Escrit per UnapersonaEnviat el dia 08/01/2016 a les 17:12:44
Última modificació 02/11/2017 a les 15:46:33
Tots els capítols de La Llum
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Feia dos dies de la desaparició de la Llum, i la nena encara no havia menjat res. Només havia pogut pogut fondre una mica de neu amb l’ajuda de l’escalfor de la pedra per aconseguir aigua. Les seves entranyes rugien com un ramat de lleons.
Estava asseguda al caire del precipici contemplant el riu, aliè a les seves preocupacions. Si no tingués la missió de protegir la Pedra es tiraria per reunir-se amb els seus familiars i amics. Per apartar aquest pensament de la seva ment va tornar a entrar a la cova.
Al terra va veure una pedra d’un color vermellós que encara no havia vist. En agafar-la, li va deixar un rastre marró a la mà. De sobte se li va acudir una idea. No podia sortir de la cova, i no podia demanar ajuda. Però el que si que podia fer era deixar escrit tot el que el seu poble li havia transmès, i el que la pedra contenia.
Va acostar-se a una paret blanca de la cova i, fent un gran esforç mental per recordar l’alfabet, va començar a escriure.
***
En Dangelo havia tornat al despatx del director, acompanyat de la Bertha. No tenia ganes de col·laborar amb ell, però tal i com ella li havia dit, no sortiria d’allà fins que ho acceptés.
- M’alegro que hagis pres la decisió correcta, Dangelo -va dir el director.
- No tenia cap altre opció, em sembla.
- No, no en tenies cap -va confirmar-li-. Bertha, t’encomano la missió de protegir i vigilar en Dangelo. No vull que et desenganxis d’ell. He fet un encanteri al vostre voltant perquè els de la Conselleria no detectin la màgia que feu, però tota precaució és poca. Estigues ben atenta, perquè em temo que no som els únics que sabem de l’existència d’aquest objecte. Sortireu ara mateix, però abans us vull donar un parell de coses: una còpia del llibre d’on he extret la informació i una altra còpia de la traducció que jo he fet.
Va agafar un parell de llibres de la taula i els va donar a la Bertha.
- Bona sort, i no torneu amb les mans buides.
Tot seguit va fer un gest amb la mà, alhora que pronunciava unes paraules que no van arribar a entendre, i tot el que tenien al voltant va canviar completament. El despatx va desaparèixer, i al seu lloc van aparèixer els carrers d’una gran ciutat. La roba que portaven va ser substituïda per roba d’hivern, amb abrics de pell i barrets. Estava nevant i feia un fred espantós.
- Per casualitat no sabràs noruec, Bertha?
- No, mai havia pensat que em podria ser útil, però suposo que ja ens entendrem.
Van dirigir-se a un establiment que van suposar que era algun tipus d’allotjament. Estava ple de gent cridant i rient, i ningú es va fixar en ells. Es van dirigir a la barra i, quan el cambrer els va preguntar alguna cosa en noruec, la Bertha va dir, gesticulant exageradament per fer-se entendre:
- Nosaltres voler llit i menjar. Tenir son i gana. Tu entendre?
El cambrer va fer cara de sorprès, però després va emetre una riallada i va dir:
- Hola, no cal que em parleu així. Sé parlar anglès perfectament. Tenim habitacions dobles i menjar de sobres, però heu de pagar, clar.
- Te.. Tenim diners, no es preocupi -va respondre ella, avegonyida del paperot que acabava de fer.
Quan van haver sopat, van pujar a l’habitació i van obrir la traducció que el director els havia donat. Tenia unes cinquanta pàgines, escrites a mà. No donava cap indicació del lloc on es podia trobar l’objecte, i ni tan sols deia quina forma o dimensions podia tenir. Només deia que estava al nord d’Europa.
- Bertha, tens alguna idea a banda de recórrer tot Noruega en busca d’un objecte que no sabem com és? -va preguntar en Dangelo, desanimat.
- Necessitem ajuda d’algú que conegui aquest objecte.
- Si algú sap que existeix i ja l’ha trobat, em sembla que més val que ens apartem d’ell. I si no l’ha trobat estarà igual que nosaltres, no et sembla?
La Bertha va badallar, i després va dir:
- Sí, suposo que sí… què et sembla si anem a dormir? Potser demà ho veurem diferent.
I així ho van fer.
En Dangelo es va despertar de matinada, sobresaltat, i va mirar al seu voltant. Tot seguia igual. L’habitació, petita però còmode, amb l’armari de la roba i la tauleta de nit, no havia canviat. Però ell percebia alguna cosa diferent.
Va fer el gest d’agafar el llibre amb la traducció del text, però finalment va agafar el llibre amb el text original. Efectivament, estava escrit en llatí i no va entendre res, però el va continuar fullejant, admirant les il·luminacions de les lletres al principi d’algunes pàgines. Quan ja estava arribant al final del llibre, els caràcters van canviar. Ja no formaven part de l’alfabet llatí, sinó d’un de desconegut totalment per a ell. Tenien una forma arrodonida, tot i que a vegades també eren anguloses. Estaven plenes d’accents i altres símbols a sobre i a sota de la majoria de lletres.
De sobte, una part de la seva ment va despertar-se i va saber com s’havien de pronunciar. Estava molt sorprès, perquè no havia vist mai aquelles lletres, però va agafar un paper i ho va transliterar a l’alfabet llatí. El text deia:
«I Ondo macca i Cálë.
I Cálë i cuilë ná.
Sí i Cálë cuilenya.
Va rellegir-se l’escrit del dret i del revés, saltant-se les vocals, llegint només una lletra de cada dos i de mil maneres més, però no hi va trobar cap significat ni codi secret amagat.
Llavors, la Bertha va entrar a la seva habitació:
- Bon dia Dangelo. Què és això? -va preguntar, estranyada, al veure el text.
- Mira les últimes pàgines del llibre original. D’alguna manera puc saber com transliterar aquest caràcters tot i que mai els havia vist abans.
- Però saps què signifiquen?
- No… espera! És com si… -en Dangelo se sentia desorientat; de sobte comprenia el significat d’aquelles paraules tan rares.
Va agafar el llapis una altra vegada i va escriure la traducció, per no oblidar-se’n. El text deia:
«La Pedra conté la
Llum.
La Llum és la vida.
La Llum és ara la meva
vida.
Vés amb compte, cercador de
poder,
la Llum et pot fer mal;
a tu i als que
t’envolten
Només
una persona digna pot posseir la Pedra.
Només una persona digna pot ser el
Guardià de la Pedra.
La persona digna serà aquella que
sigui amiga de la natura.»
- És més bonica la versió original -va comentar en Dangelo, quan va haver acabat de traduir.
- O sigui que el que estem buscant… és una pedra? I aquesta pedra és la nostra vida?
- Sí, i l’encaputxat tenia raó en dir que és molt perillosa. Però sembla ser que el Guardià de la Pedra és immune al seu poder.
- Potser seria millor deixar-ho estar i portar-li alguna arma que no ens posi en perill a nosaltres, no creus?
- No, li hem de portar la Pedra. Vull la llibertat, i…
Va callar de cop.
- Què passa? -va preguntar-li ella, amb les celles arrufades.
Ell li va fer un gest perquè callés, i va xiuxiuejar:
- Algú ha entrat al rebedor forçant la porta.
La Bertha va parar l’orella. No se sentia res. Però va treure’s la vareta i va dirigir-se lentament cap a l’entrada de l’allotjament. En sortir de l’habitació, hi va haver uns moments de silenci, i de sobte la Bertha va fer un crit. En Dangelo va sortir corrents i es va trobar amb un home, vestit de negre i emmascarat apuntant la Bertha amb la vareta. Ella es retorçava de dolor, a terra.
- Bertha! -va cridar en Dangelo, horroritzat
Una esquerda va separar el terra del rebedor en dos, just pel lloc on hi havia l’home. L’home va mirar-lo i el va apuntar amb la vareta, però no va tenir temps de dir res, que el terra es va enfonsar i va caure al pis de sota.
Potter_granger Enviat el 09/01/2016 a les 10:24:05 #26470 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols Carai! Està molt emocionant! Em pregunto què li passarà la Bertha... Esperem que no mori. Val, així que busquen la Pedra... m'imagino que és la que té la nena. Pot ser, no? Crec que sí, seria una bona manera d'enllaçar les dues parts.