Homo homini lupus - 3: Deus ex machina
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 31/08/2016 a les 09:52:45
Última modificació 31/08/2016 a les 09:52:45
Tots els capítols de Homo homini lupus
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


3: Deus ex machina

Els segons van anar passant amb exagerada lentitud, com si estiguessin cansats de fer voltes al rellotge i haguesisn decidit prendre’s un descans.

—No creieu que està trigant molt? —va dir la Dorcas, empassant saliva.

—Si algú no l’hagués fet anar al pis superior... —va fer en Caradoc, mirant malament en Bengy.

—Au va —va fer ell, restant-li importància—. És una casa! Què voleu que li passi? No em digueu que us creieu totes aquestes supersticions...

—Podria haver-hi alguna cosa... —va murmurar l’Emmeline, però la va interrompre un udol.

Tots es van quedar mirant el Benjy.

—Les cases no udolen! —es va defensar—. Segur que ha estat algun gos d’un veí, o un llop del bosc.

—Anem a assegurar-nos que està bé —va resoldre el Caradoc, i va començar a caminar cap a la casa amb l’Amelia.

La resta els van seguir, és clar, perquè l’alternativa era quedar-se sols, i separats els uns dels altres, i per algun motiu en aquell moment allò no molava gens.

Van deixar el camí que sortia de Hogsmeade i guiava fins al castell, i van començar a donar la volta al casalot, esperant veure la Marlene a través d’alguna finestra. Tot i així, la volta que feien era exageradament gran, i estaven massa allunyats de la casa per veure res. Semblava que algun instint de supervivència els aconsellés no acostar-s’hi.

—Marlene!

—Marlene, on ets?

—Surt ja!

No va ser fins que van ser a l’altra banda de la casa que ho van sentir: primer un grunyit, després un crit de pànic de la seva amiga i, per últim, una explosió. Això últim ho havia causat un encanteri de la Marlene que havia esbombat una de les finestres del pis superior. La Marlene en va sortir d’un salt instants després, sense preocupar-se de l’alçada. Evidentment, la gravetat va fer el seu efecte i la Marlene va caure a terra. Tots van córrer cap a ella per ajudar-la, però ella va alçar una mà, cridant.

—Correu! Correu! És un puto home llop!

Era un puto home llop. Tots el van veure quan van alçar la mirada: estava traient el cap per la finestra i preparant-se per saltar damunt la seva presa.

No hi ha gaire coses que puguin fer-te passar una borratxera de cop, però la visió d’un home llop a punt de saltar-te al damunt està definitivament al Top-10 de la llista.

—Agafeu-la! —va cridar l’Amelia, i tots van córrer cap a la Marlene sense pensar-ho dos cops, la van engrapar com van poder i van arrencar a córrer com si no hi hagués demà.

Aquell va ser el moment en què l’home llop va saltar de la finestra molt més àgilment que la Marlene i es va posar a perseguir-los.

—Incendos! —va exclamar el Caradoc, i tots van treure la vareta de seguida. Era l’únic que podia fer mal a un home llop: el foc i la plata.

Llengües de foc van anar sortint de les seves varetes, i el llop es va veure rodejat. Havia estat un xoc molt gran trobar-se’l, però semblava que ara el tenien acorralat i no tenia res a fer. No, no s’havien esperat trobar-se amb un home-llop, però el que encara s’havien esperant menys va ser que del no-res en sortissin tres nap-bufs corrent cap a ells i cridant:

—No li feu mal! No li feu mal! És company nostre! Només és un alumne de segon! És el nostre amic!

Ah, allò sí que els va deixar descol·locats del tot. I no van saber què fer. La Dorcas va ser la primera d’abaixar la vareta i va fer que els altres fessin el mateix. És clar que ara, a uns pocs metres, hi tenien un home-llop molt, molt enfadat a qui havien intentat matar. I s’estava recuperant per moments, mirant-se els tres nens de segon, que ara tenia molt més a la vora que els sis de setè.

Impedimenta! —va cridar l’Amelia, però no va fer cap efecte a una bèstia d’aquella mida.

Animo linqui!

Petrificus totalus!

Semblava que res no funcionava contra aquell descomunal monstre. A classe de Defensa els havien ensenyat com derrotar un home-llop, però no pas a només “immobilitzar-lo”. I allò era perquè se suposava que els homes llop eren bèsties ferotges, malvades i assassines, no pas tímids nens de dotze anys que esmorzaven al teu costat al Gran Saló i et preguntaven educadament on quedava la classe d’Encanteris. Què redimonis havien de fer amb allò, eh?

I mentre tots s’ho preguntaven, plantats com estaquirots sense saber com reaccionar, el nen-llop va agafar embranzida i va saltar.

Tot sovint, la gent els preguntava com algú tan desastrós com l’Emmeline Vance podia haver anat a parar a Ravenclaw. L’Emmeline Vance no era especialment culta, no era de les primeres del curs, no parava gaire atenció a classe, amb prou feines se la veia a la biblioteca i ni de bon tros llegia tant com altres. Però és que l’Emmeline Vance no era a Ravenclaw per la seva intel·ligència. L’Emmeline Vance era a Ravenclaw perquè el seu pensament era original, diferent, perquè s’adonava de coses que altres no haguessin notat mai i perquè tenia idees que ningú altre no podia tenir. I la idea que va omplir el seu pensament en aquell moment, en aquella fracció de segon, va ser la següent:

Què és un licantrop? No és res més que un ésser que es troba a mig camí entre un humà i un llop. I què hi ha entre un humà i un llop? Un gos.

I quan el llop es trobava a l’aire en ple salt, a punt de caure a sobre del més grassonet dels tres nens, l’Emmeline va cridar:

—JEU!

I en aquell instant, alguna cosa en el cervell de l’home-llop, algun impuls ancestral, o genètic, o el que fos, va fer un clic i va obligar la bèstia a acatar l’ordre. I el llop es va veure encongint les extremitats a mig salt i caient sobre l’herba. I abans no es va poder preguntar què coi acabava de passar, la mateixa noia que havia cridat se li va acostar a grans gambades amb una revista enrotllada a la mà i li va pegar al musell.

—PASSA A JEURE! MAL NOI!

Tant els de segon com els de setè s’ho van quedar mirant amb la boca oberta i un pam de nas. No podia ser que allò fes efecte. És clar que era evident que aquella devia ser la primera vegada que algú li deia a un home llop que era un “mal noi” empunyant una revista. Varetes, és clar. Espases, probablement. Bales de plata, sens dubte. Però allò de la revista devia haver-lo deixat completament descol·locat.

Però evidentment, “descol·locat” no equival a “rendit”, i per molt instint ancestral o codi genètic que pogués compartir amb un gos, allò no era un gos. Els seus instints assassins ja recuperaven el control i s’adonaven que no tenien per què obeir res ni ningú.

—Emmeline —va fer el Caradoc amb la veu tan baixa i tranquil·la que va ser capaç d’emetre—, baixa la revista i aparta’t mooolt a poc a poc de l’home-llop, siusplau...

—Es diu Remus —va saltar descaradament el nen de les ulleres, que semblava ofès i tot pel terme.

En aquell moment van saber que ho tenien negre. O mataven un nen de dotze anys, o un nen de dotze anys els mataria a ells. A no ser que passés algun miracle, és clar.

I en van passar dos.

Un va ser que, de cop i volta, una figura alta i esvelta, amb una llarga barba blanca i ulleres de mitja lluna, va aparèixer corrent entremig de la boira amb la vareta a la mà, i va fer un encanteri que va paralitzar l’home llop. L’altre va ser que, de sobte, els tres nens de segon s’havien volatilitzat.

Els altres sis, els que encara seguien allà, petrificats sense l’ajuda de cap encanteri, van empassar saliva mentre l’Albus Dumbledore se’ls acostava. Ara sí que l’havien feta bona.

Però mentre que la majoria patia per les repercussions de la seva aventura, l’Emmeline es va fixar que el director feia més cara de preocupat que d’enfadat.

—Estan tots bé? —els va demanar—. No han pres mal?

—La Marlene s’ha... —va començar a dir l’Emmeline, però la Marlene, que no semblava haver superat del tot l’embriaguesa de l’ensurt, va avançar fins a davant del director coixejant, i li va passar la mà per davant de la mirada, com si apartés una cortina invisible, i va dir:

—No necessita saber si estem bé. No som els alumnes que està buscant.

—Oh no —va murmurar el Benjy per darrere, tapant-se els ulls amb la mà—. Digue’m que no està intentant fer servir la Força amb l’Albus Dumbledore...


Llegit 339 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris31/08/2016 a les 10:05:55
#26890Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola! Tercer capítol de la mini-fanfic!

Començo explicant el títol: el "Deus ex machina" (literalment "el déu des de la màquina" era un sistema que es feia servir en el teatre grec i romà. Quan l'argument de la història que es representava s'embolicava tant i es feia tan complex que ja no hi havia manera de resoldre-ho, apareixia un personatge que feie de déu en una "màquina voladora", que descendia a posar ordre i a arreglar les coses perquè tot acabés bé. En aquest cas, els nostres herois es troben atrapats sense sortida, i el Deus ex machina és l'Albus Dumbledore, que arriba en el moment just per treure'ls de l'embolic.

Imagino que s'ha entès també on han anat a parar els rondadors, que tenen una capa d'invisibilitat.

I no sé si us haurà agradat això que he posat dels "instints ancestrals" dels homes-llop, que es veuen obligats a acatar ordres quan se'ls tracta com un gos. Ho he tret de un llibre del Terry Pratchett on surt una ciutat que està aterroritzada pels homes-llop, però els ciutadans ja hi estan acostumats i se sabe certs trucs, com ara que quan els llancen un pal i diuen "Busca!" els llops perden el cul per atratar el pal perquè han d'atrapar el pal XD Ho he traspolat a això de la revista i el "mal noi".

I res, sembla que algú ha descobert el pastel del Remus! Anem a veure com acaba la cosa!

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris31/08/2016 a les 10:14:38
#26891Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Oh, m'he deixat de comentar el final! Pels qui no ho sabeu, a Star Wars aquells que tenen el do de controlar La Força (els Jedis), poden manipular els pensaments d'aquells que són "dèbils de ment". Hi ha una escena de "A New Hope" en què un stormtrooper (l'exèrcit de l'Imperi) para a l'Obi-wan Kenobi i al Luke Skywalker i els demana les identificacions perquè van amb dos androides que semblen els que estan buscant. I l'Obi-wan li passa la mà per la cara i diu "No necessites les nostres identificacions. Aquests no són els androides que esteu buscant". I l'Stormtrooper respon "No necessito les vostres identificacions. Aquests no són els androides que que estic buscant", tot convençut, i els deixa marxar.

La gràcia de tot això és que la Marlene està intentant fer servir la Força amb l'Albus Dumbledore, quan això només funciona amb els "dèbils de ment". (Tinc una amiga que una vegada va intentar fer el mateix quan la va parar un policia. Imagineu-vos el caxondeo XD)




AvatarAntares_Black 329 comentaris12/09/2016 a les 19:40:12
#26908Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Tot el capítol preguntant-me qui o què seria el Deus... i ha estat ni més ni menys que l'Albus Dumbledore!! (Edito: havia escrit això abans de llegir el teu comentari i em repeteixo, però t'ho poso tal qual)

Així, Dumbledore, a xarrupar protagonisme, que és el que t'agrada!! No ho neguis!!

«Evidentment, la gravetat va fer el seu efecte i la Marlene va caure a terra» Que bo! Quina patacada!

Això m'ha fet molta molta gràcia!: «No hi ha gaire coses que puguin fer-te passar una borratxera de cop, però la visió d’un home llop a punt de saltar-te al damunt està definitivament al Top-10 de la llista.»

M'ha agradat especialment el bocí de: «A classe de Defensa els havien ensenyat com derrotar un home-llop, però no pas a només “immobilitzar-lo”. I allò era perquè se suposava que els homes llop eren bèsties ferotges, malvades i assassines, no pas tímids nens de dotze anys que esmorzaven al teu costat al Gran Saló i et preguntaven educadament on quedava la classe d’Encanteris. Què redimonis havien de fer amb allò, eh?». És una bona reflexió.

I també quan parles del perquè l'Emmeline Vance era Ravenclaw.

Si haguessin deixat que el llop caigués a sobre del “més grassonet dels tres nens”, ens hauríem estalviat molt maldecaps... QUE ES MORI LA RATA FASTIGOSA!!!

D'on treu la revista, l'Emmeline? «És clar que era evident que aquella devia ser la primera vegada que algú li deia a un home llop que era un “mal noi” empunyant una revista. Varetes, és clar. Espases, probablement. Bales de plata, sens dubte. Però allò de la revista devia haver-lo deixat completament descol·locat.»

T'has tornat a descuidar de fer parlar la Marlene amb sh («No nesheshita shaber shi eshtem bé. No shom elsh alumnesh que eshtà bushcant.»). O potser és que quan fa la Força (mercès per l'aclariment!) se li arreglen tots els problemes de pronunciació que li causen els ferros...

---

«esbombar» vol dir escampar, explicar alguna cosa al quatre vents. Suposo que el que tu volies dir era esbotzar: «havia esbotzat una de les finestres del pis superior»

«rodejat» → «envoltat»

«A no ser que» → «Si no és que»

Antares




AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris13/09/2016 a les 14:55:20
#26914Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Crec que aquest és el meu capítol preferit, perquè hi he posat algunes reflexions i narracions que francament trobo que estan ben explicades, com el de per què l'Emmeline és Ravenclaw, o el que pensa en Caradoc quan veu que no pot matar el Remus. 

Que fàcil hagués estat tot si en Remus hagués mort en Cuapelada, oi? Hm! És clar que aleshore shaurien fet fora en Remus de Hogwarts... també hagués servit que  hagués mort l'Snape quan en Sirius li va dir on trobar-lo, i en Voldemort no hauria sabut mai de la profecia... XD

La revista de l'Emmeline... doncs suposo que la devia dur a la seva bossa, igual que la Dorcas s'emporta llibres. Les noies que anem amb bosses gran normalment hi portem moltes coses, a dins! XD

La construcció "si no és que" no m'agrada gens! No hi alguna alternativa per "a menos que"? pensava que "a no ser que" era correcte. Queda molt estrany! "A no ser que tinguis superpoders, no podràs aconseguir-ho", hauria de ser "Si no és que tens superpoders, no podràs aconseguir-ho?". És terrible!




AvatarCass Ross 265 comentaris22/09/2016 a les 20:31:14
#26931Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

En aquest capítol hi ha un parell de frases que m’agraden molt! La primera és aquesta: “Els segons van anar passant amb exagerada lentitud, com si estiguessin cansats de fer voltes al rellotge i haguesisn decidit prendre’s un descans.” i la següent és tot el paràgraf que descriu com és l’Emmeline Vance i per què està a Ravenclaw.

En aquest capítol, evidentment, el to de la fanfiction ha canviat una mica (sobretot al principi, evidentment, quan teníem la Marlene perduda dins de Ca l’Alfred) però per sort cap al final aquest to més lúgubre ha tornat a animar-se una mica, a causa de la Marlene! Com intenta fer servir la Força amb l’Albus Dumbledore és molt divertit, sobretot perquè en el món de Star Wars, crec que el Dumbledore controlaria la força molt bé (fins a quin punt seria el costat fosc o el costat de la llum no ho sé), així que ni tant sols llavors crec que li funcionaria. L’han deixada massa borratxa, i Star Wars la té influenciada.

El tema quan el Remus gairebé se’ls tira a sobre (estic molt d’acord que, malgrat que hagués destruït la carrera del Llopin i potser la dels seus amics, haguessin viscut més anys tots plegats si hagués matat certa rata que tots coneixem), m’ha agradat, especialment com els Rondadors el defensen amb que és el nostre amic. Tot i així, la manera com l’Emmeline controla el llop no m’agrada. Vull dir, que entenc la lògica del raonament, però no crec que un home llop li hagués fet cas en aquestes circumstàncies si a més a més és una desconeguda, així que és una escena que se’m fa estranya i no m’acaba d’agradar.

L’aparició estel·lar del Dumbledore al final m’agrada molt, perquè és el Deus ex machina, evidentment! No podia ser ningú més!!

Fins aviat,

Cass.




AvatarUnapersona 178 comentaris28/09/2016 a les 17:49:42
#26944Tinc 5 fanfictions i un total de 38 capítols

Bé, m'apunto a la llibreta de primers auxilis que per aturar un home llop n'hi ha prou amb una revista! M'agrada l'explicació que ser Ravenclaw no es limita a llegir molts llibres i ser molt intel·ligent.

El canvi de diversió, festa i humor a perill i acció és molt fluid, no es fa estrany (o potser és que ja m'esperava l'aparició d'en Remus).




AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris05/10/2016 a les 10:20:03
#26956Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Cass Ross: Ah, aquest és el capítol que més m'agrada com ha quedat, narrativament parlant. Crec que és el que té millors frases. Les personificacions m'encanten (com la dels segons, que esmentes aquí), i del paràgraf de l'Emmeline Vance n'estic prou orgullosa ^^

Com dius, sí, durant el capítol la FF es torna seriosa, però no ho aguanto gaire estona, i de seguida torna la borratxera. Tens raó que probablement el Dumbledore controlaria la Força, però segur que estaria amb els jedis, tot i que sigui com és. De fet, em recorda molt el Yoda, tant el paper que fa com de personalitat. 

Tens raó que l'escena de l'Emmeline tractant-lo com un gos probablement no tindria efecte en realitat però... bé, qui sap. Estic segura que ningú no ho ha provat mai. Potser sí que tenen algun instint ancestral... o potser simplement es queda pasmat per la reacció. No ho haurien pogut mantenir gaire estona, per això... XD I qui més podia ser el Deus ex machina? El Dumby, és clar!

 

Unapersona: Bé, ja li he contactat a Cass algunes de les coses que comentes. M'alegra llegir, però, que el canvi de to no sigui brusc i quedi fluid amb la fanfiction. Sí que s'ha de notar que hi ha un canvi, però una vegada se soluciona, està bé que torni l'humor...!