The Weird Sisters: els inicis - Capítol 4: Mentre uns pensen en el Dumbo, altres compleixen càstigs
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 21/02/2017 a les 00:48:31
Última modificació 05/04/2017 a les 21:39:18
Tots els capítols de The Weird Sisters: els inicis
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Capítol 4: Mentre uns pensen en el Dumbo, altres compleixen càstigs

—McComarck, Barbary, facin el favor d'acompanyar-me. Vostè també, Tremlett.

El Heath va estrènyer el punys de la ràbia. Podria haver-los trobat la Coliflor: ella, segurament, hauria entès la situació i els hauria deixat marxar sense problemes. O el Flitwick, que potser els hauria castigat, però els Slytherins no se n'haguessin escapat fàcilment. O la Sheda, que ella almenys sempre tenia un somriure a la cara, i segons el Kirley, era la professora que estava més bona de tot el claustre. Però no! Apareixia l'Snape. Allò era ser malastruc.

El Kirley va cridar-li mentalment (perquè clar, amb la llengua lligada, era difícil fer qualque altra cosa) quatre paraules no molt amables a l'Snape. I de pas se'n tornà a recordar de tots els familiars de l'adorable Slytherin que l'havia emmudit. Ja veuria, ja, que un dia, anant sol pels passadissos, se'n duria un disgust.

—I no els diu res, als estudiants de la seva residència? —"No els insultis, Heath, no els insultis que encara serà pitjor... No, no et refereixis al Flint, Snowyowl i el Byrke com a curts de gambals, pallussos o similars" —. Ells també ens estaven llançant maleficis! I han emmudit el Kirley!

El Kirley va alçar els braços en senyal de victòria. "Ja t'has adonat que m'han emmudit, tio!". Com si els seus senyals haguessin estat subtils: s'havia assenyalat la llengua repetidament quan el Heath el mirava. I, encara que no ho hagués fet, feia uns minuts que romania callat, sense queixar-se o tirar-se floretes a ell mateix. Allò era extremadament inusual tractant-se del Kirley.

—M'ocuparé personalment que els enviïn a la infermeria, perquè, si no ho ha notat, Barbary, ells estan tirats a terra; vostè, en canvi, està dret i veig que fa molt bona cara. Em resulta sospitós que s'hagi curat tan ràpidament de la grip... I crec que, francament, molta gent s'alegraria que el senyor McCormack s'estigués callat una temporada.

El Kirley gesticulava frenèticament paraules malsonants, sense aconseguir pronunciar-ne cap en veu alta. Es recordà mentalment que l'Snape era un professor, i agredir físicament als professors no estava ben vist. I que, total, que era un càstig més o menys? Havien estat moltes les hores que havia passat tancats a l'aula de càstigs durant aquells sis anys que duia a Hogwarts. Als seus pares ja feia temps que els havia deixat d'importar si el castigaven o no. Just que es gradués ja en tenien prou, deien. La seva mare feia temps que havia tirat la tovallola i havia comprès que no seria tan perfecte com la seva germana gran. Mai no podria competir amb la Meaghan, tant jove i ja guardiana de Pride of Portee. Quant de talent...! "No com tu, Kirley. Ho podries fer millor. Entrena una mica més, vinga". La veu de la seva mare ressonà inconscientment al seu cervell. L'emmudí. No era moment per pensar en aquelles coses.

El Donaghan tenia la boca tan, tan, tan oberta que segurament les mosques que passaven per allà se sentien temptades de ficar-se dins. Un càstig? Implicat en un duel? Acabava de petrificar a algú fora de l'aula de Defensa Contra les Forces del Mal?! No s'ho creia. Era, sens dubte, el fet més impressionant en el que havia estat implicat des que havia arribat a Hogwarts. D'haver tingut allà la seva càmera de fotos, segurament s'hauria volgut fer un selfie per commemorar-ho.

Sense admetre cap replica, l'Snape començà a caminar cap a l'interior del castell. El Donaghan no s'ho pensà dues vegades ni oposà cap resistència: sense protestar el va seguir, amb un pas a mig camí entre el nerviosisme, la por i l'emoció. El Heath i el Kirley, més acostumats a la situació, seguiren d'enfora, amb resignació i unes cares dignes d'un condemnat al patíbul, al professor.

Tampoc els venia d'un càstig o dos. Serien unes dues hores insuportables fent qualque cosa por agradable i lliures. Podria ser pitjor.

 

Mentrestant, a les cuines de Hogwarts, els elfs ja respiraven tranquils.

Molts s'havien dut les manetes al cap quan havien vist aparèixer al Myron. Que la Julia els vengués a fer companyia, no era cap problema. Era un encant de noia. i li agradava molt preparar dolços. A més, tenia un talent especial per la cuina, heretat del seu pare. El seu xicot, però, no compatia aquest talent amb ella.

Sis anys pul·lulant per allà havien estat suficient perquè els elfs coneguessin al noi. Molt simpàtic, sí, agraït quan li donaves alguna cosa per dur-se a la boca, i sempre disposat a ajudar a les cuines. Tot i així, si de veritat es volia tenir acabat el sopar en poc temps, el millor era declinar la seva ajuda.

Eren conscients de la seva poca traça. Un mal moviment de peus i era molt probable que trenqués mitja vaixella, tirés per terra l'ensalada o escampés farina per tota la cuina. Per no parlar de la poca contenció que tenia del seu impuls de menjar: veia massa de galetes? L'he de provar! Que està crua i la farina crua no és comestible? És igual, que tampoc m'empassaré tota la massa!

Però tot allò era minúcies comparades amb el desastre que provocava el Hufflepuff si decidia venir acompanyat dels seus dos amics Gryffindors. Encara que no eren tan maldestres, tenien un talent natural per a començar batalles de menjar. Un insult fet de broma podia conduir, i conduïa, a una desastrosa guerra entre amics que emplenava totes les altes parets de la cuina de taques.

Afortunadament, aquell dia no s'havia produït cap d'aquelles situacions. La Julia havia ajudat els elfs a cuinar el postre del dia, i el seu xicot s'havia quedat tranquil·let, assegut a un racó i dibuixant distret. Tan absort estava en el dibuix que no s'havia adonat que la seva moneda havia vibrat.

Acabada la safata de pastissets, la Julia s'atracà al Myron i mirà per damunt de la seva espatlla que estava dibuixant.

—Quin Dumbo més maco —Va somriure en veure aquell esbós d'un elefant. Estava fet de pressa i sense gaire esma, i encara així era un dibuix bastant encantador. El Myron sempre havia dibuixat bé, i aquell talent s'havia anat incrementant classe a classe d'Història de la Magia, on el millor que podia fer per combatre l'avorriment i la son era dibuixar.

—Dumbo?

La Julia va sospirar. Ella, com orgullosa mestissa, sempre havia estat al dia de la cultura muggles, i això incloïa les pel·lícules Disney, de les quals era una gran fan. El Myron, en canvi, era de sang pura, i tot i fer anys que cursava l'assignatura d'Estudis Muggles, encara es perdia en algunes coses.

—L'elefantet aquell de les orelles enormes que volava. Ja saps, el del circ, que el separaven de la seva mare i tenia un ratolí com amic...

—Aaaah valeee. Ara tot té sentit. Més o manco.

La Julia va riure i va agafar-li la mà al Myron, arrossegant-lo cap a l'entrada de la Sala Comuna de Hufflepuff. Colpejà el segon barril cinc cops, al ritme de Helga Hufflepuff i la tapa s'obrí, deixant al descobert el passadís que duia la Sala Comuna. Els dos la travessaren, i es deixaren tirar junts al primer sofà lliure que trobaren. Es començaren a petonejar una estona, fins que el Myron s'apartà de cop i volta.

—Escolta, creu que el Heath i el Kirley estan bé? No s'hauran ficat en cap problema? He tingut un mal pressentiment...

—Myron, de veritat vols parlar del Heath i el Kirley, ara? Justament ara? —La seva veu intentà sonar tan melossa com fou possible, però guardava una bona quantitat d'irritabilitat. Quina forma de tallar el rotllo, tu —Segur que estan bé. El Kirley tindrà la llengua ficada a la gargamella de qualsevol amb el que s'hagi creuat i li hagi agradat, i el Heath... estarà també intentant lligar, o a la biblioteca, o fent càlculs de magmàtica. Segur que estan bé.

El Myron s'ho va rumiar una mica. Clar que no es volia preocupar pels seus amics justament ara, però les classes de futurologia li havien proporcionat un sisé sentit (tot i que el Heath deia que eren alucionacions seves causades per estar massa aprop de les plantes 'especials' de la professora Coliflor), i el seu sisé sentit mai no fallava. Menys quan va pensar que s'estava cremant la cuina i no va ser així. O quan havia pensat que l'Ivy s'havia caigut i no havia estat així. D'acord, el seu sisé sentit fallava una mica. I si de veritat estiguessen malament hauria vibrat la moneda, oi?

La parella torna a besar-se i s'oblidà dels dos amics. Ni s'adonaren que la inscripció de la moneda canvià d"Hivernacles 3" a "Càstig. Masmorres. Snape", tan ocupats com estaven en els llavis de l'altre de l'altre.

 

—El càstig consisteix a treure'ls els ulls dels peixos globus? —va repetir el Heath, reprimint una ganyota de fàstic, esperant que hagués entès malament el càstig i en realitat fos quedar-se tancat en una sala reflexionant o rentar les plaques de la sala de trofeus. Almenys els trofeus no feien tanta pudor com aquella pila de peixos morts que tenien davant seu... —Sap que a la Ronda d'Alla els venen a cinc galions el quilo? No sigui tant rata, home... —va murmurar molt, molt baix, tan sols perquè el Kirley el sentís. No volia arriscar-se a guanyar-se un altre càstig, o aconseguir que Gryffindor perdés més punts.

El Kirley rigué sota el nas, i per un moment abandonà el posat teatral de fàstic que havia fet en conèixer el càstig. El Donaghan estava una mica allunyat dels Gryffindors, i pel bonic color verd de la seva cara, es deduïa que era un poc intolerant a l'olor de la pila de peixos globus morts que tenien al seu davant.

La sala tampoc acompanyava molt. Era petita, fosca, quadrada, situada a les masmorres. Al Heath no li va costar imaginar-se algun cosí del compte Dràcula amagat rere aquelles parets, preparat per xuclar-los la sang, o una legió d'esquelets preparats per clavar-los una llança al centre del seu estómac.

—Enhorabona, senyor Barbary, sap repetir el que jo dic. Efectivament, es passaran el matí traient els ulls als peixos i guardant-los en pots. Jo de vostès no m'entretindria, ja que l'olor que deixen anar no és gaire agradable. Tornaré d'aquí a una hora... o dues o tres per veure com els hi va —Dita aquella frase, s'encaminà cap a la porta, deixant als tres nois sols. Però quan just estava a punt de travessar el llindar, la veu del Heath l'aturà.

—Però pot desfer el malefici del Kirley? No el voldrà deixar mut molta més estona... pensava que els professors tenien l'obligació de desfer els maleficis si algun alumne en llançava a un altre... Bé no ha trigat a desfer els maleficis als Slytherins... —El Heath intentà posar la seva millor cara de nen innocent.

L'Snape agità la vareta en direcció al Kirley, murmurà alguna cosa i abandonà l'habitació amb una sonora portada. El crit de satisfacció del Kirley no es va fer esperar:

—Tornooooo a teniiiiiiiir veuuuuuu! No saps com d'incòmode és tenir la llengua fermada, tio.

—Calli's, McComarck, que, francament, crec que molta de gent s'alegraria si s'estigués callat una temporada —va respondre el Heath posant la veu de l'Snape —"Ja que l'olor que deixen anar els peixos no és gaire agradable..." No em digui, em pensava que feien olor de rosses, no et fot.

—Bé, pitjor va ser quan la McGonagall ens va fer rentar els banys sense màgia, no? —Va sospirar el Kirley. Seria pels pocs càstigs que els havien posat...

—Esteu acostumats que us posin càstigs?! Entesos, no és que sigueu alumnes excel·lents, però... no us importa que ens hagin posat un càstig?! I us burleu així d'un professor?! —El Donaghan per fi s'havia recuperat de la sorpresa inicial, havia processat la informació i s'avia acostumat a la pesta dels peixos, almenys suficientment com per poder deixar de tapar-se el nas amb la mà.

—Una mica acostumats als càstigs sí que estem... però tampoc tant, no et creguis
—va dir el Heath amb to tranquil·litzador. Estava clar que el noi estava poc avesat a aquelles situacions, a diferència dels dols Gryffindors.

—És un poc com ser terriblement guapo i ser irrisistible... primer et pareix una llauna, però després t'hi acabes acostumant... —El Kirley va somriure i es va pentinar els cabells. El Heath va rodar els ulls i va negar amb el cap —. Ei, per cert, no estaràs enfadant per què, sense voler, t'hagi fet caure de cul a terra, no? Tan sols et volia ajudar... però potser no ha estat la millor manera de fer-ho.

—Vaja, el Kirley McComarck confessant que s'ha equivocat i potser no és la perfecció feta persona. Gaudeix-ho, que no ho veuràs molt sovint.

—Eh, eh, sense insultar, vols? M'he ficat jo alguna vegada amb la teva manca altura? —El Donaghan es va escurçar la gargamella, clarament incòmode i sense saber on ficar-se —. Calla, que l'estem espantant.

—No... no.... ha estat molt guai. I tampoc m'he fet mal.... I no heu dubtat davant els Slytherins! I ho heu vist?! He estabornit al Flint! Jo! —Va fer el típic somriure de nen de cinc anys que acaba de rebre els regals del Pare Noel. Però tan ràpid com se li havia il·luminat l'expressió, se li va enfosquir... —Però... però... els meus pares no rebran un avís? Em castigaran! No puc tenir un càstig! Mai no falto a classe ni m'he ficat amb problemes! No em poden tancar a Azkaban per això, no?

—Relaaaaaaaaax, els avisos els envien quan has comès una falta greu com calar foc al Gran Saló o fer explotar un hivernacle. Per això no crec que passi res. I total... els meus pares ja fa anys que ni es miren els avisos, firmen i punt —va dir el Kirley.

—Però els meus ho miraran! Jo mai no he faltat a classe, ni he arribat tard, ni he faltat al respecte als professors... S'enfadaran, s'enfadaran... —El Donaghan començà a donar voltes per l'habitació, embrancat dins un apassionat debat amb si mateix —. Però per una vegada he romput les normes! L'adrenalina ha estat brutal! Però val la pena perdre la paga per això? Però...!

—Tranqui, tio —El Kirley li passa la mà per les espatlles, intentant que s'aturés uns quants segons: tanta volta l'estava posant molt nerviós —. Com diria el meu amic Myron, tampoc és tan greu. Els càstigs és una experiència vital com qualsevol altre. I no t'has de preocupar tant, home!

—Va dir la persona especialista a convertir l'encrespament dels cabells en una gran tragèdia grega —El Heath va posar els ulls en blanc, un gest que ja havia fet típic d'ell —. Però no et preocupis, Donaghan. No crec que passi res, per un cop... i sempre podrem parlar amb el Flitwick, el teu cap de residència. Segur que ell ho entendrà, més que no pas l'Snape.

—I no te n'oblidis de la part positiva: estàs castigat amb jo! Estar amb jo no és un càstig per a ningú —El Kirley va obrir els braços amb gest confiant, adornat-ho amb el seu somriure. El Heath va fer que no amb el cap; paciència, paciència s'havia de tenir amb el Kirley.

El Donaghan va riure. A poc a poc, el seu posat s'havia anat relaxant. Els seus ulls mostraven alleujament. Potser no era tan horrible, estar castigat, al cap i a la fi. Si aquells nois asseguraven que els seus pares no s'havien d'assabentar, que hi havia de dolent? Total, tampoc és que tingués un matí ple de plans apassionants... llegir còmics tot sol i acabar els seus de magimàtica, una festa, vaja. I estava en companyia de dos Gryffindors simpàtics. Potser... potser es podien fer amics. Qui sabia. Va intentar obrir la boca unes quantes vegades i començar conversa, però no s'atreví. Ho havia intentat durant l'hora de magimàtica, aquell dia que els havia sentit parlar d'un grup musixal i havia volgut compartir amb ells que tocava el baix, però la professora Vector l'havia manat callar. I ell s'ho havia pres com un senyal del destí: no era la professora Vector qui li manava a callar, era l'univers. Mes ara l'univers li havia enviat una altre senyal: fes-te, durant aquest càstig, amic d'aquests nois i quan ja ho siguis, els hi menciones casualment que toques un parell d'instruments.

Però passada mitja hora, el Donaghan va deixar de ser tan positiu. Els primers cinc minuts havien estat potables. Un poc fastigosos, però aguantables. Passats deu minuts, la situació s'havia posat enganxosa, mes els comentaris del Kirley i el Heath havia fet més portadora aquella situació (que per cert, estaven sent molt simpàtics amb ell!). Un quart d'hora després, el Donaghan havia pres una gran decisió: mai en la vida no seria peixater. Ni tornaria a menjar peix. Ja tan sols es limitava a fer la tasca mecànicament, ignorant la pudor i la sang, amb cara d'esgotament i tedi; exactament com estaven fent els seus companys.

Per rompre la monotonia dels seus moviments, i comprovar que seguia estant perfecte, el Kirley es va girar per observar el seu reflex en una marmita, perquè clar, tothom sap que extreure ulls de peixos globus és una activitat altament estressant que et despentina els cabells. El Heath veié en la distracció del seu amic l'oportunitat perfecta per netejar el seu ganivet, i així de pas tenyir part de la maniga de la blanca camisa d'un vermell encès, perfectament conjuntat amb la corbata.

La neteja del ganivet va desembocar en una petita lluita fingida i quatre insults. Després, calma; que passats uns quants minuts tornà a ser interrompuda per un ampli catàleg d'insults i malediccions dirigits al Flint, l'Snowyowl i el Burke. N'hi havia per a tots els gustos, des dels més típics fins a altres de més treballats. Al principi, el Donaghan intentava contenir les rialles: la seva mare li havia repetit fins a la sacietat que era de mala educació riure's dels altres (tot i que més aviat eren els altres els que es reien d'ell), i alguns insults eren realment forts... Malauradament, no pogué evitar acabar esbutzant-se de riure. Perquè, per Merlí, ell també tenia bastant mania a aquells individus (i ho va demostrar cada vegada que algun dels nois es girava cap a ell per demanar-li si no trobava que era veritat que aquella colla d'individus estava mancada de cervell. El Donaghan movia el cap de dalt a baix enèrgicament). Va estar a punt d'afegir alguna cosa, però no va aconseguir el valor suficient. Altra vegada. Mala sort.

Ja cansats de queixar-se i maleir, el silenci va tornar una altra vegada. Deu minuts més tard, ja s'havia tornat a esvair. El tema de conversa girava ara al voltant de la vida amorosa dels dos amics, perquè òbviament el millor que pots fer mentre et dediques a mutilar peixos globus morts.

La conversa havia començat de sobte quan el Kirley havia mencionat a una tal Aisha, que se l'havia trobat i havia estat molt simpàtica amb ell, com sempre, i que anava acompanyada d'un noi de Ravenclaw. El Heath va fer un llarg sospir, deixant clar que no volia parlar d'un tema que ja l'avorria. Després el tema s'havia desviat cap a la llista de conquestes del Kirley que, si més no, pareixia llarga. Just acabada de contar la seva història del seu cinquè amor d'estiu, es va girar cap al Donaghan, recordant que estava allà.

—I tu, tens xicota? O et mola algú?

Les galtes del Ravenc si la no van tardar en tenyir-se de vermell. No estava acostumat que li demanessin si tenia xicota. Ni la seva àvia mai no li preguntava. Simplement... simplement pareixia que tothom tenia assumit que era tan pringat que no li podia agradar a algú.

—No... no, no tinc xicota —"Merda! Podria haver dit que tenia xicota i així parèixer interessant... però no s'ho creurien, oi?" —. I... si... m'agrada algú —La imatge d'una cabellera rossa i llarga, acompanyada d'un somriure segur es va dibuixar a la seva ment."Per què ho has dit? Per què? Però han estat simpàtics amb tu... No pareixen mala gent, oi? Són... guais".

Quan just el Kirley havia obert la boca, l'Snape va fer acte de presència. Va mirar fixament els pots on havien estat els ulls dels peixos globus. Pareixien bastant plens. Va rumiar-s'ho un moment, però finalment els va deixar marxar, donant el càstig per acabat. A més, era l'hora de dinar, i no és que deixar als alumnes sense dinar fos una cosa molt ètica, encara que estiguessin castigats.

Sortir d'aquella claustrofòbica habitació va ser la glòria. L'aire semblava més pur, sense aquella pesta a peix mort. I lluny d'aquell nauseabund olor, es van adonar que es morien de gana, que els seus estómacs els estaven demanant a crits qualque cosa a endur-se a la boca.

El Donaghan, empès per l'energia dels seus dos companys, també va córrer fins a les escales. Uns segons de descans en arribar al rebedor i tornaren de córrer. Altra vegada, però, s'aturaren. Primer el Donaghan, de sobte, i quan obrí la boca, el Kirley i el Heath també.

—No vull semblar esgarriacries, però... però crec que fem una mica de pudor —Anava a dir amics meus, però va decidir en el darrer moment que això era passar-se més. No havia d'agafar confiances tan ràpid —. I... ja sabeu, a les multituds no els hi agraden les males olors... i a jo tampoc.

El Heath va assentir amb el cap, donant-li la raó. Va treure la vareta, i va llançar-se a ell mateix, i després, als seus dos acompanyats, uns encanteris que diluïen l'olor. Almenys durant mitja hora; passats trenta minuts, l'única solució seria una bona dutxa i canviar-se de roba, els va explicar.

Passats uns segons, ja travessaven les portes del Gran Saló. El Kirley i el Heath se n'oblidaren del vermell de les seves corbates i van anar a seure a la taula de Hufflepuff, que estava més a prop, i casualment, hi havia llocs lliures a prop del Myron i la Julia. Que empeguessin a un parell de Hufflepuff per fer-se lloc va ser simple casualitat. Total, eren Hufflepuff, sempre s'ho prenien bé tot!

O quasi tot.

—Eh, eh, Kirley! Que m'has fet mal! —es va queixar un nen d'uns tretze anys, de cabells rossos i curtets, molt pigat i somriure bromista —A més, perquè vas tacat de sang?

—Una historia molt llarga —El Kirley havia decidit que no feia falta llevar-se la taca de sang. Com bé havia indicat el Heath (el to sarcàstic per bular-se d'ell, però allò eren detalls menors), podia donar-li una imatge de guerrer valent. Sí, que perquè vaig tacat de sang? És que venint cap aquí m'ha atacat un llop i m'he hagut de defensar... no ha estat gaire difícil, tan sols m'ha aconseguit fer una esgarrapadeta de res... Pitjors fantasmades s'havia inventat per lligar.

—Dhani, que diu la mama sempre? —va sospirar el Myron, renyant amb la mirada al seu germà petit. O això intentava, però els seus ulls, de naturalesa riallera, no aconseguien endurir-se.

—Que t'has de tallar els cabells perquè pareixes un vagabund?

—A part. I no em diu això! Que siguis simpàtic i no et queixis tant —El seu germà petit no li va fer gaire cas, Va treue-li la llengua, amb la mala sort que encara no s'havia acabat d'empassar el pure de patata i li va caure una mica a la taula—. I que tanquis la boca quan mastegues

El Dhani va el va ignorar, una altra vegada. El Myron va alçar els ulls al cel, definitivament, tenir mal geni no era un dels seus defectes.

Però si era un dels de la seva xicota.

—Tu, marrec, escoltaràs més al teu germà gran o ho passaràs molt malament, entesos? Que és una gran persona, és molt savi, i està molt bo. Capisci?

Ara sí que el nen va assentir amb por, i la Julia va tornar al seu gran somriure dols de sempre.

—Endevino, castigats, oi? Hem vist les vostres monedes... un poc tard.

El Heath i el Kirley van fer que sí amb el cap, mentre engrapaven pollastre i patates com si no hi hagués demà. Més o manco el que estava fent el Myron amb les patates i l'ensalada. Ell i la Julia creuaren una mirada preocupada. Sense paraules, saberen fer notar a l'altre els remordiments per no haver-se preocupar ni de mirar la moneda comunicadora. Però, eh, que no tenien tan mal aspecte (apart de les taques de sang que hi havia a la camisa del Kirley, però ja havia aclarat que no era seva, mentre li llançava una mirada significativa al Heath, que s'havia fet el beneït). Tampoc haguessin pogut fer molt per ajudar-los, si ja estaven castigats.

—No teniu remei. Per cert, el Ravenclaw amb el que heu entrat, estava castigat amb vosaltres? —Els dos van tornar a assentir —. No s'ha assegut encara enlloc... EI, TU, SEU-TE AMB NOSALTRES! —va cridar-li al Donaghan, que s'estava anant cap a la taula de Ravenclaw poc convençut. En escoltar els crits de la noia, se l'il·luminà la cara i li va faltar temps per asseure's entre el Kirley i el germà petit del Myron (qui va fer mala cara però no gosar tornar-se a queixar per por a la seva cunyada).

El Kirley i el Heath sentiren inevitables remordiments per no haver convidat al noi a seure amb ells; se n'havien oblidat de la seva existència quan havien vist als seus amics. No ho havien fet a posta, creien que ell aniria a tota hòstia cap a la taula de Ravenclaw amb els seus. Potser si s'haguessin fixat més en ell durant aquells anys, haurien vist, que, tot i que molts cops s'ajuntava amb els seus companys de residència, la seva expressió incòmoda denotava que no se sentia del tot còmode amb les àguiles del seu curs.

—Gra... gràcies... No és que no tingui lloc on seure, però... és que la taula de Ravenclaw... eh.... sempre estan parlant de les classes.... I acaben avorrint.

—No et preocupis. Jo em pegaria un tir si hagués de seure a la mateixa taula que el Thrutson cada dia.

 

Dinaren amb tota tranquil·litat, i, a poc a poc, pareixia que el Donaghan perdia vergonya. Quan el segon plat estava quasi liquiditat, ja havia aconseguit participar plenament en la conversa, que ara girava al voltant del càstig d'aquell matí i el perquè els havien castigat.

La baralla amb els Slytherin va ser reprovada pels dos teixons, com ja s'esperaven. Hi havia opcions millors abans que entrar en un duel, cridar a un professor, per exemple. Clar que era una situació d'urgència, d'aquelles que requerien actuar amb rapidesa. Si ajudar a un company que estava sent assetjat pels matons de l'escola no era una situació d'urgència, que Merlí s'aixequés de la seva tomba i digués que ho era.

Les safates ja buides de carn i patates desaparegueren, i en el seu lloc l'ocuparen els postres. Fruiters plens s'alternaven amb palanganes plenes de pastissets. A la Julia se li varen il·luminar els ulls mirant-los: ella havia ajudat a preparar-los. Quedà uns segons encisada, amb la mirada clavada en la cobertura de sucre glaç, molt visiblement orgullosa.

El Myron no perdé temps, en canvi, i ja n'engrapà tres amb una mà. Que no s'ha de perdre temps, escolta. El Kirley també n'anava a agafar un, però la visió d'un ocell conegut va interrompré la seva acció.

Una oliva color cafè es quedà pul·lulant per la taula de Gryffindor. Els seus ulls grocs transmetien la confusió que estava sentint al no visualirzar el seu amo a la taula. Al cap de tres voltes per la taula dels lleons, decidí que allà no devia estar i travessar el saló, cercant-lo assegut a una altra banda. No va tardar a trobar-lo.

Davant del Kirley caigueren quatre làmines plastificades i enrotllades. El Kirley recompensà a la seva òliba amb un pastisset. Complaguda amb el menjar, l'òliba abandonà el menjador.

—Per fi ha arribat la meva comanda! Tenia por que no m'haguessin entès! —Quatre caps es giraren en direcció a ell, esperant que aclarís de què es tractava —. Ah, sorpresa! Ho descobrireu aviat. Tu més aviat que els altres, Heath.

—Quin gran honor —va dir sarcàsticament el Heath —. M'he de contenir per no pegar salts d'alegria.

—Eh... escolteu, nois, no és per res, però... —El Myron va dir les paraules amb extrema cautela. Feia la seva cara de "he de donar males notícies i no m'agrada perquè no m'agraden les males notícies" —. Recordeu que ens heu contat que el càstig consistia a escorxar peixos? I que heu fet un encanteri diluent d'olors? Idò crec que se li està passant l'efecte...

—Així que, per favor, ja podeu anar tirant cap a les dutxes —va continuar la Julia. Si, eren d'aquelles parelles tan ben complementades que acabaven les frases de l'altre—. Gràcies.

El Heath i el Kirley, aquest darrer agafant les làmines com si d'elles depengués la seva vida, no varen veure cap altra alternativa a fer el que els hi manaven. Sí, efectivament, estaven començant a fer pudor de peix podrit, i allò no era rebut amb gaire entusiasme pels seus companys de taula. La Julia els observà i negà amb el cap.

—El Kirley es deu pensar que sóc beneita... es notava d'una hora lluny que allò eren pòsters. Els voldrà per decorar... ja saps —Va decidir no revelar que havien fet del cobert de les barques la seva sala d'assaig. No és que no es fiés d'aquell noi, però no era preferible que tothom s'entemes. Va mirar el Donaghan, que seguia allà, congelat al seu seient, una altra vegada fora de lloc —. Donaghan, rei, d'això... el teu encanteri també està desapareixent...

El noi es va posar vermell com un tomàquet, i mentre se n'anava, repetí fins a la infinitat les paraules gràcies i perdó.

—Que maco, oi? Podríem anar amb ell més sovint... pareixia content d'asseure amb nosaltres i no amb els Ravenclaw... Tampoc no ens aniria malament augmentar el nostres cercle d'amistats properes —va reflexionar la Julia, esperant que el Myron li respongués. Però, quan es va girar, va veure al noi amb la mirada perduda —. Myron, passa res?

—Estava pensant... si el Dumbo és un elefant i el seu amic és un ratolí... com s'ho fa per no trepitjar al ratolí sense voler?

 

Plaf!

El Heath va caure del llit, en un intent inútil de penjar el pòster de Nirvana al tros de paret que hi havia entre el seu llit i el del Kirley.

Just arribats al dormitori, el Kirley havia desenrotllat les làmines i les havia mostrat al Heath. Havia pensat que, per celebrar que el projecte de la banda anava cap endavant, necessitaven col·locar algun pòster a la paret del seu dormitori. N'havia encarregat de més per penjar al cobert de barques, com bé havia suposat la Julia, perquè, total, qui se'n temeria? Allà no hi entrava cap ànima ni per casualitat.

—T'has fet mal? —va preguntar-li el Kirley, que sortia de la dutxa per estirar-se al llit. El Heath s'havia dutxat primer, ja que no tardava tant com el seu millor amic, i havia aprofitat aquells minuts morts per començar a penjar els pòsters —. Normal que caiguis quan intentes penjar els pòsters. Tens els braços i les cames curts i no hi arribes.

—Tu tens curt l'enteniment. I altres coses —I no content amb aquell comentari, el Heath, amb tota la naturalitat del món, va aprofitar per llançar-li el seu llibre de magimàtica (que pareixia més una bíblia que no un llibre de text) —. Ui, perdó, pensava que t'estava llançant el coixí... sóc tan despitat

—Puto goblin —El Kirley ni es va immutar, és més, es va encendre un cigarret, tan tranquil, ell. El llibre de text ni l'havia rosat, en part perquè el Heath havia apuntat bé a posta. La intenció era molestar un poc, no buidar-li un ull —. A veure, i si llevem el teu pòster del Manchester City? Així tindríem més lloc.

—Ni de conya. El puto pòster es queda. Per damunt del meu cadàver. Lleva tu els pòsters de la Playwizard.

—Que bonic, prioritzes el futbol per damunt de jo? —El Heath va assentir lentament davant la pregunta del Kirley. Òbviament, el futbol està sempre davant. Per sort, era futbol i no Quidditch. Si el pòster hagués estat del Pride of Portree, al Kirley li hauria faltat temps per arrencar-lo amb tota la mala hòstia possible —. Dels pòsters de la Playwizard no he sentit mai que te'n queixis, eh.

El Heath va rodar els ulls, decidit a no protestar, donant així per tancada la conversa. Amb dos parells de mans, aviat aconseguiren reformar el tros de paret que els pertanyia del dormitori dels Gryffindors. Estaven els dos observant orgullosos com havien aconseguit fer espai pel pòster de Nirvana i pels dels Rolling Stones quan entraren els altres dos inquilins de l'habitació.

—Aquests dos són nous, oi? —va preguntar un noi de la seva mateixa edat. Els seus cabells, tallats curtets, eren foscos. Una simple ullada a la seva cara era suficient per determinar que no era molt fan de les pocions afaitadores —. Feu el que vulgueu —No ho va dir en veu alta, però la seva mirada era prou significativa, d'aquelles que diu sense paraules, feu el que vulgueu, com feu sempre— però la meva part de la paret no la toqueu.

—No et preocupis, Ian, que no l'hem tocada —El to del Kirley eren més conciliador que el del seu interlocutor. No obstant això, no va obtenir l'efecte desitjat quan aquest es va fixar en el cigarret quasi extint que tenia el Kirley a la seva mà dreta.

—I pots intentar no fumar aquí?

El Kirley apagà el cigarret, forçant un somriure. Disculpes no en demanà, però, no era necessari. L'Ian va afanyar-se a agafar el llibre que havia anat a buscar i desaparegué acompanyat del Jake, l'altre noi, que havia quedat impassible davant la conversa.

—No ho supera, per favor... —va sospirar el Heath quan tingué la certesa que els seus dos companys d'habitació ja no el podien escoltar.

—Tu tampoc ajudes, eh? —li va retreure el Kirley.

—Jo no sóc el que deixa els amics a l'estacada. Ni sóc un punyeter hipòcrita —El Kirley va enterrar la cara en el matalàs, gest que no passà desapercebut pel Heath —. No va ser culpa teva, tio. Ni meva.

—Ho sé, pesat —Així es va donar per finalitzada una conversa que cap dels dos no volia continuar —. Per Merlí, quin dia més llarg i difícil. Crec que ja em ficaré al llit i dormiré fins demà...!

—Kirley.... Que no te'n recordes que tenim per dilluns la redacció de Transfiguració que cap dels dos no hem començat?


Llegit 365 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMercè Granger 43 comentaris21/02/2017 a les 01:15:09
#27090Tinc 3 fanfictions i un total de 6 capítols

Aconseguit! Capítol penjat! Que han passat dos mesos? Meh. Està penjat i això importa (me'n recordo que deia un capítol cada dues setmanes, curtet, de 2000 paraules... que innocent era en aquell temps).

Definitivament, no és el meu capítol preferit i no n'estic gaire orgullosa, però mira, prefereixo deixar-ho ja acabat i continuar endavant. Ha acabat esdevenint més de transició, se m'han allargat les escenes... en fi. Però així coneixem una mica més al Donaghan, que és molt maco, oi que sí? ^^ I bé, el Kirley i el Heath segueixen com sempre; he intentat reflectir que intenten integrar a la conversa, durant el càstig, al Donaghan, però al mateix temps, inconscientment l'exclouen per la timidesa del noi i perquè ells són millors amics i es posen a parlar de temes privats. No sé si ho he aconseguit molt bé. No passen d'ell, els cau bé i tal, però mai n'han tingut gaire relació perquè s'ajuntaven amb gent diferent (i al Kirley sobretot li cauen bastant malament els Ravenclaws per norma general). Potser si s'haguessin fixat més, haurien intentat fer-se amics seus abans, però bé, així són les coses.

He intentat ficar una mica més al Myron, que ell també és molt maco i simpàtic i mai el faig sortir tan com voldria. Al següent serà el que sortirà més, ho prometo!

L'escena final... a veure, durant aquest temps, he estat estructurant millor els sis cursos anterior. I se m'ha ocorregut una manera de 'justificar' que el Heath i el Kirley vagin sempre amb Hufflepuff i no amb Gryffindors, que se suposa que els grupets d'amics solen ser formats per gent de la mateixa residència (que hi ha excepcions, d'acord, no dic que no, i, siguem sincers, tots de la mateixa residència cansa. Hi ha d'haver varietat!). El Myron i la Julia sí que es duen molt bé amb els seus companys de residència, sobretot ella, tot i que crec que sempre els hi deu haver agradat més anar amb el Kirley i el Heath, que són més aventurers! xd (direm que aquest curs, els altres Hufflepuffs són molt tranquils xd Ah, i el MYron i la Julia també estan implicat en el 'problema' que va haver). Sé que és una ximpleria però meh, no em quedava tranquil·la, sinó. Ja aniria sortint més, perquè és varen barallar.

Bé, tinc molta de son i no se'm venen al cap més punts que comentar (que segur que n'hi ha, però sóc massa despistada), si els trobo, ja editaré or something. Adéu, ens veiem en el capítol següent! (amb sort d'aquí quatre mesos).