Escrit per hpkarinaEnviat el dia 15/07/2012 a les 15:52:07
Última modificació 15/07/2012 a les 15:52:07
Tots els capítols de Que difícil és l'amor...
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 23 – Sempre no sempre vol dir sempre
I així va començar sisè per als nostres amics. Les relacions estaven cada vegada més tenses, si això era possible, l’únic vincle entre els Rondadors i les noies era Remus, que encara es comportava com una persona. A més, el grup de les noies havia augmentat, ara també hi era Martha i, de tant en tant, Pierre.
Les primeres setmanes van passar ràpidament, eren les primeres classes, no hi havia quasi deures, a més, com que a 6è no hi havia cap examen important a final de curs com els GNOM o els MAG, els professors s’ho prenien amb més calma, l’única que ja començava amb treballs era Martha, que ella sí que s’havia d’examinar dels GNOM.
I els dies passaven i semblava que Sirius s’havia pres al peu de la lletra l’amenaça d’Iris, quan ella entrava al Gran Saló o a alguna classe que compartiren abaixava la mirada per no mirar-la, si es creuaven en un passadís s’arrimava tant com podia a la paret per no tocar-la ni que fóra amb la màniga de la túnica, fins i tot evitava les poques conversacions que encara quedaven sobre ella fins a arribar a un punt en el qual ja no sabia absolutament res d’ella. Tanmateix, ella sí que en tenia, de notícies d’ell, a tothora sentia noies del seu curs i més joves parlar del gran Sirius Black, del seductor Sirius Black, de com de bé besava, de com les feia sentir com si foren al cel “al cel? Però si després d’enrotllar-se amb elles les deixa tirades com si foren mocadors d’usar i tirar” pensava ella amb escepticisme sempre que per casualitat escoltava una d’aquelles converses.
I els dies passaven, setembre va donar pas a octubre i aquest últim a novembre que va desembocar en desembre. Les vacances de Nadal ja quasi havien arribat. Aquell any tots ells es quedaven a passar-les a Hogwarts, uns no volien veure la família, altres volien passar temps amb les seues parelles i altres planejaven millor les bromes si estaven al castell. Aquell any tots anirien a la festa de Nadal que s’organitzava cada any al castell. Només estava permesa l’assistència als majors de 5è, de manera que aquell any tots hi podrien anar. Tanmateix, no era la cosa que més il·lusió els feia, poca gent hi anava, era simplement un sopar al Gran Menjador i després un karaoke de l’estil muggle per veure qui s’animava a pujar. Julian li havia insistit a Iris moltes vegades que hi anara amb ells, però tots els seus esforços foren en va perquè la noia es va negar en rotund.
I finalment el dia abans de Nadal va arribar, aquella nit era la festa i l’endemà arribarien els regals. Iris es va despertar abans que ningú, com passava des de feia uns quants anys, però aquella vegada va ser diferent, ella es sentia diferent. No sabia exactament què era, però alguna cosa havia canviat. Després d’estar-se una estona al llit es va adonar de què era diferent, ja no sentia aquell dolor punyent al pit que va aparèixer ja feia tres anys i que l’havia acompanyada cada instant de la seua vida des d’aquell fatídic moment. Aquell pes, aquella càrrega infernal, havia desaparegut, i, després de tants dies i tants plors, sentia que per fi podria parlar del tema, era com si tot aquell temps haguera planat una prohibició sobre ella que li impedia parlar del que havia passat, però aquell matí, aquell matí del dia abans de Nadal, semblava que aquella prohibició haguera desaparegut. Què havia passat? Havia aconseguit oblidar-se d’ell? Havia aconseguit deixar d’estimar-lo? Era això possible, si feia tan sols unes quantes hores, quan es va gitar, aquell noi seguia sent la persona que més estimava d’aquell món? Era possible que finalment hagués aconseguit passar pàgina? I amb aquestes preguntes al cap Iris es va alçar del llit aquell dia abans de Nadal, i va anar cap al bany per a la dutxa del matí. Quan ja va estar vestida i pentinada, Julian s’acabava de despertar i la mirava amb els ulls plens de lleganyes, “bon dia”, la saludà l’amiga. Julian es va quedar callada, mirant-la, li havia dit realment bon dia o ho havia somiat?
Iris va baixar sola al Gran Menjador, com ja feia tres anys que acostumava a fer. Es va asseure a la taula de Ravenclaw i va començar a desdejunar. A poc a poc començava a arribar-hi gent, però no gaire, la majoria d’ells eren a sa casa esperant impacients el sopar familiar que aquella vetllada tenia com a tradició. Iris menjava sense cap pressa, mastegant ben mastegat el menjar mentre pensava. L’hora del desdejuni era la que més aprofitava per a pensar, sempre hi havia poca gent i podia deixar volar la seua imaginació. Quan va acabar de menjar, es va alçar i va sortir del Gran Menjador amb la intenció d’anar cap al llac a prendre un poc l’aire. Estava a punt d’arribar als jardins quan a l’últim passadís es va trobar de cara amb qui menys esperava trobar-se. No hi havia ningú més al passadís a part d’ells dos. Era la primera vegada que estaven sols des de feia tres anys. Es van quedar parats. Es van quedar mirant-se l’un a l’altre. Fixament. Als ulls. Només es sentia les seues respiracions. Els batecs del cor si es paraven un moment a escoltar. Cap dels dos no feia cap moviment.
—Com et va? —digué finalment ell amb un fil de veu quasi inaudible.
—Bé, bastant bé en realitat, i a tu?
—No em puc queixar —respongué ell alçant els muscles.
—Me n’alegre —digué la noia.
Tan bon punt li va haver dit això, Iris va continuar caminant, va passar pel costat de Sirius i va eixir als jardins en direcció al llac. Julian es va passar tot el dia buscant la seua amiga, volia convèncer-la que anara a la festa, ja era hora que passara d’aquell inútil i tornara a ser la que era abans, ja havia passat massa temps i això no podia seguir així. Però no hi havia manera, quan la seua amiga s’amagava no hi havia manera de trobar-la. Ja cansada i donant-se per vençuda, Julian va anar cap a la Sala Comú per a canviar-se i no arribar tard. Quan ja estava a punt d’eixir per a trobar-se amb els seus amics, Iris va entrar a l’habitació.
—Iris, per última vegada, per favor, vine a la festa, ja ha passat molt de temps, oblida’t d’una vegada, vine amb nosaltres i passa-t’ho bé, torna a ser la que eres abans.
Iris només li va fer una mirada trista i va entrar al lavabo sense obrir la boca. Julian ho va deixar estar i se’n va anar on havia quedat amb la resta de les noies i amb Pierre.
&nb sp;
Iris estava davant de l’espill del lavabo, mirant fixament el seu reflex, aquella era ella? Aquella imatge que es reflectia sobre la superfície plana era ella? No es reconeixia, estava molt prima, la seua pell s’havia tornat pàl·lida i les seues galtes havien perdut el color que sempre havien tingut, el seu cabell s’havia ressecat i els seus ulls estaven apagats. Julian tenia raó, ja havia passat molt de temps, ja n’havia tingut prou, un simple noi no anava a arruïnar-li la vida. Tota convençuda, Iris va tornar a l’habitació, es va posar uns texans i una camiseta i va anar cap al Gran Menjador. Tanmateix, segons anava acostant-se, la decisió amb la qual havia eixit de la Sala Comú havia anat esvaint-se i quan per fi va arribar a la porta del Menjador ja no tenia gens clar si estava preparada per a entrar-hi, però no va poder dubtar molt ja que els seus amics venien per l’altra banda i ja l’havien vista. Julian se li va tirar damunt abraçant-la “has vingut! Has vingut! Que contenta estic!”. Iris no li va contestar res, ni tan sols un somriure, però per Julian ja era prou que ella hi haguera anat. Tots junts van entrar al Gran Menjador i, com ja s’esperaven, l’ambient era bastant desolador. Quatre o cinc alumnes i un altre fent una actuació desastrosa al karaoke. Aquell any no hi havia anat cap professor, i no era d’estranyar. El grup d’amics va anar cap a la taula per a menjar alguna cosa i buscar alguna forma d’animar la nit. Finalment, el noi que estava destrossant la cançó al karaoke va acabar i semblava que ningú més no s’animava. Sense pensar-s’ho dues vegades Julian va cridar “Iris diu que canta la següent!”. La cara d’Iris era un llibre obert, era una mescla de sorpresa i de por. Intentava negar-se mentre la seua amiga l’estirava cap a l’escenari on estava el karaoke “vinga, va, delecta’ns amb la teua veu, mai no t’hem sentit cantar, sempre hi ha una primera vegada per a tot, no?” digué tancant-li l’ullet mentre deixava la noia allà dalt. Tot el món la mirava i ella ja no es veia capaç de fer-se enrere, així que no tenia cap altra opció. Es va posar davant del micròfon i la música va començar a sonar “qui ha triat la cançó?” pensava ella estranyada, tanmateix, i a pesar de no haver-la escollit ella, la coneixia molt bé, aquella melodia. Just en el moment que ella començava a cantar la porta es va obrir van entrar triomfants els Rondadors.
In the heat of the fight
I walked away,
Ignoring words that you were saying,
Tryna make me stay.
I said, "This time I've had enough."
And you've called a hundred times,
But I'm not pickin' up.
'Cause I'm so mad, I might tell you that it's over.
But if you look a little closer
A Sirius no li va fer falta ni mirar-la per saber qui estava cantant, la seua veu era inconfusible per ell, la coneixia massa bé, la sentia a tothora, als seus pensaments, als seus somnis, fins i tot havia anat cada dijous a l’aula de música només per no oblidar el to d’aquella veu.
I said, "Leave," but all I really want is you
To stand outside my window, throwing pebbles, screaming, "I'm in
love with you."
Wait there in the pourin' rain,
Come back for more.
And don't you leave,
'cause I know all I need
is on the other side of the door.
Sirius es va quedar mirant-la de fit a fit, igual que aquell matí, la va mirar directament als ulls mentre escoltava la lletra d’aquella cançó. Els ulls d’Iris brillaven, brillaven com feia temps que no brillaven. Aquella cançó, aquella cançó parlava massa d’ella.
Me and my stupid pride
I'm sittin' here, alone.
I'm going through the photographs,
Staring at the phone.
I keep going back over
Things we both said
And I remember the slammin' door,
And all the things that I misread.
So babe if you know everything
Tell me why you couldn't see
That when I left I wanted you to
Chase after me?
I said, "Leave," but all I really want is you
To stand outside my window, throwing pebbles, screaming, "I'm in
love with you."
Wait there in the pourin' rain,
Come back for more.
And don't you leave,
'cause I know all I need
is on the other side of the door.
Iris sentia que no aguantaria molt més, res no havia canviat, continuava estimant-lo tant o més que el primer dia, i allà estava cantant, cantant-li a ell. Pareixia que la resta de gent de la sala haguera desaparegut, només hi eren ells dos, mirant-se als ulls, les finestres de l’ànima, i tant els d’un com els d’altre mostraven dolor, penediment i tristesa.
And I scream out the window,
"I can't even look at you, I don't need you,"
But I do, I do, I do.
I say, "There's nothing you can say
To make this right again, I mean it,
I mean it"
What I mean is
I said, "Leave," but baby all I want is you
To stand outside my window, throwing pebbles, screaming, "I'm in
love with you."
Wait there in the pourin' rain,
Come back for more.
And don't you leave,
'cause I know all I need
is on the other side of the door.
Iris no aguantava més, els ulls se li negaven de llàgrimes, allò havia sigut massa per a ella, però no volia plorar, no, no davant de tota aquella gent, no davant d’ell. Durant aquells tres anys havia evitat totalment plorar davant de qui fóra, no volia que ningú veiera com de destrossada estava i aquella nit no anava a ser una excepció.
With your face, and your beautiful eyes
And the conversation
With the little white lies.
And the faded picture
Of a beautiful night
You carried me from your car
up the stairs
And I broke down cryin'
Was she worth this mess?
After everything and that little black dress
After everything I must confess,
I need you
La música es va acabar. Tot es va quedar en silenci. Les llàgrimes eixien com una cascada d’aigua salada dels seus ulls, relliscaven per les galtes i acabaven caient al terra. Iris, presa pel pànic, va arrancar a córrer. Va eixir del Gran Saló. No sabia on anava però els seus peus la van guiar cap aquell lloc. Cap al lloc de sempre. Davant del llac.
***************
Sí, sí, sí, sí, sí!!! Ho he aconseguit! I abans de la nit! :P i a més estic d’allò més feliç perquè el pròxim anava a ser de relleno i ara només serà mig relleno! ^^
I bé, què vos ha paregut? Quines han sigut les vostres reaccions al llarg del capítol? Què vos han paregut les novetats? Què creieu que passarà?
El principi sé que no mola massa, però bé, què li anem a fer, està clar que el relleno no és per mi XD
Dedique el capítol a Marta (qui si no, lectora fidel gran amiga, millor persona) i bé, a la resta de gent que llig la ff però que per raons que no arribe a comprendre no em comenten^^
Cançons que recomane
“Pacte amb Peter Pan” de Miquel Herrero i Els Autòmats
“Camals Mullats” de La Gossa Sorda
Molts petons,
Rouss.
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 15/07/2012 a les 16:35:59 #23442 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Ueueueeeeeeee! Oix, estic orgullosa d'haver-te triat la cançó (és la que vaig triar jo, no? xD), està molt més clavada del que creia :D i ara el Sirius correrà darrere seu, oooooooix que macu :3 m'alegro d'haver-te fet xantatge perquè pengessis! :P Just quan ho tornes a fer tot així romàntic jo em carrego aquest component de la meva xD Però no paaaaassa res :P Tot arriba! ^^
M'has deixat bé, eh, a la dedicatòria? M'he emocionat i toot! ^^
Continua aviaaaaat! (sí, molt aviat ¬¬)
hpkarina Enviat el 15/07/2012 a les 16:43:17 #23443 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols però què és una hsitòria sense component romàntic, dona?! A més, a mi m'encanta el romanticisme, i l'edulcoració i els nois guapos, sexys i sensibles (que només existeixen als llibres (ff incloses), a les pelis i a al meua imaginació) XD
Anirà darrere d'ella? Segura? I si he decidit... fer un gir brusc a l'argument? eeh?? eeeeeeeh???
m'alegre que t'agrade :P
sí, sí que és la cançó que em vas recomanar, ha quedat bé, eh? :)
és que les meues dedicatòries són especials :P
un petó! :)