Sentinella - FALSA IDENTITAT, 2ª part
AvatarEscrit per The Weird Sisters
Enviat el dia 07/02/2005 a les 21:56
Última modificació 07/02/2005 a les 21:56
Tots els capítols de Sentinella
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


FALSA IDENTITAT, 2ª part

Autora: Galadriel.

ABANS....

L'home em va mirar per sobre de les seves ulleres i el seu somriure es va fer més ampli. Semblava haver captat el meu recel i, per algun motiu desconegut, li feia gràcia. Repenjant-se amb calma en la seva cadira, l'home va mirar per la finestra uns instants, com si estigués posant ordre a les seves idees.

I ARA....

-Em sap greu fill,- va dir amb una veu tan suau que gairebé no el vaig sentir. Girant-se cap a mi, va perdre l'expressió absent que tenia i la seva cara va semblar endurir-se.- Esperava no haver d'arribar mai a això, però les circumstàncies no em deixen elecció.

Va mirar-me, de sobte interessat, com si acabés de descobrir un estrany i fascinant insecte sobre el meu nas.

-Digues, noi... Per què vas ser escollit pels Sentinelles?!

El seu to de veu autoritari va fer que em tensés. Sense dubtar, vaig respondre el que m'havien ensenyat.

-Perquè no tinc família, Senyor.

L'home va posar-se dret d'un salt.

-FALS!!,- va cridar amb la cara vermella de ràbia, descontrolat. El seu braç va sortir disparat i el seu puny va aterrar amb força sobre una pila de llibres que tenia sobre la taula. Els llibres van precipitar-se a terra, emportant-se pergamins i plomes, amb un gran terrabastall, aixecant un enorme núvol de pols. Les altres piles de llibres van tremolar amenaçadores però, miraculosament, van aguantar dretes.

Quan la pols va aclarir-se el suficient, vaig aixecar la meva mirada cap al meu mestre. Estava dret, respirant com un toro en una cursa de braus, apunt per llençar-se a matar. Va agafar aire sorollosament, un parell de vegades, abans de tornar a seure en la cadira. El color vermell de la seva cara va semblar cedir una mica, però els seus ulls seguien brillant amb fúria, fixos en mi.

Realment espantat, vaig decidir que era més prudent romandre en silenci i intentar reduir els meus moviments al màxim; No fos cas que un moviment sobtat el fes esclatar!

-Creia que t'havia educat millor,- va murmurar entre dents, amenaçador.

El vaig mirar sense entendre-ho. Des de ben petit que m'havia repetit aquella explicació, gairebé fins a la sacietat. Què dimonis volia que li respongués?!

-Pensa, noi, pensa!,- va remugar, gairebé exasperat.- Reclutem nens petits, de menys de dos anys. Han de ser bruixots prou poderosos per la nostra màgia! No poden ser fills de famílies prominents ni nens que puguin ser importants en el futur del món màgic!! Mai agafem primogènits!! I, sobretot, han de ser prou forts com per suportar les transformacions físiques que acompanyen els canvis d'identitat!!!

Adonant-me de sobte a on volia anar a parar, vaig aguantar la respiració. No! Allò no volia saber-ho! No podia ser veritat...

El meu mestre va estudiar-me atentament. La meva expressió de pànic i rebuig va semblar calmar-lo de sobte, perquè la vermellor de la seva cara va esfumar-se com per art de màgia i un somriure cansat i trist va aparèixer en els seus llavis.

-Sí, noi, -va dir tristament.- Evidentment, trobar nens que compleixin totes aquestes característiques i que, a més a més, no tinguin ningú que els vulgui és realment improbable.

Vaig tancar els ulls, derrotat. No volia creure-m'ho, però tota la meva lògica lluitava contra aquest desig. Jo no havia estat un nen abandonat o orfe... Segurament tenia pares en algun lloc, família... Gent que em creia mort! Finalment, vaig armar-me de valor per tornar a obrir els ulls i preguntar, amb veu insegura:

-Qui sóc?

El somriure del meu mestre va semblar apagar-se.

-Això no ho sé, ni conec ningú que ho sàpiga. Mai hi ha registres dels nens que entren... Em sap greu...- va dir amb veu trista. La seva expressió va tornar a canviar de sobte, ara a una d'alegre i despreocupada.- Vols un bombó?!

La pregunta i, sobretot, el seu to il·lusionat, gairebé infantil, em va sobtar. Veient la meva expressió d'incredulitat, l'home va obrir un calaix de la taula i va treure una capsa de bombons.

-És un regal... Encara que no me'n recordo de qui me'ls ha regalat! Però son molt bons!

Va agafar-ne un parell i se'ls va ficar a la boca. Sense esperar a acabar de mastegar-los, el mestre va continuar amb la seva explicació:

-Escollim un nen, el substituïm per un clon mort i el portem aquí. Se li subministra una dosi de la poció Novo Vitae per canviar el seu aspecte i, sobretot, el seu sexe, que és el més perillós... Si sobreviu, se li assigna un mestre que li ensenyarà tot el que sap. Sinó, simplement busquem un altre nen.

Em sentia marejat. Veure el meu mestre parlant de segrestos i assassinats amb aquella tranquil·litat, com qui comenta el temps que fa, i amb la boca farcida de xocolata... Era realment vomitiu!

-Com ja saps,- va continuar ell portant-se un altre bombó a la boca, totalment cec al meu malestar.- Cada any, més o menys, se li torna a subministrar la poció. És essencial que un Sentinella sàpiga comportar-se tant com una noia com un noi i el millor mètode per aconseguir-ho, és que canviïn de sexe cada any mentre creixen. Això, però, redueix els anys d'actiu dels Sentinelles. El cos humà no pot suportar indefinits canvis i, quan ja comencen a observar-se petits errors, el Sentinella és retirat del servei actiu i es converteix en mestre. Més o menys, això passa entre la quinzena i la dissetena missió.

Encara que això jo ja ho sabia, (havia crescut d'aquesta manera i així m'havien educat), ara, veient-ho sota una nova llum, sabent que m'havien segrestat de petit, em sentia fastiguejat. Ni tant sols sabia si, d'origen, era un noi o una noia! Vaig apartar la mirada del meu mestre i de la seva boca, recoberta de xocolata, i la vaig centrar en els meus peus com si fossin la cosa més interessant d'aquest planeta.

Vaig sentir que el mestre reia amb ganes. Semblava que el meu malestar el divertia. Vaig notar com la ràbia creixia en mi i vaig estar temptat a treure la vareta i maleir-lo fins a tal punt, que ni jo el reconegués.

L'home va semblar captar la meva fúria perquè el seu riure va morir en un estossec nerviós. Vaig aixecar la mirada i vaig veure que s'havia repenjat en la cadira, sense cap resta de xocolata a la boca, mirant-me ara calculadorament.


Llegit 1463 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarThe Weird Sisters 8 comentaris07/02/2005 a les 21:58
#599Tinc 1 fanfictions i un total de 11 capítols

Gràcies, Jomast, Solysg i Aina pels comentaris!!

Jomast, bona cançó!!

Solysg , el teu comentari anava pel Jomast o per la ff?




AvatarSolysg 96 comentaris07/02/2005 a les 22:11
#600Encara no he escrit cap fanfiction

Per el Jomast




AvatarAina 131 comentaris07/02/2005 a les 22:39
#602Tinc 3 fanfictions i un total de 32 capítols

HAHHAHA! Jomast a veure quan li poses música, amb una gaita quedaria bé!
En quant a la FF és genial! m'encanta! El mestre sembla una mica boig no? A qui se li va acudir? XD




AvatarJomast Moderador/a 165 comentaris08/02/2005 a les 00:53
#609Tinc 1 fanfictions i un total de 2 capítols

no us agraden les meves cançons? :-/
Weno no en cantare cap més , ara cantarem cançóns de segle XXI
-----------------
Apaa aquí xocolata, canvis de sexe això aviat semblarà el cor d ela ciutat!--
M'agrada el professor!
esta demanant resol·lució!!!
Agafem el llapis i revolucionem le exmanes




accra Anònim09/02/2005 a les 17:43
#619Encara no he m'he registrat!

Ens encanten les teves cançons! Gravaràs un disc?! ;-)