pissarra. El nom escrit en alfabet llatí va brillar amb lletres esveltes i blanques de guix, i amb ganxos polits va aparèixer repetit a sota en el sistema èlfic tengwar.
       Tanmateix, hi havia alguna cosa al traç de la seva cal·ligrafia delicada que la feia semblar espatllada i commocionada. Com el seu esguard desconcertant, una lluïssor insòlita acompanyava la seva bellesa sobrenatural...
   —Cal que tinguin molt clar que l'objectiu de l'assignatura —va continuar, passejant-se d’una banda a l’altra de la tarima del professor, amb les mans al darrere— no és pas eradicar les forces del mal (cosa que no és possible), ni tampoc no és decidir què està i bé i què està malament. La nostra matèria d'estudi és la defensa, no pas el discerniment entre el bé i el mal. Això sí, hauran d'aprendre a utilitzar les seves eines. Els ensenyaré a educar els reflexos i el pensament; i els induiré a l'equilibri de la reacció ràpida i el pensament reflexiu.
       Tothom esperava les paraules del professor Dàgor ansiosament, gràcies als seus silencis estratègics i mirades fosques. Els alumnes escoltaven amb l'ànim suspès tot el que deia.
   —La defensa contra les forces del mal és un esport de decisions. Però no sóc aquí per mastegar-los res; el meu paper com a professor és merament instructiu. La seva pròpia defensa és una construcció acurada que depèn de vostès.
       El professor Dàgor els parlava com si, en comptes de ser alumnes de primer espantats en la seva primera classe de Defensa, fossin alumnes de GNOM, o de MAG, o directament aspirants a la carrera d'auror... L'Steeve Bell, en Bob Bubble i la Nix Doppel encongien les espatlles i amagaven el cap cada cop que el professor Dàgor obria la boca. L'Altaïr es va adonar que la Sue, que seia al seu costat amb la ploma entre els dits però sense escriure res, feia botar les cames amb nerviosisme.
   —Les forces del mal són molt diverses i es poden manifestar d'infinites maneres diferents. I amb això vull dir que no tot són maleficis —deia mentre passava els seus intensos ulls marrons per la zona on seia en Gaunt—. Ni tampoc contramaleficis —i l'Altaïr va sentir la seva mirada a sobre—. Ni només criatures màgiques... —i els ulls de l'elf es van desplaçar per mirar en Bell, que de seguida va acotar el cap per mirar-se les mans—. Els seus propis pensaments, els seus propis amics o fins i tot un llibre podrien ser armes contra vostès.
       A l'instant, a l’Altaïr li va passar per la ment en el Manual Sorgingoa, però immediatament va descartar la idea que pogués ser perillós per a ella. Briubruixina no li hauria enviat mai res que la pogués perjudicar. A més el discurs de l'elf semblava fet expressament per fer dubtar de tot a qualsevol, i va decidir no agafar-se tot el que deia tan a pit, que s'havia sentit atacada quan se l'havia mirada recordant-li el seu contramalefici que havia conjurat en defensa pròpia. Però era innegable que les paraules del professor Dàgor eren, totes i cadascuna, esmolades i meditades.
       Va veure com l’Eco deia alguna cosa a cau d'orella a l'Até. En Gaunt feia la mateixa cara de fàstic de sempre i la Sue arrufava les celles sense entendre gaire el que explicava. L'Annie Price pestanyejava nerviosament i es gratava una de les seves celles clares per ajudar-se a pensar. En Kun Nott, en Sílver Macmillan i l'Àstat estaven molt atents. Era com si cada frase fos pensada per cadascun d'ells...
   —Caldrà copsar les diferències entre les malediccions i els maleficis; entre la defensa i la por; entre la venjança i les ferides obertes. M'han entès bé?
       La primera hora de classe va ser instructiva i intimidant, a parts iguals. El professor Dàgor feia que Defensa contra les Forces del Mal semblés una assignatura fascinant (i alhora terrible). I aconseguia mantenir l'atenció de tot l'alumnat. Però la segona part de la classe no va ser tan agradable per alguns...
       Parlava amb paciència i solia fer servir frases elaborades amb molta eloqüència, però no s'embrancava pas amb circumloquis quan es tractava de comentar la brutalitat i la crueltat de certes accions de màgia negra i de maleficis. La seva manera de parlar dels atacs esgarrifosos dels quals podien esdevenir víctimes feia posar els pèls de punta. Fins i tot, a en Kun Nott se li va posar la pell de gallina. L'Altaïr ho va detectar i va voler comentar-ho a l'Àstat, però es va sentir incapaç d'emetre cap so perquè el pes solemne que creava el professor Dàgor en aquella classe li impedia obrir la boca. L'Àstat, a més, també parava molta atenció.
       Els va parlar dels atacs psicològics, d'Azkaban, dels enganys, de les accions de criatures espantoses com els demèntors, d'esgarrifosos esdeveniments de les guerres màgiques, dels bruixots tenebrosos...
       A la darrera mitja hora de classe els va fer una petita representació de com podien rebre maleficis en un enfrontament real. L'Altaïr, i alguns alumnes més, van sortir projectats enlaire unes quantes vegades amb violència. Tot i que el professor Dàgor embruixava les parets perquè es tornessin flonges com un enorme coixí amb màgia no verbal per tal que ningú no prengués mal, van ser moments violents.
   —I això només és una petita mostra controlada del que els podria passar, si no paren atenció. I això que només es tracta d'atacs físics... —va afegir amb un to baix de caire esmolat—. Han d'estar preparats per qualsevol mal que els aguaiti.
       La destresa per defensar-se d'en Macmillan contrastava amb escreix amb la incompetència de l'Altaïr que, davant d'aquell ésser estrany, era incapaç de reproduir cap dels sortilegis defensius que sabia...
   —Senyoreta Black —li cridava l'atenció amb la veu pausada—. Ho veu com la pràctica és molt important?
   —Sí, professor —deia ella, agafant la mà que li oferia amablement la Sue, que feia cara de consternada, per posar-se dreta i es tornava a col·locar en posició de duel—. Ja m'hi esforço...
   —S'hi ha de concentrar més —va insistir el professor Dàgor—. Tingui molt clar que la sort no la salvarà dues vegades.
       L'Altaïr va veure com en Gaunt i l'Eco Doppel, que feien parella en una de les pràctiques de l'expulsiarmus, deixaven anar una riallada burleta. L'Altaïr li va quedar molt clar el que l'elf havia volgut dit. No tenia talent per la defensa; la seva defensa la nit de l'atac d'en Gaunt només havia estat sort...

***


   —Mmm... Què us ha semblat? —va demanar l'Àstat, quan es va haver acabat la classe i eren al passadís, encaminant-se al Gran Saló per anar a sopar.
   —És esgarrifós! —va exclamar la Sue bo i fent rotar el canell—. Per què ens havia d'ensenyar tot allò? La guerra ja s'ha acabat. Ja no hi ha cap Innominable que vulgui dominar el món!
   —No oblideu que som encara en post-guerra —va dir en Nott—. El professor Dàgor té raó.
       La Sue va posar els ulls en blanc.
   —El professor Dàgor exagera —va opinar, ocupant l'espai d'en Nott, que va marxar de seguida.
   —Jo no crec que exageri, Sue —va dir l'Àstat—. Han estat unes guerres molt dures.
   —La guerra s'ha acabat! S'ha a-ca-bat! —va insistir la Sue, més que estar convençuda del que deia, tenia por.
   —Estic d'acord amb tu, Zeller —va dir en Macmillan, pensatiu.
   —Sí —va intervenir l'Altaïr, amb un deix de recança a la veu—, també va portar molta gent a l'exili...
   —Per això hem de millorar les nostres habilitats de defensa i no només comptar amb la sort del moment!
    L'Àstat es va deturar en veure l'expressió de l'Altaïr. Es va adonar del que havia dit.
   —Perdona, Altaïr, no volia dir pas que...
   —Tant se val. Si tens raó—va dir l'Altaïr amb un matís de tristesa—. Ara ja sé quines assignatures no van amb mi...  
   —Altaïr!
       Però ella es va allunyar d'ells a bon pas. Va travessar el vestíbul i va anar cap als jardins. Ni se'n va adonar que les llàgrimes li van degotar per la galta. Va obrir d'esma el llibre de Briubruxina que va deixar de ser blanc en el moment que el seu plor va fer-hi aparèixer l'aquarel·la màgica. Sota els núvols que pesaven al cel, l'Altaïr es va estar sola als jardins, lluitant perquè les llàgrimes no li enterbolissin la vista, i es va posar a llegir Sorgingoa.
    Tota sola...

-------------------

&nb sp;      Vaja... Tornem a tenir problemes... Ai, és que pobra Altaïr. Que fort el que li diu el professor de Defensa. I ha estat trist escriure el moment que l'Àstat li diu allò... :'(

   Què us ha semblat la conversa dels quatre esvalotadors de Gryffindor amb en Hagrid? Em feia il·lusió fer-los sortir, però també era tot un repte! Quin panorama... En Hagrid té una nova bèstia (no em volia allargar amb el tros de l'Ullal, però m'ha fet molta pena...) i en James no vol ni sentir a parlar de l'Altaïr...

   La tensa relació de la professora McGonagall i l'Altaïr... Espero que millori! Que l'Altaïr té talent! A la McGo no li quedarà més remei que baixar de l'hipogrif!

   Ui... I tema central del capítol que dóna nom al títol... El professor Eöl Dàgor! Què us ha semblat? Molt misteriós, no?

En fi, ja veieu que hi ha moltes coses per comentar! ^^ Ho vull saber tot, de vosaltres! XD

     Antares

 

 

 


Llegit 200 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 171 comentaris07/03/2017 a les 19:52:09
#27101Tinc 4 fanfictions i un total de 37 capítols

Però què fa el Hagrid a Hogwarts?? S'hauria de montar un zoo d'animals pobres i indefensos! M'ha fet gràcia, i el Hagrid també està ben retratat, això de fer alguna cosa dissimuladament però que tothom ho noti...

Ja està bé, aquest James! Ni tan sols la coneix i ja està enfadat amb ella! Maleïts estereotips ¬¬ En fi, espero que hi hagi alguna trobada accidental i vegi que l'Altaïr és una persona, no una serp.

Em pregunto què deu estar tramant aquesta trepa... podria ser qualsevol cosa, venint d'aquests.

Ostres, no recordava la McGonagall tan parcial (està clar que ho és molt menys que l'Snape, però la recordava més justa)! Clar que els llibres estan escrits des de la perspectiva Gryffindor...

" seus companys descobririen que havia aconseguit fer-ne aparèixer les lletres i hauria de compartir la informació amb ells." una mica de confiança per favor! En certa manera també l'entenc, no deixa de ser el record de casa seva.

I l'Eöl... sembla tret de la Terra Mitjana (Eöl l'elf negre i Dagor que és "batalla" en síndarin... bona tria del nom!)

"amb ganxos polits va aparèixer repetit a sota en el sistema èlfic tengwar." SÍIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII VISCA HARRY POTTER + EL SENYOR DELS ANELLS. Has utilitzat la idea que Arda és la Terra (i la Terra Mitjana Europa) per fer que sortís un sinda per aquí? No crec que sigui el mateix Eöl que el de Beleriand, perquè va morir a la Primera Edat... però potser és una mena de reencarnació, que els elfs poden fer-ho, això! Ho és? Ho és? :D

M'ha agradat com has definit la seva personalitat, molt encertat (encara que jo potser m'imagino els elfs menys estrictes) 

Quina ficada de pota, l'Àstat! Clar que l'Altaïr també està força alterada... em sembla que ja ho vaig dir el capítol anterior, però espero que hi hagi una mica de confiança i comprensió d'una vegada! D:




AvatarAgatha Black Moderador/a 1169 comentaris07/03/2017 a les 23:18:01
#27102Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Holaaaa!

Però home ,Altaïr! Que no hi ha ningú perfecte! Què et pensaves, noieta, que se't donaria bé tot? Això no pot ser! Ja saps que Transfiguració se't dona bé, i Astronomia també, segur que Encanteris, i probablement Botònica (amb aquest libret de Sorgingoa només faltaria!), i se't dona menys bé Pocions i Defensa. Però això ja t'ho esperaves, que ja volies que "no et fessin moure gaire"! Està fent un drama per una cosa que no n'hi ha per tant, crec jo! Tothom té punts forts i febles. El que passa que és molt orgullosa, i es pensava que això seria arribar i moldre. Però ja brillarà amb el que les que siguin les seves especialitats...

I jo no penso que el professor s'hagi passat tant! Li ha dit que cal que practiqui i que s'ha de concentrar més, que no es refiï de tenir sort! Potser no s'ha referit que va fer l'encanteri de "potra", com es pensa ella, sinó que no es refii de tenir la sort que el seu contrincant sigui un papanates com el Gaunt. No li ha parlat pas malament, no? És que s'ho pren molt a pit pobreta! Però això no l'hauria d'enfonsar, sinó fer-la reaccionar per aixecar-se de nou i tornar-ho a intentar, i demostrar el que pot arribar a fer si s'hi esforça! Potser seria millor que es piqués i entrenés un munt per millorar, que no pas que es lamenti... :(

Però anem per ordre...

PERQUÈ PER FI HAN SORTIT EL JAMES I ELS SEUS SEQUAÇOS! M'encanten! Estan superbé tots quatre! Se'm fa estranya una Alice "alta i rossenca", però mola! I com és que n'hi ha un que és un any més gran? Me l'imagino tot margi a la classe, pobre... El Gary és fill del Dean i el Seamus! I l'Acus? D'on ha sortit? Primer he pensat que si eren tan amics potser era perquè es coneixien d'abans de Hogwarts i que els seus pares eren de l'ED o algo però no ho sembla... em pregunto com es van fer tan amics. Com es diu, de cognom? És fill d'algú cànon?

El James no s'ho creu! No es creu que l'Altaïr és la neta del Sirius! "No veus que va a Slytherin?" Però igualment es diu Black, James! El Sirius era l'últim hereu dels Black! Com vols que es digui Black si no és neta d'ell i no hi ha més branques que no siguin dones o el pobre Regulus, que encara va morir abans? D'on vols que hagi sortit? Quants Black et creues pel carrer, cada dia, marrec? Hahahaha es nota que vull que parlin?

Per cert! Què se n'ha fet del Wood? He vist que sortirn Hufflepuffs, en aquest capítol, però és clar, suposo que hem d'esperar alguna classe que els toqui amb Gryffindor oi? Igual que fan Defensa amb Hufflepuff i Pocions amb Ravenclaw... Què era, que feien amb Gryffindor, Encanteris? 

Que guai el profe elf! Recorda una mica el Murri amb tanta VIGILÀNCIA PERMANENT! Hahahaha. De fet el trobo una barreja entre el Murri i l'Snape, perquè parla amb aquesta veu baixa i amb un registre molt elevat, i amb molta devoció, com ho feia l'Snape, però en comptes de ser tan lànguid és molt més actiu i ja els llança maleficis el primer dia, perquè S'HA D'ESTAR PREPARAT! O.O M'ha agradat la classe! 

I botànica? Quan tenim botànica? Vull veure el Neville! *.* Quan l'Altaïr sàpiga que la tarambana de l'Alice és la seva filla fliparà en colorins! 

I ha de parar de preocupar-se tant pels primers dies de classe! Això no és res! Un triga uns dies a aclimatar-se i a agafar-li el toc a les coses! Mica en mica! A més a més, tot el que se li dona malament, ella ja ho sospitava que seria així! És capaç de posar-se a plorar perquè no si li dona bé el quidditch! Ja ens ho esperem, Altaïr! Si t'angoixes amb les escales què et penses que et passarà amb una escombra? QUE PER CERT! Com és que el seu pare i la seva àvia no l'han ensenyat a volar? Que això és tradició! Mal James! Molt mal James! (Per cert, ja hi ha caigut, l'Altaïr que el seu pare es diu com el James Potter i que potser tot està relacionat? Perquè com vegi el nom complet i vegi que es diu James Sirius li agafarà una taquicardia!)

Bé, em sembla que ja m'he enrotllat un munt. M'agrada que tornin a fer pinya tots quatre, amb l'Àstat, la Sue i el Macmillan (és clar, al Macmillan no se li dona res malament. Fa com ràbia. Segur que a més de guapet, és ric, intel·ligent, misteriós, educat, sensible... vigila no et rebenti el cervell XD). No és broma, pobre, que ja es veu que no és mala persona, però és com que vull que tingui al·lopècia, saps? O almenys que algú es despentini, per déu! XD

Apa, ja aniràs responent! Una abraçada! :)

 




AvatarAntares_Black 307 comentaris08/03/2017 a les 21:34:35
#27106Tinc 8 fanfictions i un total de 30 capítols

Unapersona:

Quina gràcia, això del zoo d'en Hagrid! XD Ja se sap; és un bocamoll, pobre...

Ai, en James! Tan interessat que estava quan la va veure anar cap al Barret i, un cop feta la Tria, ja no en vol ni sentir a parlar. «Maleïts estereotips ¬¬» ja ho pots ben dir...

«espero que hi hagi alguna trobada accidental i vegi que l'Altaïr és una persona, no una serp». No crec que n'hi hagi cap de propera trobada, però m'ha fet riure això que veurà que no és una serp, sinó una persona! hahaaaa

«Ostres, no recordava la McGonagall tan parcial». Tens tota la raó! La McGonagall sempre és molt justa! I pels llibres sabem que li és igual treure punts a Gryffindor si cal, encara que sia la seva residència. Però també sabem que no li agraden els Slytherin (sobretot pel mal record que té, que va haver de deixar de jugar a quidditch...). La McGonagall acaba donant-li els punts que es mereix. No deixa de fer-li ràbia, però ho fa perquè és justa.

«Eöl l'elf negre i Dagor que és "batalla" en síndarin... bona tria del nom!» L'HAS CLAVADA!!! No m'esperava menys d'un RINGER! =D Però no, no té a veure amb l'Eöl cànon. Només m'hi vaig basar per trobar-li el nom. Tampoc no n'és cap reencarnació... La fic no té cap relació directa amb el Senyor dels Anells (em sap greu decebre't... ^^'). Només El Senyor dels Horricreus és una barreja de HP i LOTR. El que passa és que m'agrada el concepte d'elf de Tòlkien i m'hi he inspirat. Però l'Eöl Dàgor no és immortal (sembla molt més jove del que és en realitat i pot viure molts anys, però no per sempre), perquè de fet és mestís... Ja s'anirà descobrint, no vull revelar gare coses d'ell... Però si és així és perquè és ell. Es deu a tot el que ha passat, no pas a ser un elf en si. Jo tampoc no m'imagino tots els elfs tan ''estrictes'', com dius tu. Només que en Dàgor és especial en aquest sentit... Ja us vaig dir que seria misteriós.

Sí, l'Àstat s'ha passat. Però mentre ho deia no se n'adonava! És que el duel és una passió de l'Àstat i s'hi ha ficat tant que ha pres el discurs del mateix profe. No ho ha fet amb cap mala intenció. A més, l'Ataïr està toveta, ja la veiem...

«espero que hi hagi una mica de confiança i comprensió d'una vegada! D:» Fes un clam als déus! I em sembla que t'escoltaran ;)

Antares




AvatarAntares_Black 307 comentaris08/03/2017 a les 21:49:31
#27107Tinc 8 fanfictions i un total de 30 capítols

Agatha Black:

Com aneeeeem!

«Però home ,Altaïr! Que no hi ha ningú perfecte! Què et pensaves, noieta, que se't donaria bé tot? Això no pot ser!» hahahaa Ja tens raó!!

(per què pressuposes que li anirà bé Astronomia? Només pel seu nom? No ho dic enlloc, oi? Ho dius per Sorgingoa?)

L'Altaïr es pensava que Pocions li aniria bé (perquè s'ho havia estudiat tot molt bé... però s'ha descuidat de la pràctica); i a Defensa no volia que "no la fessin moure gaire" perquè no li agrada barallar-se i troba que el duel és violent.

«Està fent un drama per una cosa que no n'hi ha per tant, crec jo! Tothom té punts forts i febles. El que passa que és molt orgullosa, i es pensava que això seria arribar i moldre. Però ja brillarà amb el que les que siguin les seves especialitats...» Entenc perfectament què vols dir i tens raó. Però esta toveta, també, pobra!!! :'(

«I jo no penso que el professor s'hagi passat tant!» Amb ella directament potser no, però també és molt fort, no, fer una classe així a uns alumnes de primer? Ella s'ho agafa a pit perquè està depre, i perquè no sap què pensar d'ell, no sap com agafar-lo. Pots pensar que en Dàgor és perillós, i potser fins i tot que li llegeix la ment. Però tu també pots pensar que ho fa per espavilar-la. Perquè veu que té talent i que ha de polir el diamant? Ja ho veurem. És un misteri.

«PERQUÈ PER FI HAN SORTIT EL JAMES I ELS SEUS SEQUAÇOS!» Woooo I jo que no els volia fer sortir fins l'últim bloc! xD (hahaha NOOO, és broma! Però tindran molt més paper molt més endavant). Sabia que els esperàveu! ;) Però ''sequaços''?? Així és com en diu, un Gryfindor, dels seus amics??? xD

«M'encanten! Estan superbé tots quatre!» Que bé! Jo patia!!!! En realitat la dinàmica de grup va prendre molta forma amb les teves fics (es nota, oi? Hahahaa). Però amb els meus personatges. L'Alice havia de tenir els cabells rossos (o castany rossenc, com dic aquí), perquè en Neville és ros i una mica s'hi ha d'assemblar (com a mínim d'aspecte... perquè de caràcter, com ja et pots pensar, no tenen res a veure). Ja sé que molts concebeu en Neville (com la Petúnia i en Dudley) amb els cabells foscos, perquè és com apareix a les pel·lícules (però són rossos en els llibres). Imagina-te-la com vulguis, però tenen un aspecte semblant, pare i filla.

«I com és que n'hi ha un que és un any més gran? Me l'imagino tot margi a la classe, pobre...» És l'Acus. Bé, potser no tant com margi, però és que amb els de segon comparteix la seva passió per la pirotècnia i les bromes! Per això van junts. Són famosos. Tothom parla d'ells, a l'escola! «Com es diu, de cognom? És fill d'algú cànon?». L'Acus és l'únic dels quatre que no és cànon (ni fill de cànon xd). No te'n diré el cognom, de moment. No és que sia gaire important, però el pots intentar deduir. Hi ha alguna pista (mira per la seva passió i la seva germana). Així et faig pensar xD [no te'n deus recordar, però un dia ja et vaig dir com es deia!]

«El Gary és fill del Dean i el Seamus!» Sí!!!!!! ^^ No és que m'agradi aquest nom especialment. Però ja que li dono el cognom d'un (perquè Finnigan és menys comú que Thomas, i m'agradava més), li he donat la primera opció que tenia la Rowling per el nom d'en Dean. Em va fer gràcia posa-hi una mica de cadascú (encara que dins de la història el nom no l'hi van triar ells, és clar).

Han quedat clares, les descripcions de cadascú? Us perdíeu?

Quina gràcia!: «El James no s'ho creu! No es creu que l'Altaïr és la neta del Sirius! "No veus que va a Slytherin?" Però igualment es diu Black, James! El Sirius era l'últim hereu dels Black! Com vols que es digui Black si no és neta d'ell i no hi ha més branques que no siguin dones o el pobre Regulus, que encara va morir abans? D'on vols que hagi sortit? Quants Black et creues pel carrer, cada dia, marrec? Hahahaha es nota que vull que parlin?» hahahaaa Això digues-li a ell! xD I sí, es nota que vols que parlin! En aquest tema, sort en tindrà del seu germanet... Ho deixo aquí.

«Per cert! Què se n'ha fet del Wood?» Ai sí! Jo també l'he trobat a faltar! Però ja tindrà paper, ja. Paciència. Tinc tants personatges (sí, m'adono que és una bogeria...) que no els puc fer sortir tots en cada capítol... Però quan l'Altaïr arregli tots aquests bloquejos que té (que serà molt aviat), tindrem una dinàmica més normal!

Ostres, no ho havia pensat, però em sembla molt interessant la teva associació de l'Eöl amb una barreja d'en Murri i de l'Snape. Però no m'agrada gaire que en tingueu aquesta imatge. Perquè ell no és ben bé com una suma d'ells dos. És cert que els pot recordar, pel to, el registre i la devoció per la matèria... però ell va en unes altres línies. Aquesta ''vigilància permanent'' que dius. Sí que és ben cert que insisteix molt en això, però no és com una ''obseció'', sinó que és una advertència.

(ui, i després em vaig adonar que es presentava semblant a en Murri... però és una jugada de la meva ment, perquè no en vaig ser conscient... heu d'atendre molt bé al que diu quan es presenta; us dóna moltes pistes.)

«I botànica? Quan tenim botànica? Vull veure el Neville! *.*» Vam veure la primera classe de botànica (també és veritat que era curteta i potser et vas quedar amb ganes de més). Però no pateixis perquè en Neville tindrà paper. No sé si dir que apareixerà molt molt, però el que sí que et puc garantir és que se'n parlarà molt molt.

«Quan l'Altaïr sàpiga que la tarambana de l'Alice és la seva filla fliparà en colorins!» hahahahaa Sí! Fliparà en colorins!! Ai, que bo! És que no ho podies dir millor!! huhuhuuu Però això ja serà molt endavant!!!

«A més a més, tot el que se li dona malament, ella ja ho sospitava que seria així!». Bé, com he dit, creia que li aniria bé Pocions i... no. Defensa; és que senzillament no l'entusiasma.

«És capaç de posar-se a plorar perquè no si li dona bé el quidditch! Ja ens ho esperem, Altaïr! Si t'angoixes amb les escales què et penses que et passarà amb una escombra?» Bé... No ens facis spoiler del segon bloc! Hahahaa! Ja ho veurem, això, si passa o no! XD Però no pareixis: L'Altaïr ja s'encarregarà d'evitar les escombre voladores.

«QUE PER CERT! Com és que el seu pare i la seva àvia no l'han ensenyat a volar? Que això és tradició! Mal James! Molt mal James!» hahahaaa En James Black quasi que és més muggle que bruixot... I la Granny, en fi... Briubruixina és conscient del vertigen de l'Altaïr (i també és conscient del que li reportarà, però això no ho ha comentat mai a l'Altaïr i jo tampoc no us ho comentaré. Encara...)

«(Per cert, ja hi ha caigut, l'Altaïr que el seu pare es diu com el James Potter i que potser tot està relacionat? Perquè com vegi el nom complet i vegi que es diu James Sirius li agafarà una taquicardia!)» Encara no sap que es diu James (només sap que es diu Potter)!!! Però, tens raó, potser s'hi queda, de l'ensurt que tindrà en descobrir-ho!

«M'agrada que tornin a fer pinya tots quatre, amb l'Àstat, la Sue i el Macmillan» ja en faran! I tant!

Val, he de comentar sens falta tot això que em dius aquí: «(és clar, al Macmillan no se li dona res malament. Fa com ràbia. Segur que a més de guapet, és ric, intel·ligent, misteriós, educat, sensible... vigila no et rebenti el cervell XD). No és broma, pobre, que ja es veu que no és mala persona, però és com que vull que tingui al·lopècia, saps? O almenys que algú es despentini, per déu! XD»

(«Segur que a més de guapet, és ric, intel·ligent, misteriós, educat, sensible...». Alguns d'aquests adjectius són certs, però no crec pas que tots i tampoc no de la manera que podries pensar...)

A veure. El que m'intentes dir (és moooolt graciós com ho expresses, per això he citat el paràgraf sencer) és que, pel que sembla, en Macmillan ''és perfecte'' (no, tampoc no té alopècia xd). Sí, ''és perfecte'', tot sembla indicar-ho, oi? El que vull dir és que és significatiu.

Pensa en que tota la narració (llevat de quan ella no és present en l'escena, com en la conversa dels quatre Gryffindor amb en Hagrid; o els pensaments de l'Àstat en el capítol anterior) és la mateixa Altaïr que parla en la veu narrativa. Són les seves opinions, la seva percepció. Les coses es poden veure estranyes o poden ser explicades de manera que potser s'allunyen de la realitat, perquè és l'Altaïr qui parla. Tot passa per ella.

Sé que no ha quedat contestat del tot. És expressament. Però sempre t'avances als fets... Mmm potser ara et faig un embolic, et confonc més o t'hagi fet pensar coses que no són, però en Macmillan és un misteri que forma part de la història en totalitat. Però ja veuràs com l'anem coneixent! :)

M'encanta que facis comentaris tan llargs! Enrotlla't tot el que vulguis!

Antares




AvatarCass Ross 258 comentaris17/03/2017 a les 13:45:37
#27109Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

El capítol anterior ha sigut molt interessant per intercalar el punt de vista de l'Àstat, com és tot des de la seva perspectiva, què en pensa ell de l'Altaïr... I, evidentment, per recopilar tots els temes que tenim pendents per desenvolupar! (Les cartes blanques al professor Longbottom, per exemple.)

Des del punt de vista de l'Altaïr m'ha agradat molt, sobretot perquè es pot veure la quantitat de sentiments i d'emocions que la mouen per dintre, com se sent, l'enyor de casa, què pensa dels seus companys de classe. (Confia-hi, Altaïr! No se't menjaran pas!!)

La classe de pocions m'ha agradat des d'un bon principi, perquè en passar llista has sabut reflectir molt bé la personalitat de cadascú i personalitzar-lo. Al llarg de l'escena ha sigut molt entretingut veure com cada parella de personatges anava fent amb la seva poció! Tens molta habilitat en aquest tipus de coses, de veritat. 

Altaïr, per què veus els teus companys de classes com a contrincants!! Em sembla molt interessant que l'Àstat proposi d'entrar tots dos al club dels Llagoters... Ho aconseguiran? Sembla que serà molt interesant. També m'agrada l'apunt de quan l'Àstat sembla natural parlant, sent ell mateix, o quan repeteix les idees de casa com un lloro. Un personatge interessant, l'Àstat.

 

I ara anem per aquest capítol!

M'encanta haver-nos trobat amb el James i els seus compinches a la cabana del Hagrid. Ara, quin tipus de nom és Acus per l'amor de Déu!? Wow, això es mereix una explicació. I menciones la seva germana... Tant acostumat als Magatotis de la Gee, veure una altra versió del James i la seva colla se m'ha fet una mica estrany, però són molt interessants! En algun moment m'he perdut una mica, però ja serà qüestió d'acostumar-m'hi. 

Evidentment, que no seria el Hagrid sense alguna bestiola! De fet, quan ho comentes als comentaris, es veu com una evolució molt lògica del Hagrid, la veritat. A veure quin una en munta, amb aquest cranc!! Ara, és una pena que se li hagi mort el gos, ho saps? Com t'atraveixes a matar l'Ullal??

Déu meu, no ha sigut fins que la Gee (em sembla que ella) ho ha comentat als comentaris, que no m'he adonat que el Gary era el fill del Dean i el Seamus lol Per molt Finnigan que es digues.. Aish. Ara, Déu meu, Gary és un nom horrible!! Entenc les teves raons, però no m'agrada gens, el nom! (A més, em fa pensar en el cargol de Bob Esponja...)

Wow, em sembla molt interessant la relació que té el James amb la seva família. Clar, és una família famosa, la veritat! Pobre, tots sent monitors i tant de la llei, i ell que vol saltar-se totes les regles. No es pot tenir tot, James! 

De totes maneres, m'alegro que mutuament l'Altaïr (en el capítol anterior) i el James en aquest capítol pensin de buscar-se mutualment!! A veure quines converses més interessants en podem treure d'aquí ^.^ Això, és clar, si decideixes posar tota la conversa o no lol Que coneixent-te encara ets capaç de posar-nos-en només la meitat per no fer-nos espòilers! I pel que fa al James: BUSCA LA BLACK PLEASE

Ha sigut molt interessant el tema de veure la classe de la McGonagall des del punt de vista d'una Slytherin, perquè ja se sap com és, ella... Justa, però no imparcial al 100% tbh. 

Pobra Altaïr, haver d'anar en una escola que tenen les escales movent-se i ella amb els problemes de vertígen...

Ho entenc totalment que el professor Binns els hagi decepcionat a tots.

Molt interessant, la classe del professor Dàgor!! Coi, amb lo que m'agraden de per si les classes de Defensa contra les Forces del Mal, m'hauria encantat ser-hi.

Sap molt greu que l'Altaïr s'estigui desanimant per moments, especialment perquè a ella li feia molta il·lusió anar a Hogwarts. No, Altaïr, no pensis que tot va ser un cop de sort i que no ets bona! Si amb una mica de pràctica ho podràs fer! Va, tu pots.

No m'arruinis l'Altaïr, Antares. I'm watching you.

M'agraden molt els teus capítols, aprecio molt que siguin tant al detall, que hi hagi moltes escenes de les classes, de les relacions entre els companys, que tot vagi de mica en mica, però en canvi no se'm fan gens avorrits!

El professor Dàgor m'ha agradat molt, molt interessant i misteriós, com tu ja comentes. La seva presentació m'ha agradat molt ("Sóc l'Eöl Dàgor; ex-guardià de Gringotts, ex-auror de professió i ex-indicible per maledicció"), a veure si anem descobrint més coses sobre el seu passat i què vol dir aquesta presentació!!

Té algun tipus de poder mental, el professor? Per què gairebé sembla que els estigui llegint la ment, i com tu ja dius, els digui alguna cosa a cadascun d'ells. I crec que no ha pensat que són uns alumens de 1r que estan fent aquella classe per primera vegada! Wow, quin nivellazo que els ha fotut. Espero que no en traumatitzi algun!!

Estic segur que el comentari és un caos lol I sé que he comentat més bé aquest capítol que l'anterior, però que a vegades no tinc gaire temps, i he anat escrivint trosos diferents dies diferents... Total, el que compta és el comentari, oi? Hahahaha

Fins aviat!

Cass.

PS. El fet que l'Altaïr és la néta del Sírius està confirmat o no? Diria que sí, oi? Però ara no me'n recordo... Així que ens faltaria saber qui és l'àvia, també, que no se'n parla gaire de la Granny.




AvatarAntares_Black 307 comentaris24/03/2017 a les 21:45:46
#27110Tinc 8 fanfictions i un total de 30 capítols

Cass Ross:

Dos comentaris en un!

Amb el tros de l'Àstat us recordo cosetes i veiem el seu punt de vista. Em va agradar parlar des d'ell, però també em va semblar estrany sortir de l'Altaïr. Després tornem a ella!

«Confia-hi, Altaïr! No se't menjaran pas!!» hahaha Ai, sí, pobra!

Vaig aprofitar que en Llagot passava llista per ensenyar-vos els personatges!

Que bé que t'hagi agradat la classe de pocions! Recordo que em va costar fer aquest trenca-closques!

«Altaïr, per què veus els teus companys de classes com a contrincants!!» Saps què passa? Que l'Àstat parla des d'un lloc ingenu i l'Altaïr des de la màxima prudència. L'Àstat vol compartir aquest repte amb ella amb entusiasme i l'Altaïr està en alerta constant perquè no ho ha passat bé.

 

---

«Ara, quin tipus de nom és Acus per l'amor de Déu!?» hahahaaa De fet, el nom és Atticus. Però em fa gràcia que faci servir Acus com a hipocorístic. En llatí, és 'agulla'. És com si digués que punxa, que burxa xD Uf! Podria omplir el tema dels noms dels personatges...

«I menciones la seva germana...» Sí! Tenim la seva germana a Gryffindor i, com que comença aquest any, va al curs de l'Altaïr. Us podria dir qui és, però com que ho podeu deduir us deixo pensant ;) És força evident!

«Tant acostumat als Magatotis de la Gee, veure una altra versió del James i la seva colla se m'ha fet una mica estrany, però són molt interessants!» Sí, jo també estic tan acostumat als Magatotis de la Gee, que hi ha moment que tinc lapsus i penso en la Geena o en Frank, per exemple, i m'adono que no hi són. Però és que aquests quatre ja els tenia pensats de fa temps (encara no havia llegit res seu, i em sembla que cap altra fanfiction tampoc). Per exemple, sempre havia concebut l'Alice com a filla única, però com que (com els altres) ha anat evolucionant i agafant personalitat al llarg del temps, ha estat molt influïda per una pila de coses, d'entre les quals les seves fics. Ara fins i tot em fa com cosa que no tingui germans; és com si fes desaparèixer en Frank. De vegades tinc la sensació que ella enyora un germà que no ha tingut mai... Fa com pena, no? Però bé. Els seus Magatotis m'ajuden a inspirar-me per donar-los el toc d'humor que necessiten.

«Com t'atraveixes a matar l'Ullal??» Ai!! He de dir que m'ho vaig pensar molt... I fins i tot tinc cosetes escrites i l'Ullal volta per allí... Però vaig pensar que no viuria tants anys... El coneixem del primer llibre, ja adult i ja duia una bona temporada amb en Hagrid. No pot ser que un gos visqui més de vint-i-cinc anys! (que sapiguem és un gos normal i no pas cap encreuament amb cap criatura màgica...) I vaig trobar que la raça del gran danès viu entre sis i nou anys (altres fonts diuen que entre set i deu anys). Una esperança de vida de les més baixes. A les pel·lícules, és un mastí napolità (sí, els encanta canviar les coses... A les pel·lícules i a les traduccions... Com ara confondre el saüc amb l'àlber; un salze amb un pi; les fulles de les mandràgrores de la pel·lícula no són de mandràgora, semblen més aviat de bleda o d'alguna planta d'interior... i, ei!, que aquí ja no toquem jocs de paraules! Perquè sinó també diria canviar vòmits amb pets! xD), i aquests també viuen entre sis i nou anys... O sia que em va semblar que quedava massa forçat que el continués tenint... Que això no vol dir que no em fes pena. Però per això us he estalviat l'agonia del seu llit de mort.

Sí! En Gary és el fill d'en Dean i d'en Seamus! Potser no és explícit (ja es farà notable, no patiu), però de moment es pot entendre igualment que és així. «Ara, Déu meu, Gary és un nom horrible!!» Ja ho pots ben dir! XD A mi tampoc no m'agrada! Però així és com el vaig concebre. No sabia que es digués així aquest personatge de Bob Esponja... Quin cromo de cargol! No el coneixia!

«Pobre, tots sent monitors i tant de la llei, i ell que vol saltar-se totes les regles. No es pot tenir tot, James!» El que més l'emprenya és que són les filles d'en Percy (Ja havia quedat clar, oi?), l'oncle que menys suporta, i amb la Lucy no s'agraden massa tampoc... Però ja veureu com és la Molly, pobreta... És massa bona i amb en James li costarà imposar-se. En James i la Dominique, per exemple, sí que són un parell de bandarres! Si es veiessin més sovint, serien carn i ungla! Perquè la Dominique també és una mala peça!

Pff! A tots dos els intriga, naturalment! L'Altaïr i en James se cercaran mútuament i també s'evitaran! En fi, ja ho veurem. «Això, és clar, si decideixes posar tota la conversa o no lol Que coneixent-te encara ets capaç de posar-nos-en només la meitat per no fer-nos espòilers!» hahahaa Sí que ho faig! És que miro molt on trepitjo, no fos cas que descobríssiu el pastís abans d'hora! «I pel que fa al James: BUSCA LA BLACK PLEASE» hahahahaaa

Sí, sí! La McGonagall és justa! I imparcial també, però es troba en una situació... Imagineu-vos-ho... Una alumna d'Slytherin, que es diu Black, que ha de portar el fet de ser mestissa (dins la seva residència i amb el seu nom), que es capaç de defensar-se de maleficis amb encanteris estrangers (contra un altre Slytherin, i és defensada per un Gryfindor!) —vaja que en Gaunt i ella són capaços d'organitzar-li un bon sarau, que tindrà ganes d'enviar-los a les masmorres—, que té habilitats notables de transfiguració (l'assignatura que ensenya ella)... Jo diria que estar força desconcertada.

«Pobra Altaïr, haver d'anar en una escola que tenen les escales movent-se i ella amb els problemes de vertígen...» Ja ho pots ben dir! I alerta que aquesta setmana tenen la instrucció de Vol!!!

«Molt interessant, la classe del professor Dàgor!!» Sí que n'és! I el profe, com has vist, té tela... «Coi, amb lo que m'agraden de per si les classes de Defensa contra les Forces del Mal, m'hauria encantat ser-hi»: Això és el que vas dir al Tag! Pensa que en Dàgor o t'agrada o l'odies! (Aquest sentiment pot evolucionar amb el temps!)

L'Altaïr t'agraeix els ànims! ;)

«No m'arruinis l'Altaïr, Antares. I'm watching you.» No pateixis, que aviat remuntarà. Però és una època que ha de passar. Té onze anys i a més està vivint moments molt difícils per ella. Per altra banda, ja m'agrada que em diguis això, perquè vol dir que l'Altaïr t'agrada i això és genial!

«M'agraden molt els teus capítols, aprecio molt que siguin tant al detall, que hi hagi moltes escenes de les classes, de les relacions entre els companys, que tot vagi de mica en mica, però en canvi no se'm fan gens avorrits!» Oh! Mercès! De vegades, em demano si em passo de detall! Perquè em sé cada segon de la seva vida! Però ja va bé que el que poso no avorreixi! :)

«El professor Dàgor m'ha agradat molt, molt interessant i misteriós, com tu ja comentes. La seva presentació m'ha agradat molt ("Sóc l'Eöl Dàgor; ex-guardià de Gringotts, ex-auror de professió i ex-indicible per maledicció"), a veure si anem descobrint més coses sobre el seu passat i què vol dir aquesta presentació!!» A veure si ho descobrim! Té un passat, el té! (Ben vist, això de la presentació! És important)

«Té algun tipus de poder mental, el professor? Per què gairebé sembla que els estigui llegint la ment, i com tu ja dius, els digui alguna cosa a cadascun d'ells.» Mmm ja ho veurem...

«PS. El fet que l'Altaïr és la néta del Sírius està confirmat o no?». És el que l'Altaïr es pensa, per tant tu també pensa que sí. Si més endavant es veiés que no és així, ja veuríem què faríem. De moment això no t'ha de preocupar, perquè el que compte és la realitat que viu ella, i per ella està confirmat. El que no sap és res d'ell... La Granny és una tarambana! No se'n parla perquè no hi és mai. Es va preocupar per l'educació màgica de l'Altaïr quan era petita, però un dia va desaparèixer del Cercle... Des d'aleshores, Briubruixina ha estat el referent màgic de l'Altaïr.

Diria que sí, oi? Però ara no me'n recordo... Així que ens faltaria saber qui és l'àvia, també, que no se'n parla gaire de la Granny.

Antares