El Senyor dels Horricreus - Capítol 7: La Ronda d'Alla i el senyor Ollivander
AvatarCAPÍTOL OCULT
Escrit per Antares_Black
Enviat el dia 17/07/2013 a les 23:14:17
Última modificació 17/07/2013 a les 23:15:30
Tots els capítols de El Senyor dels Horricreus



Capítol 7: La Ronda d'Alla i el senyor Ollivander

Hola a tothom!

   Us porto, per fi, el setè capítol!

   Com que no sé si tornaré actualitzar aquest mes (espero que sí), és una mica més llarg que de costum.

   Llegiu amb atenció. S'hi diran cosetes puntuals que, potser, tindran importància en un futur...

Estigueu atents!

 

petons,

Antares

PD: El dedico a tots aquells que llegiu el capítol de dalt a baix i el gaudiu molt! Espero que estigueu passant unes bones vacances ;)

_________________________________________________________

La Ronda d'Alla i el senyor Ollivander

 

       El Hagrid els va dur fins un llac, l'aigua dels qual es veia com una fina capa negra sota el tel fosc de la nit, i els va fer pujar en uns bots que duen uns petits fanalets. A l'altra banda, un castell gegantí els esperava amb una gran lluminària. L'Emma Dobbs va agafar l'Éother suaument de la mà i van pujar junts en una de les barques.

       Havien travessat una enorme portalada de pedra, i ara entraven a través d'una immensa porta de roure. En Hagrid els va fer passar al vestíbul, a l'interior del qual, dues armadures custodiaven l'entrada al castell. Allí va aparèixer una bruixa alta i prima que duia una túnica maragda, els cabells negres lligats en un monyo tibant i un barret punxegut. Es va apujar les ulleres quadrades que li eclipsaven lleugerament els ulls, i els mirava amb expressió altiva. L'Éothen la va reconèixer a l'acte: era la professora McGonagall, la subdirectora de Hogwarts. A ell li feia posar la pell de gallina...

       En Hagrid va sortir del vestíbul i els va deixar sols amb ella. La dona va començar a parlar amb la seva veu severa, peculiarment fragmentada. Els va donar la benvinguda i els va fer cinc cèntims de la dinàmica de l'escola: els punts, les residències... A l'Éothen, però, li va semblar més aviat una llista d'advertències...

       Les portes del Gran Saló es van obrir de bat a bat. Els alumnes seguien la professora McGonagall, admirant el cel nocturn del sostre màgic, passant entre les taules que travessaven de llarg la immensa sala, on seia la resta dels alumnes de l'escola. L'Éothen no se separava de l'Emma, que li fregava dissimuladament el canell amb la màniga de la seva túnica per reconfortar-lo. Ell era l'únic alumne que no duia l'uniforme i tothom el mirava encuriosit. Es va enrojolar del tot i se sentia estrany; però el petit gest de l'Emma el feia sentir millor.

       A l'altra banda del Gran Menjador, una altra taula on seien els que li feia pensar que eren els professors presidia la cambra. Al centre, un ancià amb una llarga barba platejada i ulleres de mitja lluna seia en un tron daurat més alt que el de la resta. També sabia qui era: el professor Dumbledore li va picar l'ullet, imperceptiblement pels altres. Tanmateix, l'Emma Dobbs segur que se'n devia adonar. El noi va empassar saliva, però es va sentir encara més relaxat. Aquell home pintoresc era capaç de transmetre-li una pau molt agradable, alhora que una sensació d'excitació suau, com si el seu voltant haguessin de passar coses increïbles. Un bruixot realment inspirador, pel qual l'Éothen començava a sentir un respecte molt especial, difícil de descriure.

       La professora es va posar davant del seu camp de visió i va treure un pergamí llarg. Es va adonar que un tamboret amb un barret vell havien aparegut al seu costat.

   ―Ara els llegiré aquesta llista. Quan digui el seu nom, pujaran fins aquí i es posaran el Barret que Tria al cap. D'aquesta manera, seran seleccionats en una residència ―la professora McGonagall va mirar els alumnes als ulls i, en topar amb l'Éothen, va semblar que recordava alguna cosa important―. Però abans...

       La bruixa de la túnica maragda va baixa el pedrís de la tarima i es va dirigir a pas decidit cap a l'Éothen, que si li va tallar la respiració.

   ―Però abans ―va repetir a un pam d'ell amb posat ferm―, vostè m'haurà d'acompanyar un moment ―ara es dirigia a la resta d'alumnes―. Dispensin.

       La professora McGonagall es va obrir pas entre els alumnes amb gest senyorial, i va travessar el Gran Saló.

   ―Au, vés! ―li va xiuxiuejar l'Emma, amb una empenteta a l'esquena.

       Les cames de l'Éothen s'havien encarcarat. Al cap d'un moment, va recuperar amb gran esforç la mobilitat, i va seguir la professora McGonagall, que li voleiava la túnica a la porta del Gran Saló.

       A fora de la sala, la professora va tombar a la dreta, deixant enrere les armadures, dirigint-se a les escales que duien al primer pis. L'Éothen va mirar amunt, tot i que no es podia entretenir gaire si no la volia perdre: escales i escales fins a dalt de tot es movien soles d'una banda a l'altra. El noi va obrir la boca sorprès i aleshores va parlar ella:

   ―No pretenia fer cap espectacle, però els estudiants han d'anar amb uniforme. I amb més raó, si es tracta de la cerimònia de la Selecció ―va afegir sense girar-se―. Les coses s'han de fer bé.

       Rere un vestíbul, al final d'una escala de marbre van entrar en una habitació. Era un despatx molt acollidor. Tant aviat van posar-hi els peus, a la xemeneia es va encendre una gran flama per art de màgia i l'Éothen va mirar l'escalfapanxes, que estava cobert d'objectes curiosos i estranys. Al costat de la barrera de ferro forjat, hi havia una torreta plena d'una pols estranya.

   ―No, no hi anirem amb Pols Migratòria ―va fer assenyalant el test―. Sempre acabo plena de sutge... Val més un Porta-arreu.

       L'Éothen no entenia res de res. Que anirem a on? Pols Migratòria? Porta... què? El noi va pensar en la seva germana, que era molt més espavilada. Segur que ella no estaria tan desconcertada com ho estava ell. Què devia estar fent ara ella...?

       Va continuar observant l'oficina de la professora McGonagall. A través de la finestra, va poder veure un enorme camp ovalat de gespa ben verda, amb tres pals amb anelles a la punta a cada extrem del camp. La bruixa se'l va mirar.

   ―Potser algun dia entrarà a l'equip de Quidditch.

   ―Què és el Quidditch, professora? ―va preguntar per fi.

       La professora McGonagall va recordar que el noi era fill de muggles...

   ―Li ho explicaré pel camí...

       La bruixa va agafar una xica cistella de vímet completament feta malbé, bruta i vella, i es va treure un petit objecte brillant de la túnica maragda. Semblava un rellotge de butxaca (l'Éothen només n'havia vist un de sol a la vida, i en unes circumstàncies massa curioses...), però no tenia tapa. Era més aviat un rellotge de sorra en miniatura, amb petits cercles platejats que l'envoltaven en diverses direccions, en els quals semblava haver-hi coses escrites... Era un objecte realment preciós. Ella va col·locar la llarga cadena de plata de l'estrany rellotge al voltant de coll de tots dos i va fer-hi tres o quatre voltes. El noi encara es va posar més nerviós: tenia els punys tancats i notava un petit formigueig a les plantes dels peus.

       Tot d'una, va entrar llum per la finestra; s'havia fer de dia de sobte?

       La professora McGonagall va retirar la cadena i, amb un gest ràpid, es va tornar a guardar aquell artefacte a la túnica.

   ―Som-hi ―va dir, i va mostrar la cistella espellifada―. Quan compti fins a tres, agafis ben fort a a la cistella, entesos?

       L'Éothen no va tenir temps de fer cap pregunta, que, tant aviat va tocar la cistella pollosa, va aparèixer de cop i volta en un pub ple de bruixots. En un altell deia: «La Marmita Foradada», però el noi no ho va poder llegir, és clar... En un extrem, una paret de maons els barrava el pas. La professora McGonagall va treure la seva vareta, llarga i lluent, i va picat tres maons en horitzontal i dos en vertical... Per art d'encantament, els maons es van apartar i es va obrir una entrada en un llarg carrer de llambordes, ple d'establiments de comerç, que feia accentuades giragonses fins a l'infinit.

   ―La Ronda d'Alla ―va dir la bruixa, triomfalment―. Aquí comprarem el que li caldrà per estudiar a Hogwarts. No pateixi pels diners; en Gàndalf s'ha ofert pel ser el seu tutor màgic.

       Van passar per davant de la botiga de marmites, de l'apotecari i d'un lloc on venien articles per el Quidditch. Una escombra molt lluent era al centre de mira de la munió de bruixots que enganxaven les seves cares al vidre de l'aparador.

   ―Ni se la miri ―va dir la professora McGonagall altiva―. Ha de saber que els alumnes de primer no poden entrar als equips de Quidditch. Per les classes de vol, Hogwarts ja disposa d'escombres clàssiques.

       Primerament van anar en una botigueta de Madame Malkin; Túniques per a Totes les Ocasions. Madame Malkin era una bruixa grassona que vestia una elegant túnica de color malva. Feia túniques a mida amb gran rapidesa; només li va caldre prendre les mides, que en un moment ja tenien tres conjunts de treball i l'uniforme complet amb el barret negre i tot. No semblava que Madame Malkin i la professora McGonagall fossin gaire amigues, però es toleraven. L'Éothen va sortir d'allà amb l'uniforme posat. La túnica li quedava d'allò més bé.

       Just a tocar de la botiga de Madame Malkin, van entrar a Gargotts i Nibres a comprar els llibres de text. Encanteris, Transfiguració, Pocions, Història de la Màgia... i la professora McGonagall se les enginyava màgicament per dur-ho tot còmodament. Tanmateix, l'Éothen patia de veure tants llibre junts, que resultava que ni tan sols sabia llegir. Com s'ho faria?

       Al cap d'una hora i tres quarts, ja havien recorregut la Ronda d'Alla amunt i avall. Ara només els quedava la vareta. Ollivanders. Fabricants de varetes des del 382aC, deia un rètol amb les lletres pelades. Era una botigueta minúscula i estretíssima. Al costat del taulell hi havia una cadira, però la professora no va voler seure i, a més, va romandre en total silenci, amb l'expressió seriosa. L'Éothen tornava a estremir-se amb ella.

       Aleshores, el senyor Ollivander va aparèixer, sigil·lós com un fantasma. Quan parlava, s'acostava tant al noi, que semblava que en algun moment li arribaria fregar el nas. Per si fos poc, els seus ulls plorosos i penetrants, grisos i en lluna creixent, eren tant poderosos, fins i tot, com la presència de la professora McGonagall. Era un home realment inquietant...

   ―Mmm Roure anglès, potser? ―deia per si mateix, passant la mà pels prestatges plens a vessar de capses allargades apilades de qualsevol manera―. No, no... massa intuïtiva i naturalista...

       Finalment, el senyor Ollivander va treure amb compte una capsa, que semblava esgarrapada per un cantó... Es va atansar de nou al taulell i la hi va oferir:

   ―Aranyoner, fibra de cor de drac... un pam i mig. Rígida.

       Tan aviat l'Éothen la va empunyar, el senyor Ollivander la hi retirar.

   ―No, no, no ―va fer petar la llengua―. Ui no, vostè necessita una vareta que sigui de confiança des del principi...

       Es va tornar a amagar rere els prestatges. L'Éothen no s'equivocava, era un home ben especial...

   ―Oh! ―va fer i li fa donar una altra vareta ben diferent―. La vareta del supervivent!

       Semblava que la professora McGonagall tenia un sobresalt. El pit li havia fet un bot. Aquelles paraules li sonaven.

   ―Avet, pèl d'unicorn, dos pams i dos dits. Especialment bona per transfiguració ―i va dirigir una mirada significativa a la bruixa.

       La vareta no mostrava canvis a la mà del noi, i el senyor Ollivander la va tornar a guardar a la capsa. Semblava decebut. Aleshores va tornar a amagar-se. Va tornar més seriós que abans amb una capsa plena de teranyines que sostenia amb molta cura.

   ―Xiprer, ploma de fènix, un pam i sis dits. Raonablement elàstica.

       L'Éothen la va empunyar a poc a poc. Va notar alguna cosa especial, com un vincle naixent, i una mena de màgia daurada li va omplir el pit. El senyor Ollivander va somriure.

   ―Sempre em sento honrat d'entregar una vareta de xiprer, senyor Éothen ―no era pas mentida, però a la seva veu hi havia una certa nota de tristesa.

   ―Gràcies, senyor ―va dir baixet.

       La professora McGonagall va treure set monedes daurades i les va deixar sobre el taulell. L'Éothen va mirar la seva professora amb cara de no entendre-ho: No li havia dit que quedava a càrrec d'en Gàndalf? Pel que semblava, la professora McGonagall tenia ganes de fer-li un regalet de benvinguda... La bruixa es va acomiadar i va sortir de la botiga. El senyor Ollivander es va acostar encara més al noi, i el rostre del qual es va reflectir a l'iris grisenc del bruixot.

   ―Senyor Éothen ―va començar a dir amb veu profunda―. Les varetes de xiprer prefereixen, per damunt d'altres qualitats, la noblesa. Solen escollir (perquè, com ja sap, la vareta és la que escull el mag) mags braus i agosarats amb grans possibilitats. No obstant ―va avisar amb els ulls en lluna creixent clavats en els del noi―, procuri tenir sempre molt clar què val la pena i què no... i sobretot aprengui a triar bé.

       L'Éothen va agafar la vareta en silenci i va sortir de la botiga pensarós.

   ―Ja és hora de tornar ―va anunciar la professora McGonagall, traient gairebé imperceptiblement el reculatemps de la túnica.

                    &nb sp;                         &nb sp;                ***

       El Gran Menjador es trobava tal com l'havien deixat feia poques hores. Sense canvis. No ha passat res en tot aquest temps? Aleshores va recorda el que li havia explicat la professora McGonagall sobre el reculatemps, i tot tenia més sentit.

       La bruixa va fer de nou cap a la tarima.

   ―On t'ha portat? ―li va preguntar l'Emma Dobbs molt baixet, mirant sorpresa que el seu company ja duia l'uniforme. La nena va amagar amb la mà el somriure que no va poder evitar: amb la túnica, se'l veia realment guapo i elegant.

   ―A la Ronda d'Alla ―va respondre ell en un xiu-xiu.

   ―Què dius? ―va dir més alt del que hauria volgut. Va mirar d'abaixar la veu: ―. Però si és a Londres...! És impossible. Heu sortit i entrat de seguida...

   ―Ja t'ho explicaré després ―va dir l'Éothen, que mirava concentrat la bruixa que llegia els noms al pergamí―. Escolta, què implica cada residència?

   ―Doncs els de Gryffindor són valents i nobles; els que van a Hufflepuff són justos i lleials, i no temen la feina pesada; els Ravenclaw són bruixots intel·ligents; Slytherin hi van els ambiciosos i...

   ―Dobbs, Emma!

       L'Emma va callar de sobte, es va acostar al tamboret i es va emprova el Barret. Era vell i espellifat i, sobre el cap de la nena, es movia i parlava tot sol...! Se la veia molt serena, i això que a l'Éothen li havien començat a tremolar les cames de mala manera...

   ―Ravenclaw! ―va cridar el Barret.

       L'Éothen ja tenia clar que l'enviarien a Ravenclaw. Però ara estava encara més convençut que no anirien junts...

   ―Éothen de Ròhan! ―va cridar la professora McGonagall i, des de la taula de Ravenclaw, la nena va parar molta atenció.

   ―Vaja! ―va exclamar el Barret que Tria, quan l'Éothen se'l va posar amb les mans tremoloses―. O sigui que és de vostè, el nom que tant s'ha dit darrerament a la Sala de Professors i al despatx del director...

       Ell no era l'únic que s'estava preguntant què havia volgut dir... I li van venir al cap les paraules de l'Ollivander: «Les varetes de xiprer prefereixen, per damunt d'altres qualitats, la noblesa. Solen escollir mags braus i agosarats amb grans possibilitats». I també: «No obstant, procuri tenir sempre molt clar què val la pena i què no... i sobretot aprengui a triar bé». Li tocaria triar...?

   Tanmateix, no calia que el noi digués ni pensés res més: el Barret ja ho tenia clar...

 


Llegit 925 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Cassandra Ross AnònimEnviat el 18/07/2013 a les 13:09:21
    #24149

    Hola Antares!

    Ara primer de tot deixaré les formalitats de banda i et diré: Dolenta! Com pots tallar justament ara, que haviem de saber de quina residència és l'Eothen... Mira, jo ja m'ho intuïa que ens faries una mala jugada així però tampoc calia tallar amb aquesta frase tant justa de " Tanmateix, no calia que el noi digués ni pensés res més: el Barret ja ho tenia clar..." Doncs jo no, no ho tinc gens ni mica clar, encar que em decanto per les residències de Gryffindor (per tot allò de la vareta) i Slytherin.

    No m'estanya que a l'Eothen no li acabi d'agradar la professora McGonagall, tal com la pintes tu a mi tampoc no m'acaba d'agradar. M'ha agradat molt allò que l'Emma li fregava el braç per reconfortar-lo, no m'estranya! Jo ja m'havia oblidat que el noi no anava amb l'uniforme escolar.

    Quan estava la McGonagall i ell al despatx (de la profesora, oi?), m'ha sorprès que la Minerva digués que anirien amb un Portarreu i el que tragués fos un Reculatemps (d'on l'ha tret? Perquè la Conselleria controla molt estrictament el seu ús), i he pensat que t'havies confos (cosa una mica il·lògica) però he trobat molt assenyat el que has fet. Molt ben muntat :)

    M'ha fet gràcia aquesta frase de quan la Minerva i l'alumne estaven a "Madame Malkin: Túniques per a Totes les Ocasions" que diu "No semblava que Madame Malkin i la professora McGonagall fossin gaire amigues, però es toleraven.smiley

    Aquest fragment és molt i molt interessant:

     

    ―Oh! ―va fer i li fa donar una altra vareta ben diferent―. La vareta del supervivent!

    Semblava que la professora McGonagall tenia un sobresalt. El pit li havia fet un bot. Aquelles paraules li sonaven.

    ―Avet, pèl d'unicorn, dos pams i dos dits. Especialment bona per transfiguració ―i va dirigir una mirada significativa a la bruixa.

    Són massa coses juntes i t'obren moltes i moltes preguntes: qui és el supervivent? Per què té aquesta reacció la professora McGonagall? Per què l'Ollivader li diu això que és especialment bona per transfiguracií i li dirigueix aquesta mirada a la professora? A més, com és que a l'Eothen li sona, això de la vareta del supervivent?

    El que li diu l'Ollivader al Eothen em fa pensar que potser el noi anirà a parar a la residència de Gryffindor...

    Aquest capítol m'ha encantat i si tu dius que el segúent és millor, no sé què esperar-me!

    Petons!

    PSD: Respon el missatge privat i comenta'm el capítol .:D




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 18/07/2013 a les 16:30:21
    #24150He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

    Veig que tinc moltes coses per respondre! ;) O sigui que t'ho escric al fòrum, d'acord?

    Només et diré per aquí que la McGonagall se la veu així només perquè es veu des del punt de vista de l'Éothen. He de dir que a mi m'encanta la McGonagall ;)

    Antares

    PD: Ara m'afanyaré a comentar-te també el capítol :)) Tinc el cap a tot arreu!




  • AvatarPotter_grangerEnviat el 18/07/2013 a les 18:13:44
    #24151He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols

    Jo, ara ens deixes amb la intriga!

    Bé, doncs no triguis gaire, sisplau, que no ho podré suportar! Jo crec que anirà a Gryffindor o a Hufflepuff, no sé per què, però en tinc la intuïció. I bé, allò de la vareta... sembla interessant. Podria ser important, i hi has posat que era la vareta del supervivent. Em té intrigada, aquesta vareta.




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 19/07/2013 a les 16:22:10
    #24152He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

    Hola Potter_granger!

    hehe sí, us faré patir una micona hehe

    Vaja, que curiós; o sigui que Gryffindor o Hufflepuff...? Justament, la Cassandra Ross deia que estava entre Gryffindor o Slytherin...

    Mmm bé, bé...

    Si tens algun dubte més, vés al fòrum d'El Senyor dels Horricreus. A més, allí ja he respost algunes qüestions que la Cassandra Ross plantejava en l'anterior comentari. Afegeix-hi alguna cosa més, si te t'acut ;)

    Antares




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 16/09/2014 a les 09:13:41
    #25132He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

    Oh, això és una sorpresa! O molt m'equivoco i l'Éothen anirà a Gryffindor, per això que li ha dit l'Ollivander sobre la vareta! Prefereixen bruixots nobles i agosarats. És clar que ell sembla que no s'hi sent gaire, d'agosarat... potser si el barret demana la seva opinió ell no triaria Gryffindor. Jo, de moment i tenint en compte com s'ha comportat fins ara el veig força Hufflepuff. Bon noi, creu als grans quan li diuen que faci o deixi de fer, se'l veu força humil i introvertit, i tot així és una persona agradable... Sí, pel que he vist fins ara jo el col·locaria allà, tot i que és clar, encara no ha viscut gaire acció i potser després descobrim que és molt llançat i valent!

    M'ha agradat molt anar de compres amb la McGonagall! I que maca, que li regala la vareta!

    Per cert! Si t'hagués de jutjar només per aquesta fanfiction diria que t'agrada molt el Dumbledore, tot i que sé que no és així! És clar que això és molt bo, perquè vol dir que ho narres des del punt de vista del teu personatge, que encara no en sap res del Dumbledore! Però m'ha semblat curiós. Jo no puc evitar deixar anar comentaris que tinc a la ment! XD

    Segueixo! ^^




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 16/09/2014 a les 21:24:07
    #25143He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

    -Com t'he dit en algun comentari anterior; l'Ollivander és un gran mestre. A mi em preocuparia més pel fet de tenir una vareta de xiprer... No has notat que es veia dolgut?

    Potser sí que ara el veus Hufflepuff. Com veies en Neville el primer dia de curs? A més, no coneix res del món de la màgia; quan es trobi més situat, ja se sentirà més segur.

    -Jo també vull anar a comprar amb la McGonagall... :(

    -A veure... Parlem-ne! M'agrada i no m'agrada! L'admiro molt i em resulta molt inspirador. I el valoro molt. Això sí (i es el que estàs pensant), crec que és el rei de la manipulació. I, ja em diràs tu, però jo el veig mooolt Slytherin ;) Al cap i a la fi, t'agradi o no, Sly i Gry són molt afins! Ja coneixem el seu passat. Molt enamorat i to el que vulguis, però l'ambició la té, eh

    Però sí que intento fer-ho des del punt de vista de l'Éothen. T'has fixat com exager-ho la McGonagall? Mentre que la Freda la fascina (encara no ho has vist), l'Éothen li fa molt de respecte. Una mica com li passa a en Harry.

     

    Antares