Escrit per hermione potterEnviat el dia 24/04/2016 a les 17:32:27
Última modificació 24/04/2016 a les 17:32:27
Tots els capítols de Amistats eternes
Un hufflepuff molt fidel
-No et preocupis, Norman. Segur que al final tot anirà sobre rodes –em diu la Leah per tranquil·litzar-me.
-Es-estic tranquil.
Ella riu. No entenc què li pot fer tanta gràcia...
Bé, us estareu preguntant què em passa, oi? Doncs us ho explico: fa uns sis mesos em vaig començar a sentir atret per una Slytherin de setze anys com jo de nom Amber. Aquesta estava sortint amb un noi per Sant Valentí, cosa que em va dificultar declarar-me, així que amb la meva amiga Leah i en Howard, un altre pallasso que no sé ni on està, hem decidit que ho puc fer avui.
Conclusió: estic molt nerviós, començo a tartamudejar i estic tremolant com una fulla.
-Vine, que t’arreglaré una mica abans de que la vagis a veure –diu la Leah mentre m’estiba del braç cap al lavabo de noies.
-És de noies! –li etzibo.
-I?
Deixo que em comenci a arreglar, encara que no sé el què, però la deixo fer.
Em despentina una mica els meus cabells negres carbó que sempre intento portar ben pentinats, em passa una mena de pinzellet estrany per damunt de les celles, em descorda un botó de la camisa que deixa entreveure el meu pit nu i, per acabar, els seus dits em dibuixen un somriure a la cara.
-Molt millor. Però sobretot mira-la als ulls. Ningú es pot resistir als teus ulls aiguamarina, entesos?
Com es nota que ella és una Gryffindor, tan segura d’ella mateixa i amb aquesta energia. I com es nota que jo sóc Hufflepuff, encara que crec que sóc de la púrria de la residència.
Sortim una altra vegada al passadís, sort que ja són les sis i ningú fa classes, i la Leah se’m queda mirant amb els seus ulls avellana i em dirigeix un somriure que em dóna coratge. Es recull els cabells color coure en una cua de cavall mal feta i comença a caminar cap a la sortida del castell, direcció als jardins.
-Crec que m’ho he repensat, Leah –li dic quan veig la meva suposada “presa” asseguda en un banc a uns vint metres de nosaltres.
-Va, tens tot el temps del món.
Em quedo una estona mirant com l’Amber es toca i es retoca els cabells vint mil vegades fins que la Leah em fa sortir del meu estat de trànsit.
-Mira, jo haig d’anar a entrenar. Et pots estar mirant-la tot el temps que vulguis, però si no fas res poca cosa en trauràs!
La miro amb els ulls oberts, però ella segueix parlant:
-A les vuit estaré al Gran Saló amb en Howard, esperant-te. Fes el que creguis.
Em dirigeix un últim somriure per donar-me valor i comença a caminar fins al cap de quidditch amb la seva bossa a l’esquena.
Quan desapareix, torno a fixar la vista en l’Amber. Té els ulls d’un color violeta estrany i només fa que moure les parpelles amunt i avall, com si li faltés aigua! Al final em marejo i deixo de mirar-la i em poso a pensar en com puc entaular conversa amb l’Amber. Si us sóc sincer no hi he parlat gaires vegades, només ens saludem de tant en tant i, de vegades, em demana els deures d’Història de la Màgia, però poca cosa més.
Sí, sé que sóc ben estrany com perquè m’agradi una noia amb la qui tant sols he parlat un parell de vegades, però sóc així, tu!
Passo uns deu minuts al mateix lloc on m’ha deixat la Leah, esperant el millor moment per atacar a la meva presa (ostres, que malament sona això) i llavors passa un miracle: les seves amigues la deixen sola. És el meu moment, així que començo a caminar, amb una mica de dificultat, fins al banc on ella porta asseguda una bona estona.
-Ho-hola, Amber –li dic amb el meu famós tartamudeig.
-Hola, ehm...
-Norman, sóc en Norman –ella fa cara de desconcert, així que decideixo ajudar-la-. El que et passa els deures d’Història.
Ella assenteix. Com pot ser que no sàpiga qui sóc si em veu 5 dies a la setmana com a mínim? Bé, no té importància, anem al gra.
-I volies alguna cosa, Roman?
-Norman, em dic Norman –dic, intentant no donant-li importància-. Doncs la veritat és...
-Un moment, Hormen, si vols donar-me alguna hauries de parlar abans amb les meves amigues. Elles en porten la conta.
La conta? Però quanta gent li dóna a aquesta noia!?
Norman, no té importància. Fes el que has vingut a fer i ja després pensa el que vulguis.
-No és un regal, bé, no ben bé, és una mena de cosa... Ostres, no sé com explicar-ho... Sí, o sigui, no és res material, més ben dit... És difícil d’explicar-ho detalladament perquè...
-Mira, Tornen, avui tinc coses a fer, així que vés al gra.
Tornen? A veure, paciència. No facis més embarbussaments i tot anirà molt millor. Respira fons i declara’t. Fes el que t’ha dit la Leah i mira-la amb els teus preciosos ulls. Per què ha dit que eren preciosos, m’equivoco?
Apa, el que faltava, ara ve una de les seves amiguetes rient com una idiota. No les suporto...
-Saps què, Amber?
-Digues, Helen.
Hola? Que no sap que estic aquí? Bé, esperem a veure què li diuen.
-Es veu que han vist a la Leah Corwell morrejant-se amb en Nick O’Cines al vestuari de quidditch.
Noto com una mena de nus a la panxa que es fa i es desfà cada vegada més ràpid. Com és? Que estic preocupat per la Leah? Pot ser, ella sempre m’ajuda en tot...
-Aquell toro amb potes s’estava morrejant amb algú tan bo com en Nick?
Li acaba de dir toro amb potes a la Leah? Però qui s’ha cregut que és aquesta nineta de la mare? No té dret de parlar-li així a ningú, ni menys a la Leah!
-Tu sí que ets un toro amb potes! –merda, ho he dit en veu alta?
Suposo que sí, perquè les dues noies em miren amb cares entre cabreig i desconcert.
-Perdona, però tu saps amb qui estàs parlant? –em pregunta la nouvinguda.
-Doncs sí. Per pena estic perdent el temps amb una persona que de s’hauria de mirar millor al mirall. Perquè la Leah és tan o més bonica que vosaltres, a més, ella no faria res del que feu vosaltres, així que té dret a estar amb qui vulgui i fer el que vulgui.
Ostres Norman, t’estàs superant a tu mateix avui. No cal ni que ho diguis... Acabo de cagar-la de dalt abaix.
-Nen, a mi no em tornis a parlar mai més –em diu l’Amber amb menyspreu.
-Estaré encantat de no tornar-ho a fer.
M’aixeco del banc i camino fet una fúria fins a la sala comuna de la meva residència.
Qui hi sóc, m’ajec a una de les butaques que hi ha més aïllades de la resta de la gent i començo a respirar profundament. Necessito calmar-me, després del que acabo de fer...
Ara em sento malament per haver-li cridat a l’Amber, però és que la Leah és la meva millor amiga i no m’ha semblat gens bé el que han dit d’ella. Potser si ho haguessin dit d’algú que no conec no hagués reaccionat així, però m’ha fet molta ràbia.
Són les vuit en punt. Estic davant d ela porta del Gran Saló i no sé ben bé què fer. Sí que saps que fer, has de parlar amb la Leah i en Howard. Que sí, que ja ho sé... Però és difícil.
He reflexionat durant tota la tarda i crec que el millor que puc fer és el que tinc pensat, sí, és una gran idea. Ells es pensaran que un centaure m’ha donat un cop al cap, però és molt bona idea.
Inspiro amb totes les meves forces i entro al Gran Saló amb un pas altiu. Em miro la gent que hi ha asseguda a les taules i hi aconsegueixo distingir la Leah i en Howard a la punta de la taula de Gryffindor. Mai ho he entès, per què anem a la taula de Gryffindor si som majoria de Hufflepuff? Bé, deixem-ho i anem al cas.
M’assec al costat d’en Howard i els hi dirigeixo un somriure, em serveixo un plat ben guarnit de cuixes de pollastre i em poso a mastegar. Llavors m’adono que els dos se m’han quedat mirant, esperant alguna cosa, però jo no dic res.
-Ens explicaràs què nassos li has fet? –em pregunta en Howard.
Poso cara de desconcert i la Leah m’aclareix:
-Van dient que estàs boig. Això vol dir que: 1-t’has posat a cridar com un boig i al final has sortit corrents o 2-t’has passat tota la tarda rondant-la com un voltor i ara es pensa que estàs sonat.
Mastego el tros de pollastre que tinc a la boca, me’l trago i els hi responc amb tota la naturalitat del món:
-Cap d’aquestes. Només li he dit el que pensava d’ella.
-Has començat a fer-li la cantarella? –diu en Howard-. Ai ets més bonica que un lliri, olores millor que una rosa... Llavors hauria d’estar encantada!
-Res d’això. Li he dit que era pitjor que la Rita Skeeter.
Ells riuen, però crec que s’han quedat parats. Jo, sincerament, m’hi hagués quedat, ja que porto molts mesos parlant de l’Amber com si fos un àngel caigut del cel. Ara crec que és un dimoni que ha pujat de l’infern.
Decidim que el millor que podem fer després de sopar és anar a la cuina a parlar amb els elfs. És un passatemps que ens agrada bastant, a més els elfs són molt simpàtics i expliquen coses des d’un punt de vista molt interessant.
A mi em va perfecte, ja que tota la sorpresa l’he preparada allà. Quines ganes!
Obrim la porta de la cuina i els elfs comencen a fer salts d’alegria, com sempre, ens donen una ampolla de batut de bescuit a cada un i ens preparen les tres butaques de sempre a prop de la llar de foc.
-Norma, explica’ns tota la història, vinga –em demana la Leah mirant-me amb cara de bona nena.
Llavors és quan els hi començo a explicar tot el que ha passat per la tarda amb l’Amber.
Les cares dels meus amics són impressionants. La Leah va canviant l’expressió entre fàstic i sorpresa, i en Howard ha obert la boca al principi i encara no l’ha tancada.
Quan acabo el meu relat pico l’ullet a un dels elfs domèstics amb qui he parlat abans d’anar al Gran Saló i ell agafa la gran safata que hi ha preparada en un dels marbres de granit i s’acosta.
-I bé, amb tot això que m’ha passat avui m’he adonat que vosaltres dos sou els millors amics que un pot tenir. M’heu aguantat enamorat, enfadat, trist, deprimit... En resum, que m’heu aguantat de totes les maneres possibles i encara seguiu al meu costat.
>>I per això un dono aquest regal. Us el volia regalar per Nadal, encara que queda molt, però crec que ara és igual de bo que més endavant.
L’elf els hi atansa una capseta a cada un d’ells. La de la Leah és d’un color violeta potent, en canvi, la d’en Howard és verd gespa.
-Què és? –pregunta la Leah, desconfiada.
-Tu obra-ho –li contesto.
Comencen a desembolicar la capsa amb compte i, quan ja l’han oberta, veig que la Leah es posa a plorar d’emoció i en Howard, amb aquella cara seva de pa, no sap què dir.
-És un braçalet del temps –els hi explico-, l’he creat jo mateix.
>>El contorn de plata s’adapta a qui el porta i fa que en aquests penjolls quadrats petits hi vagin apareixent els records que qui el porta té en ment en cada moment.
Se posen al canell dret i m’adono que el primer record que els hi apareix és del moment que acaba de passar.
Em sento feliç d’haver-los-hi regalat, encara que m’he deixat d’explicar-los que si deixen de res amics de la persona que els hi ha regalat es trencarà. No crec que els hi faci falta saber-ho, hi ha poques possibilitats de que es trenqui, després de tot.
****************************************** ************
Doncs fins aquí el meu relat pel concurs :)
Espero que us agradi, encara que sóc conscient que em podria haver quedat molt millor (estúpida flata de temps...)
Petonets!!!
Potter_granger Enviat el 24/04/2016 a les 18:34:02 #26814 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols Ostres!
És... És preciós! (I mira, un que acaba bé, hehehe). M'ha agradat molt la idea dels braçalets del temps. I jo que em pensava que veuríem com en Norman i l'Amber acabarien junts... Això és molt millor! No hi ha res millor que l'amistat. A més, és un dels llaços més forts que es poden crear. L'Amber m'ha caigut fatal! Ha dit poca cosa, sí, però m'ha caigut malament de totes maneres.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 25/04/2016 a les 10:01:00 #26815 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols *.* És supercuqui!
Com la Potter Granger, també he pensat per un moment que en realitat a en Norman li agrada la Leah, però no, crec que així és millor. Com diu el títol, en Norman és un amic fidel, i aquesta fanfic és d'amistat, no d'amor. I el que sentia per a l'Amber tampoc no és amor, només una mica d'atracció que ha quedat en fum tan bon punt han creuat quatre paraules. Això de vegades passa, que idealitzes alguna persona perquè de lluny sembla molt cool, però després et deceben... i a l'inrevés també!
M'agrada molt totes les expressions màgiques que fas servir! Això de "es pensaran que un centaure m'ha donat un cop al cap" o "li he dit que era pitjor que la Rita Skeeter", perquè li dónen molta profunditat i rerefons màgic a la història (no ho has posat, però per la manera que té el Norman d'expressar-se em resulta molt evident que és de família màgica, oi?). No surt cap encanteri per se, però tota la història rebossa Hogwarts! I les pulseres del final són la cirereta! Has tingut molt bona idea, és com un pensiu protable, em sembla súperbonic, jo en vull una!
M'ha agradat molt com has descrit en Norman tot nerviós, crec que t'ha quedat molt ben explicat! I m'he fet molta gràcia la conversa amb l'Amber, que ella li diu malament el nom tota l'estona i el en plan... "eh... el que et passa els deures d'història". Hahahah, això ha estat molt bo. M'agrada com intercales els pensaments del Norman amb els diàlegs; és molt divertit!
Bé, doncs està molt molt bé, m'agrada molt! És curtet, però molt digne del concurs (i entenc perfectament la falta de temps... i a més a més tu estaves fent el capítol de Cròniques de Hogwarts, també...). Bona sort! Que també tens unes dures competidores!
PS: Un apunt normatiu: davant de la conjunció "que", la preposició "de" cau. Per tant: "t’arreglaré una mica abans de que la vagis a veure" hauria de ser "abans que la vagis a veure" o bé "abans d'anar-la a veure" ;)
Unoi Enviat el 28/04/2016 a les 18:15:22 #26822 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols M'ha agradat molt! M'ha sorprès que al final no anés amb l'Amber (i me n'alegro, perquè des de la primera frase que ha dit ja li hagués fet un Animo Linqui). Després també he pensat que potser estava enamorat de la Leah, i això també m'ha sorprès. Però el final encara ha sigut molt millor! La idea dels braçalets del temps està molt bé, tot i que em sembla que jo no en portaria una... no sempre vull que els altres sàpiguen el que penso! :)
Antares_Black Enviat el 02/05/2016 a les 23:40:52 #26828 He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols Oh! Quina història més bonica! M'ha agradat moltíssim! ^^
Quan he començat a llegir, he pensat que faries una història de parella romàntica. I m'he dit: mira una que s'hi atreveix. Perquè és veritat que (almenys jo, perquè encara no he acabat la resta de relats...) volíem fer “una parella original” i potser miràvem d'evitar la relació essencialment romàntica. Però no, m'has sorprès!
Que la bombin, l'Amber aquesta! Renoi, la nena pija aquesta no sap ni com es diu ell, pobre! «Li he dit que era pitjor que la Rita Skeeter.» Molt divertit!
Vaja, com l'“arregla” la Leah: despentinant-li els cabells, passant-li un pinzellet per les celles i descordant-li un botó... I, naturalment, ha de ser al lavabo de noies, perquè no és gaire clar que hi hagi lavabo de nois, a Hogwarts... xD
Em sembla.. mmm curiós? que parli de l'Amber, la noia que li agrada, amb la paraula “presa”. Però bé, com que ja hem descobert com és... I mira que jo encara tenia esperança que fessis una bona relació entre Slytherin i Hufflepuff... Però no... Els amics havien de ser de Gryffindor i la dolenta d'Slytherin >.< hahaha És broma, que no m'enfado! ;)
«Es veu que han vist a la Leah Corwell morrejant-se amb en Nick O’Cines al vestuari de quidditch» Mare meva! Per un moment em semblava que llegiria Nick-de-poc-sense-cap!! o.Ô
L'expressió de «algú tan bo com en Nick» m'ha fet molta gràcia!
«per què anem a la taula de Gryffindor si som majoria de Hufflepuff?» que bo!
Això del braçalet que t'has inventat és molt guai! Jo també en voldria un, però, com apuntava l'Unoi, jo tampoc no el duria!!
Bé, jo sí que crec que és un relat d'amor. L'amistat és amor, no? El que no és és amor romàntic. Però estic molt d'acord amb l'Agatha: «I el que sentia per a l'Amber tampoc no és amor, només una mica d'atracció que ha quedat en fum tan bon punt han creuat quatre paraules.»
I directament et cito això, perquè hi estic totalment d'acord: «M'ha agradat molt com has descrit en Norman tot nerviós, crec que t'ha quedat molt ben explicat! I m'he fet molta gràcia la conversa amb l'Amber, que ella li diu malament el nom tota l'estona i ell en plan... "eh... el que et passa els deures d'història". Hahahah, això ha estat molt bo. M'agrada com intercales els pensaments del Norman amb els diàlegs; és molt divertit!». La tia aquesta repel·lent ni tan sols sap com es diu el noi que li passa els deures perquè se'ls copiï. Em sembla súper fort...
M'agrada molt com l'has feta acabar. Hi ha poques possibilitats que deixin de ser amics. És molt bonic, tot plegat!
Felicitats pel relat! I bona sort al concurs! Una fic d'un sol capítol, però amb molta força!
Antares